Els Ponts de Sant Boi

Aquest estiu es va celebrar a Dinamarca una d’aquestes competicions de la categoria “Ironman”, amb cursa a peu, en bicicleta i nedant. Els homes i dones que hi participen se’ls considera “homes de ferro”. Tot i no ser el guanyador, entre els destacats hi havia un dels prínceps de la família reial. Van sortir de Copenhague cap al nord de l’illa de Sjaeland, fins a les platges de Hornbaeck, passant per Helsingor. Una ruta que vaig conèixer setmanes abans fent cicloturisme. Precisament un altre príncep famós i popular entre la gent des de fa segles ha estat Hamlet. L’escriptor Shakespeare desenvolupa l’obra de teatre al castell de Kronborg, a Elsinor com s’anomena Helsingor en anglès. Ha esdevingut un clàssic, representada normalment com una tragèdia. I dic normalment perquè un clàssic també admet el revers de la comèdia. La frontera entre el “to be or not to be” és tant prima com la que passa d’una banda a l’altra. Des de dalt de l’escenari no es planteja igual que posant el cap en un forat per a fer la gracieta del turista. O veient la pel.lícula d’Ernst Lubitch. Vist des de fora, dependrà força del context de la trama i del sentit que se li vulgui donar. A més a més, de les persones que hi actuen. Són les dificultats de la comunicació personal, i de com ens veiem i com ens veuen els altres.

Dinamarca és un nom d’orígens obscurs, amb possibles opcions. Jo m’inclino per considerar el significat de Den com a senyor o sobirà, el tractament de Vós, i Mark, com la marca, una zona de comerç i pas. Dels segles antics passarem als més recents, com el XIX. Els referents a Dinamarca aleshores van ser Hans Christian Andersen i Soren Kierkegaard. Un a nivell dels contes populars, com els de la Sireneta o el Soldadet de Plom. I l’altre a nivell filosòfic. Entre ells existia una rivalitat clara per aconseguir el reconeixement i el suport dels seus conciutadans. Cal dir que es dirigien a un públic diferent.

Precisament, Kirkegard ha estat comentat aquesta setmana en un article de diari respecte a la difusió de la fe. S’esmentava la paradoxa del pallasso que vol avisar la gent d’un incendi fora del seu circ, com un dels casos debatuts pel mateix Benet XVI. Kirkegard exposa que la gent no es creu les paraules del pallasso pel seu vestit, i aleshores es massa tard per apagar el foc que consumeix el circ i el poble. Aquest cas es pot plantejar a una persona en moltes ocasions: som conscients que la frontera entre l’éxit i el fracàs és petita. Tant per fer-nos entendre com per assolir un objectiu determinat: la porta del cel és molt estreta. No només de vegades ens caldrà una clau per a girar el pany, sinó també unes frontisses que ens deixin obrir la porta dins del marc. Diferents percepcions, diferents oients, diferents interpretacions i diferents coneixements, la qüestió és com ens comuniquem i si depèn del missatge, o de l’emissor i el receptor…. les diferències en el llenguatge.

A la vida tindrem present aquest fenòmen moltes vegades, i també ens trobarem amb la sensació que no hem encertat prou en la manera d’expressar-nos. Ja des del temps dels grecs, intentem fer un món perfecte, on el fons i la forma s’adiguin clarament. Però la natura i la realitat ens ho impedeixen al cent per cent. Més tocant de peus a terra, cal recordar Carles Muñoz Espinalt i la seva psicoestètica, que volia harmonitzar la vida de l’home. Permetre que l’esperit humà es manifestès amb el seu cos, de manera natural. Els seus escrits volen alliberar la persona de les cadenes que hom mateix o altres acostumen a imposar-li. Començant des de la base, sabent què ens esclavitza per a poder superar-ho, i arribar a ser amos del nostre destí. A ser prínceps i senyors de nosaltres mateixos, de manera que visquem en pau i felicitat com si estiguèssim a Dinamarca.

En un país llunyà fa molts anys, es va fer un 4 de juliol una Declaració d’Independència. El 1774, seixanta anys després de la pèrdua de la nostra, un nou poble aconseguia la seva llibertat. Han passat només uns dies des d’aquest 29 de juny tant intens a Catalunya, i especialment a Barcelona. Van ser unes hores plenes de diferents actes: a més del Concert per la Llibertat al Camp Nou, també es celebrava la Rúa Gai al Paral.lel, fins i tot, a l’estadi de Cornellà es va celebrar l’aplec dels Testimonis de Jehovà. Podíem escollir entre diferents opcions: política, sexual o religiosa. Més d’un va fer mans i mànigues per estar a un o més llocs el mateix dia.

En fi, sempre podíem cercar alternatives tant interessants i respectables com qualsevol d’aquestes. Calia decidir-se, i vam gaudir del bon concert de la Camerate de Sant Boi que van fer a la Torre Benviure en una agradable nit. Mentre escoltàvem el concert, des de la grada teníem la vista nocturna del Baix Llobregat i de la ciutat de Barcelona, on destacava la font de llum del Camp Nou. Un dia i una nit d’estiu per disfrutar d’aquells instants. Com a contrapunt vital, la torre ens donava la perspectiva històrica.

La Torre Benviure es va aixecar aprop del camí d’Hispània, que sortint de Barcelona s’enfilava cap a Begues, per entrar al Penedès per Olesa de Bonesvalls. Un camí molt antic, més enllà del temps dels romans quan Barcelona pertanyia a la Gàl.lia Narbonesa.  La torre ha estat restaurada els darrers anys i fa patxoca. És un bon mirador, al seu redós es va aixecar la capella de Sant Miquel, i un petit recinte fortificat, que amb el temps esdevindria una masia. N’ha vist de tots els colors, i això ens permet avui dia ser testimoni de fortalesa.

La seva gent va haver de prendre molts decisions, algunes poc importants, d’altres trascendents per als que van venir al darrera. Aquestes decisions s’han de prendre quan tens diferents opcions, i cadascú ha de valorar allò que el cap i el cor li dicten. Sospesar els pros i els contres, les coses bones i dolentes, els riscos que caldrà còrrer. Amb nits d’insomni i amb nits tranquiles. Si el concert del dissabte s’assemblava a una festa de graduació o de final de curs, si el vestit marcava bé la figura del gai o quedava xaró, si l’aplec religiós va ser molt o poc pesat, tot això, tant se val si, com diu la frase jueva, “la cadira no estava buida”. El 4 de juliol d’aquell any les cadires dels Estats Units estaven plenes, tant com la dels catalans que el proper 9 de juliol commemoraran la Declaració de Guerra a Ultrança del 1713 en defensa dels Drets i Constitucions. Nosaltres també hem de seure a la cadira del temps que ens ha tocat viure.

Precisament el juny del 1979, el periodista Josep Maria Puigjaner va publicar un llibre titulat: “Lletres apassionades a l’hora de l’alba” dintre de la col.lecció Biblioteca Serra d’Or. Quan estàvem pujant l’esglaó de la Transición va fer un aplec de cartes. Aquestes epístoles s’adreçaven a diferents grups de la població que vivien a Catalunya. No eren només per als catalans, sinó també per als que no ho eren pas. Si volem copsar aquesta passió a l’hora d’escriure-les, calia tenir en compte el marc d’aquells anys de negociació i oblit. Una passió que anava més enllà dels memorial de greuges per ser una lletra de batalla. Era la crida al diàleg des del cara a cara, d’afrontar les pors i preparar-se per al duel.

S’adreçava als que van morir durant la dictadura franquista, als catalans franquistes, a l’esglèsia de la mateixa mena, als que parlen al seus fills en llengua estranya, als “altres” catalans, als intel.lectuals castellans que ens donen suport, als professionals polítics, als poetes, als joves i als catalans de fora el Principat, i al poble en general. Aquesta proposta de diàleg no va arribar a tothom, i els resultats els estem veient trenta-quatre anys després. Això s’ha esdevingut perquè moltes de les qüestions plantejades no han estat superades. I ara les tornem a encarar.

Les cartes estan ben escrites, amb una llengua elegant i depurada, que permet expressar amb claredat les seves idees, tot i sent molt contundents. D’entre totes destacaria la lletra als professionals de la política i, sobretot, la lletra a tots els joves d’aquesta terra nostra. La carta als polítics toca temes que avui són ben actuals: el final d’un règim, la seva decadència ètica i moral que es manifesta en la corrupció política i econòmica. I per altra banda, la crida a la següent generació per recollir el testimoni com a portadors de vida i esperança per al nostre poble. En certa manera, l’escriptor fa una mena de testament per a deixar una herència per a la nostra gent. Un llegat que podem escoltar avui dia pel mateix escriptor Puigjaner en el seu projecte de Memòries. Ara tenim noves tècniques per a comunicar-nos, però els missatges de fons no han canviat pas. Ara podríem veure publicades perfectament aquestes lletres en un bloc com aquest, a més a més d’una reedició. Encara continuaríem parlant doncs de drets, de justícia i de banderes. 

Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta català Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. No acabaria els seus dies en aquesta vila, sinó que després de Barcelona, finiria a Arenys de Mar, on hi va ser enterrat. Tot i que la seva vida semblés assossegada, no ho va ser la seva trajectòria. A la seva biografia es destaca la mort del pare, i el trencament amb un currículum professional exitós. L’atzar va influir també en el seu curs, tenint a més en compte que després del 1913 viu el final de la Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, amb el parèntesi de la República espanyola. Diríem que després de les tempestes va venir la calma, però jo diria que era el reflux de la mar de fons que s’emportava totes les flors. L’abandonament de l’èxit professional en ple franquisme, de perdre el món per a salvar l’ànima.

Vicens Vives ho va intentar, però també va sortir derrotat en el combat. El seu final tràgic l’honora abans de servir de coartada al règim dictatorial i genocida. Espriu va deixar l’heretat terrenal, potser tenint en compte En Joan Vinyoli, potser tenint molt present l’Antic Testament. Cantant potser l’Avinu Malkeinu: “Escolteu la nostra Pregària”. 

Aquestos dies se celebra el Festival de Poesia a Barcelona, on es va centrar l’activitat professional d’un senzill passant de notaria. Una feina rutinària que li permetia guanyar-se el pa, i després compondre els seus versos i la seva prosa. Seguint la tradició del “trobar clos”. Tot els llibres relligant el món clàssic pagà i el judeu-cristià, un fil que sortia de Santa Coloma de Farners, i acabava a Arenys, o Sinera. A Santa Coloma no calia capgirar son nom, ja és un temple, encerclat de muntanyes que la bressolen i de boscos laberíntics. Salvador ja sentia les cançons d’Ariadna, i l’aigua de la font de Sant Salvador d’Horta. Va entrar per a sortir, va desfer el laberint que havia teixit amb el seu fil, i el Minotaure no l’aconseguiria mai.

Al costat de l’esglèsia reposa l’estàtua que li va fer Rafael Subirachs, a qui el poeta també va ofrenar la seva poesia. També trobareu un temple budista a Santa Coloma, fins i tot els sikhs hi han fet son niu. Després de visitar Santa Coloma aquest mes de maig, enmig dels camps verds amb peperepets vermells, em va sorprendre sentir d’una de les parelles que m’acompanyàven una història. Era la celebració a la qual van ser convidats a Tarragona l’any 2010, rememorant l’expulsió dels jueus de la ciutat, i com es van buscar aquelles famílies que portaven el seu cognom. L’emoció personal d’aquest gest era molt viva, més que l’alegre paisatge primaveral. Malgrat les penes i dolors, ells també esperaven la vinguda del Messies, l’arribada a la Jerusalem d’Or, com Espriu ens profetitzava sobre l’Evangeli del Salvador que va venir i que vindrà.

Passejant per la platja d’Argelers tot està tranquil aquest mes d’abril. L’aire i l’aigua encara estan força freds, i no conviden a restar-hi massa estona. Però et donen una idea de com devien estar els refugiats després de la Guerra Civil espanyola als camps de concentració de França. Un monolit i una dedicatòria en pedra, a més d’algun plafó informatiu que es pot trobar a la pineda donen una resumida explicació.
Tot allò que va passar va ser com un somni per a la nostra generació. Per a aquella gent, els relats, les fotografies i les històries personals estenen el llençol de les seves misèries. Encara sort que els francesos els van salvar la vida, per deixar la resta enrera. La vida i res més. En aquestos temes, els francesos prenen bona nota, però les coses lletges les acostumen a amagar. Saben disfressar d’ajut desinteressat haver deixat enfonsar la República espanyola, més enllà de les lluites de les ideologies del segle XX.
Encara avui dia, mantenen l’esperit de superioritat cap al sud dels Pirineus, on tenen molts problemes, com per exemple els bascos, els gallecs o els catalans. A França ja els han solucionat eliminant-los, parlant el mateix idioma imperial, etc… A França, no tenen mai cap problema.

L’estat de la seva república acostuma a negar els problemes, a tapar-los o eliminar-los. S’ha de reconèixer l’art que tenen en els circumloquis que embelleixen la realitat, els perfums que camuflen les olors, i les culpes o les xacres que sempre corresponen als altres. En això, els espanyols són uns amateurs, que en diríem.
A la vora de la taula del sopar, dues parelles parlen animadament en francès. Es veu d’una hora lluny, per les faccions brunes i més rabassudes, que són catalans, per contrast amb el més esbelt de tipus franc. En una conversa amical, es presenten i nosaltres a ells, i es reconeixen com “sem catalans”. Són simpàtics, però ells es consideren francesos i a nosaltres, ens consideren espanyols. Estan per sobre nostre, a nivell estatal, geogràfic i cultural, diríem que som uns catalans de segona. Es veu que l’adjectiu és més important que el substantiu.
I pensant sobre això, em vaig adonar que si és ells es consideren superiors per l’adjectiu estatal, nosaltres teníem molta sort. Encara som catalans de cap i de cor, doncs sentim i raonem com a catalans en la nostra llengua. Ells, i malgrat ells, només “sem catalans” de cor. D’aquí el folklorisme que impregna la reivindicació dels pobles a l’estat francès. El sentimentalisme es deixa per als seus pobles oprimits, mentre el racional i poderós estat francès impera per tot lo món. Els pobles poden posar moltes banderes “regionals”, però només poden tenir un accent especial quan parlin la llengua “francesa”.
Tanmateix, sabem que cal viure amb el cap i amb el cor, cal saber estimar i per això, ens n’alegrem de l’èxit de la potonejada que es va fer a Perpinyà aquest mes d’abril. Els catalans tenim molts problemes, i això vol dir que estem vius. Tenim molts dracs per combatre, i sense ells, no existirien totes els Jordis i Jordines que tenim. Em sembla molt bé i me n’alegro pels francesos que ells no tinguin mai “cap problema”, ni tampoc els espanyols, és clar! 

Aquesta Pasqua hem pogut sortir uns quants dies per anar fins a la ciutat de Montpeller, capital de la regió del Llenguadoc-Rosselló. Amb un temps primaveral semblant al d’aquí, potser una mica més fresc. És una ciutat de mida humana, ni massa grossa ni massa petita, amb un bon passat històric i cultural, mantingut per la seva universitat. Recorda Barcelona en petit, i com aquesta, té el perill de morir d’èxit. Per als catalans, és ideal per desconnectar, a una distància relativament petita la única notícia que donen de l’estat espanyol és el partit de futbol entre el Barça i el París Sant Germain. El color francès “bleu” tenyeix tot el seu espai vital, en tot cas, l’accent del “midi” dóna una nota simpàtica. I fora de les fronteres estatals el món és fa molt petit comparat amb la grandesa de la France. Per això, podem estar a gust passejant com a turistes en els seus agradables carrers i permetre’ns el luxe de sopar tranquilament sense escoltar cadenes de televisió cridaneres.

Aquestos dies ha estat interessant observar les reaccions a la intervenció del President de la República, el senyor Hollande, a la televisió. El tema principal no va ser l’incompliment de la promesa electoral feta de signar la Carta Europea de les Llengües Regionals, sinó la situació econòmica del país. De fet, estan patint una certa crisi, que ja estava veient-se al final del mandat del Sr. Sarkozy. No crec que tota la culpa sigui del Sr. Hollande, però la seva manca de carisma que el va afavorir davant l’anterior cap d’estat no li permet transmetre convicció cap als ciutadans francesos.

El ciutadà francès és molt patriota, però de vegades sembla com l’avar de Molière, que representat per l’actor Depardieu, fins i tot se’n va a Bèlgica o est enllà. Precisament el teatre de Montpeller està dedicat al famòs escriptor, que va viure ben aprop, a Pezenas. I no oblidem que la ciutat va veure nèixer personatges famosos com el filòsof August Comte, entre d’altres. A la paret del teatre estan escrites les paraules tragèdia i comèdia, i el món neoclàssic resplendeix sobre les restes del seu passat medieval, amb Jaume el Conqueridor com a figura senyera.

Com que els Jaumes anaven amb l’espasa al cinto, i això ja no es porta, cal fer servir l’espasa mediàtica amb més traça, com va intentar el president francès. Es veu que ho va provar tot per engrescar els francesos i tirar endavant l’economia. Les darreres intervencions militars ajuden en aquest sentit, però la butxaca també compta, i quan l’estat no la satisfà, el ciutadà es troba desemparat. Això també ens passa molt als catalans, quan ens mirem només al melic, i veiem que no anem tant bé. Però els altres tampoc no estan gaire millor. Amb el problema afegit que als francesos els agrada quedar i sortir bé a la foto, són uns mestres de l’aparador. I això és un drama quan hom no sap sortir d’aquest aparador, i es queda tancat darrera el vidre. Aleshores es converteix en un aquari.

Per sort, sempre queda el rugbi, i fins i tot, el fútbol per poder alegrar-se el dia, i la setmana. Penseu que els montpellerencs miren molt a París, però per això mateix, us podem dir que l’Olimpic de Montpeller va perdre la setmana passada precisament contra el París Sant Germain. Avui, el fans del club amb l’escut blanc i blau, que no són els periquitos, animaran com un sol home als jugadors del Barça. Si el nostre equip guanya, més que uns gols, direm tots a l’una OMMMMM….

Sobre els cels de Catalunya, i a vora dels cingles pavorosos, s’enlairen els estols de voltors guaitant les possibles preses. Aquestos ocells de mals averanys cal tenir-los present, però no podem defallir. Només s’atansaran si el cos és mort, la vida encara els hi fa respecte. Joan Alcover té un poema titulat “El Voltor de Miramar” que és molt maco, amb un cert ritme de cançoner, amb una tornada que va repetint aquest vers: “No és bo per ésser lliure qui a servituds s’avesa…” L’anècdota del voltor capturat que no sap ensortir-se’n portada a la categoria de faula moral. Tants anys fa que com el voltor està dins la gàbia que també ens costa sortir, hem de saber que podem volar, i això vol dir tenir fe.

Ara estem passant moments molt difícils, sabem que les aigues s’han separat durant les manifestacions del juliol i del setembre, i que hem creuat el Mar Roig. Sabem quines són els nostres Drets i Constitucions, o anem camí d’enrecordar-nos. En aquest procés estem davant de la desaparició de tots aquells que van adorar el Vedell d’Or i veiem a les portades dels diaris com se’ls empassa la terra. Si no són els mateixos voltors qui s’estan menjant els cadàvers d’aquestos vedellls. En tot cas, als catalans ens caldrà seguir caminant pel desert per arribar a la terra promesa, la qual encara no sabem ben bé com serà. Potser com Moisès només l’albirarem, i tanmateix ens n’alegrarem molts més per tots aquells que hi podran sojornar. Caldrà demostrar-nos que Catalunya va néixer lliure, com qualsevol altre poble, ni més ni menys. Doncs com diu la dita: “qui ho té del néixer, mai ho deixa”.

La corrupció vigent és una conseqüència de la manca de qualitat democràtica. Els nivells de merda que ofeguen molts àmbits són el símptoma d’una greu malaltia interna. De l’acabament d’un cicle polític anomenat la “transició”, que va ser una “transacció”, i que després de trenta anys ja ha arribat al final degut a l’acaparament del poder absolut per part de l’executiu, la subordinació del poder legislatiu i judicial a aquest, i tenint en compte que les estructures de l’administració pública, incloent les autonòmiques, estan afectades. Es pot discutir el grau, el percentatge, o qui és innocent o culpable. Evidentment cal discriminar, no tothom és culpable, sense tenir en compte quines responsabilitats té cadascú. I parlo dels polítics, dels votants, de les empreses i dels treballadors, etc… D’aquells que proclamaven als quatre vents: “España va bien”!

A partir d’aquesta premissa: que la corrupció és conseqüència, i no causa, es pot tirar endavant amb una neteja sòlida i fructífera per al “bé comú”. Doncs sense això, les mesures seran populistes i efectistes, amb pocs resultats reals. Les manifestacions i les reclamacions es perdran com les ones que empeses pel temporal de vent moren a les platges i desfan contra les sorres i les roques.

Els canvis seran estructurals, sinó ens trobarem amb Lampedusa, i la dita que “cal canviar tot per a que res no canviï”, però en el fons sabem que canvien les persones, i que realment s’enceta una etapa nova. Amb les seves esperances, que potser a la fi també s’esvaïran. Uns canvis que viurem enmig de la crisi, de faramalla i grans cops de guinyol, que veurem aquestos propers anys, enfocats cap al 2014. Mentre les ones s’aixequen altes, per sota, les corrents marines porten l’aigua on volen. Segurament ens trobarem amb l’abdicació de l’actual monarca en son fill, en una reforma constitucional de l’estat espanyol, política i territorial, i una major integració en el mercat comú europeu, sota comandament alemany. 

De cara al futur, caldrà lluitar molt, però també serà moment de fer un sentit homenatge a tots els que s’han mantingut ferms durants aquestos anys malgrat les adversitats. En això, us recomano el magnífic article d’Albert Om dedicat a l’alcalde Antoni Farrès. També cal agrair al Sr. Carod-Rovira, malgrat la seva amargor, que no va ser la “trobada” amb “algú” la responsable principal de la seva mort política, sinó precisament la política de “mans netes”, entre altres raons. Encara trobaríem molts altres casos, com la lleidatana Maria Rúbies. De fet, la impossibilitat d’una reforma “constitucional” serà la mort d’aquesta “Constitución”. Ja se sap que després del Dijous Gras arriba l’enterrament de la Sardina.

Està bé que es facin conmemoracions al voltant del 200 aniversari del naixement del general Prim, que es farà precisament l’any 2014. Les celebracions són molt lluïdes, els vestits militars força ben fets, aprofitant que el dia 27 de desembre del 1870 es va produir l’atemptat polític que va acabar amb la seva vida. A Madrid en saben molt d’aquestes coses d’honorar els morts, sobretot, si ells mateixos els traspassen. I sinó que li preguntin a José Rizal. Les intencions d’aquestos actes poden ser correctes, però tothom vol escombrar cap a casa seva.

Ja es veu que el diàleg democràtic traspua per tots els racons de la capital de l’estat. I està bé que es recordin de personatges catalans famosos i relevants en la governació de l’estat espanyol. Com Víctor Balaguer, Pi i Margall, etc… on els jocs de poder eren més equitatius entre els diferents pobles de l’estat. També en trobaríem uns quants d’aquestos personatges a l’estat francès: cal recordar el pintor Rigalt, Aragó, o el mariscal Jofre. En Francesc Pujols va defensar aquestes opcions en “La Solució Cambó”, però va comprovar amb amargor que això només era vàlid en un marc català, vista la repressió política que va patir. En tot cas, es va adonar que calia ampliar aquesta solució a tot el món.

Tanmateix el diàleg passa molt sovint a l'”ultima ratio regis”, és a dir, al monopoli de la força, que no és ben bé el joc del Monopoly amb fitxes d’armes. Quan es traspassen les línies vermelles que a Madrid han decidit, es va per la via directa. Per sort, això està molt mal vist a nivell internacional de la Unió Europea i de la Nato. Ara es fan servir altres estratègies, de caire indirecte, però efectives per a establir un setge en tota regla. Sobretot, en l’àmbit econòmic, amb la interrupció dels subministraments a l’enemic de tipus monetari o mercantilista, com el crèdit, o l’increment de la pressió fiscal a nivell públic i privat.

Tenim clar que el castell català acostuma a ser més petit, i actualment tenim força problemes defensius. Cal tenir en compte que els fossats del castell estan plens també de molta porqueria, i que l’aigua bruta no deixa veure per on s’escolarà tot. Fins al 2014 estic segur que tindrem molts moments per escoltar la famosa canço de la Trinca “Prim, prim, prim… i morts de … gana”? Com deia un escriptor català que va escriure un llibre titulat precisament “La Fam”, aquesta és font d’espavilament personal i col.lectiu, sens dubte. Esperem que no ens calgui remenar massa les escombraries per trobar allò que desitgem.

Aquestos dies de brogit consumista que ens allunyen del repòs i del silenci que hauria d’acompanyar el temps de Nadal són els que perverteixen el seu sentit. Preferim omplir la nostra buidor amb presses i objectes. I ja ens costa prou fer el pessebre i anar a veure els pastorets, tal com estan les coses. Per sort, de tant en tant, encara tenim aquella sensació de recolliment per poder parlar i escoltar. I això es fa amb delit quan hem agafat aquell llibre que teníem pendent a la nostra biblioteca, i confirmar que ha estat una gran troballa. Està escrit pel metge valencià Enric Costa, l’any 1994. Son títol és expressiu, però la seva intenció no és la que ens imaginem: “S.I.D.A. Juí a un virus innocent. Història d’una al.lucinació”.

Es tracta d’un llibre molt ben raonat i conscienciós sobre aquesta malaltia, i en la qual, com en un judici, fa d’advocat defensor del virus VIH acusat d’aquestos crims. Com diu el Cant de la Sibil.la, “en el dia del Judici tothom sabrà si ha fet servici”. I l’Enric Costa ens fa palès que el virus és el boc expiatori dels mals de la nostra societat. Abastant una perspectiva àmplia de la història biològica i social de la Humanitat, i passant a debatre les proves contra el virus pressumptament assassí, fins a a rebatre-les amb intel.ligència.

Potser algunes coses poden discutir-se, és clar, però el marc conceptual és clar. Cal tenir en compte que la natura ha dotat als homes d’unes armes defensives a nivell biològic molt bones. I que ens han permès sobreviure i adaptar-nos al món. Ara amb els avenços mèdics es fa evident que intentem adaptar el món a l’home, i això és un error de base. La societat moderna ha comportat avantatges, però ha fet la persona dependent d’aquesta mateixa societat. Ja no és autònom, ni per guarir-se, ni per la contaminació en què estem immersos: tant a nivell bacteriològic, com del medi ambient aquàtic, gasòs o terrestre. Això afecta a la nostra vida, a com vivim, i en quines condicions. És aquell perill que va denunciar Mary Shelley amb el seu “Frankenstein”, vivim com si fòssim zombis?.

El doctor Costa obre el camí a reconsiderar i valorar la tradició mèdica dels mil.lenis anteriors en la seva gran vàlua conceptual. En el treball del metge per ajudar al pacient a guarir-se material i espiritualment. No hi ha VIH si no hi ha ocasió per atacar a la persona. Cal enfortir la “Vix Naturae Medicatrix”, la força natural protectora o defensiva de cadascú. Un sistema immunològic fort no deixaria passar la malaltia. I si estem febles, tot ens pot ferir. Hem d’evitar confondre les causes amb les conseqüències, principi de tot raonament científic. Per sort, ja n’hi ha més gent que està treballant en redreçar les parets de la medicina.

A Catalunya tenim un exemple ben clar amb la fortalesa inexpugnable de Cardona. Situada dalt d’aquest imponent tossal, no la pogueren rendir mai sense que els de dins ho fessin per causes alienes. Per això, al 1714 va haver de capitular després de Barcelona. La societat catalana estava feble, i aleshores van entrar els Borbons. De fet, no van entrar, ja hi eren dins nostre. Però el cos català tenia les defenses immunològiques dèbils. Ara després de 300 anys, els catalans ens estem reforçant per poder vèncer les malalties que tenim.

Aquest Nadal del 2012 se’ns presenta rebaixat abans d’arribar als dies de Reis. Les il.lusions, tant polítiques, com socials i econòmiques, han quedat força aigualides. El mateix fred és, fins i tot, aigualit, massa temperat per a les èpoques que vivim. Doncs els neguits personals superen les esperances d’un futur millor, d’un futur que creiem fonamentat en una prosperitat material. I aquesta ja se l’han menjat uns quants responsables una dècada abans, amb la col.laboració de molta gent, per passiva o per activa.

L’acudit del Nadal del 2012 va ser “benvingut 2013!”, amb la idea de saltar-se el temps, per arribar a la meta airosos. Acabant l’any, la realitat ens diu que el vinent encara serà molt més cru, i caldrà empassar-nos aquesta amargor. A Madrid han aplicat el “catenaccio”, i el “Santiago y cierra España”, per això el 2013 serà un any perdut. L’Estat acollarà als de baix, i  esperen que en el vaixell no entri més aigua tancant els compartiments estancs. Però la tempesta és impressionant, i molts s’ofegaran. Al Principat ja ens podem preparar, que voldran enviar-nos al fons del mar. No podem continuar fent cas d’unes ordres suicides, i caldrà fer via.

Les solucions existeixen, i cadascú haurà de mirar quina triarà. Tampoc no crec que Hispania s’acabi del tot, com apunta el magnífic llibre: “Delenda est Hispania”. Però segur que patirà una gran rebaixa, molt més sentida tenint en compte que ningú s’enrecorda del Campionat del Món ni de l’Europeu de futbol, oi? L’autor del llibre, Albert Pont, va fer una presentació del seu llibre, i de les raons que hi exposa, molt amena i entenedora per a tothom. Va ser agradable veure entre el públic persones del poble que no pertanyien a cap partit polític, i que hi eren per escoltar amb les orelles ben obertes. A fe que vam gaudir de l’acte.

Després d’una setmana intensa a Sant Boi, el cansament ens venç. Sentim el pes de les pedres que haurem d’empenyer per obrir camí, però sabem que el goig del treball ben fet ens reviscolarà amb escreix. Com els pastors al mig de la muntanya, esperem secretament l’anunci de l’Àngel, i que torni a ser Nadal per poder arribar a l’establia.

Hi ha un llibre d’astronomia que es titula així. Amb l’afegit L’Evolució del Cosmos. El seu autor és Hubert Reeves, del Quebec, traduït del francès per l’editorial Empúries l’any 1985. Un bon llibre sobre cosmologia, encara que aquest autor potser no sigui tan famós com els senyors Stephen Hawkings o Carl Sagan. Va bé per poder anar des d’una perspectiva inimaginable, i anar davallant per una escala enorme. Aquesta escala ens arriba fins al filòsof català Francesc Pujols. Ell tenia una perspectiva molt àmplia de la vida, però també era conscient que calia tenir molta paciència. No debades, també va escriure el seu “Llibre de Job”, reeditat el 2007.

Encara més, després de dècades sense reedicions ni reimpressions, enguany el 2012 es reedita el seu gran llibre “Concepte General de la Ciència Catalana”. El Nadal ens portarà un acte al seu Ateneu Barcelonès, el qual tant va trepitjar aprofitant la desitjada reedició d’aquest llibre en un bon format. Enlloc de paper, els catalans també gravaríem les seves paraules en marbre, com va fer Salvador Dalí al davant del seu Museu de Figueres. Aquestos genis es tenien una gran devoció, tot i que Dalí no es relacionava tant amb el gran Alexandre Deulofeu, doncs el tenia massa aprop de casa seva. Alguna sucosa anècdota es pot trobar en el llibre “Els Darrers Mots” d’en Deulofeu editat pel seu nét.

Aquestos genis van aixecar les anècdotes de l’Eugeni d’Ors a categories filosòfiques i històriques que portaran la raó catalana a il.luminar els segles vinents. Nosaltres serem com els Reis Mags que seguiran aquestos estels vivents que ens van ensenyant el camí. Gràcies a tots ells podrem superar els temps difícils que vindran, amb l’esperança posada en un futur que farà justícia als catalans. Més enllà de les Generalitats, partits, polítiques, estats enemics, i altres dels quals, com ens diu la Bíblia, no quedarà pedra sobre pedra. “Nadal Encara” diu la nadala occitana, i nosaltres respondrem amb el “25 de Desembre”, cantem amb fe.

Cada votació és important en democràcia, cada persona dona el seu vot per a una opció. Pot ser per a una persona o per a una cosa. Hom pensa que la propera és la més important de la història, o ens ho fan pensar. Doncs dependrà de les coses en joc, però sobretot de la perspectiva de la gent. Tanmateix, les eleccions no deixa de ser un instrument més de la democràcia, entre d’altres com poden ser la divisió de potestats o d’autoritats, l’imperi del dret, etc… que conformem un conjunt, un tot general que anomenaríem democràcia. I són instruments en mans de les persones, aquestes són les protagonistes. Per què de què serveix la democràcia sense demòcrates?

És més, val més tenir o ser? Els filòsofs, pensadors i religiosos responen que és més important ser en aquesta vida, que tenir moltes coses. Per això, és més fàcil fer un referèndum a la Gran Bretanya, amb la seva tradició consuetudinària, que a Espanya. A la Gran Bretanya, tot i que encara són un imperi, són demòcrates. Mentres que a l’imperi espanyol tenen “democràcia” però no són “demòcrates”.

La Segona Restauració Borbònica, d’aquestos 30 anys, va ser una estafa o una comèdia?. La defensa dels privilegis dels espanyols, i sobretot dels poderosos, davant dels altres pobles i els humils, així com la continuació dels anys de perjuri, tant d’uns com d’altres, no seria el despotisme il.lustrat, que acaba amb revolucions, i amb coses com les de Líbia? En el fons, la transició va ser la continuació de l’esperpento que va explicitar Valle-Inclán. Podem recordar la modificació de la Constitución Española en quinze dies? I per a això calia fer un referèndum per a l’estatut de Catalunya, i després al Tribunal Constitucional després de quants anys? Quina presa de pèl! Cada dia es veu més que la democràcia “espanyola” s’està quedant sense demòcrates, i tot va com l’ordeno i mando, cosa més evident! O potser serà que no, que resulta que els demòcrates d’España s’estan quedant sense democràcia?

Però els catalans també ens hauríem d’adonar que nosaltres hem de fer neteja, agafar aigua i sabó, i rentar-nos bé, molt bé. Ser conscients que la llibertat comporta baixar del cotxe luxós i agafar un d’utilitari, significa llogar un cotxe abans que no pas comprar-lo, i molt sovint anar a peu i en bicicleta. Em sap greu dir-ho, però la majoria de partits polítics defensen la “seva” paradeta, posada enmig d’aquestes rambles de Catalunya. El producte que venen està una mica passat, i fa pinta de “congelat”, fins i tot aquells que diuen que “són” el poble i els més “progres”. La llibertat ens demana fer una tasca de reflexió profunda, de deixar coses enrera, fins i tot la Generalitat, per fer foc nou i tornar a començar. I aquesta llibertat estic segur que és tant beneficiosa per als catalans com per als castellans.

Cal mostrar la nostra ensenya, però també hauríem de deixar de donar voltes a la rotonda. El llibre “Els Darrers Mots” d’Alexandre Deulofeu , editat pel seu net Juli Gutiérrez i Deulofeu, recull un petit diàleg amb l’Abelardo Gabancho. “- Per què les cultures estan condemnades a desaparèixer després de repetir-se? i el nostre Alexandre li va contestar: – Perquè no han estat capaces d’ensenyar l’home a conèixe’s a si mateix i doncs a escapar del seu destí material!”.

Aquestos dies han sortit als diaris entrevistes a l’antic director general de la Caixa d’Estalvis i Pensions, en Josep Vilarasau. El motiu era, també, promocionar el seu llibre, on recull la trajectòria professional. La primera impressió era contradictòria: per una banda, hom tenia la curiositat d’escoltar a un protagonista destacat del món econòmic de la transició, i per l’altra, copsar que l’èxit espanyol d’aleshores ha portat al fracàs d’ara mateix.

Va començar a dirigir l’entitat financera a principis dels anys vuitanta. Agafava el relleu als directors que romanien, com el Dr. Luño. Aquest pertanyia a una tradició conservadora de les finances lligades al final del franquisme. El paternalisme imperant es va anar esvaint, i la “Santa Institució” va començar a créixer exponencialment. El director general estava envoltat, a més a més, per un bon equip de sotsdirectors, provinents de la burgesia catalana que feien pinya per anar endavant. Un d’ells, per exemple, Abel del Ruste, ha mort recentment. En Vilarasau arribava des de l’empresa pública, i la carrera a l’administració de l’estat espanyol li garantia un recolzament que no el feia dependre directament dels  partits polítics. En aquest sentit, va ser un gestor eficaç, de l’escola de l’antic INI, però més a l’americana.

Encara recordo quan Trias Fargas o Maria Aurèlia Campmany pujaven les escales de la Via Laietana per anar a demanar finançament. Ara ja no és així, van canviar la seu central, d’estil neogòtic, i la de l’antiga Caixa de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, per les torres negres a la Diagonal. Tota una declaració d’intencions: el triomf de les elits que viuen per sobre d’aquesta avinguda. Les escales es substituïen pels ascensors. Potser és llei de vida, però cal entendre que una escala puja o baixa més a poc a poc, i l’ascensor, de la mateixa manera que puja molt ràpid també baixa igual. Es van incrementar els beneficis, la plantilla, i les remuneracions del personal i l’expansió territorial, acompanyada d’un creixement de les oficines per tot arreu. La bonança econòmica permetia superar els entrebancs, tant financers com polítics, però transformava una entitat d’estalvis en un banc.

Poc o molt, el camí ja va començar amb el nou logotip de l’estrella. El requadre negre amb l’estel blau gran i els punts groc i vermell, tant espanyol com català, ves per on, era ple de contingut. Miró va fer el tapís així, el simbolisme del quadrat negre, com el mur que protegia l’estrella interior de les maltempsades de l’exterior, a la manera oriental. Amb els anys, el creixement de l’entitat va deixar enrera la filosofia de l’estalvi, d’una obra social assistencialista: escola d’infermeria, hospital de Santa Madrona, la xarxa de bibilioteques, reminiscències dels plantejaments de la Mancomunitat de Prat de la Riba, que amaraven l’esperit del fundador de la Caixa, el Sr. Moragues. La guardiola va quedar arraconada per la capsa.

Es va canviar tot això per un enfocament de grans equipaments culturals, seguint l’estil francès presidencialista. Es deixava lo vell enrera, i la progressia beneïa tot en nom d’aquest ideal, en el fons, força materialista. El traç negre anava fent-se cada vegada més gruixut, i omplint l’espai blanc del tapís. Però el temps ens posa al nostre lloc. Tot i que està millor que altres entitats bancàries, la Caixa s’encamina cap a un nou model que deixarà enrera també l’època del Sr. Vilarasau. Hi ha nostàlgia dels anys de benestar econòmic, però no ens enganyem: “de aquellas aguas, vinieron estos lodos”.

Vam aprofitar el pont de Tots Sants, i el dijous vam sortir cap a Bagà. Una mica més tard del compte perquè la nit abans vam celebrar una castanyada amb els amics i vam ballar amb el grup de música Riu de Sant Boi de Llobregat.  Amb un bon regust, vam agafar l’autobús entre Manresa i Bagà, que surt cap al tard. Al dematí no tenen un bon horari, i en això, donem plenament suport a les reivindicacions de millora del transport públic al Pirineu. Doncs allà s’hi troba l’Alt Berguedà, on l’alta muntanya agombola arbres i rius a les seves valls.

Bagà també s’arrecera a la vall, en un petit turó a la vora del riu Bastareny. Aquest és un afluent del Llobregat, i des de Sant Boi no vam fer altre cosa que pujar aigües amunt. A veure si el projecte de recuperar els camins de la conca del riu Llobregat per anar a peu i en bicicleta que impulsa la Diputació de Barcelona arriben a bona fi. Jo estic segur que seria un projecte tant exitós com el de la Via Verda del Carrilet d’Olot. No debades, encara es troben els senders del carrilets que baixaven des de la Pobla de Lillet i Bagà fins a Guardiola de Bergadà, i continuaven fins a Berga i Manresa. Avui dia, la carretera per als cotxes ho aplega tot, i les caravanes hi són habituals, doncs no hi ha cap via alternativa.

Per sort, encara trobem camins i racons per passejar i respirar, com l’arranjament de la Via Nicolau. Prou apta per anar fins a Guardiola, o riu amunt fins a Sant Joan de l’Avellanet, tant a peu com en bicicleta. Si voleu fer cicloturisme, la carretera que surt de Bagà en direcció a les fonts del Bastareny és fantàstica!. Podeu arribar-vos fins a La Salle Natura, una casa de colònies ben equipada i posada en l’antiga masia coneguda com Cal Cerdanyola. En aquestos dies de tardor, els arbres verds s’esquitxen dels colors daurats d’aurons o arços, i roures, mentre la remor del riu s’escolta alegre per les pluges que han portat el mes d’octubre.

Per l’altra banda de Bagà, us podeu enfilar cap al santuari del Paller, també amb hostal i refugi, on podeu escalfar-vos amb el sol que s’escola com per entre la finestra que forma aquesta petita vall. El santuari conserva un bonic altar barroc ben restaurat, amb una Mare de Déu molt maca, acompanyada en un lateral per Santa Teresa de Jesús.  Un cop tornats a Bagà, podeu fer l’acabat d’estrenar camí de la serra, que us donarà la possibilitat de veure la vall de dalt a baix.

I al final, però no us la perdeu, Bagà mateix us conduirà pels seus carrers antics, la magnífica plaça porxada, esguardar la font de l’isard, i passar per l’esglèsia de Sant Esteve. Davallar cap al pont medieval, que creua el Bastareny, i arribar-vos al seu cuidat parc de la vila. Potser trobareu que Bagà no és gaire gran, però sí que condensa moltes coses: és una cruïlla en l’espai de les valls pirinenques, i en la història de la nostra gent. Bé val qui a Bagà hi va.