Els Ponts de Sant Boi

Aquesta setmana s’haurà celebrat el ple de l’Ajuntament de Sant Boi. En ell es parlarà del PAM i del Programa de Govern Municipal, elaborat pels partits polítics governant sota la majoria absoluta del PSC. El quadripartit, amb la passivitat del que queda a l’oposició, gaudiran d’una majoria aclaparadora. I de les millors intencions i bona voluntat envers els santboians. Però la democràcia no és una qüestió de bona voluntat, ni una gràcia que concedeixen els homes a uns altres. És un dret de totes les persones, que únicament neix de la gràcia i la voluntat del nostre Senyor.

Després de tres anys de la gestació i naixement de Vilaweb Sant Boi, és hora de continuar endavant, i fer balanç. Ara que s’acaba l’any, i de cara al proper Sant Jordi, els dubtes, i les esperances es posen a cada costat. L’any vinent serà més difícil encara, no només per a nosaltres, sinó per a tothom. Però també ens ha de permetre seguir un camí.
Per aquest motiu, demano als nostres lectors més suport per tirar endavant. Un suport a nivell de col.laboració escrita, de difusió i també, econòmica. En tot cas, la voluntat. No puc demanar més ni menys, tampoc. I per això, com en els partits que es jugaven, sempre hi havia el soci que passava amb la barretina per recollir les aportacions dels espectadors. En aquest cas, us dono el número de compte de “la Caixa” on podeu fer les vostres aportacions. Tota ajuda serà benvinguda. Sense comptar qualsevol comentari o suggeriment, que us atendrem en allò que estigui al nostre abast. Gràcies per la vostra atenció.

Aquest passat 5 de desembre, es va esdevenir l’aniversari de la mort del genial músic Wolfgang Amadeus Mozart. En aquest article, no parlaré d’ell. Sinó d’un altre Wolfgang. Un amic alemany que va morir sobtadament als 52 anys el dia 25 de novembre. Altres persones han plorat més la seva pèrdua que jo, i tanmateix, no resto pas indiferent. Almenys intento treure la sorpresa i la contrarietat per aquella persona que la mort s’emportà inesperadament. Una persona de vida, i de bons amics, comptats i bons. I aquesta persona que no serà recordada pas per ser un geni, puc dir que era genial, i que trencava els nostres esquemes.
Wolfgang era el típic treballador alemany, alt, ros i fort; molts cors haurà robat en la seva vida, però cap el va poder lligar. Més enllà del físic, contrastava el seu caràcter bonàs amb la seva força, i amb la poca rigidesa tòpica germànica. El vam conèixer gràcies a una amiga que va venir de vacances a Sant Boi, i ell que ja devia haver vist prou món, no va anar gairebé cap dia a Barcelona. S’estimava més anar a donar un tomb pel poble, i seure en la terrassa del bar que dóna a la plaça de l’Ajuntament prenent alguna tapa, i una bona cervesa. Amic de veure la gent, i de parlar-hi, gaudia d’aquells instants fugaços però sentits. I quan volia compensar el seu "dolce far niente", d’una revolada s’enfilava dalt d’una perfecta bicicleta de carreteres i feia molts i molts quilòmetres fins que treia tot lo que portava a sobre de més. Tornava per recomençar amb energia i ganes de viure.
Potser tenia aquell petit plaer de contemplar les coses, i la seva llum. La llum de l’ambient i de l’aire que es respira, d’allò que es troba enlaire i no es veu. Cal fixar-s’hi molt. Potser per això, li agradava molt Portugal. No ho sé ben bé, però quan molts alemanys van anar cap el sud d’Europa, ell va triar Portugal. Cosa no gaire freqüent en la Germània. Per aquest caràcter tan especial, li vull dedicar aquella estrofa d’una cancó que cantava José Afonso, el famós músic portuguès de la Revolució dels Clavells: "o que mais me prem da vida, nâo é a morte de ninguém, é que a morte, de esquezida, deixou o mal e levou o bem…"
Malgrat tot, la seva família ha encertat més amb aquesta aquesta dedicatòria:

"Einige bleiben für immer,

denn sie hinterlassen

Spuren in unserem Herzen."

Amb la lletra de la cançó d’en Lluís Llach voldria encetar aquest escrit sobre la manifestació del dia 1 de desembre de la Plataforma pel Dret a Decidir. Crec que va ser important perquè l’esperit de la manifestació va ser més important que el nombre de persones assistents. Com va destacar un articulista, era una de les poques manifestacions fetes pels catalans els darrers anys per defensar la seva pròpia causa. Tal és el grau de desencís i desemparament, respecte al govern central, però també respecte al govern autonòmic i els partits polítics.
La Plataforma, o les plataformes, no són com el moviment de la Crida, la qual volia empènyer els partits polítics. Ara no, ara són els mateixos catalans que deixen els partits polítics a la cua, tal és el seu desprestigi social. I encara és més gran quan ens adonem que, molta gent que hi va anar, són els mateixos que des de fa anys hi han assistit a moltes manifestacions. La majoria d’ells eren de la generació que es va manifestar il.lusionada a finals dels setanta i principis del vuitanta. Ara ho fan amb uns quants anys a sobre, i sense haver aconseguit els seus objectius. O és que en tot cas, aquestos eren molt limitats. Però tampoc no ens enganyem, no estem reivindicant l’anarquisme. Ja s’encarrega el dia a dia, i els germans Marx, de recordar-nos-ho. Com anticipava el títol d’un llibre: "La organización del desgobierno", d’Alejandro Nieto.
En tot cas, recordar que els més joves tenen la clau del nostre futur, i que, fet i fet, només treiem les branques, i tapem els forats, que estan enmig del nostre camí…

Després d’unes setmanes del sotrac que m’ha representat la beatificació dels "martires de la Guerra Civil española", goso escriure amb gran dolor. I aquest dolor neix de la necessitat d’excomunicar la Conferencia Episcopal Española. Els motius és l’incompliment dels principis religioses recollits en el Credo. Com que la línia que ha seguit la CEE des de fa anys l’allunya de Déu, i l’acosta al pecat, jo que també soc pecador, només puc que recordar-los la seva actitud gens "apostòlica, catòlica i romana".
El camí que ha seguit la jerarquia eclesiàstica espanyola està molt ben explicada pels articles d’en Jaume Reixach al Punt: del 28 d’octubre, del 11 de novembre i del  25 de novembre. Per als cristians, especialment els catalans, la beatificació confirma que els màrtirs van morir en va per a ells. El fet del martiri és la mort per l’amor als altres, precissament als que t’estan matant, no només un acte de fe, un acte d’amor a Déu sobre totes les coses. I aquest és el doble testimoni del martiri.
Es pot defensar políticament una concepció del món religiosa, es pot estar en contra d’un govern, i lluitar amb totes les teves forces en contra. Però això no vol dir que hagis de lluitar per defensar el teu poder. Ni que el fi justifiqui els mitjans, ni que el que fas vagi en contra de lo que prediques. D’allò que diu el Credo, d’allò en què creus: en una Esglèsia santa, catòlica, apostòlica i romana. Ja que la Conferencia Episcopal, malgrat l’intent del seu president el bisbe Ricardo Blàzquez, a més continua en la seva heretgia, i confirma el seu error. La beatificació dels màrtirs, tal com s’ha fet, no ha convertit l’esglèsia espanyola en santa, ja que ha bandejat a molts del seu costat. Tampoc la feta catòlica, és a dir, universal, ja que ha primat els interessos particulars dels espanyols davant de qualsevol altre poble. Tampoc la feta apostòlica, ja que la defensa de la fe s’ha fet sense incorporar el perdó per a tothom. I tampoc l’ha fet romana, ja que han posat la seva capitalitat en Madrid, en la capital del seu imperi en decadència.
Des d’aquí, només puc mantenir l’esperança en l’arribada de Nostre Senyor, en aquest temps de Nadal. Enmig d’aquesta freda nit d’hivern que ens té galçat el cor. Perquè com diu l’Evangeli, la Bona Nova, és que Ell està per sobre de totes les coses.

L’11 de novembre celebrem la festivitat de Sant Martí. I és un dels nostres sants més arrelats, i no en va, té el seu monestir al Canigó. En aquestos dies tan obscurs per les notícies, les boires, el mal temps que fa ja que no és el que tocaria, tots nosaltres patim una desorientació creixent. Com deia, cal no perdre el nord, ni la fe ni l’esperança en aquesta llarga travessia. I si ho fèssim, no tinguem por de retornar al nostre camí.


La llegenda de Sant Martí, centurió romà, que es compadí d’un pobre, i es va partir la seva capa amb el captaire, és l’exemple a seguir per tots nosaltres en aquestos dies. S’acosta l’hivern meteorològic, i l’econòmic, per a l’any vinent. Les previsions per al 2008 són dures, i el fred pot acabar amb moltes coses, bones i dolentes. Però com veiem els poderosos estan lluny, molt lluny de Sant Martí. Com a la paràbola del bon samarità, molts fariseus passarem de llarg.
Com solucionarem els problemes del TAV i Rodalies? Com millorarem la mobilitat, si només es pensa en el cotxe? Com aconseguirem una independència pacífica, si els poderosos no fan més que tirar llenya al foc? Com millorarem la nostra qualitat de vida si no pensem en el malbaratament que es fa? Com solucionarem el problema d’habitatges si només subvencionen les mateixes companyies immobiliàries? Com solucionarem la greu crisi d’autoritat civil, social i política si els que manen no donen exemple?
Cal compartir, tant senzill i tant difícil! I si els poderosos tenen ganes de passar de llarg, ho poden fer, però el camí que emprenen és un cul de sac.  Per  tots, cal que  retrobem  l’Arc de Sant  Martí,  que  uneix  el  cel  i  la terra!

Aquest petit apunt va adreçat a l’article d’en Manuel Cuyàs, Barcelona, anar i tornar per mar, uns dies després de parlar-se d’una possible via de trànsit marítim. Idea descartada perquè als nostres polítics no se’ls hi passa pel cap. 

El tractament i repercussió de la Fira de Frankfurt enfora serà de moment discreta. A nivell cultural tenim un cert reconeixement que aquest esdeveniment ampliarà. Tanmateix, a nivell polític o social alemany encara continuarem estant arraconats davant dels espanyols. Mentre s’estava celebrant l’acte d’inauguració a Frankfurt, les televisions alemanyes destacaven altres temes. I quan la Primera cadena, la Erste, en va parlar, feia plorar: tòpics i folklore a dojo.

En els informatius alemanys predomina la concissió i un bon tractament dels punts que toquen. Amb serietat i professionalitat demostren quin tema els interessa realment o no. Si ho fan per cobrir l’expedient, ja sabem que els som una mica indiferents. I per als alemanys, la indiferència seria un insult. Com vaig poder comprovar al noticiari de la Primera Cadena alemanya, la Erste, en el seu Tagesthemen.
Els titulars giraven al voltant d’altres temes: vaga de trens, premi nobel per a un alemany, les subvencions per a les mestresses de casa, etc…, i quan va tocar el torn a la cultura, es van referir aleshores a la Fira del Llibre de Frankfurt. Van parlar de la cultura convidada: la catalana. El tractament va ser depriment: folclore amb el correfoc, dracs i dimonis corrent, o Gaudí i el modernisme. El lligam entre Balears i Barcelona es va fer amb l’escriptora Carme Riera, que per més inri, anava parlant en castellà mentres la traduien. Si cal, els hi puc donar l’adreça d’una intèrpret catalana, traductora jurada, que viu a Alemanya?. Després va sortir un escriptor barceloní, Jaime Mateo, em sembla, queixant-se que no l’havien convidat perquè escrivia en castellà. I és clar, no serà que els escriptors en castellà es guanyen millor la vida que no els que escriuen en català. Només faltaria que a sobre els hi cedíssim la tanda, quan no ho van fer pas quan va ser el torn de la literatura "espanyola" a Frankfurt, amb ocasió dels centenaris de Cervantes i el Quixot. En fi, per a la televisió alemanya, encara som una "region" i no pas un "land". L’abisme entre les dues paraules és molt profund.
Encara faltava que escoltèssim el discurs del president de la Generalitat, el Molt Honorable José Montilla, parlant de què no hi ha problemes de llengua a la "region": enguany, 2007, ja m’he trobat dues vegades que m’han demanat de parlar en castellà, amb un "por favor" de vaselina. Oi més, que m’ho deien un policia nacional i un guarda de seguretat! Per reblar el clau de la nostra creu, el Consejo General del Poder Judicial no pren en consideració la denúncia de l’actuació de la jutgessa pel cas de la mort d’Isanta.

Aquesta setmana s’ha inaugurat oficialment la Fira del Llibre de Frankfurt. Un esdeveniment molt esperat per als catalans, ja que som la cultura convidada el 2007. Durant les vacances d’estiu vaig passar per algun país germànic, i les traduccions a l’alemany d’autors catalans es posaven en un lloc destacat dels aparadors. Alguns articles i anuncis en la premsa vam cridar-me l’atenció.

Per exemple, podem comentar els anuncis de la Generalitat sobre el calendari d’actes catalans a Alemanya enguany. Aquestos estaven arraconats a les pàgines de publicitat de negocis i empreses. Això contrastava amb un gran article del mateix diari explicant la intervenció de Ferran Adrià a Kassel i les excel.lències de la seva cuina. Poc art i literatura fora dels fogons. La genialitat del cuiner Ferran Adrià rau en l’efectivitat comunicativa de la seva cuina, de manera semblant a allò que va fer Dalí.
Per això, no crec que la Fira doni gaire de sí per al nostre poble. La mentalitat nacionalista majoritària dels alemanys no reconeix el desig de llibertat i independència dels catalans. I sense manifestar d’una manera clara aquesta voluntat, no comptem per a ells més enllà de la nostra cuina. Com que la majoria d’ells s’han de conformar a menjar salsitxes de frankfurt, potser a nosaltres ens donaran molta mostassa, que pica molt i l’efecte se’n va ràpidament, i poca salsitxa per omplir la gana que portem endarrerida. És clar, que amb la sordina que posa la mateixa TV3, i ens passa l’acte que costa una fortuna pel Canal 33, encara gràcies. Més aviat un espectacle onanista. Quan caldria seduir i portar la iniciativa davant dels alemanys. Com sempre passa, el principal responsable de les nostres desgràcies som nosaltres. Cal dir que Alemanya és el país d’Europa amb més càtedres i universitats on s’ensenya el català. Moltes més que no pas a la resta de l’estat espanyol. I sort en tenim.

De vegades, les coses que ens semblen més importants per als altres no ho són tant. Això que sembla normal, per desgràcia, es converteix en una mena de falta de respecte envers les persones, i acusa les diferències de tracte i visió de diferents col.lectius. Quan aquesta diferència afecta als drets civils i personals, i afecta a la vulneració de les lleis, aleshores es torna insultant i humiliant.

Aquest mateix divendres passat, s’esdevingueren tres fets a Sant Boi. Potser no passarien d’anécdotes personals, però com feia Eugeni d’Ors, intentarem portar-ho al terreny de la categoria.
La primera d’elles, en el temps, va ser la petició d’un agent de seguretat "hábleme en castellano, por favor!", i davant de la meva resposta una mica inquisitiva, va respondre amb "estamos en España!" i "circule que si no avisaré a la policia". Vaig marxar amb la cua entre les cames, no creia pas que fos el moment de donar-li la raó, ja que em va tractar de no ser "espanyol" ni de parlar una llengua "espanyola". La segona d’elles, va ser la xerrada que va fer Josep Cruanyes sobre els Papers de Salamanca a Cal Sílio, organitzada per l’Oreig. Allà, davant d’una trentena de persones, el portaveu de la Comissió de la Dignitat explicava tot el procés seguit fins aleshores per retornar els papers a tots els seus propietaris, i va anunciar l’acte que es farà el diumenge 21 d’octubre a les 11,30h al Palau Sant Jordi. A l’acte no va assistir cap membre del govern municipal de Sant Boi, ni va tenir gaire ressó als mitjans de comunicació locals tot i la casualitat d’acaparar algunes portades a la premsa i televisions nacionals. La tercera anècdota va ser exemplar, ja que després de l’acte vaig anar a donar un tomb amb un amic, ell parla castellà i jo català, cap problema perquè ens respectem. Per casualitat, vam passar davant d’una coneguda pizzeria-restaurant de Sant Boi, i allà vam trobar sopant els membres de la candidatura de Ciudadanos.
És una cosa molt normal, però quan he fet un recompte d’aquest tríptic d’anècdotes, no puc deixar de treure conseqüències: per què no estaven els membres de Ciudadanos a la xerrada de Josep Cruanyes, el qual va recalcar que només volen fer cumplir una llei aprovada a Madrid? si tots som iguals davant la llei, per què sembla que uns són més iguals que altres, com va insinuar Orwell? o potser, és que malgrat ser de raça blanca, potser ens veuen com uns "negres", tal com diu la dita cubana: "Virgencita Mía, ojalá fuera blanco aunque fuera catalán!" que demanava un negre a Nostra Senyora. En aquest sentit, em declaro "negre", em vaig sentir de la mateixa manera, i em van tractar igual. Què faran els Ciudadanos per defensar la "igualtat" dels Ciutadans, o potser no som tampoc ciutadans de ple dret. Ja que només es defensa el dret del més fort?

• El 1714 que van escriure per a les generacions del futur (524 visites)
• Gulaix Hongarès (395 visites)
• Sant Galderic, patró català del Dia Mundial de l’Alimentació (368 visites)
• Treient Foc pels Queixals (330 visites)
• Pel nostre Honor (307 visites)
• La Nit dels Bandolers de la Cultura (300 visites)
• Després de les Termopiles, la Batalla de Salamina (296 visites)
• L’Art de Trontollar (268 visites)
• Epigrama Polític Pedrolià (255 visites)
• Massa cotxes o mal aprofitats? (254 visites)

Aquesta setmana, En Jorge López ens va fer arribar un exemplar de l’excel.lent revista L’Esborrany que es va editar fa anys a la nostra ciutat. En el número 15, apareix un article escrit per Lluís Maria Xirinacs l’any 1991. Com a homenatge al nostre filòsof, és a dir, a aquell que és amic de la veritat, posem al vostre abast aquest escrit titulat "El diàleg difícil entre ciència i consciència". Tracta de les posicions de partida per establir un veritable diàleg entre aquestos dos conceptes. Més enllà de l’activista polític català i de l’eficàcia de la no-violència, en Xirinacs ens deixa tot un treball de recarca en el camp del coneixement global. Seguint la tradició catalana de Ramon Llull, de Francesc Pujols, i d’altres. Esperem que en gaudiu.

El diàleg difícil entre
ciència i consciència. Lluís M. Xirinacs.
L’Esborrany. Revista Político-Cultural.
Sant Boi. Any V. Número 15. Maig de 1991.
Article escrit per Lluís M.
Xirinacs per a la revista
L’Esborrany. Exemplar lliurat per un dels membres del
Consell de Redacció l’any 2007.

?El diàleg difícil
entre ciència i consciència?
Lluís M. Xirinacs

En el nostre país hi ha un
sector important de gent que es manifesta contrari a la ciència.
Els cataloguem sota l’epígraf generós de
?neoanarquistes?. Aquest concepte engloba antics anarquistes,
alternatius hereus del Maig del 68, descendents dels hippies,
naturistes, primitivistes, orientalistes, catastrofistes ecològics,
etc., etc. D’entre ells, alguns són ?amateurs? i altres
podríem considerar-los més o menys com a il·lustrats.
Generalment però, tots disposen d’alguna figura senyera que
els va al davant.

La primera feina seria la de definir
què és la ?ciència?. En el diàleg
al·ludit es dóna per fet que ens referim a la ciència
occidental en el grau d’evolució amb què es presenta
avui dia. Cal tenir present un llibre extraordinari, ben voluminós
per cert: Science et Conscience, que recull les excel·lents
conferències d’un congrés convocat a Còrdova per
France-Culture durant la tardor de 1979. Hi assistiren, al costat
dels millors físics, psicòlegs i sociòlegs del
món, els mestres espirituals de les diferents i més
grans tradicions i cultures per tal d’abraçar-se…!

Però els alternatius
interculturals volen adjectivar aquesta ciència amb el mot de
moderna perquè no volen perdre un sentit més ampli de
la paraula: ciència estètica, ciència mítica,
ciència metafísica, ciència mística,
ciència ètica, etc. És per aquest motiu que ens
caldria modificar el títol del diàleg pel de ?Ciència
moderna i Consciència?.

La segona feina ens vindria donada pel
convenciment que bona part dels alternatius, d’antuvi, han judicat
i condemnat la ciència moderna tot qualificant-la de
perversa. I ens demanem, ¿Com es pot establir un diàleg
entre ciència (moderna) i consciència si, d’entrada, la
primera ha estat judicada i condemnada?. Malgrat tenir molta més
predilecció per la consciència que per la ciència,
l’haurem de defensar in extremis de la pena de mort a què
l’han pre-sentenciada.

Cal rectificar aleshores el sentit del
tema. Ja no es tracta d’un diàleg sinó d’un procés.
Un procés -diem- en el qual els advocats defensors de
l’acusada, amenaçada de pena de mort, no han estat prèviament
convocats. La millor defensa llavors serà l’atac i per tant,
no hi haurà manera de parlar de la consciència! Tots ho
desitgen, però la força dialèctica s’aboca
inexorablement damunt la processada. L’acusació comet
contínuament dos errors cabdals: El primer és el de
confondre la ciència moderna amb el sistema imperant que la fa
servir per a les pròpies finalitats de rapinya. Aquest sistema
imperant, l’imperialisme, no fou inventat estrictament a occident.
Nasqué probablement a Mesopotàmia fa uns 4.200 anys i
no ha parat d’estendre’s a l’orient i a l’occident i de
perfeccionar-se en la seva capacitat de perversió. Ha fet
servir la ciència, però també la tècnica,
l’art i les organitzacions espirituals, les persones individuals i
les nacions emprant la força militar, si s’esqueia, per
oprimir, esprémer, torturar i matar. ¿Haurem, per
aquest motiu, de prohibir l’art o bandejar les persones individuals i
les nacions perquè sovint han estat utilitzats per destruir,
alienar, distreure o afeblir els homes?

El segon error fa confondre una
ciència moderna jove, orgullosa i inepta, a causa de la seva
adolescència, com és la primera ciència moderna
dels segles proppassats, amb la madura, serena, autocrítica i
limitada ciència moderna del nostre segle. Totes les novetats
acostumen a passar el xarampió de creure’s la panacea
universal. Després ve la reducció als seus propis
límits. El racionalisme i el cientifisme, que pensaven
explicar-ho tot mitjançant la ciència, no són
ciència, sinó ideologies que sovint s’hi han adherit
gràcies a filòsofs-polítics i també a
científics que, per deformació professional,
extrapolaren indegudament les seves conclusions científiques.
Un exemple esclatant és el llibre L’Atzar i la Necessitat de
Jacques Monod, premi Nobel de biologia (1).

La vera ciència moderna,
contràriament, és circumspecta, moderada, humil, no
individualista, disciplinada, autocrítica i atenta en la
mesura de les seves possibilitats materials, a pal·liar amb
les seves descobertes les misèries de l’home i de la natura.
Existeix una deontologia científica. Molts científics
han perdut sous, subvencions, beques, premis, lloc de treball i
llibertat per tal de mantenir-se fidels a llur ètica
professional. Alguns han lliurat la seva vida al servei de la
investigació a favor dels necessitats (Mme. Curie, A.
Schweitzer, etc.,etc.). La ciència ha salvat milions de vides
(A. Fleming) i n’ha alegrades moltes més. La major part dels
atacs en contra que se li fan són producte d’anàlisis
superficials i de manca, en definitiva, del coneixement d’una
autèntica ciència moderna.

S’arriba a afirmar que: ?Les
regularitats de la ciència (les lleis científiques) són
la imposició de les nostres regles de càlcul a
la realitat que no és de cap manera regular.? Creiem que la
realitat té aspectes de regularitat i d’irregularitat més
o menys mantinguts. La ciència moderna cataloga les
regularitats i en fixa els límits. Deixa la resta a la
intuïció, l’endevinació i la imaginació.

També es diu que:
?L’experimentació constitueix una violació de la
naturalesa.? ?La naturalesa pot ser observada o experimentada
passivament, però no sela pot forçar a experiències
provocades. No se la pot obrir per veure què hi ha dins.?
?Si no podem aplicar els nostres càlculs a la realitat,
encara menys podem pertorbar la realitat per fer-li obeir els nostres
càlculs.? I així queda prohibit l’estudi de
l’anatomia interna d’homes, animals i vegetals. Queda prohibida també
l’anàlisi química i a fortiori els experiments
dels acceleradors de partícules. Són una violació
de la natura. ?Descobrir què hi ha dins del nucli atòmic
és provocar un avortament.? En el cor del sol es poden
desintegrar els nucli atòmics, en l’interior d’un volcà
ho poden fer les molècules, en el budell d’un tigre les
cèl·lules, a les mans de l’home sembla ser que no. Si
és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna, aleshores
no. L’home pot salvar el seu germà moribund, però si
això és al preu de punxar una vaca per fer una vacuna,
aleshores no. Si és al preu de fer un nou compost químic
tot descomponent vells productes que existeixen naturalment en la
terra, doncs tampoc. Així, fins i tot fóra immoral
escalfar-se tot cremant un tros de llenya o carbó. Esdevindria
una violació trencar les molècules de carboni o
d’oxigen per fer molècules de diòxid de carboni.

Alguns, més moderats, des de
llur tirànica consciència perdonen la vida a la ciència
moderna a condició de sotmetre-la a una sentència tan
forta que l’obligui a autotrair-se. Se li demana una perversa
conversió:

a) Renúncia a la pretensió
d’objectivar. Cal que la ciència moderna accepti que les
seves ?creacions? són terribles projeccions mentals sobre
la realitat. De fet, en el nostre segle, existeixen ja
científics-ideòlegs, idealistes extrems ? l’escola
física de Copenhaguen (Bohr, Heisenberg, Born, Jordan, etc.) –
que signarien això. Com hi ha encara científics
tradicionals objectivistes materialistes (Plank, Einstein, de
Broglie,Schrödinger, etc.) que diuen el contrari. Tots plegats
però, es veuen obligats a acceptar, de fet, que els productes
de la ciència moderna tenen aspectes objectius i subjectius:
l’aportació del científic estudiós i l’aportació
de la natura estudiada.

b) Renúncia a la pretensió
d’exactitud. Cal que la ciència moderna accepti que les
seves ?creacions? fan una terrible violència a l’hora de
regularitzar la realitat. També en el nostre segle, L’Escola
de Copenhaguen ? plena de científics indeterministes ?
signaria això. Com hi ha científics deterministes que
s’hi negarien. Tots plegats però, es veuen obligats a
acceptar, de fet, que els productes de la ciència moderna
tenen aspectes ben determinats i d’altres ben indeterminats.

En resum, els detractors de la ciència
moderna parlen molt i malament de la ciència moderna… en nom
d’una consciència poc conscient i poc dialogant de la qual en
parlen molt poc.

Resta en l’aire el desig d’encetar
serenament el diàleg entre ciència i consciència.

NOTES
(1) Vegi’s Cultura en Weimar,
causalidad y teoría cuántica, Alianza Editorial,
Madrid, 1984.

Aquest 31 d’agost es va celebrar el dia dels blocs. Sembla ser que el motiu per escollir aquest dia rau en l’anagrama de la mateixa paraula. Com que ja és la tercera edició, s’ha proposat una activitat consistent en recomanar cinc blocs als altres blocaires. Jo, a més a més, voldria recomanar el sant del dia com a patró dels blocs i dels blocaires. El seu nom és Sant Ramon Nonat, i els seus mèrits encaixen amb la idea principal dels blocs.

Jo no us puc recomanar només cinc blocs. En tot cas, us recomano el directori de Xarxa Santboiana, on s’apleguen ja vora noranta blocs escrits per santboians o que parlen de la nostra ciutat. Com que a més, el 31 d’agost se celebra Sant Ramon Nonat, festa destacada de Sant Boi, i que coincideix amb el Blog Day, voldria proposar aquest sant per patró dels blocaires. Així com tenim Santa Tecla per als informàtics, i algun altre de dedicat a les noves tecnologies, em permeto fer aquesta ofrena al sant. Els seus mèrits s’adiuen amb el cas.
Resulta que Sant Ramon Nonat va nèixer per cesàrea de la mare quan aquesta ja havia mort, i per això, és molt demanat en els naixements difícils. En aquest cas, crec que aquesta experiència es pot traslladar als blocs, ja que són pàgines web preparades que donen la possibilitat, més enllà de la informàtica de donar a conèixer les idees i els pensaments de molta gent que d’una altra manera no seria capaç de sortir a la llum del dia. En el fet de donar a conéixer i treure de dins tot allò que portem els blocaires, m’encomano, doncs, al mercedari Sant Ramon Nonat.