Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Societat

El Cel d’Espanya sota Control de l’Estat

0
Després de normalitzar-se la situació als aeroports de l’estat espanyol, i deixant reposar els sentiments dintre d’aquest vi força agre, i amb molt de sulfit, en faré quatre ratlles. Molts ja han escrit i explicat força coses, tant dels fets presents com dels que s’han esdevingut anteriorment, i per tant, ens podem fer una composició de les coses. Aquesta composició només fa que anar en la línia de les declaracions sorprenents del Xavier Sardà, vista la seva militància política, com de l’encertadíssim editorial del Vicenç Partal.

Sabent una mica més tot, i ponderant les diferents causes i les responsabilitats de les diferents persones, crec que estic en el dret d’escriure aquestes línies. Doncs sóc un dels molts afectats, que amb resignació, però amb el cap fred, intentem pair els fets. En aquestos moments, el meu pensament em fa sentir com aquell que en una baralla entre dues parts ha estat al mig i s’ha emportat unes bones trompades. Aquestes dues parts han defensat interessos propis, també polítiques partidistes, i amb esperit de tot o res, deixant a la gent de la mà de Déu. També les raons econòmiques de la privatització i de la defensa dels interessos d’estat al servei d’unes elits determinades han prevalgut davant dels interessos d’una classe mitjana resignada per la força. Només faltava la declaració d’estat d’alarma, que ha deixat alhora un regust amargíssim, i que posa a la gent en guàrdia per al futur.

La meva reflexió personal, i l’aportació que faig en aquest cas que no
he vist gaire exposada, és que tot aquest afer dels controladors aeris i
del govern central és un exemple evident del tarannà espanyol. Amb el
desenvolupament d’aquest sainet tothom ha pogut descobrir el “tipical
Spanish”, i tothom,  vol dir el món sencer. I més si ho comparem amb una
típica “corrida de toros”: en aquest cas, el toro han estat els
controladors aeris, de gran “casta” i poderosa cornada, però que davant
del nivell del “diestro” govern espanyol, no ha pogut evitar que els
fessin unes quantes “veròniques”, ni que els clavessin les
“banderilles”, fins que al final, una estocada amb la tècnica de la
declaració d’estat d’alarma els ha deixat morts i espatarrats sobre
l’arena del coliseu. Tota una “Fiesta Nacional”, per la qual els
catalans ja hem passat amb el Nou Estatut. Allò que encara em meravella
més, és que et trobes gent que vol continuar anant a veure aquestos
espectacles a aquesta plaça de braus que s’anomena España.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Tots Sants a Llançà

0
Vam poder estar a Llançà pel cap de setmana llarg de Tots Sants a l’apartament d’una amiga. Després que la llevantada del Pilar ens ho va impedir, la ponentada sí que ens va deixar passar els tres dies, tot i el temps una mica rúfol. A estones ennuvolat, però sobretot acompanyats de l’escalf del sol i d’un vent net i temperat, la qual cosa provocava uns jocs de llum i color entre el mar blau i el terra rocallós d’aquesta banda de l’Empordà. Vam arribar amb el tren que va a Portbou, amb els nous Catalunya Exprés que són més comfortables. Tot i que l’espai per a bicicletes és minso i reduït.

Vam trobar Llançà força tranquil, en temporada baixa. Més aviat, famílies amb nens per celebrar Castanyades i Halloweens, i gent gran. El motiu eren les Fires de Girona, plenes de gom a gom, que havien segrestat força jovent. Vam gaudir igualment d’aquesta calma, mentre el món girava al voltant d’unes Fires que coincidien cruelment amb la fi de la Caixa de Girona. I ens afegim a una pau reclosa per recordar també els estimats, coneguts i recordats de la nostra vida que ja no hi són.

Tenir present del familiar que ha mort recentment, i amb qui estàvem barallats, perquè descansi en pau, i nosaltres també ho conseguim. Per al Lirio, l’advocat més combatiu dels Camps Blancs de Sant Boi, i pels quals va lliurar més batalles que Tirant lo Blanc. Per a la meva amiga Paquita, que porto al cor, i a qui tant li agradava Llançà. A tots aquells que ens han acompanyat i que el seu record ens escalfa el cor, igual que la castanya calenta ens omple el cos.

Fos com fos, nosaltres continuem caminant. Vam estar aprop de la platgeta de les Tonyines, i la nostra vista abastava el Port de la Selva i la punta nord del Cap de Creus. Al voltant la mar i les muntanyes que agombolen Llançà, i que ens recorden una fantàstica Setmana Santa aprop de Garriguella feta amb la bicicleta. Enguany vam optar per recòrrer els camins de ronda, aprofitant que els havien acabat d’arranjar aquest estiu. Prou ben fets per anar a peu, fins i tot amb bicicleta llevat de les escales, i on cal anar amb compte per respectar a la gent que passeja. El diumenge vam agafar el camí cap a Port de la Selva, amb un bon solet per companyia. A la dreta s’entrellucava el monestir de Sant Pere de Roda assegut al replà de la muntanya, vigilat pel castell de Sant Salvador que corona el mirador de la contrada. Gairebé unes dues hores, o més, depenent de les parades que fem per contemplar el paisatge o fer fotografies. I donar un tomb pel recollit i bonic Port de la Selva, a més de donar un cop d’ull a les rutes fins al Cap de Creus.

El dilluns, vam anar fins a Colera, un camí també força bonic, però més costerut. Magnífic el ventós Cap Ras i les seves vistes. Vam coincidir un bon tros  amb  una colla excursionista,  que carregats amb les motxilles seguien el GR de la costa. A Colera vam esguardar el pont de tren d’Eiffel i la bonica platja. I poca cosa més, ja que calia agafar el tren de tornada. Entre altres coses destacables de Llançà podríem esmentar la part antiga: amb l’esglèsia de Sant Vicenç, la plaça Major i l’arbre de la Llibertat. El bonic edifici conegut com la Residència. El Castellar i la zona del passeig marítim, i el seguit de cales i platges de la seva costa.
Com a anècdota, la tanca enfonsada d’un solar a causa d’un cotxe que va perdre el control, vés a saber perquè?, però més aviat sospitós en aquestes dates. Ho sento, però més valdria que aquestos conductors no s’acostessin a cap vehicle durant molt de temps.  A veure si els ajuntament gironins amplien les voreres de vianants, i redueixen l’espai per als cotxes, ja que no gairebé no pot ni passar una persona sola.  Doneu un cop d’ull a les fotos, però també us recomano que aprofiteu aquestos mesos de tranquilitat per visitar aquesta població de l’Alt Empordà.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Els Camins Tardorencs de Carme Raichs

0

Ara que ens arriba de ple la tardor, al bell mig d’aquesta estació quan ja el fred de la nit ens fa posar la màniga llarga,  i el dia s’ha escurçat ben bé fent-nos sentir els records de les calors d’estiu. Temps per al record d’aquelles coses que tenim desades al calaix, i que volem exposar. Tot i que sigui el darrer llibre de poesia de Carme Raichs, i que es tituli “Atura’t” editat per Abadia Editors l’abril del 2009. Un llibre editat entremig de les nombroses activitats culturals i educatives que realitza la nostra santboiana d’orígen agramuntí.

Des de fa anys desenvolupa una tasca cultural destacada en aquest jardí santboià, tant necessitat de cura i atenció, de tant erm i secà. Cosa que ja s’adiu amb els orígens lleidatans, on la terra dura es marida amb un cel blau intens, i que forja el caràcter de la seva gent i el prepara per a missions que requereixen molt d’esforç i ànims. I això es nota en el parlar de la Carme Raichs, amb la seva tonalitat de català occidental i una cantarella animosa, la qual es troba enmig de la seva poesia. I aquesta ens fa recordar aquell blau del cel de la Segarra, intens com aquell d’En Guinovart, el famós pintor d’Agramunt. O el blau simbòlic del poema “Capdellant Mirades”, i altres poemes que m’han copsat com “Presó de Laberint”, “El Tast Exacte”, “Mots per a Pintar”, o el que dóna nom a aquest escrit.

La presentació d’aquest llibre va aplegar força gent, i va omplir la
platea del teatre de Cal Ninyo. Com ja ha passat en altres
presentacions, com la del Taller de Poesia de Gent Gran, d’altres
llibres, amb altres personalitats santboianes, i que reforcen el paper
de la Carme Raichs dins de la nostra ciutat. Potser no serà una
literatura de primera fila, ni de gran èxit, però segur que forma part
d’una segona tanda d’escriptors, que donen cos i gruix a la nostra
cultura, i que pouen i beuen de la tradició per continuar caminant en la
vida del país. Potser el cos estigui paralitzat, però de ben segur que
el nostre esperit no para, lluitant enmig de la selva de les nostres
emocions i sentiments. Cal obrir els ulls per poder albirar un futur de
fe i prosperitat per a Catalunya. I sabent com s’acosten els freds,
gaudir de les coses bones d’aquesta “prima vera” d’hivern, ja que com
diu una cançó de la Maria Roanet, “sota el glaç l’aigua camina” per
recomençar una nova primavera d’estiu.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Collim les Cireres del 20 de Juny

0
Publicat el 17 de juny de 2010

Aquest diumenge, 20 de juny, a la nostra ciutat es farà la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada per Sant Boi Decideix. Al darrera, moltes il.lusions, molts esforços, a empentes i rodolons, avançant enmig del desencís general o la indiferència de molts veïns, uns quants catalans ens aplegarem per votar pel nostre compte. Sense gaires partits al darrera, sense massa gent, però almenys sense cap altre obstacle que les nostres capacitats, s’ha anat fent via cap aquesta nova fita. Una fita molt important, en una batalla que ja hem guanyat només de fer-la, i que servirà a tothom per bastir un futur millor, fins i tot, per als que ara no hi són.

Tinc el sentiment d’haver col.laborat poc, potser fins allà on podia,
però estic content d’haver-ho fet. Em sento com aquells israelites de
Gedeó que no més de tres cents es van aixecar per defensar el seu poble i
vèncer l’enemic que els volia esclavitzar. Avui dia, els enemics no són
tant les persones sinó aquells vicis i aquelles coses que han corromput
la nostra societat. Per això volem dir que no tot és mesquí, sinó que
amb esperança voldríem dir com Salvat-Papasseit que “Res no és mesquí,
ni cap sang és isarda, ….”, i també recitar els versos de Màrius
Torres, en el seu aniversari, i escoltar la magnífica versió que va fer
en Celdoni Fonoll “Sé d’una ciutat lluny d’aquí, fidel com les
boires…”
Però des del Baix Llobregat, recitarem el cant dels
pagesos que recullen i mengen les darreres cireres de la temporada, de
primavera frescal que ens ha donat Sant Pere Regalat, i que ha vestit
els paisatges de la nostra comarca d’un verd ufà, esquitxat del groc
intens de la ginesta que s’escampa pels vessants. Cal anar amb compte
amb les serps d’aigua que també s’han multiplicat, però que són les
primeres de fugir al nostre pas. Ànims, fadrins de Sant Boi, gaudim de les quatre cireres
que tenim a les postres abans de celebrar Sant Joan!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Entre Alfarràs i Almenar o Al Farah i Al Manar

0
Publicat el 3 de març de 2010
Avui 3 de març s’han ajuntat commemoracions i actes de diferent color: algun d’alegre, altre de més trist. Potser és convenient encarar les penes, i recordar els bombardejos químics espanyols sobre els habitants del Rif al Marroc, a principis del segle XX, a Arrhash. El fet que els berbers fossin dels primers a patir aquesta mena d’atacs massius en l’època contemporània no deixa de ser corprenedor. De fet, els imperis lluiten per vèncer altres pobles, pensant que tenen la raó de la seva part. Quan no invoquen Déu mateix. Cal tenir coratge per lluitar contra un enemic més poderós com va fer AbdelKrim. Una de les primeres associacions magrebines que es van constituir a Catalunya portava el seu nom amb orgull. El fet que enguany també Òmnium Cultural apadrini la Casa Amaziga és un gest d’amistat entre pobles que lluiten per la seva identitat, i la seva llibertat. Valors que sempre estan amenaçats per interessos polítics i comercials, no només al Marroc sinó també al nostre país.

L’associació AbdelKrim tenia la seu a la Via Laietana de Barcelona però més aviat comentaré els interessos polítics i comercials que se succeixen a la capital. I més concretament, dels preparatius per a les eleccions municipals dels propers dos anys. El fet que les enquestes prevegin la pèrdua de la ciutat per al PSC-PSOE ha portat als seus estrategs a plantejar mesures per a minimitzar les diferències. Per una banda, la creació de la nova Àrea Metropolitana amb la possibilitat d’un president que no sigui l’alcalde de Barcelona suposa un salvavides. Un altre salvavides que ha preparat aquest partit és la candidatura per als Jocs d’Hivern del dos mil vint-i-pico, quan potser ja no hi siguin. Però els moviments i viatges d’Hereu per preparar la candidatura per als cims nevats del Pirineu amaguen una maniobra de distracció profunda. No busca el fred dels Pirineus sinó la calor del desert, ja que abans d’anunciar els Jocs Olímpics se’n va anar de viatge al Marroc a parlar amb entitats polítiques i culturals d’aquell país, les quals tenen influència en les magrebines de Catalunya.
No cal dir que el paper d’aquestes entitats magrebines està ben representades per l’associació Ibn Batuta i el diputat Mohamed Chaib, seguint les conegudes tàctiques polítiques del clientelisme. La seva postura promarroquina enfront de la vaga de fam de la política saharauí Amminatú Haidar el va deixar ben retratat. Ja sabem que la llibertat d’uns quants jeu de vegades sobre la presó d’altres. Tampoc no entrarem a valorar els fets de Salt, ja que la realitat i els discursos oficials van per camins no sempre paral.lels, ni que evidentment, qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra: siguin catalans, espanyols, magrebins, d’on siguin…
Però si la política va lligada a la cultura, i a la religió, i on es debaten les questions de sexe i gènere, cal tenir en compte el paper de la dona, i allò que el feminisme va convertir en espai de llibertat, per altres, és un espai de control. I no parlo dels signes externs, ja que tothom hauria de reflexionar sobre els signes interns també. En fi, cadascú sabrà el que s’hi juga. Avui, 3 de març, dintre dels actes per commemorar el Dia Internacional de les Dones del 8 de març, l’associació Al Farah ha organitzat un dinar intercultural a Can Massallera a Sant Boi. El nom d’aquesta associació vol dir l’Alegria, i aquest nom em recorda el d’Alfarràs a Lleida. També el d’Almenar, ben a prop, que en àrab vol dir la torre de guaita o vigilància. Us recomano que tasteu i mengeu els plats de l’associació Al Farah, ja que són molt bons i ben fets. Però també cal que estiguem amatents a allò que els polítics estan fent. Ja que caldria que saber quants membres de l’associació Al Farah no estan pas afiliades al PSC-PSOE de Sant Boi? Només cal recordar que durant la Guerra dels Tres Anys, el General Franco va portar els moros a combatre a Catalunya i la República Espanyola, i que ell mateix es va envoltar de la famosa Guàrdia Mora durant quaranta anys.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Flors per Madeira

0
Un dels fenòmens més atractius de l’illa de Madeira són l’esclat de flors de la primavera. Amb uns colors vius que se sobreposen a un verd maragda, gràcies al clima temperat tot l’any i a les pluges suficients. Aquest hivern, tanmateix, les pluges s’han desbocat, i la seva terra ha patit nombroses esllavissades, amb grans danys per a la gent i les seves cases. Des del mes de desembre que ha estat plovent a bots i barrals intermitentment, però sense pausa. Igual que a Catalunya, però amb uns dies d’antel.lació, les borrasques del sud-oest escombraven l’illa, i enfilaven Gibraltar per després pujar fins aquí més desgastades. Els madeirencs no tenien un hivern així des de feia trenta anys.
Penseu que la primera impressió d’aquesta illa de l’Atlàntic, abans
d’arribar a les Canàries, és la d’una Andorra al mig de l’oceà. En pocs
quilòmetres quadrats es passa del nivell del mar als cims de més de mil metres, on arriba la neu, amb fondalades que s’enfilen cap al cel plenes d’una vegetació esponerosa gràcies als vents i les pluges. De la mateixa manera, les cases, els seus carrers i carreteres serpentegen, i els bancals i les feixes se sobreposen unes a les altres. Els seus habitants viuen de la seva posició geogràfica, ideal en la ruta d’Àfrica o la d’Amèrica, i del seu clima, que els permet tenir un turisme de gran nivell, una bona pesca, i una agricultura petita, però ufanosa. I Madeira és el centre miraculosament verd d’un arquipèlag, amb illes com Porto Santo, i d’altres que són illots deserts.
Tot i així, no són gaire rics, i el fenòmen de l’emigració ha escampat molta gent per tot el món. Els darrers anys, el govern autònom de Madeira va aprofitar els diners rebuts per la Unió Europea per millorar sobretot infraestructures viàries, a nivell d’autovies, carreteres i túnels per creuar les muntanyes. Això anava lligat de la mà d’un urbanisme expansiu, que ha posat moltes segones residències ens mans d’inversors. Després hi anava el comerç i el consum, deixant al darrera el suport a la pagesia i la pesca. Aquest desenvolupament excessiu no ha pogut suportar les pluges excepcionals d’aquest hivern, les quals ja han anat provocant força danys i desperfectes des del mes de desembre. Les esllavissades de terra i arbres afectaven a camins i regs dels pagesos, les famoses “levadas”, i l’aigua baixava per les rieres amb molta força fins que arribava al mar.
Malgrat tot, encara van poder celebrar els magnífics focs artificials de Cap d’Any, on l’amfiteatre natural que ofereixen els turons que envolten la capital, Funxal, multipliquen l’espectacle. Molts portuguesos del continent, britànics i alemanys es quedaven bocabadats davant l’esclat de llums, sorolls i les sirenes dels vaixells encorats al port per saludar l’Any Nou, acompanyats de les llums de Nadal que garlanden tota l’illa, mentre al seu país la neu glaçava els seus carrers.
Però així com les altres vegades, les parts més afectades pels temporals van ser el nord i el nordoest, el darrer ha escombrat el sud, on es troba la capital i gran part de la zona turística. Les parts baixes, i més antigues de la ciutat de Funxal  a dreta i esquerra i el seu front marítim, han estat negades per l’aigua, el fang i les pedres. El desgast acumulat per la terra ha sobrepassat els seus límits, i aquesta combinació entre la vegetació i la pedra ha rodolat amb una força imparable. Les imatges de les rieres sobreeixint de mare, i dels túnels de les carreteres convertits en canals plens d’aigua, ens donen una idea del poder de la naturalesa, la qual recupera els cursos i les lleres edificats en excés. Ara mateix només podem ajudar a refer-se de les desgràcies, i esperar que torni a sortir l’Arc de Sant Martí. I si podeu, us recomano que hi aneu de vacances, on trobareu gent amable i cortés, uns preus assequibles i un país generós.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

“La Visió que els Ulls no obliden” de Joan Vinuesa Baliu

0
A l’Edat Mitjana els joglars tocaven i cantaven en places i carrers del nostre país, d’aquella Catalunya, Occitana i Llemosina que va morir. A la Catalunya actual, després de molts segles, els joglars reciten els versos dels poetes en locals i cellers amagats de nit. No per ganes, sinó per poder dir ben clar, fent una semblança del poema “És quan és de nit que puc parlar ben alt…” , tal com fa en Joan Vinuesa Baliu. Així, en un local del Poble Sec es va presentar aquest divendres el nou disc titulat “La Visió que els Ulls no obliden”, títol tret del poema del seu pare. Ben acompanyat dels seus fans, va anar enfilant cada una de les cançons que ha composat versionant diferents poetes, la majoria catalans, amb un toc musical auster proper al folc nordamericà.

De Joan Vinuesa podem dir que és més joglar que trobador, que pren els poemes i els hi dona un caire nou, una nova faceta, on escoltar i sentir el mateix vers d’una altra manera. Tant fa que siguin els seus propis poemes  o no, antics o nous, els versos sempre els fa viure en el moment d’ara, ja que tot i sent un joglar modern, no deixa de banda la tradició de la nostra poesia, i la porta al dia amb aquesta música del folc nordamericà, que no deixa de ser per tant “popular” en el sentit de cançó del poble.
Podem destacar del disc, el poema de “La Font” del Francesc Pujols, que de l’estil maragallià, ens acosta al sentit imaginari d’en Verdaguer, que tant bé ha cantat el Roger Mas. Tant de trobar pla com de trobar clos ens fa el joglar, tal com feia el Celdoni Fonoll. De “Plegar Cargols” ens porta a “La Sabata”, d’en Palau i Fabra, que és tot un sabatot llençat al cap de les patums i capelletes, de tipus cultural, però també polític, amb un vers que diu: “Vaig donar el meu cor a una dona barata, i se m’està podrint a les mans…” que tots hem experimentat a la vida. D’aquí cap a “Com si morís”, doncs! Per fer-nos arribar “És quan dormo que hi veig clar” d’en Foix, com si fos una mena d’himne, amb un to reivindicatiu, i perquè no, carregat de sexualitat, ….
Per acabar, una cançó d’homenatge al seu pare, Andreu Vinuesa, cantada amb respecte i amor, el mateix que l’autor dels versos expressa per Barcelona. En Joan Vinuesa ja no sent el mateix per la ciutat, però sí pel seu pare, i així anomena aquest disc de maduresa “La visió que els ulls no obliden”. Tot un homenatge i un record de les meravelles que els ulls de cadascú ha pogut veure al llarg de la vida. Un disc vital i sincer, com un llum de Nadal enmig de la foscor de l’Hivern català.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Donem suport a la Independència de Castella-2016

0


Quan l’antic alcalde Joan Clos va sortir a ballar amb el Carlinhos Brown, segur que ja sabia que la ciutat de Rio de Janeiro, o el Brasil, s’emportaria un dia els Jocs Olímpics. No és que Rio de Janeiro no s’ho mereixi, ni tampoc Brasil, que prou penes han passat, i ara que la situació econòmica va remuntant, l’atorgament dels Jocs serà la cirerata d’un pastís després de dècades de “saudade” pels temps de bonança, doncs feia una mica de pena. L’arribada de Lula amb els lemes de “Brasil a um paso de ser feliç!” no anaven desencaminats. Tot i així, ja es veurà com se’n sortiran amb la càrrega dels Jogos.
De moment, cal tenir en compte que Madrid tenia algunes circumstàncies a favor i altres en contra. Jo crec que la més important, i que no s’ha dit encara, és que ja es va celebrar no fa gaire el Jocs en una ciutat del mateix estat, Barcelona, per la qual cosa, era massa aviat en el temps i en el lloc geogràfic. A part del tema dels torns continentals. Jo crec que aquest argument en contra de Madrid es podria positivitzar clarament: cal que Castella demani la independència, amb la qual cosa sempre podran aduir que a Espanya no s’han celebrat mai uns Jocs Olímpics. Aquell dia seré el primer en felicitar-los.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Clau de Volta de l’Onze de Setembre

1
La clau de volta de l’Onze de Setembre és el triomf de la llibertat. Catalunya i els catalans van estimar-se més convertir-se en esclaus que en un poble submís i asservit. No van voler que hi haguès cap gris en aquest punt. O eren esclaus o eren homes lliures. Per això, o som lliures o no som catalans, ja que la missió del nostre poble és portar la llibertat real als pobles i a la gent. Llibertat de religió, de pensament, d’economia i de cultura, les quals es fonamenten en la persona i en Nostre Senyor. Per això, no podem ser catalans sense ser lliures. Lliures de les cadenes que ens lliguen avui i sempre al poder econòmic, polític, religiós, etc … No es tracta d’abolir les institucions sinó com diu la Bíblia, de que aquestes sempre han d’estar al servei de l’Home, i no a l’inrevés. Mentres no ens deslliurem d’aquestes cadenes i posem Catalunya i la seva llibertat al davant dels interessos partidistes, ideològics, no serem lliures ni podrem aportar la nostra llibertat al Món. La llibertat de cada persona a triar una religió, a triar un país per viure-hi, a triar la gent i la família amb qui vol viure, a triar allò que vol ser com a persona en aquest món i a conquerir la seva llibertat.

Aquest és el combat “sagrat”, la croada i la jihad, de la nostra gent. I si la base és la persona, passa per la conquesta dels Drets Civils. Aquestos drets civils no són drets de l’home entesos com a dret abstracte, sinó com a dret real. Per això, a la Diada es commemora el triomf de la llibertat, la qual no pot ser mediatitzada ni pot ser una figura retòrica en mans dels poderosos. Els catalans l’Onze de Setembre del 1714 van enterrar la llibertat sabent que algun dia la tornarien a retrobar, com així ho celebrem cada 8 de setembre amb les Mares de Déu Trobades. Enguany, el 2009 encara mantenim l’esperança de retrobar aquesta llibertat. Hi ha un acudit alemany que ensenya una gàbia buida del zoo amb la parala “la llibertat”. O com ja deia Salvador Espriu des de la Sinera o Arenys: “Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures…”.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

L’enveja per Mandela

0

La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l’objectiu de la seva vida, i l’hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l’ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l’apartheid, i l’assoliment d’un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d’un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela.
Xhosa i Zulus, entre d’altres. Mandela, Luther King o Malcom X. Siguin del color que siguin, són guerrers que lluitaren fins al final per assolir els seus objectius. Alguns ho han vist en vida, altres en mort, però no va ser una lluita en va. Per a Mandela no seria fàcil mantenir el seu camí dins de la presó. I oblidar-se de que estava, precisament, en una presó. Tant era que estigués darrera o davant dels barrots de la cel.la, va mantenir i obrir una porta en el futur, que va permetre arribar a una entesa de pau per a tothom. Malgrat els companys morts en el camí, i potser gràcies al seu exemple i esperit, ell va mantenir el seu camí i va superar el dilema dels presoner. Qui és més lliure: qui està dintre o fora de la presó? Què empresona al presoner, i què empresona al carceller ?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Anant amb Compte pels Paisatges del Ter

2
Aquest mes de juliol vam anar a veure el tros del sender GR-210, anomenat de Vora Ter, que va des de Montesquiu fins a Borgonyà. Vam arribar en tren des de l’Hospitalet fins a Sant Quirze de Besora, i vam enfilar cap al Parc de Montesquiu que pertany actualment a la Diputació de Barcelona. En una bona situació, i ben cuidat, és un parc relativament petit, però que ofereix moltes possibilitats al turisme familiar. Un senzilla ruta per l’Obaga del castell ens pot portar fins al poble de Montesquiu, travessant la via del tren, la central elèctrica i el riu.  Val la pena la visita al poble de Montesquiu, i veure la casa on va nèixer el Carles Muñoz Espinalt, patriota i excel.lent psicòleg, que volia agermanar la forma i el fons de la vida de cada persona.
Després de dinar a Montesquiu vam enfilar cap a la nova ruta turística batejada com a Paisatges del Ter, que segueix les seves ribes fins a la desembocadura. Tot i que encara hi ha trossos incomplets, alguns ja s’han obert. Tanmateix, caldria tenir esment del nivell de dificultat que impliquen. Certament hi ha llocs que només són aptes per a excursionistes experimentats. Almenys en alguns trossos del trajecte fins a Borgonyà, colònia industrial pertanyent a Sant Vicenç de Torelló.

A la web de Paisatges del Ter el recorregut està ben senyalitzat i temporitzat, i a la realitat s’hi adiu correctament. Però hi ha un parell de punts d’alta dificultat, si no s’està acostumat a trescar per la muntanya.  No hi compto, per la seva incongruència, quan passada la Masia de l’Illa ens trobem que el GR segueix la vora del riu per un caminet ple d’ortigues, que dificulten el camí. Una cosa innecessària si es segueix el camí que passa per mig de la plantació d’un bosc, i que va a parar al mateix lloc. Però sí quan a partir d’allà es va a pujar al Serrat del Balcó, on amb un punt delicat de força desnivell s’ha procedit a fer un esglaó lateral poc consistent. En cas de pluja, existeix el perill d’una relliscada.  Un altre punt no tant complicat, però que també requereix alguns equilibrismes quan cal remuntar el camí que passa vora la via del tren. D’allà fins a Borgonyà ja queda poc tros, per això.
La bellesa de la ruta queda alterada per les obres de desdoblament de la carretera fins a Ripoll. Són obres de molta envergadura, i deixaran unes cicatrius fondes en el territori, molt visibles abans des del Molí de l’Espona. L’arribada a Borgonyà revifa els ànims cansats, i una visita al poble i colònia industrial s’ho val. Tant per a les ombres tan agraïdes durant l’estiu com per a l’acolliment de la seva gent.
Respecte a la valoració global d’aquest tram del GR-210, crec que els seus valors naturals són molt alts, amb el bosc de ribera i la seva fauna i flora.  Ha estat un bona idea, que cal treballar encara molt més.  Pel que fa a nivell de bicicleta, caldria també fer millores en la senyalització i orientació del camí. I que caldria assenyalar el nivell de dificultat, si es vol obrir als turistes i fer una nova ruta a tenir en compte en el nostre país. Cal felicitar als autors de l’excel.lent web de Paisatges del Ter, però cal fer que les rutes reals siguin del mateix nivell, i això portarà més temps. Creiem que val la pena.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El llaç del riu Saar

0
Publicat el 30 d'agost de 2009
Aquest estiu vam passar una setmana de vacances al país del riu Saar, afluent del Mosela i per tant, del Rin. Vam aprofitar per anar a veure uns amics a la capital. Aleshores vam coincidir amb la campanya de les eleccions comunals, és a dir, municipals, i del land o regió. Es veien força cartells i es preparaven mítins, tot això, d’una manera endreçada i discreta, a l’alemanya. És clar que al Saar, tocant a la Renània-Palatinat, i limítrof amb la frontera de l’estat francès, sempre es posa accent en aquesta influència, que més aviat correspon a la zona del Luxemburg i de la Lorena. En aquesta euroregió es troba la petita població d’Schengen, famosa ara pel Tractat aprovat per la Unió Europea.
Diuen que el Saar és un dels lands pobres d’Alemanya. La situació econòmica paeix la crisi siderúrgica i minera des de la dècada dels setanta, tot i que manté un potencial productiu envejable. La seva capital Saarbruecken, és a dir, els Ponts del Saar és un mosaic de part noves i antigues recosides i sargides que reflexen l’esperit d’aquest país de frontera.

Durant la campanya vam veure els cartells de la CDU, de l’esquerra de Die Linke amb la cara d’Oskar Lafontaine originari d’aquest land, “el lleó del Saar”, de l’SPD, dels Verds, i dels liberals dels FDP. Era curiosa la seu de l’FPD ja que estava situada en una botiga que feia cantonada i exhibia lemes que recordaven les publicitats de les empreses de dietètica i salut. Durant aquella setmana d’agost es parlava molt de la campanya de la CDU, on s’exhibien les sines generoses de la Cancellera alemanya Angela Merkel i de la candidata del Saar. El lema deia més o menys que “n’hi havia més per poder triar”, o que “en tenien per donar i vendre si calia”. Un missatge que apel.lava als sentiments maternals dels alemanys, perquè en temps de crisi sempre queda el recer dels pits de la mare. Segons sembla a les enquestes electorals, els alemanys es reservaran aquesta preferència per a les eleccions presidencials. A les regionals i municipals ha triomfat l’aposta per plantar cara amb les adversitats, si cal amb la dietètica i fent règim, per aprimar-se. No a l’estil dels Verds dels Gruenen, sinó dels liberals del FDP, que pregonen una Reform-Haus, o de rehabilitació. Les coalicions d’esquerra no seran fàcils d’aconseguir, i més aviat, es buscarà una aliança entre la CDU i els del FDP, ja de cara a les eleccions generals del setembre vinent. De moment, les coalicions per governar a partir del 2009 es decantaran en funció dels Verds, segons sembla. El president del land tindrà el cognom començat per M, i seran Maas o Mueller.
De fet, no deixa de ser normal per al riu Saar contemplar aquestos fenòmens, ja que el riu és famós pel meandre que dibuixa un llaç gairebé tancat a la zona de Metlach. Semblant al del riu Mosela. L’aigua seguirà el seu curs, i a la vora del Saar continuarà havent fàbriques d’acer, tèrmiques, camps i vinya, compartint el seu espai, com si d’un riu Llobregat en verd es tractés. A Metlach mateix trobarem la famosa ceràmica de Villeroy i Boch, a Volkslingen la Saarstahl d’acer, a Homburg la cerveseria Karlsberg, i a Saarbruecken la de la Bit. Encara hi ha molt potencial en aquesta zona d’Alemanya.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Car París de les Ideologies i Revolucions – III

0
Publicat el 30 d'agost de 2009
Vam tornar de París amb el Talgo nocturn que sortia de París Austerlitz per arribar a Barcelona, a l’estació de França precisament, a primera hora del matí. Va escaure el dilluns, quan a París era la Nit de Sant Bartomeu, i es fa remembrança de la matança de protestants, anomenats hugonots, que van fer els catòlics. El dimarts que arribàvem a Barcelona, París celebrava el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Els mesos d’agost són especials per als francesos, ja que aquesta setmana també es recorda el 26 d’agost l’aprovació de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Entre un extrem i l’altre trobarem les grandeses i misèries dels francesos. L’antiga “Ciutat de la Llum” també projecta la seva ombra i les seves foscors.

El París que coneixem al voltant de l’Illa de França és en gran part una ciutat encorada en el segle XIX. D’una bellesa elegant i serena a la qual s’han afegit elements moderns, però que es troben en la seva perifèria. L’excepció seria el Centre Pompidou. Una ciutat compacta amb bons jardins i parcs, que s’han quedat petits per a la seva densitat de població actual. Els pulmons del Bosc de Bolònia i de Vincennes acullen molta gent a la recerca d’espais verds. És curiós observar que aquestos boscos acullen dues petites illes envoltades d’un llac, que serveixen de recordatori d’allò que és Notre Dame i Saint Louis, al mig del Sena. Aquest paradigma es repeteix ja que forma part de la cosmovisió dels francesos. El seu món és una nau envoltada per l’aigua, com porta l’escut de la ciutat de París, igual que les illetes envoltades pel riu, .
Precisament a l’Illa on es troba la catedral de Nostra Senyora, es troba també el Palau de Justícia, amb la Santa Capella. I a davant la Prefectura General de Policia, on a la porta s’inscriu el lema de la República. Uns turistes brasilers van comentar amb ironia el lema de “liberté, egalité, fraternité”, ja que tenien clar que es referia només als que són francesos. I amb això, anirem a parar en el fet que els pobles han desenvolupat un imperi en base a una ideologia política determinada que acompanyava la seva expansió, ja que anaven de bracet. Així, els francesos van agafar el portaestandard de la seva Revolució i el van expandir amb el seu imperi. Els russos van fer servir el comunisme per projectar el seu imperi a tot el món, i els alemanys es van servir del nazisme. Igual fan els nordamericans amb la seva Revolució, d’un tarannà diferent. Totes aquestes ideologies nascudes de la mà de la Raó i de la Il.lustració, però allunyades del Sentiment i de la Foscor del Món real. Hagin fracassat aquestes revolucions o no, aquestos corrents de pensament, en el seu dia eren un signe de progrés i d’avenç per a la Humanitat. I no cal negar-ho, però també hem de tenir en compte els costos i els preus que s’han pagat i es pagaran per aquestos moviments socials.
Com a exemple, tenim l’arc de triomf situat als Camps Elisis, enmig de la plaça De Gaulle, coneguda com l’Etoile o l’Estrella. L’arc està dedicat a les victòries de l’exèrcit francès durant les guerres napoleòniques. Tot ell és un símbol del coratge i dels triomfs aconseguits per la Gran Armada, on s’exposen les grans batalles guanyades. A sota es troba el monument al soldat desconegut, on crema la seva flama. Per desgràcia encara no hem trobat enlloc el monument a les víctimes, ni cap mostra de penediment. Certament  així és la vida, però què els explicarem a la gent de Vic, Tarragona, Valls, etc… esmentats en el pilar dedicat a les victòries de la Península Ibèrica? Si els alemanys han de fer-se perdonar pel nazisme, no ho haurien de fer també els francesos? Si avui dia cal anar de la mà, i cal fer confiança als antics enemics, no cal també fer un acte de reconciliació?
No fos cas que les nostes paraules de progrés per a la Humanitat fossin vanes. Com és que l’aprovació de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà no va formar part del sistema jurídic francès fins al segle XX com ens va recordar l’Alfons Quintà. En el segle XXI a l’Europa Occidental les paraules es buiden de contingut, es tergiversen i capgiren camí d’un 1984 orwellià que reflexa al degradació del cicle del Renaixement Clàssic encetat fa cinc cents anys. Mai és tard per afrontar la realitat, i per mirar endavant a la recerca de l’Home Nou, que sempre serà un Nen. 
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Car París dels Museus – II

0
Publicat el 29 d'agost de 2009
En l’anterior escrit parlàvem del París car a nivell econòmic. Tot i les estadístiques de l’excel.lent diari Le Figaro, on assenyala que altres ciutats són més cares, la realitat ja és prou evident. I no ho compensa que es digui que París és la ciutat on es menja millor, que també és veritat en part. Ara en parlarem dels seus museus, cita obligada, i amb tota la raó del món. La gran majoria estan allotjats en edificis monumentals, i que per ells mateixos ja es mereixen una visita. Però aquestos grans edificis acullen més obres no franceses que de la mateixa França. Parlo d’aquelles obres d’art aplegades durant l’apogeu de l’Imperi Francés als segles XVIII i XIX. Incloent obres d’art catalanes magnífiques.

Una visita continuada permet gaudir de totes les obres d’art que acullen els museus de París: des de l’Edat Mitjana, amb el Museu de Cluny, fins al Museu d’Orsay i el de l’Orangerie, a l’Edat Moderna, passant per famós Museu del Louvre. Es poden reseguir les diferents èpoques culturals i artístiques històriques: des de la vella Sumer fins al París dels Impressionistes i la Belle Epoque.
Però la major part dels seus tresors no són francesos. Per exemple, al Museu de Cluny dedicat a l’Edat Mitjana, podem comprovar que en aquells segles la major part d’obres d’art són peces esmaltades procedents del Llemossí. Amb un blau intens molt característic. Respecte als tapissos, la gran majoria eren flamencs. També hi havia moltes peces del Llenguadoc i la Provença. Sense oblidar també obres d’art catalanes: l’excel.lent treball amb argent que es pot admirar en algunes vitrines d’aquest museu o el del Louvre, anyells, creus amb pedreria, etc… amb les quatre barres incloses! Algun retaule del gòtic català. Potser ens ho podrien tornar igual que ens faran donar les obres d’art del Museu de Lleida ?
A mida que el temps va passant, les millors bres d’art provenen de la Borgonya, i d’Orleans, cosa que fa palesa la veritat històrica que una societat en l’apogeu genera obres d’art que influeixen en els seus veïns, i que s’incorporen en les següents generacions, seguint les onades de la Història, com ja exposava el Mestre Deulofeu. La puixança de la França francesa es comença a notar a partir del Renaixement Clàssic. Aleshores l’esclat d’escultures i pintures que arriba fins a l’Impressionisme, i que fins a la primera meitat del segle XX domina les arts. Anotem la paradoxa de Gauguin, que fa obres d’art tahitianes, o del foll Van Gogh, que del fosc nord ens obre a la llum del sud. No oblidem tampoc que a les Avantguardes triomfen els artistes no francesos: Picasso, Dalí. Això sí, cal destacar el gran paper dels marxants francesos, que realment destacaven en la descoberta del talent, com Guillaume, molt ben explicat a l’Orangerie. De la gran quantitat de magnífics museus de París, jo diria que vaig trobar a faltar un museu, el de la França francesa.
Cal anar a París, però cal veure que els seus museus són un excel.lents contenidors d’obres d’art. L’exemple del Centre Pompidou és bastant clar. Un gran embalatge: en l’art de l’exhibició i seducció els francesos són uns mestres. No tant en altres camps. Són aquelles paradoxes de la vida, com que a París existeixi un museu de la “Vie Romantique” !   doncs el romanticisme i el museu són força antagònics i no lliguen gaire.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari