Els Ponts de Sant Boi

Aquest joc de paraules és molt fàcil de fer, però cal ser català per entendre’l una mica. Si els nordamericans veuen el símbol de l’agència qualificació de riscos financers Standard&Poors, nosaltres encara podem llegir els pobres estàndards, traduint-lo literalment al català. Vés per on, ja tenim un fals amic en la llengua, i matèria de debat per al Màrius Serra i l’enigmística catalana. Ja sabem prou bé que per a molta gent és un enigma la manera com es qualifica la situació financera d’una persona, d’una entitat financera, o fins i tot, d’un estat. Jo no dic que sempre s’equivoquin, però les qualificacions queden en mans de persones que sembla que apliquen procediments químics per trobar un resultat, un valor que recull i simbolitza el preu en que cal taxar una cosa. Especialment en el mercat, i en el món financer globalitzat. El fet que la Generalitat de Catalunya, com a institució, hagi demanat el rescat financer al Gobierno del Reino de España comporta evidentment una repercusió en el nivell de risc. No és una cosa només moral, sinó que hi ha una traducció financera implícita que s’exposa a la vergonya pública.
Per sort, podem estar contents que només es tracta de la Generalitat, doncs jo crec que Catalunya i la seva gent, tot i la crisi, tiraran endavant. Estic segur que el nostre nivell de rating personal i local és una triple A, i més en els temps que vindran. Ho podeu preguntar als mateixos de S&P. Però són els nostres S&P locals, no els globals, i m’explicaré.

Cal explicar que si passem de la perspectiva global a la local, o de la categoria a l’anècdota, fent el procés invers d’Eugeni d’Ors, ens trobarem amb la nostra S&P. A la comarca del Ripollès la coneixen des de fa dècades. Tot i la crisi, va lluitant per tirar endavant l’empresa Soler&Palau. Aquestos dies han celebrat el funeral d’un dels fundadors, en Josep Palau, que juntament amb Eduard Soler van crear aquesta empresa de ventiladors. Des de Ripoll van saber expandir l’empresa a altres pobles catalans, i exportar a tot el món, amb una qualitat reconeguda. Ja sabem que la crisi també els afecta com a tothom, però sabem que el seu rating és bo per a tots nosaltres. L’esperit empresarial els ha permès donar feina, crear i compartir riquesa per a la seva gent, i fer arrelar en un lloc difícil com Ripoll una empresa de categoria, com si estiguessin en plena Suïssa.
Hauríem de convidar als nordamericans de Standards and Poors a Ripoll, i es meravellarien que en el monestir, en el marc del XXXIII Festival Internacional de Música, vam poder escoltar un magnífic concert de jazz americà a càrrec d’Ignasi Terraza, l’Esteve Pi, el Joan Chamorro i la seva estrella revelació, l’Andrea Motis. Els quals han rebut justament un dels Premis Altaveu del 2012. Estic segur que haurien valorat molt més alt el nivell dels catalans. No sabem si el futur sempre serà tant bo, però si podem tenir confiança en nosaltres mateixos. De les pedres del Pirineu s’han fet pans al ritme dels cants, però també de totes les pedres que n’hi ha pel món també en podrem fer pa, i fer-ne per a tothom!