Els Ponts de Sant Boi

Aquest migdia estava mirant les notícies a la televisió quan han parlat de l’accident d’un escalador a la muntanya del Pedraforca. Al cap ha vingut el pensament que no fós algun membre del Centre Excursionista de Sant Boi, però sense el nom, això era un suposar. Tanmateix una hora més tard em trucava un amic per avisar que l’Agustí Torrents havia mort. Una mica sobtat i incrèdul, perquè d’ell no t’ho podies pas imaginar. La seva experiència i coratge l’havien portat a molts cims. Alguns, com l’Everest, se li havien resistit. Mai per la seva causa, en tot cas, per coses com el temps o altres inconvenients externs. De l’Everest va tornar amb una infecció als pulmons que va superar amb esforç, però de la qual ja no paràvem esment. De l’any passat fins ara s’havia refet, i ple d’ànims tornava a estar al capdavant en les seves lluites i projectes vitals. Sense saber-ho, ha estat un període de gràcia.
Tres Francescs m’han trucat aquesta tarda per parlar-me dels trist esdeveniment. Tots ells el coneixien personalment, tots tres d’àmbits socials i laborals completament diferents, tal era la seva capacitat de respecte per tothom i de diàleg. Tots tres el trobaran a faltar, no tant potser com la seva família i amics més íntims.
Tanmateix, era un "prohom" santboià si encara hi ha algú que es mereixi aquest títol. Era un referent de la nostra ciutat, i malgrat que no sempre va fer el cim de les muntanyes, l’Agustí Torrents sempre serà respectat i admirat com una persona que va portar al cim la seva vida.

Sembla ser que la fi de l’Ateneu Santboià està pròxima. El seu estat és de coma profund des de fa anys. I ara l’empresa que es va quedar tot en la subhasta està a punt de pactar amb l’equip de govern de l’Ajuntament. Els tants per cent ja no són gaire importants, quan ja no es parla del 100 per cent. Els socis santboians van deixar a les últimes l’ateneu, i quan la gent ja no dóna suport a una cosa, aquesta decau i es marceix. L’ajuntament era la última esperança d’alguns socis que mantenien vius els records sentimentals i els valors que representava com a símbol de progrés dels ciutadans. Però a la subhasta el govern municipal no hi va anar. Per a ells representava una altra cosa. I ara és la seva.

Qui mana a l’Ajuntament vol anar per feina. De cara a les eleccions quedaran molt bé perquè podran urbanitzar la zona, fer calaix i a més a més, diran que hauran tret la discoteca del poble. S’hauran acabat els problemes de soroll, de convivència i brutícia. Tota una sèrie de problemes que els ciutadans de Sant Boi ens hauríem estalviat si l’ajuntament haguès anat a la subhasta. Ara ho arreglaran, quan tot això ens ho podíem haver estalviat si fessin bé la feina.
Com que són molt generosos, o potser és que no tenen la consciència gaire tranquil.la, busquen còmplices entre l’oposició. A canvi d’alguna part en el botí, que ells decidiran, que per això manen, enrolaran algun soldat més al pelotó d’execució. Aquest és el truc de la bala de fogueig, perquè hi hagi dubte en la culpabilitat. Però no dubtaran a delatar-se entre ells, si cal salvar la pell. Sonen els cants de sirena que volen atrapar Ulises en el seu viatge a Itaca. Podran els regidors acceptar la voluntat dels votants que els van escollir per representar-los?
En nom del progrés, la riquesa, els valors i el "bon rotllo" , que va denunciar l’antropòleg Manuel Delgado, es poden matar moltes coses. Serà casualitat que el dilema que es planteja a Sant Boi és el mateix que l’escriptor Paulo Coelho descriu en la seva novel.la "El dimoni i la senyora Prym"?

Fa mesos, almenys des de finals del 2005, que tots els partits polítics de Sant Boi estan preparant les properes eleccions del 2007. A un any vista, les associacions organitzaven els afiliats, i es feien les propostes internes de candidats. Així com les "quinieles" i les combinacions més possibles dintre de cada partit estaven en boca de tothom. Algunes ja eren segures, i les altres que estaven més amagades comencen a sortir a la llum pública. CiU, PP i ERC ho tenien més clar, i el PSC-PSOE i IC-Verds no tant.
Durant aquestos mesos s’ha pogut sentir un cert nerviosisme dintre de l’ajuntament, i una remor sorda que no tenia un orígen cert. L’alcaldessa Montserrat Gibert va manifestar públicament la seva voluntat de continuar, però el seu partit no ho ha volgut així. Més enllà de les relacions entre candidats i aparells polítics, aquestos tenen la paella pel mànec. Amb llistes tancades, la democràcia també es troba tancada. Però si algú pensa que només són qüestions personals s’equivoca. N’hi ha més coses al darrera.

Sense fer balanç definitiu del govern de Montserrat Gibert durant aquestos dotze anys, ja que aquest s’escriurà a les properes eleccions. Perquè l’alcaldessa no es vol plegar a fer el relleu tal com ella va entrar a l’alcaldia al seu dia. Potser és un darrer gest, que l’honora, perquè aquest any serà llarg. Cal dir que es nota l’absència de la seva amiga Roser Suriol. Però les coses bones o dolentes no depenen només d’una persona. Durant aquestos anys la nostra població s’ha quedat aïllada dintre del Baix Llobregat. Tot i el redreçament i l’equilibri entre el respecte mediambiental, la construcció i la indústria, la manca de recolzament a nivell institucional per part de la Generalitat, de Madrid o del propi partit socialista han colocat Sant Boi sota les servituds i interessos d’altres poblacions. Amb la qual cosa, els ciutadans de Sant Boi no acabem d’aixecar el cap. Més que un capità calia un exèrcit, i més enllà del nucli de l’alcaldessa, no hi havia un suport real per afavorir la nostra població. Però a part de les persones, també hi ha un model o projecte de futur. Potser a Sant Boi aquest s’aguanta amb tres potes: pagesia, serveis logístics i treballadors. Però amb la marxa de Montserrat Gibert, la seva defensa del parc agrari també marxa. L’alcalde entrant, com va dir a la Nit de l’Esport, té predilecció per la logística i els serveis. Amb la manca de terreny a la zona metropolitana, i amb els nostres polígons ocupats al cent per cent, l’aposta és clara: els polígons s’eixamplaran i Sant Boi quedarà enganxat al Prat, a Viladecans i a Santa Coloma en els propers anys. Tal com passa ara al marge esquerra del riu. Si serà això el que volen els ciutadans de Sant Boi es veurà a les properes eleccions. Sigui per bé o per mal.

Sobre la carta escrita pel senyor Josep Pujades publicada en l’edició del dia 25 d’agost passat(2005, Diari El Punt), opino que expressa un sentiment de sorpresa. És comprensible que també s’amoïni pel fet que una entitat catalana faci publicitat en un centre comercial de Salt(Gironès) , a Catalunya, majoritàriament en castellà.
Però la reacció que té el senyor Josep Pujades ens hauria de portar a les arrels del nostre problema. En primer lloc, em preguntaria si el RACC és una entitat catalana. Certament, la seu i la base principal les té a Catalunya, però el nostre país se li ha fet petit.

Crec que els catalans de cor sabem que som un poble petit comparat amb altres pobles, però tampoc no som menys que ningú. Aleshores ens trobem que empreses que han tocat sostre en nombre de clients a Catalunya busquen nous mercats. Però no obren empreses filials, obren sucursals. No en tenen prou, ni volen millorar gaire els serveis que haurien d’oferir, perquè costa molt anar més enllà. I l’ambició ens porta per altres camins: ho volem tot; volem el que és nostre i el que és del veí.
En aquest cas, el RACC, fora de Catalunya obre oficines, i fa la competància al RACE, i, és clar, cal utilitzar la llengua castellana. La torna és que aleshores s’imposa l’economia d’escala a costa del petit, i el català passa a segon terme. Ha canviat la perspectiva. Per sort, avui dia el món s’ha fet global, i sabem que podem canviar de perspectiva quan vulguem. Per això, animo tothom a saber on som, quina perspectiva volem aplicar i les conseqüències que tot plegat comporta.
Si no fo per la coincidència, crec que alguns partits polítics també s’ho haurien de fer mirar bé. Perquè em sembla que fan com el RACC, que, en comptes de millorar el servei que donen, només miren d’influir en mercats veïns.

Es parla molt de la nova organització territorial de Catalunya. Potser no s’acabarà fent, perquè com va lligada a l’Estatut també correrà la seva sort. De totes maneres, això ha provocat que es parli del tema perquè afecta al futur dels habitants de cada regió. Així, sembla que ens trobarem amb set regions. Entre elles la de l’àrea metropolitana de Barcelona. I aquí dins es trobaria Sant Boi. La qüestió que plantejo és si, fins avui dia, la nostra ciutat ha tret profit d’aquesta vinculació. Dintre d’aquesta zona els interessos de Sant Boi i dels seus ciutadans han estat defensats prou bé?
Mirant l’evolució dels darrers anys, i posant les coses a la balança, sembla que no ha estat així. Sant Boi té coses bones i que s’han fet bé, cal dir-ho sense dubtar-ho. Comparat amb altres poblacions del Baix hem tingut prou sort. Però si mirem les coses negatives, i les que ens esperen, inclinen la balança en sentit negatiu. No comptem gaire a nivell comarcal ni metropolità, el paper dels santboians sembla el de suplent de luxe a qui l’entrenador no vol fer jugar. I la veritat, com a tot bon professional, crec que un jugador de futbol es buscaria un altre equip. Per això, proposo que Sant Boi, i faig extensiva la meva proposta a totes les poblacions del marge dret del riu Llobregat, s’inclogui en la futura vegueria del Penedès i del Garraf. D’aquesta manera es trencaria la dependència de Barcelona i podríem equiparar-nos en pla d’igualtat amb altres poblacions que presenten característiques semblants: com Sitges, Vilanova, Vilafranca, etc… Semblances no només de població sinó també geogràfiques, culturals i econòmiques. Potser algú diria que això és impossible, però com en tot judici, podem apel.lar a casos anteriors que s’han succeït: i aquest és el de la Marca Hispànica.

Diuen que el pont de Sant Boi no va existir mai. Parlo d’un de debó, de pedra. Que potser hi havia una barca, o que en tot cas, era de fusta. Però tenim un carrer amb aquest nom al nucli antic, i una imatge gravada en una pedra que representa un àngel sobre un pont de pedra.
Malgrat que aquestes evidències són menyspreades, i considerades llegendes, responen a una realitat. Ara són passat. Però cal saber que formen part del nostre present. No volem mirar enrera per quedar-nos-hi. Senzillament, volem trobar allò que perviu. I retrobar-nos amb nosaltres mateixos per mirar endavant.
Com a exemple, podem suposar que quan es va construir el pont de Molins de Rei, es devia desfer el de Sant Boi. El lloc on potser trobaríem les seves pedres és a la nostra Catedral.

Benvinguts, aquest nou any 2006 ens porta un bloc. Avui dia amb tantes coses no ens enrecordem de la il.lusió que teníem quan ens regalàven una bonica llibreta. Tapes dures, anelles d’espiral fortes i unes bones ratlles on escriure o dibuixar. És un bon regal de Reis. Com diu l’expressió: "Van veure una estrella…". Aquesta il.lusió, com la del petit timbaler, és la que vull compartir amb tots vosaltres.