Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Societat

L’Art de Trontollar

4

Aquest desembre he estat llegint el llibre de Joan Tello, titulat "L’Art de Trontollar", fet per l’editorial L’Index. No sé si seria un llibre acceptat o no en els grans circuits literaris. Ho dubto. Peró si sé que és un bon llibre de pensaments: les seves dites i les reflexions que provoquen en el lector obren camins nous. Entre la ironia i la tragèdia, ens ofereix la possibilitat de encarar-nos a la vida. Explorant els seus límits avui dia. Cercant la veritat pels camins, la experiència de la filo sofia, és a dir, la recerca de la saviesa. Un llibre que us recomano per aquestes festes ja que us acostarà al sentit més pregon del Nadal. Llum que il.lumina les tenebres.
Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Woody Allen es mereix la Creu de Sant Jordi

0

Les crítiques sobre la darrera pel.lícula de Woody Allen són prou bones. Després d’atorgar-li la categoria de bona comèdia, sense gaires pretensions, i sense ser una de les millors, la deixem alegrement de banda. Se suposa que no porta cap missatge, ni cap lliçó. Però el mestre Allen fa màgia i prestidigitació: ha filmat una faula. Un conte que tots els grans escoltem i llegim sense gaire interés. Amb el temps descobrirem el missatge amagat. Com feia aquell gran filòsof català Francesc Pujols que explicava les veritats en broma.

Woody Allen es mereix per la seva pel.lícula la Creu de Sant Jordi. Ja va dir que en faria una a Barcelona, però amb Scoop, l’Exclusiva, ha fet una cosa més interessant: explicar-nos la seva versió de la llegenda de Sant Jordi. Algú no ha reconegut en el màgic Allen a l’heroi del film: inclús mor com el Tirant lo Blanc. I potser no sembla l’antiheroi per excel.lència?. Amb aquesta lliçó demostra que la raó i el coratge tenen una imatge que no sempre són com ens imaginem. La princesa Scarlett Johanson triomfa en la seva aventura: sobreviu a l’amor, malgrat el desengany, i aconsegueix el reportatge. I sobretot descobreix la veritat, i aquesta la fa lliure. I quin és el rerafons de la faula: els americans senten una atracció fatal per Europa, pel seu refinament i la seva façana, que amaga també les seves perversions. Al final es descobreix que sota la crosta no tot és tant bo.
Parlant de Sant Jordi, us recordo que és el patró d’Anglaterra, i també de Catalunya. Per això mateix, m’agradaria fer veure que als catalans els hi passa el mateix que a la protagonista Sondra Pransky. Per una banda, s’ha de fer passar per una altra persona Jade Spence, per sortir amb el ric i criminal Peter Lyman. Això em recorda al paper que fem els catalans, que ens hem de canviar el nom per anar pel món, i amagar allò que som, tant si estem a França o a Espanya.
Per l’altra banda, parlem de l’atracció fatal de la protagonista, que com està enamorada, sembla que té la vena als ulls, i que em recorda la que sentim per les monarquies i estats europeus. Aquestos defensen els seus interessos, que van en contra del nostre poble. Estar i viure al continent europeu no vol dir ser monàrquic europeu, i els estats europeus ho saben, sigui un rei o una Unió Europea que ja no és una Comunitat. La pregunta que em faig com a català és la següent: Quan ens treurem la vena dels ulls? Sabem que estem més aprop dels Estats Units que de la Unió Europea en esperit i manera de pensar? Independentment del president Bush, dels quilòmetres de distància i dels prejudicis adquirits?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Escac, però No MAT

2

Després de la reunió de pastors que es va fer a Girona aquest mes, entre els presidents dels estats espanyol i francés, podem veure que les ovelles, és a dir, els catalans, estan ja tremolant. La trobada de caps d’estat a Catalunya, més que posar-se d’acord en uns temes determinats perquè ja van normalment molt d’acord, els ha servit per a realitzar tot cerimonial que tants els hi agrada. Una "mis en escène" que inclou una jugada en la partida d’escacs que juguen contra els habitants per on passarà la MAT. En termes esportius, han fet escac. Però no crec que encara sigui mat.

Els caps d’estat han cantat escac, posant la resolució de la guerra que porten amb les comarques de la Catalunya del Nord en mans de la Unió Europea. Una jugada interessada, és clar, on amb un moviment aparentment esportiu, han clavat una puntada de peu al cap. Portar un judici a unes instàncies que també són de part, i que recolzen obertament els interessos dels estats que els composen, més enllà de la hipocresia de la defensa dels ciutadans europeus. Aquesta setmana mateix, el comissari europeu Joaquin Almunia s’ha passejat per Barcelona per donar-los la raó.
Però encara no han guanyat, si han internacionalitzat el conflicte de la línia de la MAT, nosaltres també ho hem de fer. Caldria anar a les organitzacions internacionals conegudes demanant empara: des de Greenpeace fins als Estats Units d’Amèrica i les Nacions Unides. La Declaració dels Drets Humans que Espanya i França van signar al seu dia inclou el Dret a la Justícia, una justícia que ells mateixos estan vulnerant perquè fan de jutges i part. Cal buscar un tribunal i un jutjat que no estiguin viciats.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Idolatria en la Conferencia Episcopal Española

0
La defensa d’España com a bé comú per part de la Conferencia Episcopal Española suposa un escàndol per als catòlics catalans. Llegir la nota de premsa sobre la Instrucció Pastoral "Orientacions morales ante la situación actual de España" no ens pot deixar indiferents. Certament, no puc dir que sigui cap sant per parlar amb autoritat, però com a persona, i com a "catòlic" em veig en la necessitat d’expressar allò que em dicta la consciència.

No per ser escrita amb paraules més suaus, deixa de tenir la seva importància i gravetat. El fet és que un document pastoral es posiciona políticament d’una manera determinada: i aleshores no podem parlar d’"orientacions morals". Podem parlar de principis o criteris polítics, però no morals. Aquesta declaració institucional es posiciona en la defensa d’Espanya en el capítol tercer, tal com es diu en el seu resum. En els dos primers es pot parlar del laïcisme excloent i d’altres principis ètics i morals, però el tercer és clarament polític. I clarament contradictori: si el mateix document comença afirmant que hi ha un apartat titulat :"democracia y moral, donde
se explica que la democracia y los procedimientos democráticos
no son la última referencia moral de los ciudadanos,
y se ayuda a descubrir que los fundamentos prepolíticos
de la democracia radican en la verdad del ser humano", per després passar a posicionar-se sobre el terrorisme i els nacionalimes des d’un punt de vista espanyol : "En este punto se afirma que es objetivamente ilícita
cualquier colaboración con los terroristas, con los
que los apoyan, encubren o respaldan, y que una sociedad que
quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita
ni implícitamente a una organización terrorista
como representante político legítimo de ningún
sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor
político. Las víctimas del terrorismo ocupan
un lugar destacado en este epígrafe. Los Obispos les
expresan su afecto, respeto y solidaridad, extensibles a sus
familiares, amigos y personas que han sufrido directa o indirectamente
el terrorismo; respecto a los nacionalismos y sus exigencias
morales
, se aporta una palabra sosegada y serena que
ayude a orientarse en la valoración moral de los nacionalismos
en la situación concreta de España. La Iglesia
reconoce la legitimidad de las posiciones nacionalistas, siempre
que, como todo proyecto político justo, se justifiquen
en referencia al bien común de toda la población
directa o indirectamente afectada. La unidad histórica
y cultural de España puede ser manifestada y administrada
de muy diferentes maneras. En esta cuestión la Iglesia
se limita a recomendar a todos que piensen y actúen
con la máxima responsabilidad y rectitud, respetando
la verdad de los hechos y de la historia, considerando los
bienes de la unidad y de la convivencia de siglos
y guiándose
por criterios de solidaridad y respeto hacia el bien de los
demás; el capítulo termina con el apartado dedicado
al ejercicio de la caridad que refleja cómo
la Iglesia tiene que ser y aparecer, vivir y actuar, como
una verdadera comunidad de amor; un amor, vivido y practicado
con generosidad y eficacia, especialmente en aquellos casos
de urgencia como pueden ser, en la actualidad,
el fenómeno de la inmigración, los que no tienen
trabajo, los que están solos, o las mujeres víctimas
de la violencia doméstica, entre otros."
Com pot ser que la mateixa Conferencia Episcopal parli d’aquesta manera sense condemnar moralment el terrorisme d’estat del General Franco durant més de quaranta anys, sense deslegitimar el cop d’estat que el va portar al poder. Veuen la palla a l’ull i no miren la seva viga? Es pot criticar la memòria històrica des d’un punt de vista sectari? . És més, si com diuen que existeixen altres referents morals més enllà de la democràcia, com poden justificar la defensa d’un "bé comú" material com és l’estat espanyol? Les bones paraules no amaguen el fet escandalós que la Conferencia Episcopal anteposa la realitat d’Espanya com a imperi espanyol més enllà dels fets històrics que es remunten a cinc-cents anys només, deixant la resta en l’oblit interessat. Moralment, posen l’estat espanyol per davant del concepte de "catolicisme" com a principi de "comunitat universal" , i en aquest sentit "idolatren" una construcció política que com totes les coses d’aquest món, un dia no quedarà pedra sobre pedra. No alteren el Credo segons les seves conveniències, allò que critiquen tant com el "relativisme" no ho estan practicant ells mateixos?. I això sí que seria denunciable davant el Tribunal per a la Congregació de la Fe, l’antiga Inquisició, a l’Església de Sant Pere de Roma. Acaben el capítol tercer parlant de l’exercici de la caritat, en aspectes socials molt lloables, però a mi no m’esmenten, només sóc català.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Treient Foc pels Queixals

1
Després de les eleccions al Parlament de Catalunya, calia prendre’s un temps per reflexionar i pair els esdeveniments. En aquestos moments, el silenci és un bé preciós que de vegades no valorem com cal. I és molt necessari per poder escoltar. Sigui a un mateix o als altres amics i companys. Per poder saber d’on bufa el vent, veure’m com dança el pomer, que diu la cançó popular. Però a Sant Boi s’ha produït una turbonada que no deixarà ningú a Catalunya indiferent.

Ahir es van produir unes manifestacions al ple de l’ajuntament com no s’havien vist feia molts anys. Una constructora familiar va declarar una guerra immobiliària al consistori. Potser algú pensarà que és un fet interessant, però intrascendent. Crec que aquest no és el cas. Si Eugeni d’Ors treia punta de les coses, i l’anécdota es convertia en categoria, exposaré perquè crec que és un exemple paradigmàtic a tot Catalunya. Algú dirà que no ho podem comparar amb els escàndols immobiliàris de Marbella. Caldrà analitzar-lo.
Per una banda, malgrat que no es pot demostrar res, tothom dóna per segur que existeixen lligams molt estrets entre els constructors i els ajuntaments. La necessitat de finançament municipal, i dels partits, fa que s’hagi establert un sistema retroalimentat d’ingressos per urbanisme i edificacions en tots els ajuntaments. Ser el responsable d’urbanisme és el càrrec més cobejat de tot el país. Però els temps de les vaques grasses s’estan acabant.
Els marges de beneficis s’estan reduint a tots els sectors econòmics, incloent la construcció. Això representa que qualsevol entrebanc pot portar una empresa petita de mal borràs. I això que ha passat a Sant Boi demostra com les coses funcionen sobre expectatives, o sobre especulacions. S’emparaulen coses que es legalitzen posteriorment. I com que ara s’ha dit que no, quan sempre es diu que sí, es produeix el conflicte. Des de fora es pot veure fredament, però res més lluny de la realitat: sembla ser que sentiments personals poden haver provocat aquesta situació.
Ahir mateix al ple es van contractar moltes persones. Als ajuntaments s’hauria de fer un estudi per saber quantes persones de la mateixa família hi treballen, quanta gent contractada està afiliada al mateix partit o sindicat dels que governen el municipi. Si tot va de cara, no hi ha cap problema. Però què passa quan la gent que treballa en la mateixa empresa es baralla? Doncs que l’empresa es ressentirà per les lluites personals. I aquest foc soterrat s’escampa per les connexions i vincles establerts, afectant als partits, als municipis, als constructors, i en definitiva, als ciutadans. I això es pot extrapolar a molts ajuntaments del nostre país. En aquest cas, caldria prendre aquestes crisis com una oportunitat de fer net, i afrontar el futur amb optimisme. Per al bé de tota la nostra societat.
Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Epigrama Polític Pedrolià

0

Tot i que els blocs, i els seus textos, acostumen a ser força
originals, en aquest cas reproduiré un epigrama polític. Ara que
s’escalfen motors, es posa la primera i es va de cara a les eleccions
per al Parlament de Catalunya, serà oportú agafar una mica de
perspectiva històrica.
Epigrama
"Socialistes i convergents
es miren l’ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s’ensenyen les dents.
Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.
Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent."
Manuel de Pedrolo. 31 de gener del 1988.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Sant Galderic, patró català del Dia Mundial de l’Alimentació

3

Per aquelles casualitats, avui 16 d’octubre se celebra Sant Galderic, el patró dels pagesos catalans, substituït més tard per Sant Isidre. També coincideix amb el Dia Mundial de l’Alimentació vés per on. Ja sabem que els principals problemes per solucionar la fam són la producció dels aliments, però també la seva distribució. I com que avui dia domina la distribució, el paper de la Fundació Banc d’Aliments és molt important.

L’agricultura a Catalunya està experimentant un gran crisi, i la pagesia s’està reduint a marxes forçades. No només la duresa de la feina afecta a la gent que sempre hi ha treballat, sinó que la societat moderna els porta a l’extinció del seu mode de vida tradicional. Les contradiccions de la política agrària europea s’agreugen cada dia més, i el menjar es porta de països llunyans a preus sense competència. En aquestos moments, les grans distribuïdores es queden els marges de beneficis. Un pagès d’aquí rebrà un preu molt baix, i el treballador ho comprarà en el mercat multiplicat per cent. Les iniciatives d’aprofitament dels recursos excedentaris d’aliments que no es poden vendre permeten fer arribar als nostres pobres aliments de primera necessitat. La tasca del Banc d’Aliments és important, i pel que fa a Sant Boi, cal dir que hi han llogat una nau recentment. De fet, és una cosa semblant al que fan els nostres captaires quan remenen els contenidors aprop dels supermercats. Per al futur del nostre país sempre serà vital disposar d’un fons d’aliments, no fos cas que qualsevol dia el menjar de fora no hi arribés com fins ara.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Gulaix Hongarès

3

Aquestos dies Hongria està passant per moments polítics i socials agitats. A Europa mateix, a les portes de la Unió Europea, el primer ministre s’enfronta a les manifestacions de protesta per haver mentit durant la campanya electoral per a ser reelegit l’any 2005. Aquell estiu vaig estar per allà casualment, i encara podré donar algunes pinzellades relacionades amb el tema.

Per exemple, a tots els turistes que ja hàgin visitat Budapest, la seva capital, hauran trobat una ciutat que de mica en mica es posa al dia. Després de la caiguda del mur, el país ha fet molts progressos gràcies a la seva situació estratègica, una mà d’obra qualificada, i l’impuls del turisme. Però potser amb aquest ritme, no n’hi ha prou. I caldrà fer més reformes, que és allò que està demanant el primer ministre precisament.
Jo diria que tot això bé del menjar. M’explicaré, els hongaresos són descendents dels huns, poble vingut fa segles de les estepes. Allà estan acostumats a menjar d’una altra manera: primer et portaran una sopa dolça, amb fruites, i després un bon estofat, normalment, gulaix, que és molt fort i condimentat. Per això, penso que el primer ministre va donar una mica de sopa dolça als seus ciutadans durant les eleccions. I ara toca prendre el gulaix, que comporta una digestió pesada. Una altra casualitat va fer que féssim una ruta pel llac Balaton, gairebé un mar interior al cor del país. I en un d’aquells poblets turístics que voregen el gran llac, Balatonozod, es va fer la reunió del partit on s’han filtrat, de manera interessada, les paraules del primer ministre. Només caldria recordar la sèrie de "Sí, primer ministre" imaginant-nos Sir Humphrey remenant les cireres. Ves a saber si tot això va ser fruit d’uns moments de plàcid relax, potser fins i tot acompanyat d’algun dels molts turistes alemanys que visiten la zona.
Bé, com que a Hongria van a la inversa, com els noms, amb permís de Bartok, Bela, el podem fer servir de mirall nostre. Aquí comencem amb una amanida o entrant lleuger, com les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys, amb el Tripartit, que promet un dinar de campionat, després surt el primer plat amb Rodríguez Zapatero de president a Madrid, amb un toc agre, el segon plat arriba acompanyat sense guarnició, i les postres són decebedores, amb Maragall i ERC fora de joc. Ara que s’acosten les eleccions de Tots Sants, esperem que el cuiner president hagi millorat el nivell. De moment, ja comença triant els ingredients: Rodríguez Ibarra i Bono fora, Montilla i Mas entren en el menú. Després, tot dependrà de la gana que tinguem els catalans, de moment ens faran correr una bona marató electoral per fer venir la gana, ja ens podem preparar. Sinó sempre podem agafar un cap de setmana fantàstic amb la parella per Budapest.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Els Alemanys treuen la Bandera

0

Aquest estiu vaig estar de vacances per Alemanya, concretament a l’estat o land de Renània del Nord-Westfàlia. No era la primera vegada que estava en aquest país. I vaig trobar algunes novetats, i algunes possibles comparacions.

La primera cosa que em va sobtar respecte als anys anteriors, fa dos o tres anys, va ser la presència de banderes alemanyes al carrer. Sembla una cosa normal, però de fet, allà només les trobaves en els llocs oficials i en festes assenyalades. Enguany, molta gent les portava penjant del seu cotxe. Això em van confirmar que havia passat després dels Mundials de futbol. L’havien tret al carrer per donar suport al seu país, i molts no les havien guardat. Les possibles explicacions que se m’acudeixen són les següents: Alemanya ha passat un període de recessió econòmica, amb caiguda dels preus amb l’adopció de l’euro, un increment de l’atur, i una pèrdua de cobertures socials. Això encara fa sentir els seus efectes. Tot i que el transport és més car que aquí, un apartament en una ciutat mitjana alemanya d’uns 400.000 habitants costa uns 300? al mes. Una casa a les afores d’aquesta ciutat costaria uns 200.000? només. Inclús els preus dels productes als supermercats com el Lidl són una mica més barats que aquí a Catalunya. De fet, l’altre dia vaig llegir una carta d’un lector en un diari que corroborava aquestes afirmacions amb el titular següent: "Aquí ens estan estafant".
Les comparacions són odioses, en aquest cas. Cal tenir en compte que la recessió alemanya suporta els costos de la reunificació, i sobretot, de la Unió Europea, on és el major contribuent. Però això un dia o l’altre s’acaba, i es cobren els deutes. Un exemple el tenim en la compra d’Endesa per part d’Eon. O en el tancament d’empreses per traslladar la producció a països d’Europa de l’Est. O que en el proper període de negociació dels pressupostos comunitaris, hom reduirà progressivament els diners que rep Espanya. I tant que les comparacions són odioses, cap a on es dirigiran les mirades dels catalans quan confrontin la seva situació econòmica amb la dels alemanys?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Nou Pasqual

0
Publicat el 23 d'agost de 2006

Si algú ha vist el títol, pensarà de seguida que vaig a parlar sobre el president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall. Però no serà així. Parlaré d’un llibre editat ara fa cent anys, el 1906, per Francesc Pujols: "El Nuevo Pascual o La Prostitución" reeditat el 2005 per Edicions i Propostes Culturals Andana SL de Vilafranca del Penedès. Com que en Francesc Pujols tenia una relació molt estreta amb Joan Maragall, el poeta, i avantpassat de l’actual president, si no és una casualitat, és una de tantes paradoxes de la vida.

Perquè en Francesc Pujols va compondre amb el pseudònim d’Augusto Altozanos aquest llibre en la seva joventut. Però en ell, més enllà de la filosofia, assistim al desplegament de l’art de la paradoxa. I aquesta forma vital fa de Pujols un mestre en el seu camp. Perquè si la paradoxa forma part de la vida, en Pujols dóna nova vida a la paradoxa. Algú s’escandalitzaria del llibre, però de fet, ens podem escandalitzar de la vida? podem donar una perspectiva diferent a la nostra manera de viure?. D’això parla Pujols: la filosofia de la vida ens obliga a acarar-nos a les seves veritats i a les seves mentides, i en tot cas, a prendre partit. A acceptar la vida, i a acceptar-nos com som. I d’aquí surt el concepte de saviesa, que rau en "la joia de viure".
Per aquells que els hi vingui de gust trobaran en la seva lectura moltes paradoxes. I molts nivells metafòrics: des de l’amor i el sexe, el seu lligam o no amb la religió, la creença o no en Déu que comporta viure o no amb Ell, la vida a la terra i al cel, i el cristianisme en la nostra existència. També trobarà aquesta paradoxa lingüística, el llibre està escrit en castellà traduït literalment del català, per allò de "alquilar sillas". En aquest àmbit juga i se’n riu amb els catalans que escriuen en castellà, potser Pujols serà present a la Fira de Frankfurt?. O potser és a l’inrevès?.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Epigrama Polític Pedrolià

2
Publicat el 16 d'agost de 2006

Tot i que els blocs, i els seus textos, acostumen a ser força originals, en aquest cas reproduiré un epigrama polític. Ara que s’escalfen motors, es posa la primera i es va de cara a les eleccions per al Parlament de Catalunya, serà oportú agafar una mica de perspectiva històrica.
Epigrama
"Socialistes i convergents
es miren l’ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s’ensenyen les dents.
Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.
Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent."
Manuel de Pedrolo. 31 de gener del 1988.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Pit-Roig de Sant Boi

0
Al pic del migdia, a la cantonada del meu carrer vaig trobar un ocell petit mort. Era un pit-roig, difícils de trobar a la ciutat. Un altre detall interessant era que estava anellat. Com que conec gent d’associacions de medi ambient, i natura, que en saben molt del tema dels ocells a Sant Boi, el vaig recollir.
El vaig ficar en una bossa de plàstic, i el vaig guardar en el congelador fins a trobar el dia de portar-lo als entesos. Com que la reunió del Consell de Medi Ambient no era fins al dilluns a la tarda, allà es va quedar. Tanmateix, un fet inesperat va passar dilluns al matí. Em vaig assabentar que en Joan Puig havia mort. Era un santboià de tota la vida. I havia treballat a la Caixa durant molts anys. El darrer any estava de baixa per culpa del càncer que el va assetjar. No se n’havia sortit. I tot i que potser no el coneixia gaire, però si a alguns companys seus, vaig afegir-me a la missa que es va fer a la parròquia. Quin estiu, l’Agustí, i ara ell, van aplegar molts santboians que van omplir a vessar l’esglèsia. A dos quarts de cinc ja t’havies de posar als laterals de la gent que hi havia. A la sortida vaig poder saludar i parlar amb alguns companys. Ja estava tot dit. O no?
Cap a les set vaig anar a la reunió. A la cartera portava la bossa de plàstic amb el pit-roig. I quan va acabar el consell, em vaig acostar a l’Andrés, d’una associació naturalista santboiana, i li vaig ensenyar l’ocell perquè poguessin fer el seguiment de l’anella, i poder saber-ne més. Quan l’hi va donar un cop d’ull, la seva cara va canviar. Estava emprenyat, resultava que l’anella del pit-roig no era oficial, que en tot cas, pertanyia a un ocellaire particular. Això volia dir que el pit-roig havia estat engabiat, i que s’havia mort perquè són aus silvestres que mengen insectes i no poden estar tancades. Amb disgust, em va dir que llencés l’ocell a les escombraries.
Així ho vaig fer, però aquesta anecdota em va fer pensar. I més després de tot lo que havia passat aquell dia, i els anteriors. La natura havia donat al pit-roig el seu sentit, però els homes de vegades el canviem. I no pensem que les coses, i les persones, som com som. Voler-les tancar, quan no toca, o voler-les d’una altra manera, és com jugar a ser Déu. I el fruit de l’arbre del coneixement és amarg per als homes. En tot cas, no crec que la mort de l’ocell fos en va. Tanmateix, la qüestió que em faig és si la lliçó apresa es referia al Joan, a mi o a qualsevol de nosaltres mateixos?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La mare i la filla

0

La setmana passada vaig anar a buscar el diari El Punt, com cada dia, al quiosc de la Riera Basté. Però aquell dijous estava tancat. Al davant es trobava el cunyat de l’Alfonso explicant als clients habituals que la seva filla havia mort. Només tenia 38 anys. Li deien Paqui, i havia deixat dos nens petits. No la coneixia personalment, potser de vista, però sempre et sap greu per la repercussió en les persones que tractes. En aquest cas, el "meu quiosquer". En aquestos casos, les paraules sempre es queden curtes.
Aleshores vaig marxar cap a una jornada sobre empreses d’inserció laboral que es feia a la biblioteca de la Muntanyeta. Una d’aquestes empreses que es diu Txoko havia de servir la pausa del cafè i l’aperitiu del migdia. A la pausa que van muntar puntualment, només es trobava una noia. I la seva expressió era una mica seriosa. De vegades, no hi donem gaire importància, perquè pensem que són impressions pròpies sense gaire trascendència. Però aquest no va ser el cas.
L’aperitiu del migdia es va suspendre, i extranyat vaig preguntar als responsables de l’acte perquè havien canviat el programa. Va resultar que la cap d’aquest equip, qui dirigia aquestos treballadors amb problemes d’inserció laboral, havia mort el dia abans. El seu nom era Paqui. No calia ser gaire espavilat per lligar caps. En unes hores vaig conèixer més d’aquella persona que durant tots els anys que he estat vivint a Sant Boi. Per a l’Alfonso era la seva filla, i per als altres era la seva mare. En el seu record i de tots aquells que la van conèixer i estimar.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Elegia d’Agustí Torrents

0
Publicat el 10 de juny de 2006

Aquest migdia estava mirant les notícies a la televisió quan han parlat de l’accident d’un escalador a la muntanya del Pedraforca. Al cap ha vingut el pensament que no fós algun membre del Centre Excursionista de Sant Boi, però sense el nom, això era un suposar. Tanmateix una hora més tard em trucava un amic per avisar que l’Agustí Torrents havia mort. Una mica sobtat i incrèdul, perquè d’ell no t’ho podies pas imaginar. La seva experiència i coratge l’havien portat a molts cims. Alguns, com l’Everest, se li havien resistit. Mai per la seva causa, en tot cas, per coses com el temps o altres inconvenients externs. De l’Everest va tornar amb una infecció als pulmons que va superar amb esforç, però de la qual ja no paràvem esment. De l’any passat fins ara s’havia refet, i ple d’ànims tornava a estar al capdavant en les seves lluites i projectes vitals. Sense saber-ho, ha estat un període de gràcia.
Tres Francescs m’han trucat aquesta tarda per parlar-me dels trist esdeveniment. Tots ells el coneixien personalment, tots tres d’àmbits socials i laborals completament diferents, tal era la seva capacitat de respecte per tothom i de diàleg. Tots tres el trobaran a faltar, no tant potser com la seva família i amics més íntims.
Tanmateix, era un "prohom" santboià si encara hi ha algú que es mereixi aquest títol. Era un referent de la nostra ciutat, i malgrat que no sempre va fer el cim de les muntanyes, l’Agustí Torrents sempre serà respectat i admirat com una persona que va portar al cim la seva vida.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Es busquen còmplices per acabar amb l’Ateneu Santboià

0

Sembla ser que la fi de l’Ateneu Santboià està pròxima. El seu estat és de coma profund des de fa anys. I ara l’empresa que es va quedar tot en la subhasta està a punt de pactar amb l’equip de govern de l’Ajuntament. Els tants per cent ja no són gaire importants, quan ja no es parla del 100 per cent. Els socis santboians van deixar a les últimes l’ateneu, i quan la gent ja no dóna suport a una cosa, aquesta decau i es marceix. L’ajuntament era la última esperança d’alguns socis que mantenien vius els records sentimentals i els valors que representava com a símbol de progrés dels ciutadans. Però a la subhasta el govern municipal no hi va anar. Per a ells representava una altra cosa. I ara és la seva.

Qui mana a l’Ajuntament vol anar per feina. De cara a les eleccions quedaran molt bé perquè podran urbanitzar la zona, fer calaix i a més a més, diran que hauran tret la discoteca del poble. S’hauran acabat els problemes de soroll, de convivència i brutícia. Tota una sèrie de problemes que els ciutadans de Sant Boi ens hauríem estalviat si l’ajuntament haguès anat a la subhasta. Ara ho arreglaran, quan tot això ens ho podíem haver estalviat si fessin bé la feina.
Com que són molt generosos, o potser és que no tenen la consciència gaire tranquil.la, busquen còmplices entre l’oposició. A canvi d’alguna part en el botí, que ells decidiran, que per això manen, enrolaran algun soldat més al pelotó d’execució. Aquest és el truc de la bala de fogueig, perquè hi hagi dubte en la culpabilitat. Però no dubtaran a delatar-se entre ells, si cal salvar la pell. Sonen els cants de sirena que volen atrapar Ulises en el seu viatge a Itaca. Podran els regidors acceptar la voluntat dels votants que els van escollir per representar-los?
En nom del progrés, la riquesa, els valors i el "bon rotllo" , que va denunciar l’antropòleg Manuel Delgado, es poden matar moltes coses. Serà casualitat que el dilema que es planteja a Sant Boi és el mateix que l’escriptor Paulo Coelho descriu en la seva novel.la "El dimoni i la senyora Prym"?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari