Lluitar, crear, construir!
Xavi Sarrià
Ahir vam tornar a l’adolescència. Potser els millors anys de les nostre vides. Us en recordeu? Vam reviure els xiscles, els riures, les curses en les xicotetes bicis Califòrnia, les pintes que fèiem, els saraus que muntàvem. I ho vam fer al nostre institut, la nostra petita pàtria, allà on va nàixer tot, allà on vam créixer tots. Aquest institut té un nom , I.B. Benlliure, però de fet podria ser qualsevol altre. Perquè allò important quan hi tornes no és l’espai concret sinó les sensacions que hi revius. Nosaltres hi vam tornar ahir per a fer un reportatge sobre el grup per al telenotícies. Hi vam anar amb l’Empar Marco i els autors del llibre ‘Del Sud‘. I ens hi vam estar un estona xerrant d’aquells anys.
És veritat que tots els records són especials. Però per a nosaltres reviure els que hi tenim allí emmagatzemat va ser fantàstic. Un punt màgic. Està clar que l’edifici no és el mateix, que van enderrocar l’antic, que tot és nou, que ja no coneixem a ningú, que han canviat els plans d’estudi i ara es diu IES, però tan se val. Els records no es poden enderrocar. No depenen de cap Ministeri. Perduren. Potser ara tot això us sembla una estupidesa però els que vam compartir tots aquells anys hi estarem d’acord. Perquè allí vam viure grans aventures. I les lluitem per allargar. Perquè allí vam bastir grans projectes. I els seguim edificant. A les classes, al bar, al passadís, als lavabos, al saló d’actes, al despatx de la cap d’estudis, als laboratoris, al pati (allí fins i tot vam decidir el nom del grup en assemblea) i també al Kasal Popular (l’històric) de la cantonada, als recreatius, al parc dels Vivers (sobretot quan hi saltàvem de nit), al carrer Alboraia, als carrerons adjacents, a les vies del tramvia…
Tots aquestes records m’han fet pensar avui en com dóna voltes la vida. En el fart de riure que ens haguérem fet si haguérem vist tal com som per un foradet. Potser és el moment de valorar-ho. I gaudir-ne. Amb tots els de la nostra època. Amb tots els que vam viure aquells anys noranta de sol i alegria a la ciutat de València. Avui he tornat a l’adolescència. Potser els millors anys de la nostres vides. Us en recordeu?
(A la fotografia, Miquel R. i jo rescatats d’una vella caixa que feia anys que no obria)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Iep!
Vos vaig vore al benlliure mentre estudiaba a les grades…xD
Xavi,
Amb aquest post t’has posat molt sentimental i és molt bonic. Jo també recordo cadascun dels minuts que vaig viure a l’institut de Tortosa, malgrat que porta el nom d’un ministre franquista. No se m’esborren les vivències d’adolescent i les reivindico igualment.
bon cap de setmana,
emigdi
A mí em passa el mateix. A l’institut vaig passar l’època més feliç de la meua vida i vaig conéixer als que encara ara són els meus millors amics, així que t’entenc perfectament.
Fa dos cursos vaig estar treballant al Benlliure, i encara que l’ensenyament secundari ja no té res a veure amb la nostra època de BUP i COU, continua tinguent encant.
Per cert, et vaig buscar a l’orla, jeje…
Jo vaig vore el guitarrista i algú més a l’orla…el que passa esque no em venen els noms…jeje
Si jo que estic vivint ara la meva adolescencia ja me n’adono que estan sent els millors anys i que d’aquí dos o tres anys ja els trobaré a faltar…
Per cert, m’han regalat el llibre i m’està agradant força…m’estic fotent uns bons farts de riure amb les anècdotes (i..amb les fotos!) volia aprofitar ja que comento també per a felicitar a Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan, una bona feina!
au, salut!
JO no fa tant que anava a l’institut, 5 anyes, tot i que tinc més bons records del col·legi… i és cert que hi ha dies que per una raó o altra, en el vostre cas per una entrevista però pot ser una paraula, una persona, una olor, un color, una fotografia,… et fa obrir aquells records que tenies persuts en la memòria, rememorar anècdotes, reviure experiències,… en fi que no em d’oblidar d’on venim i em de conservar el/la nen/a que portem dins però també els joves que érem i seguim sent amb els ideals per damunt de tot i les ganes de lluitar!
En el vostre cas a més d’aquest institut en va sorgir un grup de Música, un grup que ara mateix és el que té més nom dels Països Catalans, així que està molt bé que recordeu d¡on veniu. No canvieu mai!!
Petons des de Cambrils
Els qui voliem rebre totes les classes en valencià ho teniem complicat. A la ciutat de València només hi havia 6 o 7 instituts amb aquesta opció.
Jo vaig estudiar al Clot (línia en valencià) allà vaig viure l’assassinat d’en Guillem i els actes de rebuig, les vagues, les pancartes (en llençols) penjades als balcons de les classes "Guillem, ni oblit ni perdó", "Guillem Vencerem!"… recorde també el naixement de l’AEN i el butlletí gratuït "El Galliner"que es repartia a tots els instituts on hi havia línia en valencià. També recorde que feiem vaga el 25 d’abril i que això ens suposava un Zero per a la professora de Castellà (cosa que ens tenia igual)…començàvem a ser un grup organitzat, que treballava col.lectivament i sabiem que a altres instituts també estàven organitzant-se com al nostre i això ens donava forces per continuar ferms en les nostres idees…També recorde que hi havia pseudofeixistes que ens arrencàven els cartells que penjàvem a l’institut i que ens escrivien amenaces als pupitres… I de vegades Accion Radikal ens venia a fer una visita per a intimidar-nos, i ens tocava sortir de l’institut botant per les valles de darrere, per a no ser agredits… però tot açò no ens feia més que donar-nos forces per continuar lluitant… També recorde els tornejos de futbet al Clot. La línia en valencià contra els espanyols. Sempre arribàvem a la final i jugàvem tots amb la samarreta del barça (per a distingir-nos de les samarretes del rival, clar està) i a les graderies, els nostres amb la quatribarrada, i els espanyols amb l’espanyola…com havia de ser.
Després apareixien pintades amb una diana amenaçant algú de la línia. Era el de sempre.
El fet d’estudiar en "línia en valencià" feia que tingueres clar qui eren els teus i qui no. Nosaltres erem els raros "per estudiar tot en la nostra llengua" i rarament ens relacionàvem amb alumnes de la no-línia (tret d’algun heavy o punk castellanoparlant que respectava el nostre rotllo).
També recorde que arran d’una xerrada anti-feixista a l’institut, vàrem crear el Col.lectiu Anti-Repressiu, on ens juntàrem entre 50 i 60 persones. Poc després aquest col.lectiu entrà a formar part del BAC (Bloc Anti-Capitalista) que es reunia al Kasal Popular. Ferem un fanzine amb articles de tot tipus (entre d’altres, hi havia un sobre l’abús de poder dels professors sobre els alumnes, i es montà un tinglao amb els profes que anàven de progres…) La veritat és que continuament estàvem al despatx del Cap d’Estudis… demanant-nos explicacions per haver fet o deixat de fer… Erem un generació espontània però organitzada amb ganes de fer petites coses per canviar el món…
Joder, quan u es fica a recordar no acabaria mai, eh, Xavi?
Volia haver contat també el meu pas pel Benlliure (on ens coneguerem tu i jo) on vaig estar 3 anys i donàren per a moooolt, però crec que ja he escrit prou per avui… 1 abraçada, amic!