17 d'agost de 2007
15 comentaris

A la carretera

Avui us escric des de la furgoneta gràcies a l’avanç i l’abaratiment de l’internet mòbil. Sembla mentida però és veritat. Ens trobem travessant els aspres paisatges de Terol rumb a València. Farem un total de set hores i mitja de viatge. Venim de Gernika (on vam tocar ahir), Gràcia (dimecres) i Manlleu (dimarts). Avui divendres dormirem a casa i demà reprendrem la ruta cap a Xàbia (dissabte) i finalment a Prada de Conflent, Catalunya Nord (diumenge).

Sí, són molts quilòmetres. Moltes hores d’un viatge que sempre torna a començar. Moltes hores de buscar-te la vida perquè el temps passe el més ràpid possible. Moltes hores de combatre el sol i la calor d’agost en una furgoneta amb nou persones a dins. Moltes hores d’intentar dormir als seus vells seients i de menjar-te el cap amb els problemes del grup. Moltes hores de llegir els diaris i les revistes que trobes a les gasolineres i de calmar la fam amb el seu infecte menjar. Moltes hores tractant de reprendre la lectura d’algun llibre mentre pregues perquè no s’acabe la bateria de l’MP3.

Aquesta és la cara oculta d’allò que fem. Allò que no es veu. Allò més dur. Sort que sempre hi ha converses pendents i que tenim ganes d’afrontar-les. Sort que sempre hi ha algú al costat amb qui parlar, discutir, criticar, conspirar, idear i il·lusionar-te.

Avui tornant a casa i recorrent les carreteres i els oblidats pobles de Terol, ho he recordat. Encara que ara mateix només desitge perdre tot el món de vista, ho he recordat. Al cap i a la fi, què ens quedarà quan s’acabe tot això? L’experiència. L’experiència i el plaer de compartir-la. Res més. Gràcies companys per tot el que hem viscut. Junts ho hem fet possible.

(la foto està feta ara mateix des de la furgoneta mentre creuem les planes de Terol)

  1. Ja m’imagino com ha de ser de dur viatjar tantes hores. Però has de saber que en aquesta vida tot te una recompensa.  Pensa que desde el dia que vau començar fins ara, tot i que, s’haguin perdut pel camí companys com el Marc i el Josep (sempre els trobarem a faltar tant nosaltres com vosaltres), us heu fet grans com a músics i com a persones. Teniu un esperit rebel i enèrgic que conecta amb molta gent.

    Els vostres fans, els que us seguim desde sempre i els que no, també em crescut al vostre costat. Sempre portarem les vostres cançons a la sintonia del nostres cors!!!

    Una berguedana que viu a valència!!

    No canvieu mai!!!

  2. Company,

    Sóc de Barcelona, i seguint els cants del sud he disfrutat del meu país: he ballat a València (el 5 de maig), a l’aplec, a Benifairó i a Manlleu, i l’any passat al correllengua de Perpinyà, i veig que tinc un país VIU, que sóc d’un poble que està en moviment… I això és gràcies a vosaltres que, amb la vostra tasca, enceneu l’espurna que encén la flama… i quedem tots encesos!!!??!!

    Cada dia des de les aules i amb els límits que elles imposen, intento aportar el meu gest de lluita cap a la plena consolidació d’uns països catalans lliures, i a cada concert he vist com vosaltres, amb la festa, l’espectacle i melodies entrenyables aconseguiu arribar més que jo en tot un curs… Xiquets, no és just demanar a ningú que faci o deixi de fer amb la seva vida el que li plagui, però tampoc seria just no fer-vos arribar el retorn de la vostra tasca, la part dolça i punyent de la vostra tasca… MEL, xiquets, MEL!

    I personalment, encara et diré més (jeje, ja callo ja!): tanta inquietud de combat s’encomana, i noto que es cou quelcom en mi: ja estic pensant que més puc fer amb la meva vida per sentir-me més a prop del meu país… Si tinc èxit ja us passaré el que us toca com a incitadors 😉

    Un parell de besets barcelonins i una abraçada a tots, i a disfrutar de la part dolça! MEL!!!

  3. Hola de nou, crec que abans m’he queda’t curta i em vull allargar una miqueta mes…

    Només he anat a 2 concerts vostres, amb 14 anys no puc demanar mes. I m’ho he passa’t d’allò més bé. He rigut com mai ho habai fet, he sigut feliç. Han sigut experiències inolvidables, sensacions inexplicables. Hores!, que se m’han fet segons. Però al sortir del recinte torno a la maleïda rutina, a la vida real ( surto del país de les fades 😉 ) amb els meus " problemes " si sel’s pot dir així.

    La vostra música m’ha fet riure, també m’ha fet plorar. Pero sobretot reflexionar, sobre la vida, sobre el passat, el present, futur..   
    Sempre ha estat al meu costat en bons moment, en mals moments, mai m’ha deixa’t de costat com ho han fet altres persones.

    Conec a poques persones que els hi arriba una cançó… I una d’elles sóc jo, les vostres lletres, sovin, em fan refelxionar en coses bones, pero sonretot en dolentes. Guerres, fam, tristesa… No vull dir que sigueu negatius! Pero ara mateix escoltan "Sense Terra" m’ha fet pensar sobre Perú, jo aquí escribin parrafades tan tranquil·la i a Perú la gent patin, sense hogar, ni menjar… Envoltats de tristesa, ràbia, odi… O en el tercer mon on a cada minut moren infans per malalties com la SIDA o altres no tant greus. No vull arribar a cap lloc, ni deprimir a niongú ( dish ), només donar-vos les gràcies per ser com sou, a tu Xavi per certes lletres que m’han tocat molt.. Però sobretot gràcies per tants bons moments!

    I no pateixes que un llarga camí mereix la pena, i mes quan es torna a casa i sastisfactoriament; Anima’t home! ,
    apa company,
    salut i independència.

    No crec que les parrafades d’una nena de 14 anys et serveixin per alguna cosa pero s’ha de probar.

    Adéu!!

    PD: Xavi, balles molt bé!

    Lorena, BCN                                                      

  4. Sense paraules… com cada comentari que escrius se’m queden els pèls de punta i ganes de seguir lluitant. No oblidare mai aquells grans moments que he passat als vostres concerts… Sou els millors, continueu aixi i no deixem mai de lluitar.

    Visca obrint pas, les terres de l’ebre i els països catalans!!!

  5. Dimarts, mentre creuava els Monegros, també tornant de Gernika, vaig tenir sensacions semblants. Moments de reflexió en ambients inòspits que et posen m pessimista i melancòlic. Evidenment que hi ha una cara oculta, però com bé saps és una cosa que molta de la gent que us segueix coneix, mantindre aquest ritme de concerts i viatges, moltes vegades per pura militància i ganes d’ajudar a qui us ho demana deu ser dur. Però com has escrit de tot això en treus unes experiències que molt poca gent tindrà mai…penso que és una cosa que has/heu de valorar molt.

    La vostra visita dimecres és un bon exemple. Segurament un dels tres o quatre concerts amb més públic de tota la història de les Festes de Gràcia. És el vostre gra de sorra a molta gent que treballa per canviar el sentit de la roda. Crec que una cosa així a d’omplir molt!

    Bé Xavi, dona les gràcies a tot el grup per totes les facilitats i interés que vau posar per venir a tocar a la Vila. Només una promesa: la propera vegada us guiaré cap un millor lloc de festa després del concert jejeje

    una abraçada!

    …per cert, vaig provar de fer la foto pel bloc però un vent huracanat afegit a una furgoneta massa alta la van partir en dos. Lluitar, crear, poder popular!

  6. Són moltes hores de viatge, però s’ha de resistir i lluitar.

    Visquen els Obrint Pas, el Baix Vinalopó i els Països Catalans!

    Salutacions i molts petonets!

  7. Increïble el concert de dimecres, mira que per moments vaig/vam patir una mica de lo plé que estava allò.
    Pel que sembla estan eixint prou bé les festes a Gràcia en general però hui plou, llàstima!

    Em va alegrar tornar-vos a vore sencers a tots!

    (Oh! Si estic enllaçada!)

  8. Avui mateix jo he passat 8 hores al cotxe, és terrible…Però crec, que la recompensa que teniu (o debeu tindre) ha de ser molt més gran que tot aquest patiment…Realment heu aconseguit fer d’allò que segurament, en un principi, era un hobby la vostra professió. Ha de ser molt dur, sí, només llegint el bloc d’obrintpas es pot apreciar…Però jo penso que os val la pena, no?
    Amb la vostra música, almenys jo, he crescut. Les vostres lletres m’han fet pensar molt i descobrir moltes coses. I per fi m’he decidit a endisar-me en un repte que feia temps que em feia il·lusió, i el veureu’s disfrutar a sobre l’escenari m’ha fet animar-me.
    Bé, no se, jo dic com una noia per aquí a baix que diu que no creu que les seves paraules puguin animar-te…dubto que en serveixi de res el que jo t’he dit, ja que mai he sigut bona oradora…però bé…només dir-te que no deixeu que s’apagui aquesta flama que porteu encesa des de fa molts anys…ànim i sempre endavant!

    una abraçada des de Cambrils!

  9. Hola Xavi!

    Com sempre és un plaer llegir les teus cavil·lacions al bloc! I més encara ho és plaure dels vostres concerts. No tinc paraules per expressar com m’omplin d’alegria i positivitat, de ganes de seguir lluitant i millorant!!! Pot ser les meus paraules sonaran a lo típic…però és aixina!! Dissabte vaig estar a Xàbia (des de Castelló!…) i novament vaig acabar el concert amb una sensació difícil d’explicar, però com sempre molt bona!! amb molta motivació per lluitar i seguir endavant amb les coses que realment valen la pena. Espere que entre tots aconseguim que la vostra motivació dure molts anys i puguem gaudir de la vostra música i de la vostra força!!! Sereu insubstituïbles!!

    Ànims i salutacions per a tots!

     Fins prompte!!!

    Reyes.

  10. Jo no porte pas tants quilometres com vosaltres pero si quan puc vaig darrere vostre amb la meua comunera i moltes ganes de ballar

    Salut "Tocayo"

  11. Sols vull donar-te/vos les gràcies per totes les hores que li heu dedicat al nostre país. Per tot l’esforç que heu fet i que continueu fent perquè sempre estiga encensa la flama que ens dona forces per lluitar perquè no perdem les nostres arrels.

    Ens fem grans i el ritme de vida va canviant, entenc perfectament que aquestes hores a la carretera i tot el que comporten les vostres gires cada vegada siga més dur. Però espere que les experiències que heu adquirit i la força que heu trasmes a  tots aquells que us anem a veure, que us admirem i dels qui en sou referent, compensen.

    Sé que el dia que direu adéu als escenaris ha d’arribar, però espere que siga molt llunyà. Una abraçada

  12. Osti Xavi, una mica trist això que contes. Però també és cert que ho he sentit explicar més d’una vegada a la gent que es dedica a això.

    Humilment, un consell: aprofiteu els viatges i els moments “depres” per llegir els comentaris que us posa la gent als blocs (al teu i al Diari de la gira), espereu aquests moments per obrir-los i llegir-los, segur que us canvia l’estat d’ànim: tants missatges de suport, felicitació, anècdotes, conyes, etc. Veureu una petita mostra del munt de gent que us segueix/seguim, com heu incidit i incidiu en les nostres vides, el munt de gent que us espera als propers pobles on aneu, la il.lusió que hi posen els organitzadors, els col.lectius, etc etc. Crec que això no té preu, i ha de ser molt motivador!

    Altres tenim un sistema més senzill però molt efectiu de combatre els moments tristos a la carretera o a casa: escoltar els vostres CD’s, posa’ls ben fort, i cantar! I funciona! Cantar i cridar cadascuna de les cançons fins a arribar a l’últim combat!!

    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!