28 de desembre de 2007
5 comentaris

Escoles

En la meua vida d’infantesa vaig tenir la sort de passar per escoles de diferents caràcters. La primera, la més borrosa i tendra als meus records, fou l’escola Isabel de Villena que hi ha a Esplugues del Llobregat, molt a prop de Barcelona la ciutat on vivia. Fundada el 1939, l’Isabel de Villena fou un centre clandestí que en plena postguerra continuà la tasca de renovació pedagògica encetada durant la II República per personalitats com Carme Serrallonga i altres mestres provinents de la derrotada Escola Catalana. Tots ells mantingueren la flama de la coeducació i l’ensenyament en la nostra llengua i batallaren per a què no s’apagara en la llarga nit franquista. Dissortadament, però, només guarde imtages difuses i amb prou feines recorde els noms de professors i antics companys d’aquells anys d’infantesa plens de felicitat i màgia.

Uns anys més tard els meu pare va decidir canviar-me al col·legi públic del barri on vivíem, el C.P. Duran i Bas de Les Corts. Com que era molt jove, uns sis anys, no em va costar gaire adaptar-me a aquest centre que s’alça just on hi havia estat l’antic camp de futbol del FC Barcelona a la Travessera de Les Corts. En aquella escola hi vaig passar la major part de la meua vida a primària i hi vaig fer grans amics. Tots érem del mateix barri i això ens unia i ens arrelava als seus carrers. També vaig experimentar l’educació bilingüe, majoritàriament en castellà i impartida per molts professors de l’antic règim, i em vaig començar a embolicar en històries polítiques. Allí, als 13 anys vam fundar l’MRA (Moviment de Resistència Antiescolar) que pretenia atorgar a l’alumnat els òrgans de decisió del centre educatiu. L’Alumnisme en deiem… Però d’això ja us en parlaré un altre dia.

Photobucket

Tota aquesta història va fer un gir inesperat quan les arrels valencianes del meu pare junt a diferents circumstàncies familiars ens van empènyer a tots cap a València. Està clar que jo era valencià de família però no tenia gens clar deixar els carrers i els amics del lloc on havia crescut. Aquest fet propicià que el meu pare s’estové m’apuntes a una escola concertada que hi havia entre els tarongers de Picanya. ‘Una escola dels teus’ em va dir. I aquesta ‘dels meus’ va resultar ser la cooperativa valenciana Escola Gavina on hi vaig cursar dos dels anys més intensos de la meua vida.

M’hi vaig integrar de seguida. Amb els meus nous amics (com el Marc Peris, Pau Ferrer, Ricard Roca, Idoia Calabuig, Núria Burguet, Neus Carboneras, Jordi Muñoz, Jordi Bricio, Alfred Fouz, Andreu Ginés… i molts altres que voldria citar però no tinc espai!) vam organitzar un altre sarau anomenat FSEN (Front Sindical d’Estudiants Nacionalistes) tot just quan havíem complert els 15 anys. Un sarau del que ja vos parlaré en una altra ocasió i que propicià el naixement del grup quan, després dels primers problemes amb la justícia, vam decidir enfortir la nostra passió inciàtica pel món de la música. Un dels culpables d’això fou Roger Vilaseca, del qui he perdut la pista des de fa molts anys, que de seguida es convertí en el meu mestre de guitarra i en el cofundador de la història musical que ha acabat com ja sabeu. Amb ell vaig fer la meua primera cançó ‘Resistirem’ tot just quan descobríem un món de ritmes i estils que ens atrapava a les llargues hores de gravacions i experimentacions amb un radiocassette de doble pletina.

Tot això ho vaig desenterrar de la memòria el dissabte passat. L’actual director d’aquella escola, el mestre Albert Dasí, ens va convidar a assistir a la seua festa trimestral per tal de presentar el llibre ‘Del Sud‘ que també ha escrit un exalumne, l’Héctor Sanjuan, amb el Toni Rubio i el nostre gran amic (també exalumne) i gairebé component del grup a l’ombra Jordi Muñoz. I fou una vesprada inoblidable. Allí em vaig retrobar amb vells companys i amb persones que tant m’han marcat com el Vicent Partal. També amb els antics alumnes i amics 121db, dels qui ja coneixeu la meua devoció, i que em van regalar el seu darrer àlbum ‘Equilàter’ enregistrat i editat en terres navarreses, així com moltes mares i pares i amics i coneguts i desconeguts que ens van rebre amb els braços oberts. La traca final fou el cor de l’escola cantant la cançó ‘Del Sud’.

Potser us sembla ridícul, però quan tornes a les arrels i veus que aquestes continuen allà on són te n’adones del camí que has recorregut i que ha valgut la pena fer-lo. I no pel lloc on has arribat sinó per les experiències que has acumulat. Per la gent amb el que l’has compartit i pels llaços que mai has trencat. I vull aprofitar la distància, i la poca vergonya, que m’ofereix aquesta espai per a agrair-vos a totes i tots el coratge i l’esforç. Perquè si entre tots ho veiem possible, entre tots ho farem realitat.

Aquesta és la història de les meues escoles. Aquests són els fruits de les sembres dels anys.

(Per cert la il·lustració és d’Aitana Carrasco, que també anava a l’escola i a qui envie una forta abraçada transatlàntica…)

  1. És molt bonic tornar enrrere en el temps, vore totes les experiències acumulades al llarg del anys, i vore com han anat conformant-te. Estic totalment d’acord amb tu, ja que em de pensar que som fruit d’aquestes vivències que d’una manera o d’altra sempre tenim en la memòria!!!

    Una abraçada forta des d’ Ènguera (un poblet al costat de Xàtiva)

  2. Ei Xavi la nostra trobada illenca de l’altre dia, també em feu reflexionar sobre temps pretèrits. I vaig plasmar-lo amb paraules al meu bloc. Ballant per la xarxa, he acabat trobant unes fotos de La Gavina, el menjador, les cuineres… Pensava en el que dèiem de que després de tants anys, tot seguia igual de malament… En realitat, quan èrem nanos, no hi havia res, l’escola era una bombolla, feia pocs anys que existien escoles en Valencià. Nosaltres inauguràrem les línies als instituts, mancava enllaçar amb la generació dels nostres pares, de la transició… Arribar a la modernitat en Català. I en certa manera, nosatres hem ajudat amb esforç a fer-lo efectiu. Algun dia, quedarà tot això per als nostres fills, i així el nostre poble seguirà vivint. 

  3. Són les escoles que han tingut la sort d’escoltar-te. De sobte, es vescanvien els papers: ara eres tu qui marca l’escola i els seus alumnes. D’alguna manera, retornes allò que l’escola t’ha donat. I si no, pregunta-li-ho a la meua classe del CEIP Ramiro Jover, marcats per unes paraules, per una música, per una experiència que recordaran per sempre més com si fos ahir quan vas aparèixer per l’escola amb els Miquels i la guitarra al coll.

    Pendent encara un dinar per parlar de "negocis", eh! 🙂

    Didac

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!