Els Ponts de Sant Boi

Aquesta setmana passada s’ha produït la mort d’una nena santboiana de deu anys, sembla ser que per problemes en una operació d’apendicitis. Els pares i la família eren coneguts a la nostra ciutat, i molta gent els va acompanyar en el dia de l’enterrament. Com sabem del cert en aquesta vida, és que algun dia ens n’anirem.
Però normalment no l’afrontem de cara. I la nostra prepotent societat viu d’esquenes a ella.

Casualment, el mateix dia es va conèixer la notícia de la troballa d’un cotxe estimbat a prop del pantà de Boadella. Allà van trobar les restes d’una noia que va desaparèixer feia deu anys igualment. El fet que coincideixin els deu anys de la desaparició d’aquesta noia, i de l’edat d’aquesta nena, ens ha sobtat una mica. No sabem per quina casualitat s’ha esdevingut això. I encara fa més incomprensibles la seva mort. Acceptar aquesta llei de la vida és molt dur, però també ens hauria de permetre viure com cal, i aprofitar els moments que tenim. I això no vol dir còrrer més, com potser va passar amb un motorista que va sortir de la carretera BV-2002 aquest cap de setmana, morint a conseqüències de les ferides. I no val tampoc que vagis en BMW, Kawasaki o tinguem un nivell de vida alt. Aquest dilluns se celebrava la missa en record d’en Lauro Clariana, santboià de primera fila. La mort se’ns emportarà a tots per igual.
Precisament, el mes de desembre passat Cal Ninyo es va omplir per sorpresa amb la projecció del documental d’Elisabeth Kuebler-Ross: Per què la vida costa?-"Lliçons de Vida", que parla al voltant de la mort. En tot cas, ens queda el record dels éssers estimats, i dels moments que vam compartir aquí. Així sia.

Aquest mes de desembre es va presentar la Fundació Maria-Mercè Marçal a Sabadell. Aquesta escriptora va estar vinculada a Sant Boi, i potser ha arribat el moment d’acostar-nos a la seva figura. En certa manera desconeguda per a mi, de tant en tant em trobava algun senyal del seu pas per la vida. Senyals sense sentit, amb un significat per descobrir.


Com aquell poema "Cavall Sense Brida" musicat per Celdoni Fonoll, retrobat en el llibre "Bruixa de Dol" editat per Edicions62. Un llibre de lectura prescriptiva per al batxillerat avui dia. Bona pensada per a la professora Maria-Mercè Marçal que va ensenyar a Sant Boi de Llobregat. Una escriptora amb la denominació d’origen lleidatana, marca que compartia amb Manuel de Pedrolo. Escriptors de combat enmig de l’ambient barceloní de la transició. Una escriptora que va aplegar una colla, i van fundar l’Editorial El Mall al carrer Llibertat de la nostra ciutat. Una trajectòria vital per entre la literatura, l’ensenyament, la política nacional i feminista, la sexualitat, etc…
In MeMoriaM de Maria-Mercè Marçal, que va morir fa anys, com deia ella mateixa a la seva divisa: "tres voltes rebel". D’aquells rebels que diuen que van fracassar. Però aquella flor amb espines va donar els seus fruits: fos amb la literatura, amb les filles que porten el nom d’Heura, amb uns llibres d’el Mall que tothom busca ara. Com el gra de blat que cau i mor, perquè pugui donar fruit el dia de demà que és avui.

Aquest desembre he estat llegint el llibre de Joan Tello, titulat "L’Art de Trontollar", fet per l’editorial L’Index. No sé si seria un llibre acceptat o no en els grans circuits literaris. Ho dubto. Peró si sé que és un bon llibre de pensaments: les seves dites i les reflexions que provoquen en el lector obren camins nous. Entre la ironia i la tragèdia, ens ofereix la possibilitat de encarar-nos a la vida. Explorant els seus límits avui dia. Cercant la veritat pels camins, la experiència de la filo sofia, és a dir, la recerca de la saviesa. Un llibre que us recomano per aquestes festes ja que us acostarà al sentit més pregon del Nadal. Llum que il.lumina les tenebres.
Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Les crítiques sobre la darrera pel.lícula de Woody Allen són prou bones. Després d’atorgar-li la categoria de bona comèdia, sense gaires pretensions, i sense ser una de les millors, la deixem alegrement de banda. Se suposa que no porta cap missatge, ni cap lliçó. Però el mestre Allen fa màgia i prestidigitació: ha filmat una faula. Un conte que tots els grans escoltem i llegim sense gaire interés. Amb el temps descobrirem el missatge amagat. Com feia aquell gran filòsof català Francesc Pujols que explicava les veritats en broma.

Woody Allen es mereix per la seva pel.lícula la Creu de Sant Jordi. Ja va dir que en faria una a Barcelona, però amb Scoop, l’Exclusiva, ha fet una cosa més interessant: explicar-nos la seva versió de la llegenda de Sant Jordi. Algú no ha reconegut en el màgic Allen a l’heroi del film: inclús mor com el Tirant lo Blanc. I potser no sembla l’antiheroi per excel.lència?. Amb aquesta lliçó demostra que la raó i el coratge tenen una imatge que no sempre són com ens imaginem. La princesa Scarlett Johanson triomfa en la seva aventura: sobreviu a l’amor, malgrat el desengany, i aconsegueix el reportatge. I sobretot descobreix la veritat, i aquesta la fa lliure. I quin és el rerafons de la faula: els americans senten una atracció fatal per Europa, pel seu refinament i la seva façana, que amaga també les seves perversions. Al final es descobreix que sota la crosta no tot és tant bo.
Parlant de Sant Jordi, us recordo que és el patró d’Anglaterra, i també de Catalunya. Per això mateix, m’agradaria fer veure que als catalans els hi passa el mateix que a la protagonista Sondra Pransky. Per una banda, s’ha de fer passar per una altra persona Jade Spence, per sortir amb el ric i criminal Peter Lyman. Això em recorda al paper que fem els catalans, que ens hem de canviar el nom per anar pel món, i amagar allò que som, tant si estem a França o a Espanya.
Per l’altra banda, parlem de l’atracció fatal de la protagonista, que com està enamorada, sembla que té la vena als ulls, i que em recorda la que sentim per les monarquies i estats europeus. Aquestos defensen els seus interessos, que van en contra del nostre poble. Estar i viure al continent europeu no vol dir ser monàrquic europeu, i els estats europeus ho saben, sigui un rei o una Unió Europea que ja no és una Comunitat. La pregunta que em faig com a català és la següent: Quan ens treurem la vena dels ulls? Sabem que estem més aprop dels Estats Units que de la Unió Europea en esperit i manera de pensar? Independentment del president Bush, dels quilòmetres de distància i dels prejudicis adquirits?

Després de la reunió de pastors que es va fer a Girona aquest mes, entre els presidents dels estats espanyol i francés, podem veure que les ovelles, és a dir, els catalans, estan ja tremolant. La trobada de caps d’estat a Catalunya, més que posar-se d’acord en uns temes determinats perquè ja van normalment molt d’acord, els ha servit per a realitzar tot cerimonial que tants els hi agrada. Una "mis en escène" que inclou una jugada en la partida d’escacs que juguen contra els habitants per on passarà la MAT. En termes esportius, han fet escac. Però no crec que encara sigui mat.

Els caps d’estat han cantat escac, posant la resolució de la guerra que porten amb les comarques de la Catalunya del Nord en mans de la Unió Europea. Una jugada interessada, és clar, on amb un moviment aparentment esportiu, han clavat una puntada de peu al cap. Portar un judici a unes instàncies que també són de part, i que recolzen obertament els interessos dels estats que els composen, més enllà de la hipocresia de la defensa dels ciutadans europeus. Aquesta setmana mateix, el comissari europeu Joaquin Almunia s’ha passejat per Barcelona per donar-los la raó.
Però encara no han guanyat, si han internacionalitzat el conflicte de la línia de la MAT, nosaltres també ho hem de fer. Caldria anar a les organitzacions internacionals conegudes demanant empara: des de Greenpeace fins als Estats Units d’Amèrica i les Nacions Unides. La Declaració dels Drets Humans que Espanya i França van signar al seu dia inclou el Dret a la Justícia, una justícia que ells mateixos estan vulnerant perquè fan de jutges i part. Cal buscar un tribunal i un jutjat que no estiguin viciats.

Tot i que els blocs, i els seus textos, acostumen a ser força
originals, en aquest cas reproduiré un epigrama polític. Ara que
s’escalfen motors, es posa la primera i es va de cara a les eleccions
per al Parlament de Catalunya, serà oportú agafar una mica de
perspectiva històrica.
Epigrama
"Socialistes i convergents
es miren l’ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s’ensenyen les dents.
Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.
Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent."
Manuel de Pedrolo. 31 de gener del 1988.

Per aquelles casualitats, avui 16 d’octubre se celebra Sant Galderic, el patró dels pagesos catalans, substituït més tard per Sant Isidre. També coincideix amb el Dia Mundial de l’Alimentació vés per on. Ja sabem que els principals problemes per solucionar la fam són la producció dels aliments, però també la seva distribució. I com que avui dia domina la distribució, el paper de la Fundació Banc d’Aliments és molt important.

L’agricultura a Catalunya està experimentant un gran crisi, i la pagesia s’està reduint a marxes forçades. No només la duresa de la feina afecta a la gent que sempre hi ha treballat, sinó que la societat moderna els porta a l’extinció del seu mode de vida tradicional. Les contradiccions de la política agrària europea s’agreugen cada dia més, i el menjar es porta de països llunyans a preus sense competència. En aquestos moments, les grans distribuïdores es queden els marges de beneficis. Un pagès d’aquí rebrà un preu molt baix, i el treballador ho comprarà en el mercat multiplicat per cent. Les iniciatives d’aprofitament dels recursos excedentaris d’aliments que no es poden vendre permeten fer arribar als nostres pobres aliments de primera necessitat. La tasca del Banc d’Aliments és important, i pel que fa a Sant Boi, cal dir que hi han llogat una nau recentment. De fet, és una cosa semblant al que fan els nostres captaires quan remenen els contenidors aprop dels supermercats. Per al futur del nostre país sempre serà vital disposar d’un fons d’aliments, no fos cas que qualsevol dia el menjar de fora no hi arribés com fins ara.

Aquestos dies Hongria està passant per moments polítics i socials agitats. A Europa mateix, a les portes de la Unió Europea, el primer ministre s’enfronta a les manifestacions de protesta per haver mentit durant la campanya electoral per a ser reelegit l’any 2005. Aquell estiu vaig estar per allà casualment, i encara podré donar algunes pinzellades relacionades amb el tema.

Per exemple, a tots els turistes que ja hàgin visitat Budapest, la seva capital, hauran trobat una ciutat que de mica en mica es posa al dia. Després de la caiguda del mur, el país ha fet molts progressos gràcies a la seva situació estratègica, una mà d’obra qualificada, i l’impuls del turisme. Però potser amb aquest ritme, no n’hi ha prou. I caldrà fer més reformes, que és allò que està demanant el primer ministre precisament.
Jo diria que tot això bé del menjar. M’explicaré, els hongaresos són descendents dels huns, poble vingut fa segles de les estepes. Allà estan acostumats a menjar d’una altra manera: primer et portaran una sopa dolça, amb fruites, i després un bon estofat, normalment, gulaix, que és molt fort i condimentat. Per això, penso que el primer ministre va donar una mica de sopa dolça als seus ciutadans durant les eleccions. I ara toca prendre el gulaix, que comporta una digestió pesada. Una altra casualitat va fer que féssim una ruta pel llac Balaton, gairebé un mar interior al cor del país. I en un d’aquells poblets turístics que voregen el gran llac, Balatonozod, es va fer la reunió del partit on s’han filtrat, de manera interessada, les paraules del primer ministre. Només caldria recordar la sèrie de "Sí, primer ministre" imaginant-nos Sir Humphrey remenant les cireres. Ves a saber si tot això va ser fruit d’uns moments de plàcid relax, potser fins i tot acompanyat d’algun dels molts turistes alemanys que visiten la zona.
Bé, com que a Hongria van a la inversa, com els noms, amb permís de Bartok, Bela, el podem fer servir de mirall nostre. Aquí comencem amb una amanida o entrant lleuger, com les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys, amb el Tripartit, que promet un dinar de campionat, després surt el primer plat amb Rodríguez Zapatero de president a Madrid, amb un toc agre, el segon plat arriba acompanyat sense guarnició, i les postres són decebedores, amb Maragall i ERC fora de joc. Ara que s’acosten les eleccions de Tots Sants, esperem que el cuiner president hagi millorat el nivell. De moment, ja comença triant els ingredients: Rodríguez Ibarra i Bono fora, Montilla i Mas entren en el menú. Després, tot dependrà de la gana que tinguem els catalans, de moment ens faran correr una bona marató electoral per fer venir la gana, ja ens podem preparar. Sinó sempre podem agafar un cap de setmana fantàstic amb la parella per Budapest.

Aquest estiu vaig estar de vacances per Alemanya, concretament a l’estat o land de Renània del Nord-Westfàlia. No era la primera vegada que estava en aquest país. I vaig trobar algunes novetats, i algunes possibles comparacions.

La primera cosa que em va sobtar respecte als anys anteriors, fa dos o tres anys, va ser la presència de banderes alemanyes al carrer. Sembla una cosa normal, però de fet, allà només les trobaves en els llocs oficials i en festes assenyalades. Enguany, molta gent les portava penjant del seu cotxe. Això em van confirmar que havia passat després dels Mundials de futbol. L’havien tret al carrer per donar suport al seu país, i molts no les havien guardat. Les possibles explicacions que se m’acudeixen són les següents: Alemanya ha passat un període de recessió econòmica, amb caiguda dels preus amb l’adopció de l’euro, un increment de l’atur, i una pèrdua de cobertures socials. Això encara fa sentir els seus efectes. Tot i que el transport és més car que aquí, un apartament en una ciutat mitjana alemanya d’uns 400.000 habitants costa uns 300? al mes. Una casa a les afores d’aquesta ciutat costaria uns 200.000? només. Inclús els preus dels productes als supermercats com el Lidl són una mica més barats que aquí a Catalunya. De fet, l’altre dia vaig llegir una carta d’un lector en un diari que corroborava aquestes afirmacions amb el titular següent: "Aquí ens estan estafant".
Les comparacions són odioses, en aquest cas. Cal tenir en compte que la recessió alemanya suporta els costos de la reunificació, i sobretot, de la Unió Europea, on és el major contribuent. Però això un dia o l’altre s’acaba, i es cobren els deutes. Un exemple el tenim en la compra d’Endesa per part d’Eon. O en el tancament d’empreses per traslladar la producció a països d’Europa de l’Est. O que en el proper període de negociació dels pressupostos comunitaris, hom reduirà progressivament els diners que rep Espanya. I tant que les comparacions són odioses, cap a on es dirigiran les mirades dels catalans quan confrontin la seva situació econòmica amb la dels alemanys?

Si algú ha vist el títol, pensarà de seguida que vaig a parlar sobre el president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall. Però no serà així. Parlaré d’un llibre editat ara fa cent anys, el 1906, per Francesc Pujols: "El Nuevo Pascual o La Prostitución" reeditat el 2005 per Edicions i Propostes Culturals Andana SL de Vilafranca del Penedès. Com que en Francesc Pujols tenia una relació molt estreta amb Joan Maragall, el poeta, i avantpassat de l’actual president, si no és una casualitat, és una de tantes paradoxes de la vida.

Perquè en Francesc Pujols va compondre amb el pseudònim d’Augusto Altozanos aquest llibre en la seva joventut. Però en ell, més enllà de la filosofia, assistim al desplegament de l’art de la paradoxa. I aquesta forma vital fa de Pujols un mestre en el seu camp. Perquè si la paradoxa forma part de la vida, en Pujols dóna nova vida a la paradoxa. Algú s’escandalitzaria del llibre, però de fet, ens podem escandalitzar de la vida? podem donar una perspectiva diferent a la nostra manera de viure?. D’això parla Pujols: la filosofia de la vida ens obliga a acarar-nos a les seves veritats i a les seves mentides, i en tot cas, a prendre partit. A acceptar la vida, i a acceptar-nos com som. I d’aquí surt el concepte de saviesa, que rau en "la joia de viure".
Per aquells que els hi vingui de gust trobaran en la seva lectura moltes paradoxes. I molts nivells metafòrics: des de l’amor i el sexe, el seu lligam o no amb la religió, la creença o no en Déu que comporta viure o no amb Ell, la vida a la terra i al cel, i el cristianisme en la nostra existència. També trobarà aquesta paradoxa lingüística, el llibre està escrit en castellà traduït literalment del català, per allò de "alquilar sillas". En aquest àmbit juga i se’n riu amb els catalans que escriuen en castellà, potser Pujols serà present a la Fira de Frankfurt?. O potser és a l’inrevès?.

Tot i que els blocs, i els seus textos, acostumen a ser força originals, en aquest cas reproduiré un epigrama polític. Ara que s’escalfen motors, es posa la primera i es va de cara a les eleccions per al Parlament de Catalunya, serà oportú agafar una mica de perspectiva històrica.
Epigrama
"Socialistes i convergents
es miren l’ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s’ensenyen les dents.
Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.
Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent."
Manuel de Pedrolo. 31 de gener del 1988.

La setmana passada vaig anar a buscar el diari El Punt, com cada dia, al quiosc de la Riera Basté. Però aquell dijous estava tancat. Al davant es trobava el cunyat de l’Alfonso explicant als clients habituals que la seva filla havia mort. Només tenia 38 anys. Li deien Paqui, i havia deixat dos nens petits. No la coneixia personalment, potser de vista, però sempre et sap greu per la repercussió en les persones que tractes. En aquest cas, el "meu quiosquer". En aquestos casos, les paraules sempre es queden curtes.
Aleshores vaig marxar cap a una jornada sobre empreses d’inserció laboral que es feia a la biblioteca de la Muntanyeta. Una d’aquestes empreses que es diu Txoko havia de servir la pausa del cafè i l’aperitiu del migdia. A la pausa que van muntar puntualment, només es trobava una noia. I la seva expressió era una mica seriosa. De vegades, no hi donem gaire importància, perquè pensem que són impressions pròpies sense gaire trascendència. Però aquest no va ser el cas.
L’aperitiu del migdia es va suspendre, i extranyat vaig preguntar als responsables de l’acte perquè havien canviat el programa. Va resultar que la cap d’aquest equip, qui dirigia aquestos treballadors amb problemes d’inserció laboral, havia mort el dia abans. El seu nom era Paqui. No calia ser gaire espavilat per lligar caps. En unes hores vaig conèixer més d’aquella persona que durant tots els anys que he estat vivint a Sant Boi. Per a l’Alfonso era la seva filla, i per als altres era la seva mare. En el seu record i de tots aquells que la van conèixer i estimar.