Els Ponts de Sant Boi

Avui se sabrà el resultat de les eleccions internes del partit Esquerra. Un dels pocs partits polítics de l’estat espanyol on encara els seus militants poden votar i decidir en temes importants per a ells mateixos, i per al seu país. Sigui quin sigui el resultat, només podem dir que “guanyi el millor” i desitjar sort. La resta serà un compromís personal de cada català, i sabent que quan hom vagi a dormir, haurà fet tot allò que estava al seu abast. Per als que no sortiran escollits per als càrrecs representatius, cal animar-los a seguir el seu camí. Perquè la dita “quan es tanca una porta, s’obre una altra” sempre és veritat, malgrat de l’estretor de “la porta del cel”.
Aquest cap de setmana s’esdevenen els darrers dies de celebració de la collita de la cirera a Torrelles. La setmana passada van coincidir a Sant Climent i Santa Coloma de Cervelló. I per aquelles casualitats, aquest dissabte també, se sabrà qui remenarà les cireres a Esquerra els propers anys. Malgrat que hi hagi roba estesa en el partit des de fa mesos, els candidats ja estan molt apamats, i cadascun ja sap més o menys com quedarà.
Per a aquells que han seguit aquest període electoral, que afecta a tot Catalunya, no només des de fa mesos, sinó també des de fa anys, i que posa el nostre país en el camí de la “revolució permanent” de que en parlava Trotski, es fa evident que s’estan cremant etapes molt ràpidament.
Ja abans de les eleccions espanyoles de març, es va saber de la visita de Joan Puigcercós a l’Àngel Colom al Marroc. Aquest senyal marca una nova etapa a Catalunya, en funció dels interessos de Madrid, i que farà canviar els papers dels actors en l’escena política. Un possible pacte del PSOE amb CiU, amb l’acord implícit del PSC, que posaria la Generalitat en mans de CiU i ERC, i que donaria més tard un pacte posterior entre CiU i PP a Madrid.
Aprop de les festes de Sant Joan, algú celebrarà com cal el seu sant, i tindrem molta llenya vella per encendre la foguera. Però si algú vol seguir l’exemple de Sant Joan Baptista, qui es va enfrontar al poder representat per Herodes, ja sap que corre el risc de que li tallin el cap. I no per cap capritx de Salomé o la seva mare, precisament. Per això, hem de mantenir l’esperanaça, ja que el Baptista era el darrer dels profetes, i que preparava el camí al Messies. Amén.

Aquesta setmana els paisans del Pallars han estat entretinguts amb la picabaralla entre el rector de Tremp, Juan Antonio Mateo, i l’escriptor Pep Coll, sobre el llibre “Les senyoretes de Lourdes”. Un fet tòpic en aquestos casos, en què els actors representen una escena de teatre, la qual sempre dóna relleu als protagonistes, permet vendre més llibres, i es fa una descàrrega d’adrenalina. A més a més de ser motiu de conversa jocosa durant una partida de botifarra al cafè.
Però si el tema és, en si, amè i agradable, no per això, no deixarem de passar l’oportunitat de llegir-ho sota un punt de vista més trascendent. En homenatge a totes les noies que porten el nom de Lurdes.
No deixa de ser divertit que aquesta batalla per la possessió de la veritat al voltant del misteri de Lurdes estigui sempre en mans d’homes, entre els quals m’incloc jo mateix per naturalesa. Suposo que com a reacció a la part femenina del mascle, en sentit figurat o manifestat. I establint paral.lelismes, entre el rector i l’escriptor del Pallars, tots dos homes lletrats i saberuts, de la ciència i de la vida. Això mateix va passar en el cas del miracle de l’aparició de la Mare de Déu.
El cas va ser que uns pobres pastorets, tan pobres que només parlaven l’occità gascó del comtat de Bigorra, van veure una senyora blanca unes quantes vegades. D’entre ells, va sobreviure la Bernadeta Subirós. I dic sobreviure, ja que les seves misèries no van acabar pas amb l’anunci de les aparicions. Resulta que tant els homes il.lustrats, tant els laïcs més il.lustrats, com els clergat més adoctrinat, es van malfiar i empaitar aquells nens per saber si deien o no “la veritat”. Una veritat a la mida dels seus interessos, és clar. Aquesta era la veritat en minúscula. Ja que aquells que heu visitat Lurdes heu pogut contemplar les valls verdes enmig de les muntanyes del Pirineu, en uns paratges encisadors, dels quals Lurdes era la porta d’entrada. Allà al bell mig de la població, s’aixeca l’imponent castell dels senyors. I més enllà, a les afores la basílica. Però on trobareu la cova, és al seu costat, a la part de sota a la dreta mirant l’esglèsia. Allà en el silenci de la nit, i a la llum de les espelmes, encara es pot tenir uns segons de pau d’esperit.
Perquè tant els senyors, com els manaies del poder civil i eclesiàstic, no tenien gaire de pau d’esperit. Aquells nens que parlaven patois els deixaven en evidència. L’urc no podia admetre que ells no fossin capaços de veure la Verge.
I a finals del segle XIX, amb la puixança de l’imperi francès, encara menys. Crec que en aquell moment, el miracle va ser un avís sobre els perills que sotgen al poble, i les classes més desafavorides, davant de les lluites entre els poderosos. Pocs anys després, els alemanys de Bismarck van derrotar als francesos a la batalla de Sedan, i l’emperador Napoleó III va haver de marxar en la guerra franco-prussiana. Una humiliació històrica, vés per on s’ho van prendre!
En el fons del cor, per a totes les Lurdes resta sempre la gran veritat, amb majúscules, de que sempre existirà el misteri i la fe més enllà d’aquest món. Aquella Veritat que diu: “Que soy era Immaculada Concepciou!”. I que ja ens va recomanar: “Aneu a beure a la font, i renteu-vos-hi”!

Aquest mes de maig va visitar oficialment Catalunya el Secretario de Estado y Presupuestos, Carlos Ocaña. Un excel.lent article del diari El Punt, publicat el dia 15 de maig, anava acompanyat d’una magnífica fotografia de l’agència EFE. No podia ser més oportú el gran retrat fet al Secretario de Estado. Per a aquells que van, i vam, seguir amb delit la sèrie britànnica “Sí, ministre” i “Sí, primer ministre” vam descobrir el nostre “Sir Humphrey Appleby”. Clavats, gairebé, vaja!

Per als profans en la matèria que ens interessa, un Secretario de Estado és el càrrec màxim per a un funcionari de carrera de l’estat espanyol. No és un càrrec de designació política, sinó que és el càrrec que no tomba cap tempesta política. I encara més si correspon al que remena els diners, i els pressupostos de l’estat. I fer-lo sortir a la llum pública, i a les portades de la premsa, és un tota una proesa. Comprensible només en els moments tan delicats que estem vivint, i que precisament requereixen tota la habilitat política de Sir Humphrey per acontentar tothom, i fer veure que tots hi guanyen en una nova ronda de negociacions per aconseguir el tros d’un pastís que cada dia es va fent més petit. Sobretot de cara a afrontar la tempesta econòmica que ja estem vivint, i que per tant, obliga a reforçar i reparar les escletxes que es puguin obrir en la línia de flotació del vaixell.
En fi, a veure què passarà els propers mesos. Tot i que Espanya no és la Gran Bretanya, tant admirada per Manuel Fraga, com pot comprovar amb el PP avui dia. Per als catalans, ja ens podem imaginar que a tot estirar podrem omplir la barretina. I tapar-nos les orelles, de tot lo que és dirà i se’ns tirarà a sobre.

Xarxa Santboiana va tenir l’honor d’acollir una tertúlia a Cal Ninyo el divendres 16 de maig sobre Blocs i Política. Un acte que va aconseguir portar a la nostra ciutat l’elit dels blocaires amb representació política, acompanyats de Saül Gordillo i de Marc Vidal, els quals van obrir foc creuat per “agitar a malta” com cantava Zeca Afonso. Durant dues hores una cinquantena d’assistents van seguir amb interès, malgrat el perill de caure en el pamflet. Felicitacions als assistents.

L’acte va estar presentat per Josep Maria Comas, de la Xarxa Santboiana, que va presentar el nou agregador de blocs del Baix Llobregat, que amb els de Sant Boi, sumen gairebé quatre-centes adreces blocaires. Una mostra de la vitalitat i de l’activitat xarxaire a la nostra comarca. A davant seu es trobaven molts blocaires santboians atrets per la convocatòria, així com membres de partits polítics amb representació a l’ajuntament de Sant Boi, militants i alguns regidors.

Marc Vidal va encetar la tertúlia amb foc de morter sobre els blocaires polítics. L’espai d’internet ha permès a la gent fer arribar la seva opinió a tot arreu, establint nous canals de comunicació, i d’aquesta manera, els partits polítics també s’han hagut de posar a la xarxa i mullar-se. Malgrat que els partits fan servir els blocs per a les seves tàctiques: el perill de desinformació, d’endogamia, dels monoblocs o blocs sense comentaris, etc… Aquí ja es va començar a evidenciar el fet que la política és més que la suma dels partits polítics, i que per tant, blocs i política en mans dels ciutadans és més que els blocs dels polítics.

Després va tocar el torn a Saül Gordillo, que va intentar treure ferro al començament, encara que va acabar per esmentar també els mals dels partits polítics. Davant d’aquest foc creuat, va tocar la tanda als blocaires polítics, que amb coratge i experiència, van anar dient la seva. Dolors Camats d’Iniciativa va explicar com el seu bloc inicialment polític, i
receptiu, ha acabat moderant els comentaris, davant d’algunes crítiques
ferotges i insultants. Va recomanar el bloc del Raül Romeva, destacant
l’accessibilitat i visibilitat que donen els blocs a la tasca que es fa
en diferents institucions malgrat la distància física. A diferència de
Dolors Camats, Carme Porta va recalcar que no volia enquadrar el seu bloc només en el camp polític, i que també volia reflectir altres qüestions personals, tenint clar que com a persones és molt difícil separar unes coses de les altres. En Carles Campuzano va estar més dinàmic en la seva explicació, fent un exemple dels avenços tecnològics amb l’ús del mòbil per captar unes imatges que van aparèixer gairebé a l’instant al seu bloc. Carles Campuzano va recordar que els blocs són un canal més de participació dels partits polítics, i que permeten certa interactivitat, i que alguns partits tenen en compte les opinions dels comentaris. Era la quota masculina, que representava al 75% de blocaires masculins,
davant de només el 25% de blocaires femenines, com va esmentar el Josep
Maria Comas a la presentació. Per això, Lourdes Muñoz va recalcar la importància de l’accés de les dones a les TIC, i que és necessari que aquestes arribin a tota la població per evitar l’escletxa digital, cosa que alguns ja qualifiquen d’esvoranc.

Hi havien passat una hora i mitja, i encara quedava el torn obert de preguntes. Però malgrat tot, la gent tenia ganes de continuar i fer arribar la seva opinió, tant respectable i tant poc respectada pels polítics. Una de les preguntes va exposar precisament la distància entre els ciutadans i els polítics professionals, no només a nivell català, sinó mundial.

Uns minuts abans de les deu, l’alcalde de Sant Boi, Jaume Bosch, va arribar de l’Escola Llor, on hi havia participat en la festa de lliurament dels diplomes de graduació dels alumnes. Va ser un detall de respecte, tot i que aviat va haver de marxar al pregó d’inici de la Festa Major. Aleshores es va interrompre l’acte uns minuts per lliurar personalment uns obsequis a tots els ponents convidats.

Al cap d’una estona, ja es va donar l’acte per finalitzat, tot i avisant de la convocatòria de la II Trobada de Blocaires el dissabte 24 de maig a Cal Ninyo. A fora, esperava un pica-pica per als assistents, que van poder conversat entre ells, i aconseguir una samarreta dissenyada per a la Xarxa Santboiana, amb el lema “bojos pels blocs”. Cal fer un balanç positiu de la tertúlia que va assolir un interès que va trascendir el sentit partidista, per aconseguir un equilibri i un consens sobre la política com a activitat personal i civil. Tot i que a més d’un se li cau la bava quan veu algun polític a la vista, i se sent atret per “l’eròtica del poder”.

La tertúlia “Blocs i Política”
es va fer al teatre de Cal Ninyo el divendres 16 de maig,
a les 8 del vespre. A la tertúlia, que va estar presentada i moderada per Marc Vidal, promotor de les Jornades de la Catosfera 2008 que es van fer el passat mes de gener a Granollers i en les que Xarxa Santboiana
hi intervingué com a ponent en una de les taules de debat. A la tertúlia van participar els següents polítics i polítiques dels principals
partits del país que comparteixen el fet de ser blocaires:

• Lourdes Muñoz, del PSC, Diputada al Congrés
• Carles Campuzano, de CDC, Diputat al Congrés
• Carme Porta, d’ERC, Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania
• Dolors Camats, d’ICV, Diputada al Parlament
• Saül Gordillo, Director de l’Agencia Catalana de Notícies (ACN)

Aquí trobareu algunes imatges de l’acte, així com del sopar posterior.

Aquesta és la dita dels santboians: Sant Ramon porta capa? per saber si plourà o no. Quan el temps es presenta dubtós, donen un cop d’ull a la montanya del Montbaig, i miren si els núvols envolten l’ermita de Sant Ramon. Aleshores saben que el vent de llevant portarà aigua al riu Llobregat i a la zona del seu delta. Aquí sabem què plou, i quan, més o menys, hi ha uns marges entre els quals ens movem i vivim. El temps encara no està prou domesticat, i els homes ens hem d’enginyar per fer regs i canals per aprofitar l’aigua. Però el que no hem de fer és robar-la als altres, siguin d’on siguin, ja que l’aigua és de tothom, però ningú la ha de prendre als altres.
On vivim tenim unes característiques naturals força bones, però això no vol dir que siguin perfectes. I si tenim molt sol, és lògic que no tinguem tanta aigua. El Llobregat és el nostre riu. I amb prou feines ens arriba l’aigua del Ter, que ja no ens pertoca. I ho dic amb tots els ets i uts. L’aigua del Ter ha permès mantenir un excès de consum, i ha dilatat durant aquestos anys les solucions possibles. Estem parlant de fa més de vint o trenta anys. Precisament l’aigua necessària per a una regió metropolitana que s’ha convertit en un monstre que xucla la sang de tot el que l’envolta. I el transvasament de l’Ebre, o d’altres llocs, es com prendre l’aigua dels altres, que ells també necessiten per viure. Com sempre, “pan para hoy, y hambre para mañana”, “un mañana” que s’acosta perillosament per no voler afrontar els problemes i la realitat de cara.
I ho afirmo ja que algunes preguntes es queden sense resposta, i la veritat ens “espanta”: per què es parla tant de la sequera, i menys de la crisi econòmica? per què no es paren les obres de la Línia 9 que es diu que consumeixen molta aigua? per què no es diu quin ha estat l’impacte de les obres de l’Ave i del desviament del riu en l’aqüífer del riu Llobregat? per què es diu que la sequera és culpa del “canvi climàtic” i no es diu que el canvi climàtic prové en part de la contaminació atmosfèrica provocada pels cotxes o els avions? per què els partits polítics del Baix Llobregat han permès una urbanització agressiva i no són capaços de reduir el consum d’aigua potable? per què el Pla Metropolità ha concentrat tot a Barcelona: indústria, béns, serveis i població? per què, en nom de la solidaritat, no es retornen els excedents d’indústria, béns, serveis i població i es distribueixen per tot Catalunya?

Avui, dos de març, les efemèrides recorden que el 1943 es va promulgar a Espanya la “Ley de Rebelión Militar” per la qual els delictes polítics es jutjarien en consell de guerra. La seva aplicació durant la dictadura va portar molta gent a la mort. Precisament, el mateix dia del 1974 es va executar Salvador Puig Antich.
El record per les dates assenyalades és una característica ben aprofitada pels espanyols per recordar qui mana. Per exemple, el 26 de gener en que es va produir la batalla de Montjuïc que van perdre durant la guerra dels Segadors es va compensar amb l’entrada de les tropes espanyoles a Barcelona el 1939. El mateix dia va morir als carrers de Barcelona en Martí Marcó.
Alguns volen oblidar això, i volen passar full. Però com la “transición” no ha suposat una reconciliació i perdó per a tothom, les ferides encara estan obertes. I la manera de tancar-les no és mercadejant amb els records, els reconeixements o les compensacions monumentals. Ni per un bàndol ni per l’altre. Cal fer allò que ja han fet altres països: tribunals o comissions de la veritat. Perquè com diu la Bíblia, la veritat ens farà lliures.

Davant de les properes eleccions espanyoles, cal fer memòria per a tots nosaltres, aquells que som “fills del franquisme”. Assumir això és bo per a tothom. Alguns encara no ho han fet, sigui de manera vergonyosa, o de manera xulesca. I allò de les dues Espanyes ja va bé per als espanyols, però per als catalans? .

Assumir la nostra vida, i els nostres fets ens permet encarar amb confiança el futur. Però hi ha maneres de fer que no admeten “componendas”, hi ha fets que cal afrontar personalment, siguin bons o dolents. I això no vol dir donar les culpes als altres ni fer passar els botxins per víctimes, ni a l’inrevès tampoc. No vol dir que una persona sigui culpable, senzillament cal que el mal sigui verbalitzat, sigui dit i explicat, perquè no tornem a repetir els mateixos errors.

Doncs, la concessió del títol de Fill Predilecte a Joan Martí pel ple de l’Ajuntament de Sant Boi per part dels que van donar suport i dels que es van abstenir és un mal favor per a l’ex-alcalde franquista i de la transició. És un mal favor personal, ja que no li retornarà els greuges personals, ni és un favor polític ja que no farà les paus amb els que va agreujar. És més, no se li ha de donar la culpa a ell. Allò que denunciem és el fet que no es va a l’arrel del problema: què és la democràcia? Si no sabem quins límits té aquest concepte, quina línia no podem travessar sense desvirtuar aquesta idea, és un greu problema dels polítics que governen avui dia. Perquè aleshores tot val, tot és possible, tot es pot arranjar, tot és negociable?

Es pot negociar un vot a favor o una abstenció, es pot continuar governant en coalició amb els socis en contra? Es pot abstenir o votar a favor l’oposició? Es pot compensar això amb una escultura pública a la Rambla Rafael Casanova que homenatgi els represaliats de l’altre costat tal com ha tret a concurs l’Ajuntament de Sant Boi? Aquesta és una democràcia de pedres monumentals a qui portar rams de flors?

Aquestes eleccions espanyoles del mes de març tanquen un cicle de conteses electorals. També diria que tanquen el cicle democràtic de trenta anys de transició política a l’estat. I fins i tot, diria que és el començament del final de la segona restauració borbònica, com alguns preclars historiadors l’han batejat. Aquest tancament hom voldria que fos pacífic, però els signes contradiuen les esperances.

Els signes que veiem avui dia són destacats: una crisi econòmica que s’afegeix a una crisi social i política. I en aquest sentit, l’estat espanyol sembla que entrarà de ple en la mateixa dinàmica mundial, o global si així es vol dir. Amb un element a tenir en compte, la península ibèrica és un punt de frontera. Com que la crisi econòmica està començant a veure’s amb força, ara parlaré de la crisi social i política.
Un exemple serien els plens dels ajuntaments. Una sessió plenària un cop al mes, on poden anar tots els ciutadans. Com passava feia trenta anys. Ara no, si un s’acosta al ple, trobarà normalment que el nombre de regidors i funcionaris públics sobrepassa amb escreix el dels ciutadans lliures. Això pot significar dues coses: que la democràcia ja no necessita defensors, o que ja no queden ciutadans.
I em refereixo a aquells ciutadans que lluitaven per tot arreu, fos on fos, al carrer, a les associacions, a la feina, als partits polítics, etc… D’aquestos "ciutadans", als quals alguns partits blasfemen agafant el seu nom, ja no en queden gaires de vius. I els que estan morts, reben homenatges per la feina feta, quan ja no poden molestar. Altres "ciutadans" es refugien en el món virtual, però sense un arrelament a la realitat diària, queda tot en un món il.lusori. Amb ordinador, cotxes, futbol, etc… que cal pagar amb una hipoteca. Ja veurem doncs, com els "mals usos" s’estenen per la nostra societat, en una recordança dels finals d’aquella "edat mitjana". Tot i que recorda més al final de l’Imperi Romà, quan els senadors poderosos estenien l’esclavatge i la burocràcia per tot el món conegut.
De moment, caldrà estar atents als "signes dels temps" i escoltar els gemecs d’aquesta agonia "democràtica".

Aquest dissabte vaig poder assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers. Juntament amb els companys de Xarxa Santboiana, Ferran Cobo i Josep Mª Comas, vam escoltar i vam parlar una estona entre tots els blocaires que estàvem allà. Per això, vaig fer uns quants apunts catosfèrics, uns entre molts que sortiran a la web aquestos dies, segur!. El primer d’ells és per felicitar als organitzadors de la trobada: per ser la primera, va anar força bé. I alguna observació més que faré.

El Centre Tecnològic de Granollers va ser la seu, i va complir prou bé el seu paper. Una mena de centre cívic dedicat a tota mena de Tic: empreses, xarxa telecentre, etc… que es va fer petit per a la gran quantitat de gent que va venir. Com que ara els blocs estan en plena ebullició, la temperatura humana i de la calefacció va fer que tots estiguèssim com el cafè torrefacte. Les xerrades van ser de temàtiques interessants, però no puc deixar de recalcar la dedicada a les xarxes de blocs, amb una bona participació dels blocaires presents, i dels companys assistents. Tot i que no ens coneixíem, la complicitat de la gent va permetre debats interessants. També estic orgullós de Xarxa Santboiana, que amb l’exposició del Josep Mª Comas i les intervencions del Ferran Cobo, i comparant els objectius assolits, podem destacar que estem a l’avantguarda de Catalunya en directoris de blocs territorials, colze a colze amb Blocs de Terrassa i l’Ebresfera, i amb un cap d’avantatge.
Els tallers del dissabte van ser entretinguts, a més d’interessants, i un bon complement als debats. Tot i així, crec que faltaven activitats adreçades a que els blocaires es coneguessin personalment. Mancava un espai de relació més intens, ja que aquest era l’objectiu principal per a aplegar-nos a Granollers. En fi, un balanç satisfactori, i amb ganes de fer servir les potencialitats dels blocs per anar endavant en la Web 2.0, és a dir, aprofitar el mitjà d’internet per oferir nous espais de relació social, tal com van arrancar a finals dels anys noranta, i es van posar de manifest en el Congrés Mundial de Xarxes Comunitàries celebrades l’any 2000 a Barcelona.

Aquest mes de desembre, l’editorial Ara Llibres ha tret el llibre titulat "Dietari Final" d’En Lluís Maria Xirinacs. Molt ben editat, recull alguns dels últims escrits d’en Xirinacs, que en certa manera, serà el seu epitafi. En la línia dels escrits de l’autor, la recerca del coneixement global, que no absolut, és una de les bases del seu pensament. Però més enllà, encara posaria al davant la seva recerca de la llibertat. Una llibertat com a un dels noms o símbols del Grial. Una llibertat que neix de l’esclavatge de l’amor, seguint la tradició catalana d’en Ramon Llull, del "Llibre d’Amics i Amat".
En Xirinacs, més enllà de la seva visió "beatífica", "beatus ille", no ens dóna cap marge a la dolçor o imatge ensucrada. Accepta la "realitat" tal com és, i ens la planteja tal com la veu, amb la seva bondat i la seva maldat. I no ens ofereix cap altre final que el de "l’ofici sagrat" o "sacri fici", dur, però esperançat i ple. El seu Adéu en plenes vacances d’estiu és un exemple de la seva "incomoditat" per a les nostres consciències. Un adéu que podem reviure en el seu text, i que jo m’atreviria qualificar de "Carta als Reis". Ja que és el "regal" o "do" que ens fa a tots nosaltres, i que s’ofereix a "Déu", malgrat que compartim o no la seva decisió.
En tot cas, des d’aquí ens afegim a la votació popular per declarar-lo "Personatge Vilaweb de l’Any 2007".

Ahir, 28 de desembre, va ser la festivitat dedicada als Sants Innocents. Algú dirà que totes això són històries, o llegendes. Però la veritat és que existeixen els sants innocents. Són tots aquells víctimes de les lluites pel poder: sigui en la guerra, en la feina, en la política. En aquells a qui hem perjudicat malgrat no fos la nostra intenció. També és un recordatori per a tots els Herodes que, volent o sense, deixen tota una generació sense descendència, física o mental. Per posar un exemple polític proper, Pujol ha fet moltes vegades el paper d’Herodes a Catalunya, i ara potser el fan altres també.
Per no dramatitzar la vida, i amb permís aliè, a sota he reproduït un text anònim escrit perquè pogueu jutjar vosaltres mateixos, i prendre-vos-ho com vulgueu. Hi teniu tot el dret!

"WELCOME TO CATACOÑYA ZONE

Aquest és un text anònim, i cadascun de vosaltres podrà jutjar-lo. La seva virtud és que serà motiu de debat i controvèrsia, i també de broma i gatzara.

Els esports no són el meu fort, de fet, crec que no deixen de ser un joc. I la resta depén d’allò que cadascú de nosaltres hi vulgui posar. Per aixó, molta gent no va entendre que celebrés el gol del Reial Madrid contra el Barça. I aquí podré esplaiar-me perquè cap amic li’n sàpiga greu, ni pensin malament. D’entrada, dir que també sóc "culer", ep, no renegat, senzillament d’aquells que ja estan farts de patir, que ja se’ls en fot una mica tot el "tinglado", que es deia. Que no cal ballar sempre al so que toquen, ni anar en un envalat que et monten. De fet, crec que el Barça s’ha convertit en l’opi dels catalans, i no puc deixar de cridar com el Dalí, seguint el seu mètode paranoico-crític, mori el Barça i visqui Catalunya!
Perquè quan guanya el Barça, sempre perd Catalunya! No us heu adonat encara? Jo ja ho vaig fer fa més de vint anys. Un dels descobriments de l’adolescència, quan despertes dels partits compartits amb passió amb el teu pare i el teu germà davant del televisor de casa. Quan en l’època del Barça amb el Cruyff, el Neskeens, el "Cholo" Sotil, l’Asensi, el Rexach, etc… un equip magnífic que quan sortia el Guruceta de torn, te girava el resultat segons convenia a la política, i altres interessos. La "transición" ens la van engaltar a canvi d’un cinc a zero al Santiago Bernabeu, català per més senyes i fundador del Reial Madrid. Almenys Esaú es va vendre l’heretat per un plat de llenties. Nosaltres per un joc!
Però això encara ho puc entendre aleshores, però després de trenta anys, que algú s’escandalitzi per un resultat com el d’ahir al Camp Nou, ja fa mal. Fa molt mal al cor, i al cap! Quan el Barça juga el "Campeonato de Liga Española", ho fa en camp contrari: quan no és pel contrari, sortirà un àrbitre de negre que esguerrarà el bon joc. I ja ho diu el refrany: "qui no vulguis pols, no vagi a l’era". En fi, que per guanyar la Liga, cal que cada any hi hagi un Nou Estatut en tràmit al Parlament de Catalunya, i això cansa molt. De fet, la solució és molt senzilla: juguem en una lliga pròpia, que ens seria neutral i equitativa. Deixar-nos de centralismes i gegants com el Barça que acaparen totes les energies dels catalans per representar en el nostre imaginari un exèrcit i un drets civils que van desaparèixer fa tres cents anys. I la resta són fantasmades, que només serveixen per a entretenir nens i criatures! O per esbravar-nos de tant en tant, de la mala llet, i de tenir uns minuts de glòria, en aquesta vida de català esclau i emprenyat!