Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Societat

Les Minves d’aquest Gener

0
Les portades dels diaris obriran amb el naufrafi del vaixell de creuer a la costa toscana. Davant del drama esdevingut tothom buscarà una explicació, fins i tot un culpable, però qui coneix la vida, sap que no hi ha mai un únic responsable: normalment està repartida, i en diferent proporció respecte als protagonistes. Durant l’entrevista feta al Canal 3/24 la nit de dissabte amb el director de la companyia naviliera es van fer evidents les grandeses i misèries dels homes. En aquella entrevista vam recordar la previsió del temps del divendres a la nit, on el presentador ens mostrava amb una fotografia d’un aficionat presa a l’Escala el fenòmen de la natura que coneixem amb el nom de les minves de gener.

Les fortes pressions atmosfèriques fan baixar el nivell de l’aigua, i els illots o rocams estan més aprop de la superfície del mar. No és que després desapareguin, sinó que en situació normal no es veuen, ni acostumen a estar ben assenyalats en els mapes. Això devia passar amb aquesta nau, dissenyada per a encabir el màxim nombre de persones, i aconseguir una estabilitat d’equilibrista. Uns illots van perforar el buc del vaixell, i com al Titanic, es sabia que s’aniria enfonsant. Però un port amb prou calat estava lluny, no hi havia temps d’arribar abans que tota la nau bolqués i s’enfonsés. Perduda la nau, només es podia salvar el màxim de gent buscant un lloc a terra on embarrancar el vaixell. Les escenes d’aquella pel.lícula sobre el “Poseidó” ens venen al cap ben aviat, i el trident estava aixecat. 

Però a diferència del film, la maniobra del capità va tenir força èxit! Quan els passatgers anaven a sopar, el vaixell acabava d’embarrancar, i es van apagar els llums doncs els generadors ja no funcionaven correctament. Calia treure a tothom i aleshores es va saber fins on podem arribar els homes: en heroisme i en baixesa competidors. La gran majoria de gent es van salvar, i això és va poder fer degut a la perícia dels tripulants. Cal respectar la natura, i els homes no acostumem a fer-ho, i passa lo que podia passar amb les minves de gener. “Oh, Captain, my Captain!” deia el poeta, el qual ha estat empresonat, i anirà a judici. Enmig de la tragèdia heu fet tant com heu sabut. Que més es pot demanar?

En tot cas, les companyies han de tenir personal qualificat per atendre als passatgers, no quan va tot bé, sinó quan les coses van malament. No es pot contractar gent amb sous baixos: la majoria era força gent immigrant com es veia a les imatges, per abaratir costos en uns creuers que tenen un preu molt alt per als passatgers. Si el responsable de la companyia a l’estat espanyol va respondre l’entrevista amb seny, també hauria d’haver-lo tingut reclamant als seus superiors que calia tenir el personal ben pagat, ben format, i més professionalitzat.

La natura té les seves lleis, i no acostuma a enganyar. Som els homes qui no fem servir els nostres sentits, embafats pel nostre orgull o els diners. Sigui la tecnologia, o les raons que ens justifiquen, de tant en tant, topem de cap contra una i altra soca, com “la Vaca Cega” del Joan Maragall. Què en direm del capità de la nau, quan altres dirigeixen empreses navilieres? No ens podem enrecordar dels executius de moltes companyies, estats o autonomies, i és que en gran part, molta culpa és dels generals? No hi ha gent que es vanta de tenir un timó penjat a la paret del seu despatx, i no sap quan la nau s’està enfonsant?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Wilkommen in Katalonien 2012

2
Publicat el 1 de gener de 2012
Deixem l’any enrera, i sota aquest sol benigne i tranquil, estem al cas de l’any que encetem 2012. Les previsions no són gaire bones, i els presagis dolents, guaitem com s’acosta el front de la tempesta, i com a bons mariners, ens enrecordem de la tonada de la cançó: “no et fiïs mai de la calma…”. Ens encomanarem a la Verge del Carme, ja que molta gent que viu a Catalunya es pensa que els polítics espanyols o francesos els hi arreglaran la seva vida. “A partir de mañana estos van a arreglar la situación, ya lo verás…” que Santa Llúcia ens conservi la vista, i més als catalans!

Deixem l’any enrera, i allò que el temps s’endugué. Ens enrecordarem de molta gent que ens ha deixat, i d’aquells fets que ens han colpit més. Per una banda recordarem la mort de la poesia, del Salvador Iborra, amb un rèquiem mereixedor del títol de “Poeta en Bicicleta”, el qual estarà recitant en companyia d’en Guillem d’Efak. O de l’artista poc conegut Oriol Rosset: “era com aquest ocell que sempre estava dalt la branca i no baixava mai a tocar terra” va ser la bonica metàfora dita al seu enterrament. Un record també per a l’Enric Garriga, un dels pilars del Caoc, i fidel tresorer de la tradició catalano-occitana. I de la mort de l’estalvi, amb la desaparició de les caixes. Ja ningú s’enrecorda de l’esperit d’en Francesc Moragues, de qui trobareu molts carrers al seu nom en els pobles i ciutats del país, malgrat que el seu retrat resta ple de pols i oblidat en els arxius de les oficines bancàries.

Què en direm de l’estalvi, doncs, o dels diners, els quals s’han convertit en un camp de batalla mundial?. A escala hispànica, ja veiem com el president d’Extramadura segueix el camí basc i català, i  fins i tot, aprèn la llengua respectiva, fent pedagògia política davant de la seva gent. Una frase molt maca: “no som més que ningú, ni menys que ningú”. Crec que trobarà més suport dintre de l’Extremadura portuguesa. O a Sant Boi de Llobregat. Jo subscric la seva frase, però el context no m’agrada gaire, és com allò de reclamar als petits allò que no faràs davant dels forts, de cara a Madrid, el Estado. Ja es veu que ja no està, ha “estado”, i es diu en passat, perquè aviat serà una institució del passat.

Parlant de llengues, a Catalunya ja sembla que el govern autonòmic, també Estado, es dedica a retallar allò que els altres partits van dilapidar. Un exemple seria la línia 9 del metro de Barcelona. Però no ens enganyem, tots ells la van començar a construir. Ara veurem quin segle l’acaben: obres faraòniques en deien dels egipcis. Ja no saps si el perfil egipci és de donar o de parar la mà?. I com que ara no es poden fer obres, també negociarem amb la llengua catalana: “deixarem que sigui llemosina, i els espanyols ens donaran diners per anar en limusina”. Cal aprendre de la història, i d’Extremadura recordar que van prometre d’alliberar l’Inca si omplia l’habitació d’or fins a mà alçada. Quan van recollir tot l’or, Pizarro va complir la seva promesa tallant-li el cap. Després surt el conseller de Benestar Social parlant de la campanya sobre educació en valors: ens enrecordem de la faula d’Isop, i la seva república dels crancs.

En fi, veient que aviat podrem parlar en la “language of the empire”, ja que la tindrem a l’escola, i podrem practicar-la amb la gent del “Estado en pasado”. Ja es veu que això és per despistar, perquè tots a Europa estan fent servir el llibre de text: “Aprendre alemany en tres dies”, per poder entendre la voluntat de l’Angela Merkel. Aleshores el president extremeny podrà dir-li “Mein Schatz!”, que literalment vol dir “Mon tresor!”. Els catalans ens conformarem en anar a veure les actuacions del  Circ Catalunya i la seva increïble font dansant. Un fantàstic espectacle al ritme de la cançó “Nou pometes té el pomer”. Serà la pomera dansant, més aviat, i si mireu d’on ve el vent, veureu com dansa, veureu com dansa el pomer, … l’any que vé!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Pastorets per la Independència

0
Aquesta setmana es va celebrar un debat excepcional a Sant Boi. El casal del barri centre, Cal Ninyo, va acollir el dijous a les 8 del vespre un acte sobre la independència de Catalunya, amb dos punts claus: full de ruta i unitat d’acció. L’associació Sant Boi Decideix va aconseguir organitzar un esdeveniment de gran nivell: amb la excel.lent moderació de Saül Gordillo, que va deixar marge als ponents per a dir la seva. I tots ells eren de primera fila: en Joan Carretero per Reagrupament, en Xavier Anguelergues per la CUP, Jordi Fàbrega per ERC, Uriel Bertran per SI, i Èric Bertran per CiU. Davant d’un públic prou convençut que omplia el teatre, es van anar exposant les visions i les perspectives de cada un d’ells: tant des del més jove fins al més veterà. Escoltats en públic, però sense tenir-los tots junts i a tocar.

En aquestos dies d’Advent, i tenint en compte que en el mateix teatre es representarà “Els Pastorets”, vam tenir l’impressió de viure una d’aquelles memorables escenes: entre la duresa de la realitat i la il.lusió per saber què es vol i on es vol arribar. Vam imaginar una conversa de la colla de pastors i rabadans al voltant de la foguera en els crus dies d’hivern, després de guardar la ramada. Una ramada que va creixent lentament, però que igual que els pastors està expectant, no saben encara el què, però esperen una llibertat gran i plena.

Saúl Gordillo ja es coneix prou Sant Boi, i la veritat s’hi sentia com a casa, per això, el debat va anar ben acompanyat, sense gaire tibantors. L’Èric Bertran de CiU va encetar el debat, i malgrat la seva joventut, va estar prou bé defensant els seus punts. Tenia el gust del vi blanc fresc que entra bé. L’Uriel Beltran va fer una bona exposició, i les seves taules de diputat ensenyen els seus mestres, i la força retòrica que l’acompanya. Un tast de vi de la Terra Alta, amb força i una mica afruitat. En Jordi Fàbrega no es va quedar enrera, i va passar al contraatac mitiner, demostrant perquè ha arribat a ser alcalde. Un bon vi negre, més fet com els del Bages. En Xavier Anguelergues de la CUP va estar ben clar en els seus plantejaments, però la seva força quedava contrarestada pel “tot o res”. Recordava la frescor àcida del vi novell, bo per a segons quins plats. I al final, en Joan Carretero, pacient i ferreny, va fer una bona anàlisi de la situació al nostre país. Sap que les coses estan millor que fa anys, però que tot està molt difícil encara i que hi ha molta feina a fer. El seu posat el feia digne hereu del corrent del Coronel Macià, tot i que estava també molt a prop del comte Hug Roger del Pallars. Un bon regust de criança, fort i aspre, de vins del Montsant o de la Conca de Tremp.

Fet el tast de vi de les botes de portava cada pastor, encara es va fer una segona ronda a galet, i es va obrir el torn de preguntes al públic. Hi havia ganes a la platea, docns es van fer unes preguntes que també eren exposició de diferents punts de vista. Algú que estava al galliner va intentar esvalotar el pati, però el pollet no va arribar a gall, i es va quedar en pollastre. En fi, que defensar drets i constitucions dels catalans i de Catalunya és encara com parlar “xino”, tanta és la ignorància que ens consumeix. Encara cal aprendre moltes lliçons, però tenim la il.lusió d’assolir la fita entre tots algun dia. I que ens arribi el Messies, tot i que potser no serà com nosaltres pensem. Com cada any cantarem el “25 de Desembre, fum, fum, fum…”, i acabarem amb el verset “qui dirà més gran mentida”.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Poble Català dibuixa el Món

0
Els Catalans dibuixem el Món. Això que podria referir-se a la capacitat plàstica dels catalans, amb la presència de grans pintors i artistes universalment coneguts, voldria fer-lo extensiu a la cosmovisió del nostre poble. Si ens fixem en la majoria dels nostres pintors que han destacat, dominen més el dibuix que no pas el color. Tant si són Dalí, o Miró, els colors mantenen un pla secundari davant de la força i la potència de la idea artística expressada amb el seu traç. Això també es veu en el romànic tant viu, on el color omple l’espai deixat per la línia dels pinzells.

I per dibuix entenc allò que percebem com a persones: assimilem més la realitat amb un esbòs que amb una fotografia que ens omple d’informació i satura el nostre enteniment de les coses. A cop d’ull podem fer una composició general que no es podria fer si enfoquèssim algun punt determinat, deixant la realitat fragmentada, en aquell “mirall trencat” que refem mitjançant la tècnica del mosaic. I que me’n dieu dels mosaics i de l’arquitectura orgànica de Gaudí, que va transformar la natura en temple, i el temple en natura. Ell mateix deia que per explicar la seva arquitectura s’havia de fer en llengua catalana!
 

Anem més enllà, dibuixar el món i la vida també ho fem en el camp de la lògica i la filosofia. I aquest punt de vista es pot
veure com una tradició arrelada en el nostre èsser: Francesc Pujols és
un magnífic científic cultural, qui ressegueix la història filosòfica en el
“Concepte General de la Ciència Catalana”. Estableix els fils de
contacte des de Ramon Llull, Sibiuda, o Balmes, i això ens permet que el pensament català
es projecti cap als segles que vindran en el tercer milenni. Ens fa veure que hi ha una
escala de la Vida, com n’hi ha d’altres, no ho oblidem. I aquesta
capacitat d’esquematitzar, de sintetitzar la realitat per poder capir-la
és un dels grans dons del nostre poble. Només cal recordar
l’extraordinari descobriment de les “regles” de la “Matemàtica de la
Història” de l’Alexandre Deulofeu.

Tot això ens permet assegurar que malgrat les grans dificultats que passem al nostre país, i malgrat que passem greus perills, el pensament català rebrotarà. Ja ho va provar l’anècdota de Salvador Dalí, quan li van trencar la placa de marbre on figurava aquesta frase, al Museu Dalí de Figueres. Si algun dia haguèssim de deixar casa nostra, fem la profecia que guanyarem el món. També ho va dir Pujols que ho tindríem tot pagat, i ho va dir amb coneixement de causa perquè els catalans fa segles ja érem homes lliures i no pagàvem impostos. Doncs esperem que puguem acomplir la tasca del nostre poble enmig de la Humanitat, i tinguem fe, malgrat tot, en Nostre Senyor.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La Bicicleta de l’Amic

2
Aquesta setmana passada vam rebre entre altres notícies la mort d’una persona a Ciutat Vella. A primera vista semblava una més d’entre tantes baralles que passen de matinada i acaben malament. Però al cap de poques hores anem veient que les circumstàncies d’aquesta baralla no són accidentals. En Salvador Iborra era una persona coneguda, que va morir durant un robatori, i per defensar lo seu, el van matar dues persones de dues ganivetades, a mort de nit. Potser no valia la pena lluitar per un objecte, una
bicicleta, no massa ben vista moltes vegades per alguna gent. Però era la bicicleta d’un amic, a qui havia convidat, i per hospitalitat, era més que el seu deure. Maleïts aquells que trenquen aquesta regla, diuen al desert!



A quants de nosaltres ens han robat la bicicleta, i quan vas a la policia et trobes que et descoratgen a denunciar el furt, i fan mala cara per donar-los feina. I quan has d’insistir perquè no et deixin desemparat, oh, Mare de Déu dels Desemparats!, i has de tornar a insistir perquè si per un miracle arribes a localitzar la teva bicicleta robada, encara et diuen que tu mateix tallis la tanca del lladre, i has de tornar a insistir i esperar hores a que vinguin a obrir-te el cadenat del lladre, i ja no saps si deixar-ho còrrer, ni saps si estàs perdent el temps…

Aquesta setmana passada a Ciutat Vella una persona va morir per deixar la seva bicicleta aparcada. Quants veïns miraran cap a una altra banda perquè no volen problemes, quants responsables polítics diran que no valia la pena per una bicicleta, que ja poden robar-te tot lo que trobin al país? Aquest país meu on cada dia n’hi ha més porcs que ho enfanguen!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

D’Est a Oest- Entre Barcelona i Porto

0
Publicat el 25 d'agost de 2011
El divendres 26 d’agost s’enfrontaran els equips de futbol del Barça i del Porto. El camp es troba en el Principat de Mònac, a la Provença. Més o menys, els tres llocs es troben aliniats d’est a oest, des del Mediterrani a l’Atlàntic. Tots dos contrincants són molt bons, i segur que serà un partit disputat i emocionant. No gaire semblant als que disputa el Barça amb el Real Madrid, que sembla que tot sigui un camp de batalla gens esportiva. I es que cada partit sembla un combat a ultrança, on tot s’hi val.
 
Per aquelles casualitats de la vida, en José Mourinho va estar entrenant també al Porto, acompanyant el gentleman Robby Robson. I vés per on, també al Barça amb Van Gaal. Sembla que sempre ha pogut pujar a l’ombra de diferents entrenadors, i d’aquesta manera, fa com els antics escuders que anaven amb els cavallers. Era una manera d’aprendre l’ofici, però també d’aprendre a ser un senyor. I per desgràcia, veiem que en Mourinho no ha après a desfer-se de l’ombra de tots els entrenadors que el van apadrinar. Ha volgut ser protagonista i cavaller, però no ha estat capaç d’entendre el significat de l’honor. Voler ser el millor és bo, però no acceptant la pròpia personalitat es fa mal, a un mateix i als altres. En el fons, sempre serà un secundari, un segon entrenador, i el dit a l’ull al Tito Vilanova ho demostra. En Mourinho s’ha convertit en el segon entrenador del Josep Guardiola!

Tornant al Porto, estic segur que demà gaudirem d’aquest partit. El seu mot és el de “dragao”, i el seu drac és molt fer, i et ve de cara. No com el drac que porta dins seu l’entrenador Mourinho, que treu foc pels queixals i se l’acabarà menjant per dins. Bé, demà guanyi o perdi el Barça, ho farà amb honor, i el Porto també!. L’estadi del Porto es troba ben comunicat amb transport públic: estació de tren de Campanyà, de metro i parada d’autobús. Si voleu agafar el tren, us recomano que llegiu l’últim llibre del Paulo Coelho, L’Alef, “O Aleph” en el seu títol en portuguès que vam poder comprar a Portugal. Tot i no ser dels seus millors llibres, torna a recuperar el to d’escriptor, i a fer-nos seguir la seva aventura. L’acompayarem en el seu viatge, i esperem que cadascú sàpiga trobar el seu “alef” en la vida. On trobarem allò que és, ha estat i serà … com el Barça.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Obrigado Mourinho!

0
Publicat el 20 d'agost de 2011
L’altra nit vaig voler anar a dormir d’hora, perquè a l’endemà treballava, malgrat que feien el partit de futbol de la final de la Supercopa d’Espanya del Barça-Madrid a les 11. Més m’haguera valgut veure’l per la televisió, perquè els crits dels aficionats i les celebracions posteriors no em van deixar dormir. Sabent que el Barça havia guanyat, però no com, vaig veure al matí tot el rebombori passat. En fi, apart de la victòria merescuda pel Barcelona, les imatges ens mostraven l’espectacle creat per Mourinho. Això de ficar el dit a l’ull per part de l’entrenador portuguès no deixa de ser tota una declaració de catalanitat. Aquest gest, molt habitual en el nostre país, em va recordar també la dita bíblica de la “la palla a l’ull de l’altre i la biga al propi”. De fet, ja veig que tot això és culpa de les idees que volten pel seu cap, i que no hi veu gaire clar.

El Mourinho diria que té un problema de “falsos amics”. Aquest fenòmen molt habitual en llengües properes, com el català, el portuguès i el castellà, provoca molts estralls. Quan hom pensa que coneix prou una llengua estrangera, i es troba que la mateixa paraula té un significat una mica diferent.  El mateix mot “obrigado” en portuguès, no vol dir “obligat” en català, per a nosaltres seria un “gràcies” com una casa. I així li passa al Mou, que té greus problemes comunicatius, algun dels quals intentaré aclarir.

El primer d’ells va ser ben evident quan va anomenar el Tito Vilanova. El Tito va ser víctima d’un gest malentès, doncs el Mou es pensava que es deia “Pito”, i això en portuguès vol dir “pollastre”! I com que la cosa anava de baralla entre dos gallets al corral, li va ficar l’ungla de la seva pota on no tocava. Parlant de gallets, hi ha paraula portuguesa “fofo” que com diuen ells “fica muito engraçada”. No sé si té relació amb els enyorats pallassos de la tele, el Fofó i el Fofito, però el cert és que un “fofo” vol dir un que es fa molt el pinxo. I de tant que es fa el dur per fora, a la cap i a la fi acabem descobrint que en el fons, és una mica tou! No vaig descobrir aquesta paraula al diccionari, va ser en una excel.lent restaurant de Viana do Castelo, “Casca de Batata”, que van fer unes postres delicioses batejades així: un magnífic “coulant” de xocolata negra, dur per fora i fos per dins, acompanyat d’una enorme pilota de vainilla gelada. La meva dona en va quedar enamorada del “fofo”, què hi farem!

Ja ho veieu, és un tema de “falsos amics”. El Mourinho es pensa que els espanyols són els seus amics, especialment el Florentino, quan li caldria llegir l’entretingut llibre del Marco Horácio: “Como tourear aos espanhois e sair en ombros”. És un llibre molt didàctic que obriria els ulls i l’enteniment de Mourinho, encegat per l’enveja i la ràbia, les quals el fan tornar més fosc de cara que a un moret. Jo, del Pep, regalaria al Mou un diccionari Portuguès-Català, i el revers Català-Portuguès, de l’Enciclopèdia Catalana per establir una comunicació autèntica entre tots dos. Qui sap si això seria el principi d’una gran amistat, un cop s’hagin desfet tots els malentesos?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

E fico a pensar em Portugal

0
Publicat el 15 d'agost de 2011
El desig acomplit aquestes vacances va ser una setmana a Portugal, a la ciutat de Porto. Prou dies com per fer més idea del país que no només la sensació agradable d’unes hores d’escala a Lisboa. Certament el nord té el seu propi encant, no debades queden les brasses de la Gal.laecia romana. Molts ja han fet el camí, i força catalans, des de la nostra cosmovisió. El país està passant per una gran crisi econòmica també. I sent més pobre, encara té prou força i dignitat per tirar endavant. Potser a nivell de riquesa està per sota d’Espanya, però a nivell social he trobat més unió i fortalesa que en aquesta banda de la frontera.

Ara que estan a la Unió Europea, això no els ha estalviat els maldecaps,
tot i que a menor escala. Portugal té un gran avantatge, la seva
llibertat. Certament ja no són la gent d’Os Lusíades, ni dels grans
descobriments, ni de la colonització. Ara les antigues colònies com
Brasil o Angola estan comprant les grans companyies portugueses. Encara
més les empreses espanyoles. I alguns portuguesos que enyoren l’antiga
mentalitat imperial voldrien que Espanya es quedès tot Portugal. No
saben que l’estat espanyol serà el següent a entrar en el corral, potser
acompanyada d’Itàlia. Ja no parlem de “corralet”, aquí a
Europa Occidental tot passa pel “corralot”, quin horror!

Bé, nosaltres hi confiem, i una bona mostra és la cançó de Deolinda “Parva que sou”. Amb aquesta magnífica cançó que reflexa el desencís de les noves generacions podem mantenir l’esperança en un futur més just. Una cançó que signaria l’estimat Zeca Afonso. La seva lletra i la seva música han  triomfat perquè omple la joventut d’aquella “saudade” dels temps millors, d’aquelles promeses fetes alegrement pels pares, i que s’han torçat amargament. No hi ha cap herència, ni cap heretat, només guanyar-se cada dia el pa. En aquest tros de terra, entre el cel i el mar, anomenat Portugal.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Canigó de Pluja i Sol

0
Publicat el 10 d'agost de 2011
Aquest estiu de temps primaveral, emparasolat pels núvols que la cendra del volcà islandès va escampar l’altre any, vam poder estar una setmana de vacances al Vallespir. Teníem pendent uns dies de descoberta a Prats de Molló, a la vora del riu Tec. Un bon allotjament a l’Hotel Bellavista, amb una excel.lent cuina de base francesa amb aromes catalans, acompanyada dels vins del país, tots ells de denominació d’orígen: Rosselló, Cotlliure, dels quals vam repassar els blancs i rosats.
Des d’aquesta base vam passejar per tots els racons del poble, famós per ser una cruïlla dels Pirineus, cosa que l’ha fet sovint protagonista de la història catalana. També vam poder fer un munt d’excursions pels seus camins força ben senyalitzats, i aprofitàvem el matí abans de les pluges de tarda. El verd vestia tots els vessants de les muntanyes, i el riu feia sentir amb força la remor de l’aigua. Ja ho diu la cançó, “muntanyes regalades…” que per aquesta banda sud acompanyen el Canigó. Del qual en sabrem el seu nom.
Els núvols cobrien el cim de la muntanya, i amb prou feines es veia la
base, que a finals de juliol ensenyava un bon tou de neu als seus
faldars. Això li donava un aire misteriós, tant com l’orígen del seu
nom. Algun historiador local ha donat per bo l’arrel grega de Caligo,
que vol dir obscur i esmunyedís. Però jo he seguit la meva tesi
etimològica sobre la influència goda, i donant el cop d’ull al
diccionari d’alemany he trobat la paraula Kante. Aquest mot femení vol
dir caire, cantell o aresta. I encara fa kantig per dir cantellut. Només
cal afegir el significat de Gros per trobar un significat més acostat a
la realitat de la muntanya, de la qual derivaria el nom màgic de
Canigó.
Aquesta muntanya altiva es fa notar pel seu magnetisme, que traspassa la neu, la boira i els núvols quan l’arriben a cobrir. La imatge que ens arriba és forta i potent, com el seu rocam, i també ens fa de mirall als catalans. La muntanya mostra així com els catalans es troben coberts pels núvols i les neus dels nacionalismes d’estat francès i espanyol, els quals amb prou feines ens arriben a maquillar la cara i a vestir. Sota d’ells es troba la personalitat dels catalans. I el dia que la neu es fongui i els núvols escampin, podrem tornar a contemplar el món català fort enmig de la seva nuesa.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Pujant les Escales de Sant Ramon Nonat

0
Publicat el 26 de juny de 2011
El passat 18 de juny es va celebrar el primer Aplec Independentista de Sant Ramon organitzat per Sant Boi Decideix. Acabades les diferents consultes populars que s’han pogut realitzar des d’Arenys de Mar les entitats responsables de cada municipi han quedat sense objectius immediats. Tanmateix ha quedat la necessitat de trobar un espai obert als ciutadans que volen lluitar per la llibertat del nostre país. Per això, l’entitat santboiana va decidir fer la presentació del darrer llibre de Mathew Tree a Sant Boi, i d’engegar aquest aplec a la comarca del Baix Llobregat. A l’aplec s’hi van sumar Sant Climent Decideix i més gent de Viladecans.

Va
ser un acte senzill, però ben muntat, que va comptar amb el parlament
d’un representant  d’Argentona. Potser per alguns n’hi havia poca gent,
però per a altres ja n’hi havia més de les s’esperaven. El cas és que es
va fer. I en això rau el petit miracle. Igual que en el cas de les
consultes per a la independència. Allò més important ha estat el graó
que hem pujat en l’escala de la llibertat del poble. És cert que bufen
vents en contra. Fora del nostre país no ens volen escoltar, i alguns
d’aquí s’estimen més escoltar cants de sirenes: sigui d’indignats o de
polítics. Pitjor que els perills d’Escil.la i Caribdis.


Ara que l’etapa de les consultes s’ha acabat, cal aprofitar les brasses
que queden per encendre altres fogueres.  I per això, pugem a Sant
Ramon. La seva capella acull poca gent, però nosaltres hem de recordar
el seu miracle: amb la seva espasa de la dona morta va poder treure el
fill viu. Els catalans hem de mirar endavant, i per això cal escoltar a
la manifestació del proper 9 de juliol l’eco de la fita històrica de
l’any 2010. I malgrat tots els Herodes de Catalunya, fer créixer
l’infant de Sant Ramon.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

De Festes i Oficis Majors, d’Aplecs i Amassades

0
Publicat el 23 de maig de 2011

El divendres 20 de maig vam celebrar la Festa Major de Sant Boi, i a la parròquia de Sant Baldiri
es va celebrar l’ofici religiós. Durant les lectures es va escoltar la pregunta de la Bíblia: “Què en
treureu de guanyar aquest món, si perdeu la vostra ànima?”. Una pregunta repetida durant el
sermó de l’arquebisbe d’Urgell, el qual presidia la cerimònia, i davant de gairebé tots els polítics de la nostra ciutat.
No debades, èrem a les portes de les eleccions municipals de diumenge, i que encara tenen més
sentit davant de les coses negatives que veiem a casa nostra. També estàvem sota l’influx de les acampades a la plaça Catalunya, i d’altres ciutats en un moviment reivindicatiu espanyol.

Tot i que no comparteixo aquestes manifestacions, crec que cal respectar-les. Però el respecte hauria de ser correspost, i que si es fa un aplec de gent, al final no degeneri en una “amassada”. He aprofitat aquesta paraula occitana que designa un grup nombrós de gent, per l’amplitud del seu significat: fer una massa, i veure com es treballa. Com quan al final el treiem del forn veurem quin és el pa que s’hi dóna!



I per veure quin és el pa que som, recordaré el pregó de Festa Major que es va celebrar la mateixa tarda al Centre Comarcal Lleidatà per part de Mossèn Joan Escales. El títol era prou eloqüent: “No podem renunciar a les nostres arrels”. I fent un repàs als seus records va rememorar als oients les vivències personals de cadascun. Jo inclòs. Després vaig poder llegir un dels seus llibres: “Paràbola del Camí”, que també va lligat a la nostra vida. Després d’aquestos intensos dies quan molts faran una gran reflexió sobre totes les victòries i les derrotes, caldrà retornar al nostre camí, i recordar qui som.

El bisbe va fer un elogi de Sant Boi durant la seva homilía. Va destacar que som un punt de referència, on deseguida ens veuen de punta a punt de la comarca. Per això, cadascú cal que es respongui a la pregunta: “Què hom treu de guanyar el món, si perd la seva ànima?”. Després d’alguns resultats certament alarmants, veiem que a cada elecció es confirma que la democràcia espanyola fa molt de temps que va perdre la seva ànima, com a mínim des de l’època de Felipe González i José Maria Aznar.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Cercant l’Aigua de la Vida

0
Publicat el 28 d'abril de 2011

Encara queden molts
racons del nostre món per descobrir, tant pel que fa al país com a
la gent que hi ha viscut. Per nosaltres Caldes de Malavella era un
d’aquestos llocs. Voltar pel centre, de la fàbrica d’un balneari
cap a l’altra, d’una font fins a la següent. A la font de la Mina,
on l’aigua surt calenta, es troba un petit safareig. Prou gran per
fer la bugada, sentir la remor de l’aigua i les paraules de les
dones: molta roba i poc sabó. Amb els anys copsem el seu ample
sentit, quan la feina ens sobrepassa i no l’acabem mai. Quan el temps
se’ns tira a sobre, i la vida se’ns va escurçant.

Per a alguns té un
significat ple, com aquell senyor més gran que ens vam trobar pel
camí de Sant Maurici. Recuperant-se d’una feridura i amb l’ajut d’un
bastó. La temptació de sobrepassar-lo era gran, però la conversa
ens va compassar. Castellà de naixement, i esperit culte que
recordava l’herència dels romans, vam estirar el fil de la Història
fins als nostres dies, quan reconeguérem una amistat comuna de Sant
Boi. Aquesta va ser company de seminari, abans de casar-se, i per a
mi, Mossèn José, de missa a les Vedrunes. Meravellats ens vam
quedar tots tres, fins que vam arribar a les ruïnes del castell de
Malavella. Després ens vam separar contents per la trobada, i ell
encara més per la fita aconseguida. M’havia callat l’herència dels
gots, però mirant al diccionari d’alemany, he trobat que la paraula
“mal” vol dir senyal o fita. Així doncs, no calia creure les
llegendes sobre dones malèfiques, sinó de llocs determinats per un
passat que reviu en el nostre present, i ens dóna esperances per al
futur.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Camí de Ronda fins a Port de la Selva

0
Publicat el 8 de març de 2011

Pocs mesos després d’un cap de setmana llarg a Llançà vaig trobar i llegir el llibre de poesies de Tomàs Garcés: “Vint Cançons i Altres Poemes”. Dic vaig trobar, perquè es tracta de la cinquena edició de l’any 1949 feta per l’editorial Aymà. Un exemplar antic i groguejat que manté els versos del poeta, del qual enguany es commemoren els noranta anys del seu naixement.
Durant l’estada vam poder gaudir del novell camí de ronda que connecta amb el Port de la Selva. Al Port vam poder passejar pels carrers i placetes encarades al mar, i al seu mirall del nord que és el poble de Llancà, i sota l’esguard del monestir de Sant Pere de Rodes i el més altiu del castell de Sant Salvador.
Prendre el sol en alguna terrassa de bar, i passejar pels seus carrers paral.lels a la costa. Oberts a la llum amarada de blancor de la calç; a la sentor del seu aire i quietud; i a la sorpresa de trobar el carrer amb el nom de Sant Baldiri plaent a tots els santboians. D’allà vam reprendre la tornada arrecerats per l’amfiteatre natural de la serra.
Un retorn que se’m va fer palès mesos després llegint el llibre de Tomàs Garcés, i els seus poemes. Unes imatges que es fan vives al ritme musical de les seves cançons, i que entrellacen el paisatge de la natura amb el de la poesia. Al compàs de les ones i del vent que acaronen, quan no colpegen, aquesta contrada sagrada de l’Alt Empordà.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Oficis que es Perden: els Caixers

1
Hi ha un llibre editat per l’editorial Millà, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Popular Catalana, que es titula així. La seva portada s’il.lustra amb  el gravat antic d’uns artesans que serren fustes. En el seu interior trobarem diferents oficis que a l’any 1981 ja es consideraven en via d’extinció, bàsicament per la manca de professionals i pels avenços tècnics. Una llista que arrenca explicant els gremis , i els diferents oficis com llauners, ferradors, vidriers, fusters, etc … Tota la gent dedicada a una feina especialitzada, la qual cobria les necessitats més importants de la seva societat. Que avui dia el seu nombre hagi minvat tant, no vol dir que deixin de ser molt importants. No ens enganyem, sempre seran necessaris. Una altra qüestió serà qui farà aquest ofici, ni des d’on el farà. Ja diu la dita que “val més un bon ofici que un benefici”, com a mostra del predomini i prestigi que havien tingut. Per desgràcia, en la societat on vivim ara preval el benefici. I altres professions han passat al davant.
Tot i així, ens podem trobar que unes quantes d’aquestes professions també estan en vies de desaparèixer. Aquest seria el cas dels caixers, ja que la mort de les caixes d’estalvi comporta la seva desaparició. Ja hem vist que l’automatizació els ha deixat sense una part de la seva feina, i per l’altra banda, la seva funció de rigor i serietat queda aparcada davant les consignes de comercialitat i les exigències dels clients.

 

Aquestos dies s’ha publicat en un diari de gran tirada que la principal caixa d’estalvis es convertirà en un banc el proper any 2011. Cal ser ben conscients que serà el final d’un procés que acabarà amb un model financer català, i que aquest procés es va engegar fa molts anys. Amb el nomenament d’un director general que va canviar la guardiola per una estrella de Miró es van començar a fer força moviments en una direcció més o menys prevista: la internacionalització del sistema financer català mitjançant la metamorfosi de les caixes d’estalvi, després del fracàs dels bancs. D’aquelles pluges d’estrelles daurades en temps de bonança ens han arribat aquestos llots de crisi, i de maresmes perilloses. Caldran bones naus adaptades per poder fer la travessa dels anys vinents.
Això sí, potser de caixers ja no en quedaran, tot seran gestors. I esperem que els propers anys poguem reprendre una economia fonamentada en una societat sana, ja que és la societat la base de tot. No a l’inrevès, com ens volen fer creure. L’editorial tindrà la sort de fer una nova tirada del llibre incloent aquest ofici de caixer, que estarà en perill d’extinció com la filosofia d’En Josep Moragues, el fundador de la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa i de Pensions de Catalunya i Balears . Potser tant com la desaparició dels estalvis per a la vellesa i de les pensions que molts han cotitzat durant tants anys. Per a il.lustra-lo, he hagut de recòrrer a la imatge artísitca del Josep Nogué, que m’escriu recordant que cal esmentar als autors. Com sempre, més val tard que mai.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

L’Espelma de Santa Llúcia

0
Aquesta setmana celebrarem la 60ena Nit Literària de Santa Llúcia, la qual tindrà l’apogeu aquest divendres 17 a l’Àtrium de Viladecans. Diem aquesta setmana perquè s’han realitzat diferents actes organitzats per Òmnium Cultural al Baix Llobregat. És una bona notícia que en un territori amb un nivell cultural tan baix, no només de cultura catalana, siguem capaços de realitzar un acte d’aquesta categoria. És una satisfacció personal i col.lectiva enmig d’aquestos dies curts, on la foscor ens senyoreja i ens quedem endormiscats. Malgrat les dificultats tenim l’empenta necessària per encendre una espelma, i a l’empara de la seva petita llum poder cosir, o fins i tot, llegir, sabent que anem cosint lletres i paraules, frases i paràgrafs que ens il.luminen l’esperit.

Tot això ho vam viure, i ho vam sentir, durant l‘homenatge que es va fer al professor Joan Solà el divendres 10 de desembre al casal de Cal Ninyo de Sant Boi. Després de la presentació d’en Jaume Sans, en nom d’Òmnium Cultural del Baix Llobregat, vam poder escoltar la magnífica conferència de la professora Laura Borràs, antiga alumne, i deixeble seva. Mitjançant la seva sentida exposició vam poder acostar-nos i entendre la figura d’un mestre. D’un Joan Solà que va lluitar com un lleó per defensar la nostra llengua.

Entre les virtuts d’aquest professor, jo destacaria l’honestedat i l’entusiasme en el seu ensenyament. Si de petits rebem més educació que ensenyament, de grans un bon mestre arriba a transmetre els seus coneixements de manera que assimilem l’educació a un nivell superior. Va ser un bon mestre, doncs va tenir bons mestres com Pompeu Fabra o Joan Coromines, i va tenir la sort de dedicar-se amb passió a la seva feina. I tota aquesta lloança del Joan Solà es va manifestar esplèndidament per boca de la Laura Borràs. Us puc dir que per mi va ser una de les millors conferències que he escoltat, i que a més a més, em va fer reflexionar. La gran virtut de tot plegat va ser que una possible elegia es va transformar en un pregon agraïment per una vida dedicada a la llengua catalana, i a la seva defensa. Per tot allò important que cal valorar i si cal, com va dir ell, plantar cara. Que malgrat tot, ens poguem reconèixer en el mirall, il.luminats per la feble però poderosa llum d’una espelma encesa la Nit de Santa Llúcia.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari