Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Societat

Postals Vieneses: Racionalitat i Psicologia

0
Publicat el 11 d'agost de 2007

La bellesa de la ciutat de Viena és captivadora per la seva elegància. El vals és el seu símbol, ja que han fet del seu ball una representació idealitzada de la seva realitat. Aquest ball tan apolini es correspon amb la seva arquitectura i la bellesa dels seus palaus, edificis i carrers a la vora del Danubi. Però les aigües del riu no són sempre d’un blau intens. El verd també té la seva part, i correspon també a la part amagada sota la seva superfície. Allà també trobarem un dels conjunts psiquiàtrics més grans d’Europa, l’Otto Bauer.

L’Otto Bauer és encara més gran que la zona psiquiàtrica de Sant Boi. Sobre els turons de l’oest de la ciutat, a la part d’Steinhof, s’aixeca tota una ciutat gairebé. I a sobre es troba una esglèsia magnífica per atendre als malalts de l’hospital. Preparada per a la pregària, però apunt per tenir vigilats els malalts mentals que hi acudeixen. No és extrany doncs, que en una ciutat tan apolínia trobem les excepcions de la casa dissenyada per Hundertwasser, o que d’aquí sorgís la teoria psicoanalítica, i l’estructuració d’allò més irracional en l’home com la psicologia. Així Freud, però també Jung, tenen les seves arrels. No cal dir, que el tractament de la psique és bàsica, però també el respecte a la bogeria, i a les seves manifestacions. Una cosa que també forma part de la naturales humana, i d’allò que la lliga amb Déu.
En la catòlica Viena, trobarem una gran mesquita, boniques esglèsies ortodoxes, en un lloc d’encreuament de cultures al mig d’Europa. Aquella zona d’òsmosi intensa entre l’est i l’oest del continent europeu, la Mittel Europa en alemany. Però també amb una òsmosi intensa entre el logos i la psique, separada per un fina membrana, com la ratlla que dibuixa el riu Danubi.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Les meves actrius preferides

1

Aprofitant l’avinentesa que tenim entre nosaltres a Woody Allen, actor i director, acompanyat de l’Scarlett Johansson, faré una declaració d’intencions i un homenatge particular i familiar a unes persones que van ser les meves actrius preferides. Ara ja no hi són entre nosaltres, però el seu record no és trist. Ni l’elegia cap neguit quan la seva vida va ser una vida acomplerta.

Entre aquelles coses que aporta la parella, sempre trobem els familiars. De vegades una càrrega, d’altres una benedicció. La meva dona va venir acompanyada de dues àvies, l’àvia i la tieta, per part de sa mare, que eren dos puntals de la casa. Com que en el meu cas, ja havia perdut a tots els meus avis en la infància, van suplir el meu contacte directe amb la gent gran. Més enllà de la feina i del carrer. Si l’àvia Rosa era la part esperançada i serena, la padrina Maria era la lluita constant malgrat un esperit melanconiòs. Però quan era hora de fer el que calguès per fer-nos sentir a tots nosaltres la mar de bé: segurs, tranquils i contents, sabíem que sempre les teníem al nostre costat.
Éren unes àvies de pel.lícula, les protagonistes dels millors moments de la nostra vida. Si la Glòria Swanson era el punt central de totes les mirades quan baixava les escales a "Sunset Bulevard", les àvies eren la referència quan pujaven les escales del semisoterrani per sortir a la porta de casa a despedir-nos quan marxàvem. S’estaven saludant a la porta quan enfilàvem amb la bicicleta, i s’estaven dretes allà fins que tombàvem el següent carrer. Aquest és el meu millor record d’aquestes actrius que van protagonitzar uns dels moments estel.lars de la nostra pel.lícula de cada dia.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Boa viagem

0

Aquesta setmana es va fer un acte a Palau. Sí, al Palau de la Generalitat, en Carod-Rovira presidia la celebració de la 25ª edició de les Beques d’Integració Europea del Patronat Català Pro Europa. I vist el resultat minso de la integració de la Unió Europea, veurem que els millors propòsits no serveixen de gaire res. Més aviat, estem en el camí de la integració a la globalització. Però cal prendre’s les coses pel costat bo. Potser a la llarga el nostre poble tindrà noves oportunitats.

I sinó, que preguntin al mateix vice-president perquè va estudiar filologia portuguesa, és més, galaica també amb Basilio Losada, excel.lent professor. Però també a d’altres filòlegs catalans que estudiaven la llengua de Camoens: potser per la proximitat a la llengua catalana o per allò de "menos mal que nos queda Portugal". És la tradició iberista, que aspira a un estat confederal i igualitari. Però ni Espanya ni Portugal són confederals ni igualitaris sinó per la força. Per la mateixa força de la necessitat, Portugal ha assumit la presidència de la Unió Europea. I un dels primers actes ha estat rebre el president del Brasil, Lula da Silva. El paper de pont amb Amèrica continua funcionant, però ara la colònia és molt més important que la metròpoli. Són les lliçons de la història. De totes maneres, esperem que Lisboa continui sota l’empara del Castell de Sant Jordi, oferint amabilitat, senzillesa i una mica de llum per als catalans. Com em va comentar un amic que estava de viatge, pots menjar molt bé per 6? a la capital.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

S’acosten Tempestes sobre Europa

0

Avui se celebra el 14 de juliol, aniversari de la Revolució Francesca, que va donar pas al triomf dels estats nació que coneixem avui dia a Europa. Coincidint amb el dia, el president rus s’ha retirat del Tractat d’Armes Convencionals. Això vol dir que podrien desplegar divisions cuirassades a les fronteres sense previ avís. I el president francès va dir el dia abans que si calia farien servir la seva força nuclear. Com que no se sap sempre si els francesos van de la mà dels rusos o no, les intencions que s’hi amaguen no són gens tranquilitzadores.

Els estats-nació europeus van intentar avançar amb la creació de la Unió Europea fa cinquanta anys. Però han tingut por de deixar de ser el que són, i les Comunitats estan paralitzades. Alemanya porta la batuta, ja que és l’única que té les coses una mica clares. Però els rusos i els americans també ho tenen bastant clar. Cadascun defensa els seus interessos comercials, econòmics, i no ho oblidem, militars. Aleshores caldrà veure com anirà tot això: si a les bones, o a les males. Precisament, Europa té un nivell militar destacable, però inferior al de les dues superpotències. Els catalans haurem d’estar amatents, i defensar la nostra neutralitat, no fos cas que rebessim per tots els cantons. Haurem de veure d’on bufa el vent: de ponent, del sud o de l’est, com el gèlid siberià.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

I no quedarà pedra sobre pedra

0
Publicat el 22 de juny de 2007

Mentre la Rambla de Sant Boi presentava un espai renovat i polit, moltes cases antigues del Barri Centre s’estaven enderrocant per edificar. Certament, hi ha llocs que estan en molt mal estat, i que cal aterrar. Tanmateix, la manera de fer les coses assenyala el respecte per a la gent i per a la seva història. I a la nostra ciutat, aquest respecte no es nota gaire.

L’estat de degradació "permès" per les autoritats municipals durant els anys de "democràcia" al barri centre han passat factura. El cicle econòmic fonamentat en l’urbanisme afavoreix zones determinades en detriment d’altres, i quan una zona està enfonsada, compren a baix preu allò que després revendran a un més alt. L’arqueologia al casc antic de Sant Boi és un element que destorba les aspiracions pecuniàries. Certament queden pocs vestigis anteriors, ja que cada època ha destruït les restes antigues, i sobre aquestes ha fet els edificis nous. Però aquestes pedres expliquen una part de la nostra història, i mereixen un respecte.
Com comenta un blocaire santboià, l’edifici al capdamunt del carrer Alou ha estat enderrocat i excavat. La qüestió és saber perquè les excavacions s’han fet tan depressa, i perquè s’han aterrat les restes trobades: paviment, clavegueres, una sitja excavada a la roca, etc… Potser no gran cosa, però ningú ha donat encara cap informació oficial sobre això. Mentre es feien els Ludi Rubricati, i el sopar romà aquest mes, les restes que encara queden d’aleshores s’esborren ràpidament. El nou urbanisme al barri centre no està per romanços. Ja veurem que passarà amb l’Ateneu Santboià?. En tot cas, recordar que l’imperi romà també va caure a mans dels bàrbars, i que d’allò que ara aixequem amb tanta pompa no quedarà pedra sobre pedra.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Ja t’hi pots morir!

0
Publicat el 5 de maig de 2007

Aquestes última setmana, Sant Boi ha acaparat l’atenció informativa de tot Catalunya pels incidents amb el cantant de la Cabra Mecànica al Carrer Major. Com que es tractava d’un personatge famós, i els fets seguien el corrent informatiu dels abusos de la policia, alguns veritat i altres no ho crec pas, tothom en va parlar força. Aquest cantant tenia l’esquena ben coberta, i una bona veu, sinó ningú li hauria fet cas. Però quan això o altres coses de veritat passen a un ciutadà normal, o anònim, com qualsevol de nosaltres, ja t’hi pots morir! A dos d’aquestos ciutadans de Sant Boi els hi va passar una cosa semblant.

Un d’ells estava malalt de l’esperit i l’altre del cos, però cap dels dos ha pogut arribar fins al dia d’avui. El primer veí es deia Enric. Vivia en una casa antiga del barri centre. Una casa on vivia de lloguer, un lloguer antic dels temps dels pares i potser dels seus avis. Però ara a casa seva estava sol. Era conegut entre els veïns, no gaire a fons, ja que sempre saludava i era cortés, però no anava explicant gaire les seves penes. Ja gran, amb pensió de jubilat, els veïns comentaven al carrer que l’havien trobat a casa penjat. Havia estat en tractament psiquiàtric un temps, i ara sembla que ja no prenia medicació. Algun comentari desafortunat sobre el desnonament i trasllat a una residència potser el van fer recaure.
L’altre santboià va morir al carrer. El seu cas ha tingut més repercussió, ja que ironies del destí, va encetar el conflicte que va portar a la vaga de les ambulàncies, amb sis treballadors acomiadats. Aquells que van tenir el coratge de dir no als seus caps han estat acomiadats. A l’inrevés dels treballadors que a cent metres de l’Hospital de Sant Boi van obeir les ordres dels seus caps i van esperar una ambulància medicalitzada per portar el malalt que s’estava morint al carrer. Aquestos han estat felicitats per complir les lleis.
En tots dos casos, aquestos dos veïns nostres ja no hi són. Potser algun dia ens pot passar a nosaltres. Per por s’han complert les normes i les lleis dels homes. Però s’ha vulnerat la llei més important, la llei de l’amor. Si no tens ningú al costat, ja ens hi podem morir tranquils, doncs!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Sant Jordi 2007, tres anys de Vilaweb Sant Boi

1
Publicat el 23 d'abril de 2007


Enguany es compliran els tres anys de la inauguració oficial de Vilaweb Sant Boi. Les provatures ja van començar a principis del 2004. Des d’aleshores hem estat darrera aquest projecte. No sense temors, ni sense dubtes, hem anat avançant dia a dia. Però el camí ha valgut la pena. Estem contents de la feina feta, amb ganes de millorar i polir-ho més. En tot cas, veurem què ens portarà el demà. Ara per ara, només puc agrair als nostres lectors la seva confiança, als anunciants el seu suport, i a tots ells les suggerències i les observacions fetes.

També cal agrair la lectura del nostre bloc editorial, de vegades massa personal, però que ha permès arribar a la xifra de més de 7.000 visites. I aviat és dit. Per això, gràcies, i esperem que algun dia cadascú trobem el nostre Pont de Sant Boi.
Per a tots vosaltres, la nostra edició general ha preparat aquesta rosa de felicitació que podeu enviar des d’aquí. Per molts anys.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Bloc del Llenguadoc-I

0
Publicat el 10 d'abril de 2007

Aquestes vacances de Setmana Santa he pogut gaudir del sol i la platja. A la comarca de l’Herault, aprop de Montpeller, ha fet bon temps. La capital de la regió del Llenguadoc-Rosselló ha rebut també la visita de molts més turistes, ja que la zona estava bastant plena de gent, aprofitant les vacances escolars, i el centre de la ciutat estava ple de gom a gom de gent passejant. Rellegint la premsa i coincidint amb l’inici de la campanya presidencial francesa us explicaré algunes coses que m’han cridat l’atenció. Per exemple, sobre els blocs.

La lectura del diari predominant a la regió, el Midi Libre, del dijous 5 d’abril anunciava en portada l’efecte d’Internet i dels blocs en la campanya presidencial. Un titular que deia: "Internet, injúries, llibres: la campanya s’endureix". I és que els blocs tindran un paper novedós i destacat també. El candidat occità François Bayrou va llençar la proposta d’un debat dels blocaires francesos amb ell mateix, Nicolas Sarkozy, Segolene Royale, i Jean-Marie Le Pen. No cal dir que la proposta ha aconseguit cridar l’atenció. Només cal esmentar com el mateix diari Midi Libre ofereix un servei gratuït de blocs a tots els seus lectors. Una iniciativa intel.ligent per a un diari capdavanter. Les temàtiques són diverses, i no només trobareu blocs en francés, sinó també en occità llenguadocià. Reseguint la blocosfera de l’estat veí, també trobareu equivalents com el Canalblog.com.
Si voleu fer un seguiment del procés electoral francès, podreu donar un cop d’ull a l’Observatori Presidencial. Malgrat que les eleccions seran posteriors a les municipals a Espanya, ja ens podem fer una idea d’allò que ens trobarem per aquestos verals.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Salvador Dalí, Mestre de la Tramuntana.

0
Publicat el 9 d'abril de 2007

Fa dos anys, l’estiu del 2005, el nom de Salvador Dalí
va aparèixer a les notícies. No era per parlar de les
dues exposicions que s’estaven fent a Hongria, a les ciutats de
Veszprém i Budapest. Sinó d’uns fets certament
curiosos. A l’aeroport del Prat de Llobregat, un grup de passatgers
va okupar durant unes hores la sala reservada als Vips, que porta per
nom el del famós pintor de Cadaqués. Aquestes persones
feia hores que esperaven l’avió d’una companyia aèria
que els havia de portar a Istanbul, l’antiga Constantinoble. I farts
d’esperar a les sales sense descans de l’aeroport, van decidir actuar
com Tirant lo Blanc desitjós d’arribar al seu destí,
però en versió Dalí. Un d’ells es va adreçar
a la càmera de TV3, i amb aquell gest que coneixem del pintor,
va demanar que els acompanyessin per veure com entraven a la sala i
s’asseien als sofàs. No menys surrealista va ser l’actuació
de la guàrdia civil de l’aeroport que complint amb el seu
deure, demanava que marxessin de l’habitació perquè
sinó els haurien d’identificar. Al cap d’un temps, els
passatgers okupes van ocupar el seient a l’avió que els
pertocava. Una lluita fora de la normalitat per poder començar
les seves vacances.

Aquesta actuació es digna de
sotmetre’s a l’anàlisi del mètode paranoico-crític,
però potser el punt principal és la identificació.
Vull dir, que de la mateixa manera això només podia
passar en un aeroport, Dalí només podia sortir de
l’Empordà. Aquesta identitat que ha estat exposada en el
llibre de Mark Planellas-Witzsch, ?Dalí silenciat. Les
transicions d’un separatista?
, en un discurs que relliga l’artista
amb el seu món. Un món real, viu, que és la base
de la seva pintura, on la realitat supera la ficció. Una
realitat que té la seva manifestació en el Cap de
Creus, de la mateixa manera que s’ha esdevingut aquest cas en el Prat
de Llobregat. L’autor d’aquest llibre ens pinta Dalí en una
sèrie d’articles que donen una visió panoràmica
del nostre personatge. I aquesta perspectiva incorpora la terra,
l’aigua i el foc, sobretot. S’insinua l’aportació de l’aire
quan cita Manel Brunet: ?Salvador Dalí no és home
empordanès, és tramuntana pura?. Però passa
una mica d’esquitllentes, quan és evident que el títol
que més escau a Dalí és el de ?mestre de la
tramuntana?. Aquest vent que dóna forma i vida a la matèria
de l’Empordà, que la traspassa amb la seva força i la
transforma. Tant si és amb un vent suau com si arriba a
aquells cops d’aire que enlairen totes les coses. Així,
Salvador Dalí va saber captar i transmetre tot allò que
li va ensenyar la tramuntana, i va construir la seva identitat damunt
d’ella. Com els mariners que amb les seves naus van sobre la mar, ell
va construir un avió que anava lliscant per l’aire. I malgrat
la por de caure com Ícar, va aconseguir el domini i l’imperi
d’aquest vent de l’Empordà. Fins arribar al final del seu
viatge.
Sant Boi de Llobregat, 24 d’agost 2005

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Les Comunitats dintre del Laberint de la Unió Europea

0

Quan aquest cap de setmana es commemora el cinquantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma que posava en marxa les Comunitats Europees, els dubtes sobre el camí a seguir són molt importants. Podem saber si estem en una cruïlla, en un cul de sac o bé s’ha seguit abans un camí equivocat? Si estem en una cruïlla, tenim dos camins possibles. En un carreró sense sortida podem saltar la paret. I si el camí no era el que volíem, cal tornar al punt d’origen. 

Precisament se celebra el naixement d’aquesta construcció comunitària europea. Després de les guerres mundials, calia buscar noves vies per anar més enllà de les guerres, dels estats i dels seus interessos econòmics. El model de l’estat-nació no podia afrontar amb garanties els reptes de futur a nivell de tot el món. Aleshores, els fundadors van crear les comunitats sobre la base d’uns interessos econòmics comuns, que permetessin l’existència d’una ciutadania europea recolzada en un mínim comú denominador. Després d’aquestos anys, el bon plantejament de les comunitats ha estat controlat pels estats-nació. La resistència a perdre els seus privilegis ha conduït a la creació d’una Unió Europea, entesa com a suma d’estats, però sense una fussió. Per això, el Tractat per a la Constitució Europea està embarrancat en la sorra. I els temporals que s’acosten no afavoreixen la recuperació del vaixell.
Una de les opcions de la Unió Europea com a suma d’estats, atorga la primacia a l’Alemanya ja que és l’estat més gran. I actuaria com a centre generant cercles concèntrics desiguals al seu voltant. Això afecta de ple als països mediterranis, ja que els bàrbars del nord passarien a dominar els territoris del sud. Una altra metàfora possible és la de Teseu dins del laberint del Minotaure. Caldrà resseguir el fil d’Ariadna per trobar la sortida. Així, les Comunitats Europees haurien de sortir del laberint de la Unió Europea.
Si al seu dia es va comparar la situació de Grècia amb Roma, i s’ha fet l’equivalència amb Europa i els Estats Units, la via romana que proposava Remy passaria doncs pels Estats Units. Aleshores tindria sentit una construcció comunitària igualitària entre estats, i sobretot, sobre la base d’una ciutadania europea real, de representació directa parlamentària i presidencial.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Canvi de Paradigmes sobre la Masculinitat i Feminitat-II

0

El comentari anterior em porta a més coses. Precisament s’ha inaugurat una exposició al Museu d’Història de Catalunya sobre la cacera de bruixes. Es podrà visitar fins al 27 de maig. Parla d’una època que va de finals del feudalisme fins al Renaixement Clàssic i el Barroc, quan la persecució va assolir la màxima intensitat. Això ha coincidit amb el llibre "Herba d’Enamorar" de la gallega Teresa Moure.

Tot això obeix a un replantejament del món que vivim avui dia. Però no cal oblidar que estem parlant del món nostre, occidental, i assistim no al "Final de la Història" que en diu Fukuyama, sinó a la fi del Renaixement Clàssic, recuperat fa ja uns cinc cents anys. Aquest replantejament afecta evidentment a la dona i a l’home, i existeix un canvi de paradigma. Tant els llibres anteriors com altres van en la línia de reivindicar coses que han estat amagades, com podria ser el paper de la dona. Tot això als "ulls" de la història, tal com l’entenem, a la "llum de la raó". I el fet que Descartes centri la novel.la de Moure, com a màxim exponent del racionalisme, és un simptoma evident de la revisió d’aquestes coses. Però cal ser curosos, una revisió de fa mil o cinc cents anys té una perspectiva diferent d’una visió de milers d’anys, com al llibre de "Les tres mares" d’Esther Borrell.
El canvi del paradigma clàssic és important, però cal establir primer quin és aquest paradigma, més enllà dels conceptes de "patriarcat" i "matriarcat". Cultural i socialment, el renaixement combat el món medieval que s’està ensorrant. Aquell món medieval que va representar un gran progrés i revolució per la decadència del món clàssic romà, mil anys abans. Un món medieval on Crist estava al costat de la Mare de Déu, no ho oblidem, un al costat de l’altre. I on la separació entre homes i dones no és tan evident com en el món del Renaixement.
Aquesta recuperació del classicisme imposarà el seu "ideal". És a dir,  una distinció entre "raó" i "sentiment", "seny"  i  "passió",  assignant cada concepte a un sexe: per als homes la raó, el seny, el sol, la vida fora de la casa; i per a les dones, el sentiment, la passió, la lluna, la vida dintre de casa. Tots dos àmbits separats, però amb plena sobirania de cada sexe en el seu camp, no ens enganyem. I la imposició d’aquest ideal comportava una divisió, on les persones que estaven al mig restaven marginades. Un d’aquestos fenòmens va ser la cacera de bruixes, que es va acabar quan precisament "l’ideal clàssic" es va imposar victoriòs. Avui dia assistim a un altre fenòmen alarmant, la violència familiar, sobretot destaca la violència domèstica envers les dones. I això passa perquè el món clàssic s’està ensorrant. Però no ens oblidem que aquesta violència s’extèn als més febles: nens, vells, homes inclosos. El canvi de paradigma és necessari, però és una qüestió dolorosa. Ser conscients d’aquest punt, tant des del punt de vista femení com masculí, és important per poder evitar al màxim el patiment de les persones. I també per donar esperança per a un futur millor.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Canvi de Paradigmes sobre la Masculinitat i Feminitat-I

0

Aquestos darrers mesos han arribat a les meves mans uns quants llibres molt interessants. Excepte un, la resta parlaven sobre la dona, o les protagonistes eren femenines. Com que sóc un home, així m’ha estat donat per la natura, he pogut prendre consciència de determinats punts de vista diferents dels meus. I no perquè no visqui aquesta diferència sinó perquè algunes coses han estat posades en evidència, i sobre la taula. I algunes valen la pena, i altres no.

Vaig començar amb la Maria Mercè Marçal, tal com ja he publicat no fa pas gaire en aquest bloc. Però de fet, la primera presa de consciència va ser fa molts anys a l’institut, quan a literatura catalana vam fer un treball sobre Salvador Espriu, i un altre sobre Mercè Rodoreda. El primer era "Narracions" de l’Espriu, amb el qual hi vaig conectar. El segon era "La Plaça del Diamant", amb la qual no m’hi vaig sentir gens atret. No perquè m’agradès o no, senzillament no "m’hi veia dins".
Com deia, amb la poesia de Maria Mercè Marçal, reprenc el fil del debat de la dona des del meu punt de vista. Aquest debat m’ha portat a llegir un llibre com "La bruixa de Portobello" de Paulo Coelho, on una dona és la protagonista de l’escriptor brasiler, com en altres llibres seus com "El dimoni i la senyoreta Pym", "Onze minuts". En aquestos casos la perspectiva és masculina, però no deixa de capbussar-se en el món femení.
Un llibre més diferent és "Les tres mares. Les Arrels Matriarcals dels Pobles Catalans" d’Esther Borrell, de Pagès Editors. Un llibre feminista escrit per una dona. He de confessar que té un valor important, però n’esperava més. L’autora fa una relació de les petjades religioses que ella vincula a la feminitat. La tesi que defensa sobre la preponderància de les arrels matriarcals en el poble català sembla que vol descobrir la sopa d’all. La comparança amb altres pobles de la península ibèrica es queda curta. A més a més, el seguit de fenòmens explicats sense gaire ordre, atabala una mica. Un discurs pot ser linial o circular, però hauria de tenir un cert ordre. I també una mica de criteri. L’esperit naïf es vol recolzar en un munt de dades, sense discriminar el temps o l’època. Aquesta visió militant és molt respectable, però amb la voluntat de canviar un paradigma, no n’hi ha prou. Cal llegir una mica de mitologia, esbrinar que Mircea Eliade no és George Duby, i veure com moltes coses cal contextualitzar-les, per omplir-les de significat.
Tot i així, conté elements valuosos i aportacions interessants, com la de les "tres mares". I hi estic d’acord que molts elements han quedat amagats per certs interessos. Però l”autora també caldria que tinguès en compte les possibles manipulacions i estafes històriques, com pot haver passat amb la troballa de la famosa "Dama d’Elx".

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Nit dels Bandolers de la Cultura

2

Aquesta setmana de gener s’ha presentat el projecte de "La nit dels bandolers" a Sant Boi de Llobregat, amb la col.laboració de la Diputació de Barcelona, i de la Fundació Societat i Cultura-FUSIC. Es vol presentar un espectacle sobre el bandolerisme al Baix Llobregat a mitjans d’abril, combinant història i modernitat. Encara està en fase d’esborrany, i és una sort, ja que es poden redreçar algunes coses per no convertir-lo en una representació del teatre de l’absurd.

El projecte que es va presentar dimarts, 16 de gener a Cal Ninyo, sembla que tindrà recursos tècnics, professionals i monetaris a cabassos. Però de recursos culturals em sembla que no gaires. L’argument gira al voltant dels bandolers al Baix Llobregat, tanmateix, ens situen al 1630 agafant la llegenda de Joan Sala, Serrallonga, i la traslladen del Montseny i les Guilleries cap al Baix Llobregat. Poca feina han tingut. Els despropòsits s’amunteguen: surt una guàrdia reial, quan aquí hi havia el "so metent", un baró quan estem a l’època dels veguers, la presència d’un poeta per justificar les poesies de Sagarra sobre Serrallonga al segle XX, etc… S’han agafat uns elements actuals, que sembla que a falta de Mossos d’Esquadra vulguin exorcitzar els bandolers moderns, i s’han barrejat en un poti poti sense criteri. En fi, molt de teatre i poca cultura.
Almenys podrien preguntar a l’historiador Jaume Codina del Baix Llobregat. O sense tant d’esforç, si necessiten un escriptor per a l’obra, potser Cervantes els hi aniria millor. Es podrien mirar el Quixot, del qual l’any passat es va celebrar l’aniversari, i llegir els capítols que parlen de la trobada del Quixot amb el famós bandoler Roca Guinarda precisament al Baix Llobregat. No volien un nom per al protagonista?. Unes escenes impactants, i amb força?.
Presentar un projecte és una bona oportunitat per il.lusionar i engrescar la gent. Però que surti després de fer un "brain storming" o "pluja d’idees" com es diu, sense tenir una mica de sentit, et deixa una mica parat. O pot ser que d’allà on no n’hi ha, no en raja? En tot cas, esperem que a la nit no ens assaltin "els bandolers de la cultura".

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Accidents amb Deu Anys de Diferència

0

Aquesta setmana passada s’ha produït la mort d’una nena santboiana de deu anys, sembla ser que per problemes en una operació d’apendicitis. Els pares i la família eren coneguts a la nostra ciutat, i molta gent els va acompanyar en el dia de l’enterrament. Com sabem del cert en aquesta vida, és que algun dia ens n’anirem.
Però normalment no l’afrontem de cara. I la nostra prepotent societat viu d’esquenes a ella.

Casualment, el mateix dia es va conèixer la notícia de la troballa d’un cotxe estimbat a prop del pantà de Boadella. Allà van trobar les restes d’una noia que va desaparèixer feia deu anys igualment. El fet que coincideixin els deu anys de la desaparició d’aquesta noia, i de l’edat d’aquesta nena, ens ha sobtat una mica. No sabem per quina casualitat s’ha esdevingut això. I encara fa més incomprensibles la seva mort. Acceptar aquesta llei de la vida és molt dur, però també ens hauria de permetre viure com cal, i aprofitar els moments que tenim. I això no vol dir còrrer més, com potser va passar amb un motorista que va sortir de la carretera BV-2002 aquest cap de setmana, morint a conseqüències de les ferides. I no val tampoc que vagis en BMW, Kawasaki o tinguem un nivell de vida alt. Aquest dilluns se celebrava la missa en record d’en Lauro Clariana, santboià de primera fila. La mort se’ns emportarà a tots per igual.
Precisament, el mes de desembre passat Cal Ninyo es va omplir per sorpresa amb la projecció del documental d’Elisabeth Kuebler-Ross: Per què la vida costa?-"Lliçons de Vida", que parla al voltant de la mort. En tot cas, ens queda el record dels éssers estimats, i dels moments que vam compartir aquí. Així sia.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

In MeMoriaM, Maria-Mercè Marçal

0


Aquest mes de desembre es va presentar la
Fundació Maria-Mercè Marçal a Sabadell. Aquesta escriptora va estar vinculada a Sant Boi, i potser ha arribat el moment d’acostar-nos a la seva figura. En certa manera desconeguda per a mi, de tant en tant em trobava algun senyal del seu pas per la vida. Senyals sense sentit, amb un significat per descobrir.


Com aquell poema "Cavall Sense Brida" musicat per Celdoni Fonoll, retrobat en el llibre "Bruixa de Dol" editat per Edicions62. Un llibre de lectura prescriptiva per al batxillerat avui dia. Bona pensada per a la professora Maria-Mercè Marçal que va ensenyar a Sant Boi de Llobregat. Una escriptora amb la denominació d’origen lleidatana, marca que compartia amb Manuel de Pedrolo. Escriptors de combat enmig de l’ambient barceloní de la transició. Una escriptora que va aplegar una colla, i van fundar l’Editorial El Mall al carrer Llibertat de la nostra ciutat. Una trajectòria vital per entre la literatura, l’ensenyament, la política nacional i feminista, la sexualitat, etc…

In MeMoriaM de Maria-Mercè Marçal, que va morir fa anys, com deia ella mateixa a la seva divisa: "tres voltes rebel". D’aquells rebels que diuen que van fracassar. Però aquella flor amb espines va donar els seus fruits: fos amb la literatura, amb les filles que porten el nom d’Heura, amb uns llibres d’el Mall que tothom busca ara. Com el gra de blat que cau i mor, perquè pugui donar fruit el dia de demà que és avui.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari