Els Ponts de Sant Boi - Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Societat

Car París – I

Publicat el 28 d'agost de 2009

París, com Madrid, capital de l’altre estat, ens és molt car. I aquesta paraula l’esmento per tot els seus significats: per una banda, és una ciutat estimada, tant per l’afegit romàntic com per la idealització política; per l’altra banda, cara pels seus preus i el cost de vida. Jo afegiria al “car” el sentit antic que té de la conseqüències que aquestes coses tenen per als catalans. Durant aquest mes d’agost he visitat com a turista la ciutat de París. No he escapat als seus encants, però em sembla que hi estic prou imnunitzat, i he descobert les seves coses bones i també les dolentes. M’he patejat gran part de París, a peu i en transport públic, que és la millor manera de conèixer món. He format part d’aquest nombrós grup de turistes que, tot i la baixada d’un 15%, conformaven una gernació per la ciutat. Compartint lloc amb els parisencs, els altres francesos dels departaments, i els que provenen de les ex-colònies: negres de l’oest d’Àfrica i moros del Magreb. Que per un moment em semblava que més que a Paris estàvem a “l’Afric”.

Durant els mesos de juliol i agost podeu aprofitar que és temporada baixa a la ciutat. L’alta comença al setembre amb els congressos i fires!. Vam trobar allotjament a l’Hotel BeauSejour, petit, clàssic i agradable, un dels pocs amb jardí, un luxe en aquestos dies d’agost en que hi va fer tanta calor a la ciutat. La gent jove s’aplegava cada nit a les ribes del Sena per beure, parlar i divertir-se a la fresca.
A més dels monuments destacats com la Torre d’Eiffel, de les catedrals, també vam recòrrer bona part dels seus museus. La mida de tota la ciutat és gran. Tant gran que no te l’acabes, i calen encara més dies. Però et pots fer una bona idea del seu atractiu cultural, i del seu esperit més vital, més polit i endreçat si el comparem amb qualsevol altre ciutat d’aquesta banda de la frontera. Potser Barcelona recull una part d’aquest esperit a una escala més reduïda, és clar.
Cal destacar que els preus són molt alts per a les nostres butxaques, ja no parlem del preu dels pisos o dels lloguers. El govern francès va rebaixar una part de l’impost en la restauració en alguns productes, cosa que va fer passar un cafè exprés de 2,20€ a 2€ !. En fi, que el turisme fa molt per la ciutat i que es cuida, i es vigila, amb la policia que faci falta, i avisant dels carteristes per tot arreu. Una presència discreta però efectiva, i amb un tracte de guant blanc, la veritat. Una altra cosa que em va sobtar va ser en aquest sector l’anglès és la llengua imprescindible. Molts treballadors no són francesos: polonesos, brasilers, sudamericans, etc… que venen a la ciutat per assolir prestigi i curriculum. La gran majoria dominen anglès, i és clar, el francès. Sobta sentir dones sudamericanes adreçant-se’t en un francès impecable: algú pot dir que a Catalunya no estan capacitades per fer-ho en català?.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

L’Alliberament de Paris, un Museu per als Morts per França

Publicat el 26 d'agost de 2009

La tradició francesa de convertir allò que vol apropiar-se i fer-se’l seu és convertir-ho en un museu. El museu pot ser de diferents maneres: una placa al carrer, un monument en una plaça, una cerimònia oficial, un edifici com a museu, etc … tot molt ben polit, encara que els morts no siguin francesos.
Aquest dimarts, 25 d’agost, Paris celebrava l’alliberament de la ciutat per part dels exèrcits aliats. Ho celebrava de la mateixa manera que van celebrar l’ocupació per part de l’exèrcit alemany anys enrera, per altres motius no gaire políticament correctes. De fet, la minoria de francesos que seguien el general De Gaulle eren això, una minoria, a la qual es va afegir la major part d’exiliats de la República espanyola. La resistència va ser qui va salvar l’honor del país, però Francia només podia oferir-los un museu.

Una mica lluny de Paris, ple de museus d’art, a Champigny a la vall del riu Marne, es troba el Museu de la Resistència “Nacional”. Una mica abans de trobar-se l’Eurodisney, quina ironia! El museu allotja diferents peces i exhibeix els diferents episodis d’aquella lluita sorda i fosca, on no ho oblidem, tots els combatents creien defensar la veritat i el seu país. Malgrat recòrrer als mètodes més terribles.
Per contra, aquestos dies s’estrena als cines de França la pel.lícula de Tarantino, “Inglorius Bastards”, la qual desenvolupa l’acció en aquells anys de la Segona Guerra Mundial. A l’estil Tarantino, és clar, on no compta el component ideològic sinó només la venjança i la revenja. Res més lluny de la realitat d’aquells anys terribles que van encetar-se a l’Estat espanyol el 1936. I que a França van rebre tan “amablement”, tant abans com després durant “la retirada”, doncs així es coneix l’exili republicà. Encara sort.
Aquest dimarts, doncs, a la plaça de l’ajuntament de Paris s’ha desenvolupat una cerimònia de record i homenatge als soldats supervivents encara d’aquella entrada a la ciutat l’agost del 1944. Els americans van cedir el pas a la unitat de blindats francesa, composada per una majoria d’exiliats republicans espanyols, també catalans, i d’ideologia anarquista i comunista, entre d’altres. Per als francesos que van lluitar als carrers de Paris i hi van morir una placa recorda el dia i el lloc on van caure per la pàtria. Un ram de flors amb la bandera tricolor s’ha col.locat a cadascuna. Honors per a tots ells, moltes reverències, però poca cosa de més. Així, dintre d’una vitrina es conserven millor les coses, i sota una llosa no fan gaire soroll. Tot allò que hi havia de resposta vital d’aquelles persones no s’hi explica gaire. Si algú vol preguntar-se quina història real hi havia al darrera, caldria que aixequès les llambordes de Paris per trobar els grans de sorra de la platja de la Història, com deien al Maig del 1968. Encara hi estan, igual que les piràmides d’Egipte estan envoltades per la sorra del desert.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Encara no som Deu Mil, però ens hi acostem!

Publicat el 9 de març de 2009

La manifestació d’aquest dissabte a Brussel.les ha estat un èxit relatiu. Potser no hem assolit la xifra esperada i desitjada, però Déu n’hi Do, dels que van poder anar-hi. I molts que encara estàvem més en ànima que en cos. Ja sabem que la convocatòria tenia un component de clau electoral, de cara a les eleccions del juny al Parlament europeu. I que potser al darrera estaven ERC i CiU fent manetes de cara a les properes autonòmiques. Però, de totes maneres, crec que era una bona iniciativa. A més, fins i tot va fer prou sol enmig del fred belga!. Els belgues, flamencs i valons, deurien pensar que els catalans portaven una mica de calor i color a l’avorrida ciutat comunitària. No ho diguin gaire alt, però a Estrasburg hi ha més marxa, i un bon ambient universitari!!!.
Bé, no tot són il.lusions. El bany de realitat de la senyora Clinton sobre la no ingerència dels Estats Units en afers d’un altre estat és una prova de que, malgrat el Bush o l’Obama, tot està a les nostres mans. En fi, una passa més en el noste caminar cap a la llibertat. Sigui en un país lliure o en un món més lliure, que aquest és la promesa dels catalans per a un món millor. Donar seny al nostre món, i deixar viure a tothom! Per animar la marxa, us poso el vídeo de Joan Baez “We shall overcome…” some day, diu la lletra. Però aquell dia arribarà.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Misèria dels Latifundismes Espanyols

Publicat el 8 de març de 2009

Com un altre tòpic espanyol, semblant als toros, existeix un fenòmen econòmic característic: el latifundisme. Entenem per latifundisme l’existència de grans extensions de terra en mans de poques persones, que dirigeixen la producció, i que manen sobre molts jornalers o treballadors a sou. Normalment pensem que aquest fenòmen es limita al sector agrari, especialment amb les imatges d’Andalusia, Extremadura o Castella. El latifundisme comporta uns inconvenients i uns avantatges, això cal tenir-ho en compte, sinó no s’aguantaria dret. Una altra cosa és que les persones vulguin viure o no d’aquesta manera.
Tanmateix, vull explicar que el latifundisme existeix en altres sectors productius: estic parlant de l’automoció i de la construcció en aquest estat. I no podem entendre la crisi espanyola i les seves conseqüències sense tenir present el latifundisme en aquestos camps.

Em centraré en el latifundisme del sector de l’automòbil, en el qual tinc una mica més de coneixements. En aquest cas, veurem si la tesi s’ajusta a la realitat. Podem veure que el latifundi presenta una gran concentració de la propietat en poques mans. I la resta queda subsidiària o dependent de les decisions que els amos prenguin. A més a més, seguint una estricta jerarquia i una acceptació de l’autoritat sense discussions. Els amos controlen i acaparen la riquesa que es genera en el latifundi, i quan venen mal dades, no pateixen els cops directament, ja que disposen d’un bon coixi. Això els permetrà mantenir la propietat, raó dels seus esforços, i de la qual en gaudeixen. Els jornalers, o treballadors assalariats, viuran depenent dels beneficis que obtinguin el propietari. Com que la producció es fonamenta en un sistema estructurat i rígid, que és poc flexible, com pot ser l’agricultura fonamentada normalment en el monocultiu, només es pot mantenir la propietat si existeix un element prou flexible com el jornaler o la mà d’obra barata, i temporera. Quan hi ha guanys, els treballadors viuran prou bé, però quan no sigui així, els jornalers hauran de subsistir amb un plat a taula i un sostre on dormir. No es quedaran sense menjar, però passaran prou gana. Han de viure depenent completament de l’amo, ja que tampoc tenen capacitat econòmica per construir una alternativa econòmica. “O lo tomas o lo dejas”, la famosa frase dels capataços delegats i intermediaris de l’amo. Per tant, en aquestos casos, la misèria arriba al límit de la subsistència.
Ara compararem aquest esquema amb la realitat que s’està aplicant al sector de l’automòbil. En el cas de la construcció, no ens anem gaire d’osca, i més tenint en compte que aquestos dos sectors són dominants al Baix Llobregat. En primer lloc, determinaríem que existeixen unes determinades empreses automobilistiques, de tipus nacional o multinacional, que semblen moltes, però que de fet, a escala del món, són una proporció petita. El canvi a un món globalitzat ha fet que els mercats esdevinguin molt competitius a nivells de preus. Per tant, el benefici net per cotxe venut ha baixat. Com que tothom té uns costos industrials fixos de producció, no es pot baixar més el preu, llevat que afecti als materials emprats o al cost de la mà d’obra. A la dècada dels 90, SuperLópez era el paradigma de la reducció de costos via qualitat del material i de collar als proveidors, els quals van passar a dependre completament de les marques compradores, i sense gaires possibilitats de diversificar. Això va fer que la cadena productiva s’allargués, però que alhora fos més ferrenya per als fabricants de components auxiliars. Ara, en aquesta primera dècada del segle XXI assistim a la reducció de costos via reducció de preu en la mà d’obra. Així, Espanya està patint el mateix fenòmen que es va donar a la dècada dels seixanta a Alemanya o França, per exemple, amb una diferència, les fàbriques alemanyes estan en mans alemanyes, i les franceses en mans franceses. Van obrir delegacions, i van repartir el treball, però no van tancar les “seves” fàbriques. Ara a Espanya no existeix cap companyia “estatal”, ni la Seat, vaja!
Per tant, la crisi en el sector de l’automòbil a Espanya està convertint els seus treballadors en jornalers i mà d’obra cada dia més barata. I l’estat està actuant de capataç, només faltava veure els beneficis fiscals que ha donat a les empreses per assistir al Saló de l’Automòbil de Barcelona que es farà el proper mes de maig. Diríem que l’Anfac ha tret la faca, i ha dit “o caixa o faixa”… amb els resultats evidents per a les butxaques dels “españolitos”. Encara hi ha diaris que fan editorials lloant aquest atracament??? Per cert, el paper de la solidaritat internacional i dels sindicats torna a quedar sota mínims. Com que la Nissan s’emportava la producció de la nova furgoneta a Tànger, al Marroc, ja han signat el que faci falta. La Seat només cal que amenaci amb Skoda, i tots a còrrer. Després diran que venen molts moros i molts eslaus, precisament al Baix Llobregat??? En fi, ja tenim el cortijo “catalán” instal.lat a la nostra comarca. Què més volem?
Doncs, sí, volem un Circuit de Catalunya on se celebri el Gran Premio de España de Fórmula 1. Per poder promocionar les curses de cap de setmana als estadis, és clar, però això després passa factura als nostres carrers i carreteres de cada dia. Que el vicepresident català parli dels beneficis que aporta el Circuit de Catalunya, del qual forma part del consell d’administració, i lloi la motorització del nostre país, promovent la formació de joves conductors catalans, per aconseguir que algun dia sonin Els Segadors al podi és paradoxal. Precisament el sector de l’automòbil és un dels pilars de l’estat espanyol! A no ser que es comporti com la “Pimpinel.la Escarlata”? I no cal parlar de la joventut catalana, ja que aquest cap de setmana mateix han mort set persones a les nostres carreteres, d’elles cinc joves. A aquest pas no hi haurà joves pilots catalans, el tribut que paguem a aquest dRACC és molt, i molt alt.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Pepe Rubianes se n’ha anat a votar a Galícia

Publicat el 1 de març de 2009

Avui, fent honor a la seva ascendència gallega, en Pepe Rubianes se n’ha anat d’aquest món. L’ha reclamat la seva “retranca” en el dia de les eleccions autonòmiques. I demà l’enterraran, quan ja sàpiguem el resultat de tot el recompte. Segur que guanyarà l’acta de “deputat”.
A més, ha tingut el gran detall de deixar-nos passat el Carnaval perquè en gaudim a plaer, ja que la Quaresma se l’ha emportat. En aquest món l’hauríem coronat rei del Carnestoltes, i podríem sentir l’amenitat i seducció del seu parlar. Unes paraules rogalloses, però amb un sentiment que no ofenia si no es tenia la pell molt fina. Gracinhas, Pepe!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Entre el Cotxe i la Paret – I

Publicat el 18 de gener de 2009

Ara que estem enmig de la tempesta, i el remolí ens arrossega a la majoria, veurem d’on bufa el vent per saber cap a on anirem a parar, i si podem fer-ne un bon rai per surar. Especialment en el riu Llobregat, en la comarca del Baix Llobregat.
Per als que no s’enrecordin de física, us recordo que un remolí es genera per l’efecte de dues forces contràries que xoquen entre sí. Per una banda tenim l’economia del cotxe i la del totxo, i abans teníem el vent a favor de la globalització i la deslocalització que afavoria l’estat espanyol. Però ara que aquest vent ens arriba de cara, el remolí està xuclant els diners cap altres costats. I no crec que atorgant subvencions de l’estat, sigui Madrid o Barcelona, s’arreglin aquestes coses. Més aviat, sembla allò de llençar sal al mar, que tot s’ho empassa. I és que la fera és un pou sense fons, i la seva gana no es sadolla mai. També és trist que alguns encara facin negoci amb aquesta situació i s’omplin les butxaques amb la crisi a costa de les subvencions i els impostos recaptats. Robin Hood, o el Serrallonga, no estaven pas en lloc de poder per fer la seva feina. Més aviat, ens enrecordarem de l’Alí Babà.

L’economia espanyola, incloent la que es fa a Catalunya, ha fonamentat el seu creixement econòmic durant els cinquanta darrers anys en una industrialització que s’ha concentrat les darreres dècades en la construcció i l’automobilisme. Tant el periòde de la Dictadura com el de la Segona Restauració Borbònica han aprofitat els vents favorables per tirar endavant, malgrat alguna crisi puntual. Formaven part d’una economia internacional, que els ha garantit un salvavides en molts moments, i encara ho fa, per exemple, amb l’euro. Si no fos així, potser ens trobaríem en la situació actual d’Islàndia. L’anàlisi d’aquestos anys està molt ben explicada en un article de Xavier Diez, “L’estat del malestar”, on es retrata aquest període històric que ens ha portat a on som ara.
La crisi mundial que ens està afectant és molt forta, ja que a més del final d’un cicle, sembla que entrem en una nova època econòmica, i per tant la crisit no és puntual, sinó de la mateixa estructura. Això implica una metamorfosi de l’economia vigent. I el cicle de la papellona s’està acomplint. La fase de la larva s’està acabant, i ara començarà la fase de la crisàlida, amb el tancament en el capoll. Serà el moment del proteccionisme, i de la política de blocs. El canvi de Jordi Bosch, president dels Estats Units d’Amèrica, i la seva política intervencionista, assenyala un nou temps, encarnat per Barack Obama. Els nordamericans giraran cua per centrar-se en Sudamèrica, Àfrica i Àsia. I els europeus s’hauran d’espavilar amb els russos i els àrabs, per no dir res dels xinesos.
En fi, tornem al Born. Al Baix Llobregat, el totxo i el cotxe han esgotat el seu cicle. Molta gent, amics, veïns i clients, en depenen, i viuen d’això. Les ajudes i subvencions que s’estan donant a les empreses en forma d’ajuts als fabricants, o d’ARE’s i compres de pisos a preu subvencionat, per evitar que baixin els preus, només són pedaços per tenir més temps. Cal trencar molts interessos creats per poder reduir el paper de les administracions públiques, tenir empresaris i treballadors qualificats, sí, també cal incloure empresaris, i repartir equitativament els guanys i el treball. Arriben bons temps per al cooperativisme i l’economia diversificada. El turisme, l’educació i la logística han arribat al sostre, però no patiran tant la crisi. Com podeu veure són sectors vinculats al territori, com a capital material, i a les persones, com a capital immaterial. Arriben temps difícils, però el missatge, realment, serà “Yes, we can!”.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Tristesa del POC

Publicat el 28 de novembre de 2008

Quan hi ha poques coses més a dir, i quan veus que algú altre també diu coses ben dites, crec que és obligat difondre allò. No tant per l’ànim d’omplir el teu bloc, sinó més aviat, per saber que la teva ànima no està sola al món. Així, anem fent camí amb els companys, els coneguts i els desconeguts, envers un futur, difícil, però com deia la cançó d’en Llach: “Cal que neixin flors a cada instant”. I com canta una preciosa cançó de l’occitana Maria Roanet, “sota la capa de gel, l’aigua camina”. A sota trobareu dues glosses d’articles publicats al diari El Punt, combinats en el díptic del títol del bloc.

El primer està escrit per Josep Maria Uyà, “Molts trist, tot plegat”, i el segon està escrit per Manel Larrosa, “Del quart cinturó a la crisi”. D’aquí vé “La tristesa del POC”. He rebatejat el PTC (Polític Tòpic Convencional) del Manel Larrosa pel de POC (Polític Oficial Convencional), més sonor crec jo.
El primer parla de la nova llei d’educació de Catalunya, amb totes les coses que es veuen des de fora. La meva glossa afegiria que a més de la qüestió econòmica, es presenta una crisi de model educatiu general. Les estructures actuals estan antiquades, però adaptar un model nord-americà sense tenir en compte les grans beques que reben els estudiants és una cosa poc entenimentada. El cas és que el conflicte d’interessos és tan gran, que al final els grans perjudicats seran els alumnes, i per tant, els nostres fills i els dels veïns. El poder de l’executiu de la Generalitat és massa gran per poder diferenciar entre manar i governar. I trobem a faltar en aquesta “parca” democràcia la divisió de poders, i la garantia d’uns tècnics independents.
Sobre l’actual democràcia, i els polítics oficials convencionals, com a protagonistes de l’escenari, tracta el següent article de Manel Larrosa. Podem veure les actuacions demagògiques d’alguns partits que diuen defensar no sé què per poder deixar fer no sé qui? . Per desgràcia, l’alternativa no existeix, o ha estat anorreada. Això implica que tota una generació està vagant pel desert. Quan arribem a la vista de la Terra Promesa, alguns ja no hi serem, i les noves generacions prendran la seva Catalunya.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Crisi ja ha arribat de ple

Publicat el 9 de setembre de 2008

Aquesta setmana m’han confirmat que la crisi ha arribat a Catalunya, i pel que respecte a nosaltres, a Sant Boi. Puc explicar que una persona coneguda va marxar de vacances amb una carta d’acomiadament a la mà. Aquest setembre tindrà la feina de buscar-ne una. I també puc explicar que un xinès es va queixar que la cosa estava malament, i tot molt car: el lloguer, la llum, etc… Si fins i tot, un xinès, considerats gent soferta i treballadora es queixa, ja ens podem calçar. En altres casos, algun treballador ha marxat a Austràlia cridat per la seva germana que ja s’hi estava allà. Un altre persona, un immigrant moro s’ha venut la casa que tenia aquí per tornar al Marroc a treballar en la construcció, que viu un creixement espectacular al seu país, degut als diners que s’hi estan invertint. El pressupost d’una casa allà és de 20.000€.

Aquí ens arriba una crisi econòmica forta, i caldrà veure com la gent va lluitant per tirar endavant. Els grans negocis ja s’estan començant a desunflar, i qui no hagi guardat gra per als anys que vindran, ho passaran magre. Tot i que em sembla que, més o menys, tocarà a tothom. Un exemple notori pot ser el tancament del local de la Cooperativa Agrària a Sant Boi per posar un establiment de venda d’una cadena majorista de fruita, verdura i peix. El lloguer que pagaven compensava als propietaris el tancament, però ara a la cadena ja no els hi surten els números. A finals d’estiu ja l’havien tancada, i ara de moment, la persiana continua baixada. Els productes de la Cooperativa on venien altres pagesos del Baix Llobregat ara ja no arriben a la nostra ciutat.
Com passa en molts altres negocis, l’increment de costos s’ha menjat tot el marge de beneficis. I entre els costos que han pujat més caldria incloure els impostos per part de les administracions públiques. A més de l’increment del petroli. Com podem veure, l’ús del petroli portarà Espanya a la venda del seu patrimoni. I veurem que algun espanyol arribarà a dir: “Espanya, antes mora que rota!”. És clar que el primer que ho va posar en pràctica modernament va ser el dictador Franco, amb l’ús de les tropes mores durant la Guerra dels Tres Anys, i amb la seva Guàrdia Mora. Ell mateix no es refiava de cap espanyol!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Dia Mundial d’Alfabetització de les Mares de Déu Trobades

Publicat el 7 de setembre de 2008

Ara que comença el nou curs escolar, podem veure que a Sant Boi ens trobarem amb molts exàmens per passar . No només els alumnes, sinó també els pares, els professors i altres persones amb alguna autoritat. De moment, els mestres i professors ja s’han incorporat als col.legis i instituts. Tenen a Catalunya una nova Llei d’Ensenyament, que afectarà tant als públics com els privats. Tothom veu que cal canviar coses en l’educació dels alumnes, però també la majoria de professionals està en contra de la nova llei. No oblidem que és una llei aprovada per un govern de coalició i votada en el Parlament favorablement. El cas és que trenta anys després d’una dictadura, el nivell cultural no ha millorat gaire. Per no parlar de les millores en la taxa d’analfabetisme en el Dia Internacional de l’Alfabetització que es celebra el 8 de setembre.

A Sant Boi aquesta taxa està per sobre de la mitjana del Baix
Llobregat, i per tant, també de la de Catalunya. El fet que s’hagin
construït més escoles i instituts per millorar les condicions materials
de l’ensenyament sembla que hagi anat en detriment de les condicions
educatives i de la seva qualitat. Però com diuen, de vegades tot depèn
de les prioritats. I en la llista de despesa governamental i dels
particulars, no ens enganyem, aquesta va al darrera de la construcció d’autopistes i de la compra d’un cotxe.
Si Bertold Brecht va dir que el progrés d’un país va en funció de la proporció que destina a educació, l’estat espanyol queda en els furgons de cua de la UE. I quan diuen que la nova llei millorarà l’ensenyament, semblen paraules vanes. La realitat és el tancament de línies educatives, la reubicació de professors sense avisar, i es retallen altres despeses. El fet que a nivell educatiu el Departament demani que la programació de classes d’un curs s’hagi d’explicar en funció de les competències que han d’assolir els alumnes a classe sembla un artifici retòric que serveix per justificar els posteriors nivells baixos de coneixements. Fer paperassa no és una feina educativa, cal temps i esforços, un bon professorat que no respongui només a criteris corporativistes, i cal una autoritat del professor a l’aula davant de pares i alumnes, no una autoritat centralitzada en el despatx del director. Perquè al final a Catalunya ens trobarem sense potestat ni autoritat de cap tipus.
Si existeix un model educatiu, cal explicar-lo, i sinó cal anar fent les millores necessàries. El futur dels nostres fills, els dels catalans, està en joc. I això no depèn de la India, ni de la Xina ni dels Estats Units ni de Rússia. Que no ens trobem que un dia la saviesa del món es va amagar sota terra, i que caldrà després recuperar-la sota la imatge de les Mares de Déu Trobades. Per totes aquelles Núries, Meritxells, Montserrats, Tures, Flors, etc… que la setmana vinent començaran a estudiar.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Eisteddfod 2008 al País de Gal.les

Publicat el 3 de setembre de 2008

Enguany el festival gal.lès per excel.lència, l’Eisteddfod, s’ha celebrat a la capital del país, Cardiff. Aquest festival anual aplega tota la societat gal.lesa durant la primera quinzena d’agost amb l’objectiu de promoure la llengua i el país. Cada any va canviant de població, i aquest ha tingut la gosadia de plantar-se en els jardins de la capital. Un repte en una zona del país de majoria anglòfona, i molt vinculada a l’antic comtat de Gloucester a Anglaterra, que dominava els marges del canal de Bristol. Cal felicitar als organitzadors per la valentia de plantar les tendes en els bonics jardins de Cardiff. No només van desafiar la persistent pluja d’enguany, que va deslluir la festa, sinó també l’assimilació que comporta la globalització en una ciutat amb una majoria anglòfona i immigrant. Així doncs, podem considerar l’edició d’enguany com un punt d’inflexió per a Gal.les, que obligarà a replantejar-se algunes coses, entre elles el mateix Eisteddfod.

Trenta anys després de fer-se l’Esiteddfod a Cardiff, el festival va tornar a les portes de la capital. El 1978 es va inaugurar el primer institut gal.lès a la ciutat, de manera semblant a la recent inauguració de l’institut de la Bressola a la Catalunya Nord. Cal tenir en compte que a Gal.les existeix una doble xarxa educativa: en anglès i en gal.lès. Aquest model ha fet que el coneixement de la llengua gal.lesa s’hagi estès i hagi guanyat prestigi entre la població, degut precisament a la categoria d’aquesta xarxa educativa. Tot i que encara s’arrosseguen els prejudicis anglesos sobre el gal.lès com a llengua pagesa. També hem de tenir en compte que el gal.lès, com a llengua celta, no s’assembla gens a les llengues llatines o saxones. Per això, a tot el país impera un bilingüisme total en qualsevol text escrit, amb els costos que comporta. Però aquest bilingüisme és una altra cosa en l’ús de la llengua, amb una diglòssia marcada pel territori i l’ambient social.
Aconseguit l’objectiu de trencar aquestos prejudicis, els gal.lesos s’enfronten a una crisi institucional. Es reivindiquen més competències i capacitat de legislar autònomament, ja que tot depèn d’un secretari en el Home Office de Londres. La petició de més autogovern ha estat contestada amb una campanya als diaris criticant les despeses excessives d’alguns diputats. La imatge del parlament gal.lès com a despesa supérflua s’ensumava enmig de la pluja. I la resposta de Londres ha estat que cal continuar com sempre. Però de fet, la crisi econòmica posarà a prova la relativa prosperitat del País de Gal.les. El nivell de benestar social és més alt que a Catalunya, però això no ha impedit que la crisi actual estigui afectant profundament al país. I de manera semblant, la construcció i la manca de liquiditat han reduït el consum. També els afecta la reducció de la producció de petroli al Mar del Nord, degut a la pujada en el preu del carburant. En una setmana de viatge, és més barat llogar un cotxe que pagar la seva gasolina. Al seu favor tenen el baix nivell de canvi de la lliura esterlina, més vinculada al dòlar que a l’euro, permetent que les exportacions no es ressenteixin gaire.
Per tant, podem veure com es presenta un panorama polític, social i cultural que qüestionarà el model vigent, i obligarà a sobrepassar-lo. Incloent el mateix Eisteddfod, un festival que haurà de renovar-se per passar de l’afirmació identitària a una proposta atractiva de futur. La dialèctica entre la defensa de la comunitat i la col.laboració amb altres pobles serà determinant. Mentrestant, podrem escoltar les cançons en gal.lès i en anglès de Duffy, i el seu triomf internacional amb Mercy. O anar de viatge a Cymru per escoltar un Croeso de benvinguda!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Gal.les sobre Rodes

Publicat el 21 d'agost de 2008

Malgrat que aquest ha estat un estiu de “miserable weather” per als gal.lesos, molts estaven contents amb els exits esportius de la selecció britànica en els Jocs Olímpics de Pequin. La seva animaversió contra els anglesos és proverbial, però enguany han pogut gaudir de les victòries d’esportistes gal.lesos. Sols, o formant part de l’equip del Regne Unit (per poc temps em sembla), el remer Tom James i els ciclistes Geraint Thomas and Nicole Cooke han portat una mica de sol amb algunes medalles d’or i plata. Sembla mentida que els països que estan passant una crisi econòmica més forta, siguin precisament els que obtenen més victòries enguany: Espanya amb l’Eurocopa, les victòries de Rafa Nadal o de Pau Gasol, o que la Gran Bretanya hagi guanyat més medalles en aquestos Jocs Olímpics que en els cent anys anteriors.

La crisi colpeja durament la Gran Bretanya, i a la pujada de preus s’afegeix a la crisi hipotecària i bancària. El canvi de la lliura esterlina amb el dolar i l’euro no ajuda gaire. I per acabar, els “feliços anys laboristes” de Tony Blair s’acabaran amb Gordon Brown preparant l’arribada de David Cameron pels Tories conservadors. Com que el manà del petroli del Mar del Nord també s’està reduint, ara els hi està arribant l’impacte de la pujada del preu del carburant. Com ja vaig comentar en un post anterior, David Cameron fa anys que arriba en bicicleta al Parlament, en un avançament espectacular per l’esquerra laborista. Vistes aquestes i altres coincidències, i seguint el mètode deductiu, estimat Watson, podríem establir la hipòtesi que els britànics s’estan conscienciant per fer front a aquesta nova etapa a cop de pedal. Fins ara, institucions com Sustrans han fet un esforç considerable en aquest àmbit. Tot i així, enguany les associacions d’usuaris recollien firmes per millorar les infraestructures i acabar amb els robatoris de bicicletes.
Els gal.lesos han pogut ensenyar amb orgull la seva bandera, i les victòries esportives que han arribat amb el ciclisme donen ànims a la seva joventut. La bicicleta és necessària, però la manipulació per part del poder i d’alguns partits polítics sembla una manca d’ètica total. Sigui a la Gran Bretanya o a Catalunya, ja que tant va en bicicleta l’Hereu, com el Portabella, com l’Herrera, com el Roca, com el Bush, com el David Cameron, etc… la qüestió principal és com es fan les coses, si bé o malament, i si realment es té en compte la gent. No ens enganyem, tothom pot anar amb bicicleta, si vol. I per tant, el que compta és el dret a poder circular amb llibertat com tothom.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Gal.les versus Geòrgia

Publicat el 21 d'agost de 2008

Aquest dimecres 20 d’agost es va celebrar al The Liberty Stadium de Swansea, al País de Gal.les, el partit internacional amistòs entre els equips de Gal.les i Geòrgia. El resultat va ser de 2 a 1 favorable als georgians. L’encontre estava organitzat feia temps per l’associació de fútbol de Gal.les, i els recents esdeveniments a Geòrgia l’han portat a primera plana esportiva. Malgrat els Jocs Olímpics de Pequin, on només els estats poden participar-hi, les nacions organitzen pel seu compte partits precisament internacionals. Hem d’agrair al senyor Samaranch que les competicions olímpiques siguin només interestatals. Per aquest motiu, cal diferenciar els estats de les nacions, i per això, aquest és el factor determinant de les guerres actuals. La darrera que s’ha esdevingut a Ossètia, a Abjàssia i a Geòrgia.

Els fets de la guerra són tràgics per als que ho estan patint. No cal dir-ho, sempre ho són i ho seran. Però la naturalesa humana no atén a raons de vegades. L’existència de les Nacions Unides, on només estan representats els estats, és insuficient en el món actual. I l’ONU s’ha convertit en un fòrum interestatal que deixa de banda tota la resta de la realitat: el paper de les religions, el dels estats i de les nacions o pobles, les diferents cultures i el seu respecte, etc… Tampoc el dret internacional en el seu conjunt dóna resposta als interrogants, degut a la reduïda eficàcia de les seves institucions, i a la limitació a un dret internacional públic i a un dret internacional privat. La base d’aquest dret rau en la sobirania dels estats, i d’aquí prové la font de la seva ineficàcia. Les lluites de poder es converteixen i decanten a favor del més fort, sense que existeixi una justícia internacional independent. Ni els grans ni els petits volen veure els avantatges d’aquesta instància, ja que els compromet a tots. Si Rússia ha actuat amb prepotència, no ho ha fet menys Geòrgia, impedint el dret d’autodeterminació dels pobles abjàssos i ossets. Precisament una de les qüestions principals és quina és la base del dret: el territori o la gent. Els Estats Units d’Amèrica van donar suport a la independència de Kosovo, on tot i ser “territori serbi”, la majoria de població era “albanesa”.
Jo des d’aquí també manifesto el meu suport al predomini del dret de la gent a triar el seu futur, per davant del territori. I per aquest motiu, entenc que Rússia ha actuat seguint aquest mateix principi. Els errors de càlcul dels georgians ha fet que la independència de Ossètia i Abjàssia hagi estat acompanyada de la neteja de població d’orígen georgià amb qui estaven convivint. Cal dir-ho ben clar, el fet que l’estat obligui a un sol dret, a una frontera i a un sol govern obligarà sempre a la lluita interna per dominar les minories, i imposar-se sobre la gent d’altres nacions. També cal tenir en compte que a Catalunya ens podria passar el mateix. I si actuem seguint el principi d’acceptar l’autodeterminació de la gent, es podria donar el cas que l’Àrea Metropolitana de Barcelona, incloent el Baix Llobregat, formessin part de l’Estat Espanyol, i la resta del territori català fos independent. Aquesta va ser la fòrmula que es va pactar a Irlanda fa molts anys. I crec que si actuem en consciència, cal tenir-la ben present i com a catalans acceptar-la.
Una altra qüestió seria l’existència d’un dret civil català lliure, coexistent amb altres dret civil com l’espanyol, per exemple, amb el màxim de transferència a les administracions territorials. I això mateix, seria la base d’un ordre internacional fonamentat en els drets humans, però sobretot civils. La globalització implicaria la llibertat de triar i escollir de quin país o nació volem o no formar part. I un govern general per a tots els territoris que s’hi incloguin. Això solucionaria els problemes que cada dia es van fent més evidents: ni gal.lesos ni catalans podien ensenyar la seva bandera en els Jocs Olímpics, tot i que un gal.lès que va guanyar una medalla d’or va desobeir aquesta regla. Així com també un atleta de la Gran Bretanya va desfilar sol exhibint la bandera irlandesa.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Pau Casals, la via cap a la independència

Publicat el 15 de juliol de 2008

L’insigne músic català Pau Casals, català universal, sens dubte, gran músic i gran patriota, ens va donar moltes lliçons. No només en el camp de la música i de la interpretació musical, sobretot amb el violoncel, sinó també en el camp polític i cívic. El seu discurs davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides va ser molt emocionant, i una de les poques vegades en què realment, sents que un home diu coses importants, i és escoltat. Però no només amb la paraula s’expressen els homes, també amb els fets i amb les decisions que prenen, les quals són senyals i llum per a altres homes. Especialment per als catalans.

Quan en l’exili català durant el franquisme, el govern provisional de la Generalitat va haver de triar el seu president a la mort d’en Josep Irla, en Pau Casals va rebre l’oferiment en primera instància. La seva autoritat moral era incontestada, i era el català més destacat, conegut i valorat en l’escena internacional de l’època, més que en Dalí, per exemple. Però com sempre passa amb els artistes, tenen les seves intuïcions genials, i aquelles raons que els hi dicta l’esperit. En Pau Casals va renunciar a ser president de la Generalitat, i això va afavorir que Josep Tarradellas assolís el càrrec, malgrat alguna oposició!
Cadascun va triar el seu camí, el president Tarradellas es va desplaçar cap a França, a la Provença, on va esperar pacientment el retorn. Va ser el seu triomf i la seva aposta, i el seu èxit. Però Tarradellas va representar els valors d’una política de caire francès, d’ideologia territorial i institucional. I aquestos valors avui dia estan clarament en retrocès. Ni l’arribada de Pujol ha alterat aquest esquema polític i mental.
En canvi, el camí d’en Pau Casals va ser diferent. L’etapa de Prada de Conflent ens recordava als catalans la importància de la unitat, i de recuperar el nord del nostre geni, més enllà del tòtem del Canigó. És important la nostra muntanya, però encara més allò que representa per al nostre poble. I un altre exemple, va ser el camí pels Estats Units d’Amèrica. Un país diferent amb uns valors polítics fonamentats en la gent, i en el concepte de llibertat. Tot i el seu silenci musical, i el boicot als nordamericans, per protestar pel seu suport a Franco, no va deixar de banda el suport i la fidelitat als catalans. Per la qual cosa, era respectat i admirat. Pau Casals ens va donar una altra senyal, se’n va anar a viure a Puerto Rico. L’antiga colònia espanyola es debat encara avui dia entre la integració plena als Estats Units o la independència total. Però el fet de tenir l’estatus d’estat lliure associat ha fet que mantinguès la seva personalitat sense perdre la seva riquesa econòmica. I aquí està el senyal, quan Europa ens tanca totes les portes per reconeìxer la nostra llibertat, i la Unió Europea ja no és aquell model on emmirallar-se, per què no demanem que Catalunya sigui també un “Estat Lliure Associat dels Estats Units de Nord-Amèrica”? O potser podem fer que el proper Comte de Barcelona sigui també President del Estats Units de Nord-Amèrica?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Jordi Pujol, Herodes de Catalunya?

Publicat el 14 de juliol de 2008

Segons la Bíblia, i tot i que s’esmenta en alguns passatges la vida i fets d’Herodes com a rei, o governant de Judea, existeixen diferents punts de vista sobre aquesta persona, i allò que va representar per al seu poble. Algunes d’aquestes visions, semblen comparables a les que vivim avui dia a Catalunya, i malgrat la distància de l’espai i el temps, farem política o més aviat, ciència-ficció. I per tant, en què podem comparar Jordi Pujol i Herodes?

Herodes representa l’esperança del poble d’Israel d’esdevenir el Messies, però des del poder. I la seva lluita per aconseguir i retenir el poder van passar per davant de tot, inclús del poble que deia defensar. Primer, crec que podem parlar de què Herodes sembla que va ser més d’una persona, es parla del pare, i després del fill. El pare seria el protagonista de l’episodi dels Sants Innocents, quan van morir degollats tots els infants del poble de Betlem. I si ho comparem amb Jordi Pujol, veurem que totes les persones al seu voltant han estat apartades de la vida pública. Amb més o menys sort, totes elles, sense excepció han deixat de ser possibles rivals: fossin companys, o fossin enemics, tots han quedat enrera. Des de Xirinacs, fins a Joan Rigol, en Benet, o el Cullell o el Roca, o en Trias Fargas, o en Max Cahner, una llista molt llarga de noms, equiparable a la generació dels Sants Inocents.
Es podria dir que, com els pins, a sota seu no han crescut altres plantes que li fessin ombra. Parlant d’arbres, no seria aquest l’arbre de Convergència, el pal de paller que havia d’aguantar tot el país, i que potser només s’ha quedat sol i pelat, ja que tota la palla ha volat empesa pel vent, i ja no ens queda palla per donar de menjar al bestiar durant l’hivern que s’acosta.
No seria aquesta identificació d’un partit amb un home, que quan ha hagut de retirar-se ha nomenat un hereu que sembla dirigit pel Pujol mateix, com és Mas? I encara prou bé que fa el seu paper! Seria el segon Herodes, el fill, aquell que va governar després del pare, i a qui se li atribueix la decapitació de Sant Joan Baptista. Aquell que havia de preparar el camí al Messies, i es va encarregar de fer net, és a dir, explicar tot allò que estava malament del poder, i quin grau de corrupció existia entre els governants i les seves institucions. Per això va perdre el cap. Salomé va acomplir el paper de “cherchez la femme”, però més enllà, representava l’eròtica del poder. Com seria la nostra “Salomé” catalana? Qui seria la mare?
Ara, Convergència està preparant el seu retorn a la Generalitat. Potser pactarà amb el PSOE, amb Esquerra, fins i tot amb el PSC, amb Puigcercòs com a president de la Generalitat? La Generalitat serà, doncs, la Salomé catalana? Carretero farà el paper de Sant Joan Baptista, o potser ha estat Carod-Rovira, amb les seves “mans netes” que s’han encarregat de tallar-li?
Pujol tenia una missió personal i de país, i ha convertit el país en una qüestió personal. Però quan creixem, ens adonem que la vida és més que allò que volem i desitgem. I quina és la joia d’un pare quan veu el seu fill gran i independent? Però Pujol, no ha deixat créixer al seu fill, no ha deixat que Catalunya sigui més gran que ell. Per què el pare accepta que el fill s’equivoqui i caigui, per tornar-lo a redreçar i fer-li confiança en el seu camí! Que Nostre Senyor empari a tots els catalans, i ens perdoni.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

“Una vella resposta que t’haurà de servir”

Publicat el 29 de juny de 2008

No puc estar-me de reproduir el poema de Salvador Espriu publicat el 1954 titulat així. Formava part del poemari de “El caminant i el mur”, i com que avui diumenge guanyarà Espanya, passi el que passi, faré aquest recordatori als catalans. Precisament aquest poema està publicat davant del famós “Assaig de càntic en el temple”.

“Una vella Resposta que t’haurà de servir”
Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,
suportes que s’altivin servidors insolents,
quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,
aprenen amb l’esquena les més subtils raons
de la força. Jo sento arribar molta nit
damunt la gran tristesa d’aquests rostres, i el cant
no s’endurà vells somnis de nobilíssim vol
en alta llibertat fins a palaus de llum.
Com heu gosat de sobte des de tan llot clamar
contra la sang que vessen només les vostres mans?
Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills,
esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,
car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,
us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.
Salvador Espriu, 1954

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari