Els Ponts de Sant Boi

Tothom té una bandera, potser no és oficial, potser no és política, potser no és pas real. I per això, de tant en tant convé ensenyar-la, convé mostrar-la per saber qui som. Algunes vegades per fer el mal, i altres per fer el bé. Si és per defensar-se, qui pot discutir son dret sinó per la força, i aquesta força opressora esdevé il.legítima. És quan et demanen que ensenyis un DNI, que no és el teu, i que si no el portes a sobre, et poden dur a presó, posar-te una multa. I és la seva llei, però no el nostre dret.

Si un vaixell de guerra fa els controls rutinaris a unes naus catalanes, aquestes només haurien de respondre davant de les naus que portessin la bandera amb tres franges blaves sobre fons blanc. Aquesta és la bandera de la marina catalana. Curiosament s’assembla molt a la del club de fútbol que té el camp a Cornellà!

Si som persones, tenim dret a fer voleiar les banderes al vent, com si fossin estels. A plantar-les, o a cremar-les nosaltres mateixos, si creiem que cal fer-ho, doncs respectem i estimem sense sacralitzar. Qui sacralitza una cosa viva, se la fa seva, però d’allò que està mort i és de pedra, només es tracta d’un monument, d’un record. D’una tomba funerària a la qual alguns voldrien amb mala ànima que ens hi esvaïssim els catalans, esdevenint uns fantasmes. O una cosa arqueològica, digna això sí, de figurar en un museu, millor si és francès. Per sort, encara estem vius, i com diu la lletra de la cançó de Maria Roanet, “sota el gel, l’aigua camina”.

Encara podem escoltar el “Cant de la Senyera”, emocionar-nos, i si cal, posar-li una estrella. O bé adaptar la lletra d’altres himnes com el de Puerto Rico: “Que bonita bandera…” passant-la a “Com és de bonica la nostra senyera… “.

 Estirant el fil musical, encara podem escoltar en Pau Casals en l’Himne de les Nacions Unides. Si la nostra pàtria és el món, els catalans tenim una casa anomenada Can Catalunya. Gran o petita, és la nostra.

Els pensaments i raonaments del Joan Fuster s’aixequen des de terra valenciana per enlairar-se i prendre perspectives generals del món català. Amb diferents punts de vista, agermanats amb la tasca de Mossèn Antoni Alcover, de ses Illes, dels quals celebrem els seus aniversaris amb complaença i agraïment. I en contrast amb un altre intel.lectual contemporani, com fou Manuel de Pedrolo. En Pedrolo va ser intel.lectual de posició presa, ferma, i combativa i d’acord amb aquest tarannà bastí la seva obra i la seva vida. Per contra, en Joan Fuster bastí sobre l’enraonar i sobre el dubte vital tota la seva obra.

Ni tant sols l’anomenar Països Catalans fou un principi categòric, ni un mot inqüestionable. Va ser un nom de proposta, de comparació i de mirall reflex dels Països Castellans, que és la consigna amagada de l’imperi espanyol, des d’una perspectiva territorial. Com a bon savi, calia posar nom a les coses, i si hi havia una qüestió de noms, era perquè la pregunta ja contenia la resposta. Joan Fuster sabia que el País Valencià era la frontissa i la frontera entre Castella i Catalunya. Un lloc que té un Regne de València, amb Furs, i  que a més, té gent de nacionalitat i Dret Civil català. Un mosaic acolorit amb diferents formes de veure el món.

Celebrem amb orgull l’aniversari d’en Joan Fuster, dels seus escrits que ens feien pensar, i de les seves troballes, que com espurnes saltant del mall il.luminen el nostre pensament. Com el so de la campana que travessa la boira per fer-nos adonar de quina és la nostra posició, o com aquell llum dels estels que serveix de full de ruta per als mariners. D’aquestes i altres maneres, les naus catalanes fan el seu camí per evitar embarrancar en els esculls i roques que ens han posat en el nostre cap. Celebrem que també nosaltres som valencians.

Existeix l’art de trobar, això és lo que podem certificar quan anem als punts d’intercanvi de llibres. Tant a casals, centres o associacions, de per tot arreu dels països trobarem taules de “bookcrossing”, que de fet són uns encants per als interessats. És cert que el paper pot passar una crisi greu, que s’hagi metamorfosat en xips, però les idees i allò que transmeten és el punt més important.

Enmig d’allò que és la palla trobarem l’agulla daurada, com el llibre “L’Art de Volar” d’Antonio Altarriba i el dibuixant Kim. Sí, doncs és una història contada en el format de còmic, i en català. No és una història qualsevol, sinó la biografia d’Antonio Altarriba Lope, aragonès, un retaule que exposa diferents etapes vitals al llarg del segle XX. Com deia Guillem d’Efak, li va tocar a ell ser l’Antonio que neix per a viure i sobreviure la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Per suportar la Dictadura, i fins i tot, la Transició. Va mereixer el Premi Nacional de Còmic de Catalunya d’enguany, 2012, i jo dic, que amb tots els honors.

És un magnífic treball fet entre el seu fill i el dibuixant Kim que reten l’homenatge a unes generacions lluitadores, per bé i per mal. Aquelles que ara se’n van, com el nostre Heribert Barrera, o els seus Fraga i Carrillo. Tant sols el cel els podrà jutjar del cert. Amb aquest relat es dóna testimoni molt ben explicat i entenedor. Formalment clàssic, en un esquema cinematogràfic que arrenca amb el suicidi del protagonista, i recomença des de petit, les peripècies de cada edat. També destacaria l’ús del blanc i negre, amb uns diàlegs planers i expressius, molt naturals, que entrelliguen tota l’acció i el pensament. Que entrelliguen l’amargor amb el sucre, el plor amb el riure, que amaren les passes per aquest món.

Un món posat al servei de la idea, de l’actitud de lluita i superació de les adversitats, sabent que només podem volar si fem prou força per superar la resistència del vent, i que aleshores ens enlairarem. Potser el nostre cos caurà per la gravetat, però l’esperit sempre podrà anar més alt. Com ens passa a cada persona, i a la generació que li toca viure. Mentre l’home sigui home, cadascú posarà el seu gra i gravarà a la platja les petjades que esborren les onades del mar. 

Aquest joc de paraules és molt fàcil de fer, però cal ser català per entendre’l una mica. Si els nordamericans veuen el símbol de l’agència qualificació de riscos financers Standard&Poors, nosaltres encara podem llegir els pobres estàndards, traduint-lo literalment al català. Vés per on, ja tenim un fals amic en la llengua, i matèria de debat per al Màrius Serra i l’enigmística catalana. Ja sabem prou bé que per a molta gent és un enigma la manera com es qualifica la situació financera d’una persona, d’una entitat financera, o fins i tot, d’un estat. Jo no dic que sempre s’equivoquin, però les qualificacions queden en mans de persones que sembla que apliquen procediments químics per trobar un resultat, un valor que recull i simbolitza el preu en que cal taxar una cosa. Especialment en el mercat, i en el món financer globalitzat. El fet que la Generalitat de Catalunya, com a institució, hagi demanat el rescat financer al Gobierno del Reino de España comporta evidentment una repercusió en el nivell de risc. No és una cosa només moral, sinó que hi ha una traducció financera implícita que s’exposa a la vergonya pública.
Per sort, podem estar contents que només es tracta de la Generalitat, doncs jo crec que Catalunya i la seva gent, tot i la crisi, tiraran endavant. Estic segur que el nostre nivell de rating personal i local és una triple A, i més en els temps que vindran. Ho podeu preguntar als mateixos de S&P. Però són els nostres S&P locals, no els globals, i m’explicaré.

Cal explicar que si passem de la perspectiva global a la local, o de la categoria a l’anècdota, fent el procés invers d’Eugeni d’Ors, ens trobarem amb la nostra S&P. A la comarca del Ripollès la coneixen des de fa dècades. Tot i la crisi, va lluitant per tirar endavant l’empresa Soler&Palau. Aquestos dies han celebrat el funeral d’un dels fundadors, en Josep Palau, que juntament amb Eduard Soler van crear aquesta empresa de ventiladors. Des de Ripoll van saber expandir l’empresa a altres pobles catalans, i exportar a tot el món, amb una qualitat reconeguda. Ja sabem que la crisi també els afecta com a tothom, però sabem que el seu rating és bo per a tots nosaltres. L’esperit empresarial els ha permès donar feina, crear i compartir riquesa per a la seva gent, i fer arrelar en un lloc difícil com Ripoll una empresa de categoria, com si estiguessin en plena Suïssa.
Hauríem de convidar als nordamericans de Standards and Poors a Ripoll, i es meravellarien que en el monestir, en el marc del XXXIII Festival Internacional de Música, vam poder escoltar un magnífic concert de jazz americà a càrrec d’Ignasi Terraza, l’Esteve Pi, el Joan Chamorro i la seva estrella revelació, l’Andrea Motis. Els quals han rebut justament un dels Premis Altaveu del 2012. Estic segur que haurien valorat molt més alt el nivell dels catalans. No sabem si el futur sempre serà tant bo, però si podem tenir confiança en nosaltres mateixos. De les pedres del Pirineu s’han fet pans al ritme dels cants, però també de totes les pedres que n’hi ha pel món també en podrem fer pa, i fer-ne per a tothom!

Normalment no escric si no són coses viscudes, però faré una excepció amb les notícies que m’han arribat de Galícia. Més d’una amistat hi ha anat aquest estiu per passar les vacances. Jo fa anys que no hi vaig, però el record d’aquest país tant llunyà encara manté son caliu. Molts van a Galícia pensant que a més de parlar castellà, també trobarien més frescor i bon menjar, encara tenim el cap ben tancat per les fronteres estatals. Però qui vulgui descobrir aquest país celta ho ha de fer amb ulls d’estranger. Com a català, en el nostre cas.

Un dels amics ha anat a caminar, fent un tros del camí de Sant Jaume; un altre ha agafat l’autocaravana; i l’altre el cotxe, doncs han fet les ries baixes, més la costa que l’interior. D’ells, qui ha visitat Lugo n’ha quedat meravellat, doncs no s’ho podia imaginar que en realitat fós així. També han destacat l’excel.lent relació qualitat-preu del menjar, on el producte fresc, tot i haver pujat, encara manté un preu raonable. Per què aquest any s’han posat d’acord en anar-hi? no ho sé, és una crida, o precisament la recerca d’allò que es troba a la riba d’un altre mar?

La veritat és que les novetats que arriben d’altres països són molt repetitives, i enfocades en una direcció. Per evitar els enganys estem tornant a les noves que ens arriben per diferents camins per poder valorar la realitat. Per exemple, un dels amics s’ha trobat amb les manifestacions dels afectats per la venda de títols d’empresa per part dels bancs, coneguda com a “preferents”. Allà està gairebé tot en mans de l’antiga Caixa Galícia i Caixa de Vigo, actualment NocaCaixaGalícia, intervinguda per l’estat, i esperant les condicions de quitança que imposarà el rescat financer des de la Unió Europea. Un passeig marítim ple de gent, la majoria gran, que al seu dia ja van ocupar el Parlament de Galícia, amb el seu president del PP a dins. Aquest company també m’ha comentat la gran quantitat d’estructures i cases que estan parades per tot el país sense vendre, cosa que confirma la relació entre la bombolla immobiliària i les preferents, doncs això no s’ho ha trobat a Astúries!

Una altra notícia, aquesta coneguda per internet, és la de la mort del Sr. Pousa Antelo, un dels “bons e generosos filhos de Breogan” que diu l’himne gallec. Impulsant el cooperativisme al camp gallec durant els períodes foscos de la dictadura, i lluitant pel seu país com Isaac Díaz o Valentín Paz, tots seguint les petjades dels patriotes Castelao i Poveda. Potser n’hauran tingut un record a les jornades cooperativistes de la UCE de Prada que organitza la fundació Roca i Galès?

Galícia va del verd al negre, i si Pousa Antelo es quedaria en el color verd, el negre el reservaria per al Sr. Feijoo, actual president autonòmic que recorda més als reaccionaris del segle XVIII que al famós escriptor il.lustrat, el pare Feijoo.  La convocatòria anticipada de les properes eleccions del 21 d’octubre estan marcades pels interessos de Madrid, personificats en el Sr. Mariano Raxoi, president analfabet a la cap i a la fi. Doncs cal vendre l’ànima per manar a la capital?. O és que el Sr. Rajoy s’ha llegit “Sempre en Galiza” de Castelao i es pensa que encara dorm al Pazo de Raxoi?

Davant de la catedral de Santiago es troba aquest palau, i la seva història és mereix un conte de Merlí redactat per Àlvaro Cunqueiro. Edificat al segle XVIII pel bisbe del mateix cognom Raxoi, en gallec castellanitzat, i Rajoy en reintegrat, conserva les sales esplèndides, de l’ajuntament i del seminari, però també els soterranis amb les presons per a la gent. No serà que a Madrid el president està mirant cap amunt mentre els seus peus es troben agafats pels grillons dels condemnats? Des de Catalunya, mantinguem la mirada atenta als gallecs “bons e generosos”. A Galícia també tenim molts aliats, i moltes coses per compartir, incloent una bona taula.

Si un poeta català serà recordat per un senzill poema més que per les seves altres obres literàries i polítiques serà en Ventura Gassol. Es tracta de “Les Tombes Flamejants” on qualsevol català s’omple d’aire els pulmons per inspirar i expirar l’alé del Fènix. Un Fénix mitològic de la llibertat veritable en aquest món, tot un repte que s’ha combatut en molts camps. També s’ha volgut portar a Espanya i França, però aquesta oferta ha estat rebutjada durant segles. No és culpa d’ells, també ho és dels catalans que no escolten el proverbi gallec: “quem trabalha en leira alheia, nom terá a sua casa cheia”. Sigui doncs així que cal portar aquest combat, en tot cas, a tot el món. Si els marcs propers s’han quedat asfixiats i opressius, només ens queda fer profecia per tot l’univers, com a catalans universals.

Els profetes escolten la llei del Senyor i l’escampen de viva veu. Jesús, Fill de Déu, entèn que cal fer extensiva la bona nova a tota la Humanitat. I recull la tradició jueva per transformar-la i oferir-la com un do de Déu. L’Evangeli fa renèixer l’esperit de la llei que s’havia mort per donar-li una nova Vida. Els catalans hem d’estar atents al missatge de Nostre Senyor, i cal que fem renèixer com l’Au Fènix l’esperit dels nostres Drets i Constitucions. La bona nova rau en el fet que els catalans tenim Drets i Constitucions, els quals són vigents i legítims, encara que els últims reculls siguin del 1705, jurats per Felip IV d’Aragó, com a comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent, el títol del nostre sobirà. Del perjuri que va cometre la dinastia borbònica van voler esborrar-ne el rastre, fins i tot, les parets del convent de Sant Francesc. Aquest va ser un desastre pitjor que el de la Ciutadella, doncs també va voler esborrar aquestos fets de la nostra memòria. Per això, cal rellegir i estudiar els nostres drets civils,  escampar-los per tot el món, per fer renèixer el Fènix català.

Aquesta Setmana Santa pel Llenguadoc encara porta cua. El pensament se’n va cap a Alet, Cuixà, i Quillan, riu Aude amunt. D’Alet m’enrecordo de la catedral enderrocada durant la Revolució francesa. De Couissan, en francès, el palau dels senyors de la Joia. I de Quillan, el seu casc antic als peus del castell enrunat. Aquest darrer li fa de pare, amenaçador però alhora protector. Recordaré sobretot les tres bitlles que apareixen en el seu escut, i l’explicació que li dona avui dia la gent sobre el seu significat. Com en un conte, diuen que quan estàs arribant al poble, es veuen tres muntanyes. Una explicació agafada pels pels, ja que de fet, tota Quillan està envoltada per muntanyes, enmig de la vall formada pel riu ufanós.

Per als coneixents de l’Edat Mitjana, tant per les seves ombres, com per les seves llums, són ben visibles aquestes muntanyes: són els tres ordres feudals: guerrers, religiosos i artesans. L’Edat Moderna va escombrar aquestos i els va substituir pels seus valors socials. Va transformar-los en la Liberté, Egalité et Fraternité. I els valors socials de l’Edat Mitjana els va deformar i convertir en monstres. Però el temps posa la seva mesura a totes les èpoques, tal com va fer amb el triomf de l’Edat Mitjana sobre el Món Clàssic, i ara serà el torn amb la caiguda de l’Edat Moderna. Una caiguda que arrossega la seva societat, i les institucions de l’Estat-Nació.

Per això, la crisi econòmica actual en els estats-nació occidentals és un símptoma de la decadència social i política d’aquesta Edat Moderna. I les protestes “indignades” són la seva febre contemporània. La seva cura necessita anar al fons del cos. El mal es fa present en la crisi i el desordre dels valors de la llibertat, igualtat i fraternitat, els quals s’exhibeixen en les banderes d’aquestos estats-nació. Els poderosos aprofiten per esvair les fronteres entre el poder executiu, legislatiu i judicial aplicant a la seva conveniència els valors socials.

Vull dir que en un cas que potser necessita més igualtat i fraternitat, imposen la llibertat. Per exemple, a Catalunya tenim el cas dels peatges o de la implantació dels supermercats, passant pel greuge comparatiu amb la resta de l’estat, o en la desaparició de les botigues. En el cas del dèficit fiscal, imposen els valors d’igualtat i fraternitat, per sobre del de llibertat, ja que Catalunya és la seva esclava. I aquesta descompensació en l’aplicació justa de cadascun d’aquestos valors s’ha fet servir contra la societat que deia defensar-los. Tant és que s’aixequi una bandera espanyola republicana, no deixa de ser una tricolor descolorida, com una de francesa. El triomf dels estats-nació occidentals sobre els seus pobles ha fet que després del cim comencès la seva davallada.

Encara fa més gràcia, o amarga, la crua realitat de França, on després de carregar-se els seus pobles, es troba que on parlen més francès són en les regions conquerides i colonitzades a fons pel seu esperit “republicaine”, i alhora les més pobres. No és estrany considerar el vot amarg del Front Nationale com el fracàs de l’estat, i del seu paper com a garant de la cohesió social. Oi més, quan enguany es commemoraven els cinquanta anys dels acords d’Evian i la descolonització d’Algèria. Amb unes efectes comparables als del 1898 per als espanyols. I comptant la repatriació dels colons, tot seguida dels “pauvres harkis” que hi van col.laborar, com expressen molts poemes. Què podem dir de la por a la marginació dels francs francesos per part de les zones o barriades dominades pels musulmans, quan ells van fer el mateix amb els “patois” i els seus pobles?. Els entenem, perquè sabem què sentim nosaltres davant d’ells. No és un símptoma evident d’aquesta crisi el fet que la diferència electoral dels candidats a la segona volta de les presidencials franceses fos precisament d’un tres per cent? Un ú per cent de liberté, egalité i fraternité? O com deien uns turistes brasilers davant del lema tricolor: aquest només és vàlid per als francesos?

Aquesta setmana el Senat argentí va aprovar la nacionalització de l’empresa YPF, filial de la multinacional Repsol. Com sempre, alguns s’han emportat una alegria i altres no, tant per motius polítics com econòmics. Aquest cas d’YPF ha estat prou parlat arreu, però em centraré en les lluites polítiques i pel petroli a nivell econòmic. Queda lluny el record de la guerra per les Malvines o Falkland, que s’ha fet servir més com a maniobra de distracció sobre l’objectiu real de l’estat argentí. He pensat en l’encreuament de dues línies elèctriques de molt alta tensió, MAT, i una ha fet escac i mat a l’altra.

Sentiments i raons semblants són les que he tingut quan aquest mes d’abril em va arribar una carta amb deu folis numerats per banda i banda amb la resolució de l’expedient 42781 lliurat pel director de la secretaria general tècnica de la entitat pública etc…etc… Aena, sobre els fets del dia 3 i 4 de desembre del 2010. Gairebé després de divuit mesos, m’arribava una carta en la llengua imperial, malgrat que vaig demanar explícitament en l’escrit que volia les comunicacions en català. Ni cas! Els números no tenen idioma. Val més explicar tot això com un melodrama.

I un melodrama dels bons, ja us ho dic jo, amb l’acompanyament inexcusable de la famosa cançó “Don’t cry for me, Argentina”. Ja ens podem riure dels serials sudamericans, que aquest s’emporta la palma. Un serial que va començar fa força anys, i que després de mil no sé quants capítols, sembla ser que han guanyat els “bons”. És clar, que tot dependrà de qui expliqui la seva història, o el seu conte. Els protagonistes han estat de tots els països i nacions: des dels “gringos”, els “british”, els “gallegos”, passant pels “xinos” o els “jueus”. I sectors immobiliaris, petrolífers, fons d’inversió, agents, famílies, ministres, directius executius, … tot un serial que deixaria en segon pla la magnífica obra satírica i paròdica teatral “El Xarlatan”, de la factoria del Teatre de Guerrilla. No us la perdeu tampoc, val la pena veure-la, i gaudir-la.

Com a bon melodrama, sempre trobareu la cara amable de la ficció, acompanyada d’un regust amargós. En fi, una barreja de sensacions, com us deia, que també se m’han fet presents amb l’arribada de la famosa resolució de l’expedient de la vaga dels controladors. Una fita en la lluita per desestabilitzar el final de mandat d’un partit polític espanyol per part dels partits opositors. Vist en perspectiva, a més dels motius econòmics d’un sector corporativista important de l’estat, que poc tenen a veure amb els treballadors que innocentment van ocupar les pistes, pensant que ocupaven l’aeroport. Jo vaig ser un d’entre tanta gent que es va trobar més penjada que un fuet.

Bé, tampoc no em puc queixar gaire, era moment de prendre-s’ho amb filosofia, i anar cap a casa, a descansar també. Cosa que també recomano als que se sentin perjudicats pel tema YPF, ja se sap que qui cull petroli les mans s’embruta. En tot cas, posarem per acabar un tango de Carlos Gardel, o potser Carles, ja que la seva mare era occitana. Ben mirat, si els passatgers de la vaga dels controladors es van trobar abandonats per un estat, que al final t’envia una resolució administrativa de vint folis, en ple segle XXI, jo ho reenviaria a Buenos Aires, a veure quina resposta donen a una resolució administrativa d’alt nivell. Potser se’ls hi escaparia un expressiu: qué boludos!. Per mi, no cal que pateixin pas, ja que nosaltres no som d’eixe món!

La cosmovisió de les persones s’expressa mitjançant la llengua. La paraula cosmovisió tindria un so diferent en alemany, “Weltanschauung”, per exemple, perquè ja sabem que diferents paraules poden significar lo mateix. Encara més, la riquesa dels pobles del món es veu en com aquesta idea presenta matisos diferents. Davant de la mateixa visió, no trobarem cap fotògraf que la faci igual. Aquesta riquesa es transmet de pares a fills, de mares a filles, i allò que no havies sentit mai de petit, avui l’has escoltat d’adult i ens hem meravellat que encara descobrim coses noves per primer cop a la vida.

Ma mare va dir fa mesos l’expressió: “fer la clica”. I no tenia res a veure amb el teclat de l’ordinador. Vés per on resulta que vol dir ajuntar-se amb segons quines companyies de no gaire conveniència, i fer una colla per a propòsits poc clars. Encara em vaig meravellar més quan hi ha una expressió semblant en altres idiomes, fins i tot en alemany i en anglès, “Clique”. Aquesta coincidència em fa pensar que davant del panorama social i polític a Catalunya, ma mare ha recuperat aquesta expressió. Davant de les amistats perilloses que estan practicant certs grups polítics, socials i econòmics. Un exemple serien els pactes entre CiU i PP, tal com van ser amb el segon tripartit, … etc a nivell d’Estat Central i Generalitat. M’he sorprès més quan recentment he escoltat i trobat una segona dita: fer els meus trinquets. 

Fer els meus trinquets vol dir que una persona vol fer les seves coses en pau i tranquilitat, sense que la molestin, especialment quan està a casa seva. Pot ser que de moment CiU faci la clica amb el PP, però ara mateix els catalans tenim més ganes de que ens deixin tranquils i no ens emprenyin més els espanyols. Ells ja tenen el “Santiago y Cierra España” quan estan escarmentats d’anar pel món, però nosaltres ja n’estem farts dels de dins, dels de fora, i de la gent de ponent. En tot cas, que no ens atabalin, que ens deixin fer els nostres trinquets.

Això són paraules que condensen un sentiment i una voluntat, la resta és literatura, i no precisament de la bona. La gent està farta de paraules, i per això comencen a veure’s actes de desobediència civil, que no cal confondre amb les accions violentes que són fàcilment manipulables. Estic segur que per les altes esferes capitalines, tant de Madrid com de Barcelona, estan més preocupats pel tema dels peatges que pels incidents de la vaga general d’enguany.

Les vacances de Setmana Santa per la regió del Rasès, tocant a Carcassona, ens van portar fins a Llimós, Limós en occità. Aquesta ciutat conforma una zona prepirinenca, abans d’enfilar-nos riu Aude amunt, envoltada de turons que s’omplen de vinyes. No té un gran atractiu turístic ni paisatgístic, però trobareu uns quants tresors amagats. Ni els mateixos habitants s’hi fixen, tanta és la seva pobresa: el monocultiu del vi, del cotxe i de la cultura francesa han encegat a la seva gent. La prova és que quan vas a l’oficina de turisme i preguntes per a poder fer passejos i caminades des de la ciutat et fan cara de pensar que estàs boig. Si vols anar a passejar, “gentilment” et donen un mapa de la regió on podràs anar en vehicle particular. Els turistes avesats a aquestos prejudicis “oficials” vam anar a la descoberta mirant el mapa i preguntant a la gent del carrer.

Primer, podeu començar pel casc antic, que agombola el pas del riu a banda i banda, creuat per diferents ponts, incloent un de medieval molt bonic, que fa conjunt amb la magnífica esglèsia de Sant Martí. No us perdeu l’ambient de la plaça de la Republique, amb un terra central que recull la llegenda del sant. I passegeu pels seus carrers tranquils, amb una tranquilitat que s’acaba a les seves rondes, on retruny el pas dels cotxes i camions.

Podeu enfilar-vos als turons que envolten la ciutat. La segona opció va per la banda dreta, pujant pel carrer de la Canal, que segueix un rierol i s’enfila amunt, anireu a parar a unes zones urbanitzades que comparteixen amb les vinyes el terreny argilòs. Seguint la ruta, fem la volta cap a Flassian, per la zona comercial de l’extraradi, i d’allà creuem el pont sobre el riu per anar cap a l’esglèsia de la Mare de Déu de Marceille. En un mirador privilegiat sobre Limós, s’alça aquesta bonica edificació de diferents èpoques que reculen fins al gòtic. Trobareu una esglèsia ben cuidada i restaurada, on en un lateral rau la imatge original de la Verge amb el Nen asseguda. També és una Mare de Déu Trobada: no és negra com la de Montserrat, però els seus cabells són bruns, i tant Ella com el Nen tenen un somriure captivador: un dels versos dedicats en parlen. Des d’aquí, ja vam fer la baixada a la ciutat.

La tercera passejada que us recomanem surt de darrera l’estació de tren, carrer amunt per anar als turons que s’enfilen pel marge esquerra del riu, i que porten als tranquils camps de vinya per retornar al cap d’unes hores a Limós. És un recorregut prou senyalitzat per a fer esport. Des d’aquesta banda, en un dia clar podreu veure uns quants cims dels Pirineus, els quals en aquest mes d’abril presentaven un bon mantell de neu tardana.

Encara us podria recomanar el vi d’aquesta zona, que sobre la base del “chardonnay” fan vi blanc força bo, i sobretot, l’anomenat “blanquette”. Aquest vi amb una agulla grossa, però més petita que el xampany català o el francès, és força bo, tot i que hi ha disparitat en la seva qualitat. Se sap promocionar en el mercat estatal acompanyant el carnaval de Limós, que fan a finals d’abril?, i amb les campanyes dels Tocs i Campanars que ressegueixen els diferents cellers i pobles productors. Encara els hi queda camí per a millorar en la seva qualitat, si no volen ser pas una alternativa barata al xampany. També vam recollir tres fulletons sobre l’anuari Òc per l’Occitan de capses al terra de l’oficina de turisme, allò més acostat al català que vam trobar. Com veieu, encara queden tresors per descobrir en aquest món.

Aquest diumenge, 22 d’abril, celebren la primera volta de les eleccions presidencials als territoris de l’estat francès, sota el règim de la Republique Française. Aquest 2012 els ciutadans-citoyens triaran quin gall els hi cantarà, i entre els oients involuntaris es troben uns quants catalans no ho oblidem. Cal tenir esment que n’hi ha molts més dels que pensem, tant amunt de la frontera com a sota, tal és l’atracció que encara desperta entre certs catalans “il.lustrats”.

Aquesta Setmana Santa vam estar al Llenguadoc-Rosselló, una de les regions més pobres de l’estat. Tant rica com havia estat feia segles, ara fa les feines més denigrades de la Republique: turisme i serveis socials per a la tercera edat. Mon pare ja esmentava la dita que deia que “els francesos peguen, però donen…”, tot i que a canvi de la República i la “cul-tura” francesa no crec que hagin sortit guanyant gaire. Carcassona s’ha transformat en “Madame Carcàs”, i només falta que posin un fanalet vermell a la porta, tant han buidat tot el país. Els Càtars són un reclam turístic per vendre unes cases que poques s’aguanten dretes, esperant que els anglesos els hi comprin malgrat no es suportin com a veïns! Quan la llegenda del tresor de Rennes le Chateau ja no funciona, s’inventen una altra, com la salvació de la fi del món del 2012 a la muntanya de Bugarach.

Vam estar distrets amb la campanya de les eleccions franceses, tant com la gent del país feia la viu-viu, esperant els resultats. Sabent del cert que desprès de la segona volta, l’economia francesa es treurà el maquillatge, ni els seus perfums no taparan pas la ferum que desprèn aquest estat. També trobareu gent amable, i millor servei i comprensió que en altres llocs d’Hispània. Cal dir al seu favor que tenen una gentilesa i educació envejable, i això sempre dóna esperances en el futur d’aquest país desestructurat: el símbol més evident és la decadència dels centres dels pobles i el domini abassegador del cotxe privat.

Ja ho diu la Bíblia, que no hem de tèmer als enemics que maten el cos però no maten l’esperit, com s’esdevingué amb la Croada contra els albigesos a l’Edat Mitjana, sinó que encara hem de tèmer més a aquells que maten l’esperit i deixen el cos, com va fer la Revolució Francesa amb els seus pobles. Tot i la situació tant dolenta, cal tenir fe en l’Occitània, no la dels Trobadors, tant folcloritzats com la nostra llengua en mans dels jacobins. Es fan passes per recuperar la seva vida, encara en mans de petites minories, realment són els gals d’Astèrix que es defensen de l’estat napoleònic.

Aquesta setmana s’ha celebrat el Dia Mundial de la Poesia a casa nostra amb un magnífic poema del Narcís Comadira, Quatre Mots, editat també en diferents idiomes del món. Malgrat la fi de la sequera, esperem encara més aigua per apaivagar la nostra set i la de la nostra terra. També la poesia ens porta aliment al nostre esperit tant atabalat per fets i notícies interessades. Ens cal centrar-nos, i mirar horitzó enllà cercant les nuvolades d’aquest cel esventat. Potser la poesia no ens salvarà l’ànima sencera, potser n’hi haurà prou per obrir el nostre cor i el nostre pensament encerclats i closos, i deixar que ens amarem a poc a poc. Sinó encendre el llum que no s’apaga en la tenebra.

Veurem que en el temps dels segles sempre els homes hem estat posats a prova, i cal que donem resposta. Podeu rellegir els nostres clàssics de l’edat mitjana, amb moments de gran esplendor i joia, i com reaccionaven davant les adversitats. Com aquella que va passar Bernat Metge quan va morir son senyor Joan I, el Caçador, vistaire de Sant Boi de Llobregat i de la seva Torre de Benviure. Com en “Lo Somni” s’enfronta als seus dubtes religiosos i com encara la vida i el misteri de la seva fi.

Acceptar que la vida sempre serà inacabada, com va escriure en el gran poeta Gabriel Ferrater, amb el seu biogràfic “Poema Inacabat”. O arribar a entendre son final, o la mort del poeta Salvador Iborra. És la saviesa de conèixer que el nostre món té les seves limitacions, i la gran meravella que amb Quatre Mots realment gosem atansar-nos al nostre esperit. Contemplar allò que encertadament va dir Guillem d’Efak: “Em va tocar a mi ser jo”, i la resta deixar que ho completi nostre Senyor.

Aquest ha estat un Sant Josep una mica diferent. No tant per tots aquells a qui ens agradaria felicitar pel seu sant: creients o no, porten el seu nom, doncs és un motiu de record. De fer-nos-hi pensar, més aviat, en aquestes persones! Tot i ser un nom força comú entre nosaltres, sempre n’hi ha que destaquen. Són aquells que ens deixen una empremta, la qual ens queda gravada en la memòria, i encara més fort, en el nostre cor. I aquest senyal no es veu fins que aquesta persona ja no és aprop teu. És com el fuster que va treballant la fusta fins que li ha donat forma, i no ens adonem fins que la feina ha estat feta. Contemplem l’obra feta des de fora, però moltes vegades aquesta obra està feta per dins.

Un d’aquests, per mi, i per a molts santboians, ha estat el Josep Borràs. Cal dir que a la nostra ciutat trobarem una plaça dedicada al José Borràs, però no és ell. Sé que aquesta persona va ser un lluitador sindicalista, molt recordat en els ambients treballadors dels anys setanta i vuitanta. Però jo em refereixo al Josep Borràs Bosch, pagès, un altre gran lluitador santboià!

El Josep ens va deixar al gener. La seva família, i amics, encara noten la seva absència. Sabem que els carrers de Sant Boi guarden memòria de la seva naixença, i de totes aquelles coses que hi va viure, i estimar. De petit, per exemple, fent esment del tresor que una colla d’amics es va trobar al casc antic, i no deixant que es perdès en l’oblit. Defensava aquest poble en tot allò que va fer, fos  més bé o malament, millor o pitjor. I a la seva gent, encara més!

Si de pagès venia, no va canviar la seva manera de treballar quan va fer de transportista, de professor i dinamitzador d’informàtica, al bar de Cal Ninyo, amb la bicicleta o en el tema de la salut. Sempre s’hi va ficar de cap, amb molta empenta, i tirant del carro si calia. Guanyès o no, era valent en el combat, i bon company per animar als qui l’envoltaven. Malgrat que la collita fos minsa o abundant, estava a punt per a tornar a sembrar aquells camps tant grans que se li posaven al davant dels seus ulls. Sempre mirant al cel, sense deixar-se enlluernar per aquells que en aquest món xerren molt, es pengen les medalles de llautó i busquen els honors efímers d’aquest món. Potser ell no tindrà cap placa, cap monument ni cap carrer, però no li fan falta. El Josep Borràs va aconseguir tenir tot això en cada un dels cors dels que han tingut l’honor de créixer amb ell, conèixe’l, i estimar-lo. Patriotes santboians i  catalans com ell han fet gran el nostre país! Moltes gràcies, Josep!

Aquesta setmana passada el ple de l’actual Ajuntament de Sant Boi de Llobregat va rebutjar la moció presentada per un partit a favor de l’adhesió a la xarxa dels municipis per la independència. En aquest cas CiU va presentar la moció en nom d’altres partits santboians sense representació com ERC, CUP, SI, i altres entitats com la Coral Renaixença o l’Agrupament Escolta Sant Ramon Nonat. Aquesta vegada en Jaume Pujadas va fer honor al traspassat Agustí Torrent! Per als que es van abstenir, com IC-Verds, també m’abstindré: però quan facin actes contra la violència de gènere, quina credibilitat tindran davant de la violència que patim com a catalans? no van comptar quants independentistes hi eren a la plaça de l’Ajuntament en un acte contra la violència masclista fa uns mesos?

Potser tampoc no van comptar els que com a santboians estimem i creiem que cal defensar els nostre poble, malgrat que això no agradi a molts votants: no havien de fer pedagògia política el PSC, PP i PxC? Van votar en contra, quina vergonya per a alguns i per a molts!, ja se sabia que la batalla estava perduda abans de començar.
Em sap greu, aquesta és la realitat, i tanmateix cal lliurar les batalles sabent que caldrà girar amb la cua entre les cames. Ni a la consulta popular organitzada per Sant Boi Decideix es va assolir el 10%, màxim el 8 per cent. És bo lluitar per allò que hom creu, però davant de l’evidència, no hauríem de replantejar-nos les coses, i deixar de picar contra la paret, deixar de plorar entre nosaltres i el mur de les lamentacions?

De fet, els catalans continuem picant de cap contra les soques. Sí, som tant cecs com la vaca cega. Tant nosaltres com ells encara estem jugant en aquest pati, passant la pilota amunt i avall. Quan creixerem, quan ens centrarem i deixarem les paraules buides i ens convertirem per passar a predicar l’evangeli dels drets civils i de les llibertats? No hauríem d’abandonar el sentiment de ser aquesta “vaca cega” que tant encertadament va poetitzar des del fons del cor en Joan Maragall, i que ens fa estremir l’ànima? Certament, la vaca és cega d’un cop de roc, però el tel es pot operar i almenys ens podrem veure d’un ull! Tornarem a guaitar l’ampla prada i el cel tant clar!

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

       Joan Maragall

Aquest títol no és invenció meva, sinó el lapsus d’una persona qui va provocar aquesta afortunada troballa. Van ser els nervis i l’emoció de trobar-se enmig del daltabaix que han patit els títols emesos per empreses i bancs aquestos darrers mesos. Tothom té algun conegut o familiar que s’ha trobat amb la depreciació del valor d’aquestos bons, anomenats convertibles. Com que donaven un millor interès que els dipòsits a plaç, molta gent no preguntava gaire.

Així és que per una mica d’avarícia d’uns que volien i d’altres que els oferien, sense tenir en compte unes petites normes de precaució, com per exemple, la diversificació. Aquest cas és semblant al dels menyscaptes ocasionats pel mercat immobiliari, i el globus s’ha desunflat també, tot i que no en la mateixa proporció, cal dir-ho. De fet, s’ha posat a preu de mercat el valor artificial que tenien aquestes empreses a nivell internacional: fossin bans, caixes o industrials, la depreciació del nominal és la seva conseqüència. Com és que no es van fer manifestacions multitudinàries quan els interessos hipotecaris baixaven i el preu dels pisos pujaven, com és que els espanyols no sospitaven res quan algú s’omplia la boca amb “España va bien”? Tots els espanyols tenien part en el repartiment del botí o de la bicoca?

Els símptomes d’aquesta crisi financera es feien evidents fa mesos, i després de la depreciació immobiliària, era normal que més tard o d’hora es veiés en els balanços, no només de les empreses, sinó també dels particulars. Per a molts ha estat una bona patacada, per a uns quants que han tingut nas, un bon ensurt només. Doncs s’han donat casos d’informació privilegiada.

És deplorable també el paper dels mitjans de comunicació en tot aquest afer, tant els generals com els d’informació econòmica especialitzada: l’ordre de la Comisión Nacional del Mercado de Valores es va publicar al mes d’octubre, i fins al desembre no va arribar l’impacte al gran públic. Després encara feia més vergonya veure com es focalitzava l’afer en una sola entitat financera, quan totes les entitats hi estaven implicades. El mal ja estava fet: l’abús ha provocat la pèrdua de confiança, i es buscava un cap de turc, o més aviat, el mur on plorar.

Els taurons ja s’estan preparant per recollir el seu botí: com que aquestos títols es convertiran una part en obligacions, i altra part en accions, molts es freguen les mans. Les obligacions no deixen de ser una bona alternativa, tenint en compte que també passen a cotitzar al mercat lliure. Pitjor ho tindran aquelles persones que veuran tot convertit en accions cotitzades a borsa, hi ha entitats que canvien el cent per cent en accions!. Algun intermediari financer, conegut com a “broker”- en anglès “trencador”?- s’ha dedicat a escriure un article en un diari català recent oferint tota la seva comprensió per als afectats de les participacions. Un famós broker que es dedica a fer d'”iron man” en son temps lliure, però al qual se li veu el llautó: està comptant quantes accions d’aquestes ell farà cotitzar per a cobrar les seves bones comissions! Què lluny queda tot d’aquelles paraules del Josep Moragues, fundador de la Caixa, que repetia sovint en la seva feina: “primer la gent, segon la gent… i després la gent”!