El bloc d'en Roc Fernàndez

Aquests dies no he tingut connexió a casa i no he pogut actualitzar el Bloc amb tot el que volia apuntar del viatge a la Toscana. Ara que puc ho afegeixo com a exercici per no oblidar-ho. De la Toscana em va encantar el pasisatge, vinyes en reglera, oliveres, camins vorejats per xipres i magnolies.

El dilluns 6 d’agost vam ser a San Giminiano per la tarda. San Giminiano és un poblet encantador enmmig d’aquest paisatge que us describia abans. Encara es respira el caràcter medieval però actualment és un població turística amb molt encant (em recorda a Pals i l’Empordanet d’en Pla).

El dimecres també vam baixar fins a un poble del sud de la Toscana, Motalcino. El sud de la Toscana és més sec i al pasiatge anteriorment descrit s’hi afegeixen extensions de camps de blat. Però el paisatge és igualment impressionant. Motalcino és un poblet també medieval, amb una fortificacició a l’entorn de la qual va créixer el poble. Actualment em semblar un poble d’estiueig, i sobretot, és terra de vi. Allà s’hi fan un dels millors vins d’Itàlia, el Brunello. És prop d’una altra regió vinicola important per la que també vam passar, el Chanti. És aquell vi que et porten amb aquella ampolla característica de vidre i palla.

Motalcino està ple de petites bodeges i tendes on venen vi. Vam ser en una tenda -degustació que hi ha a l’antic Castell on pot provar una bona copa de Brunello. Tot plegat encantador i amb ganes de tornar-hi.

He estat uns dies sense actualitzar el Bloc perquè estem passant uns dies a la Toscana. Diumenge vam anar a Florència, vam poder visitar el Duomo i el Baptisteri. També vam dinar prop del Ponte Vecchio. A la tarda vam visitar Santa Croce, l’església on hi ha les tombes de floretins il.lustres com: Miquel Àngel o Maquiavel. També vam veure la plaça de la signora on hi ha una copia del David de Miquel àngel -l’original es troba a l’Academia- pero on hi ha altres obres com uns lleons de Donatello.

Florència és una ciutat que combina decadència i esplendor pots trobar un Palau precios al costat d’una casa mig en runes. Em va agradar especilament la visio del riu Arno al pas de Florència, i el Ponte Vecchio em recorda molt a Girona amb les cases amb tonalitats terroses.

Aquests dies d’estiu aprofitem per fer trobades amb amics. Dissabte van vam anar amb l’amic Jordi Xuclà [Bloc] i família. El Jordi jo ens coneixem de l’etapa en que ell va ser secretari general de la JNC i amb la Mireia de l’etapa de l’Àrea d’Acció Nacionalitzadora que duia a la JNC . Recordo encara moltes de els campanyes que vam impulsar com de l’estiu d’informació als turistes "This is Catalonia, an nation of Europe", la del Carnet de Conduir en català -aquesta va donar els seus fruits-… Va ser una etapa política molt intensa.

Sempre que ve algun amic de fora de Sant Feliu acostumo dur-los al Cim d’Àligues a més de fer-los un volt pels racons més interessants del nostre poble. Des del meu punt de vista el Cim d’Àligues té la virtut de combinar natura, espectacle i un missatge educatiu. I té com alicient que malgrat que, malgrat ja hi dec haver anat com a deu o dotze, cops sempre és una mica diferent. Pels que no hi heu anat és un espai que us recomano. Bones vacances!.

Al vespre vam ser a Isil a veure les falles, una festa antiquíssima que coincideix amb el solstici d’estiu i que més tard se li va donar un contigut més religiós. Va ser una revetlla diferent en la que tens la sensació de veure un ritus que porta segles fent-se.

Cada Sant Joan al capvespre al poble d’Isil (al nord de tot del Pallars Sobirà) els joves del municicpi s’enfilen el Faro amunt. El Faro és la muntanya de just davant del poble que s’aixeca 400 metres d’una verticalitat quasi absoluta. Un cop allà recullen les falles que han deixat assecar des del mes de maig, fan una foguera, l’encenen i baixen així que es fa fosc amb la falla encesa carregada a l’esquena. La falla és un troc de pi obert per unes falques que pensen entre 10 i 20 Kg i que hauran de baixar muntanya avall fins el poble formant un serp de foc.

Quan arribin al poble tindran com a recompesa un got de vi bo, un tros de coca i quatre flors. Després de donar un volt pel poble amuntegaran les falles a l’entorn d’una gran falla que s’ha plantat al mig de la plaça del poble i que alhora la seva encesa ha fet de senyal per a que els fallaires comencesin a baixar.

Un cop fet això comença la revetlla per tothom.

Vam fer tota l’excursió amb el Martí Cabré i la Núria Masdéu. A dalt de tot, encara quedava en alguns racons ombrívols un bon gruix de neu. El guia que ens va portar en quatre per quatre ens va explicar que enguany havia nevat tard i que al mes d’abril el parc era completament nevat i amb risc d’allaus a partir de l’estany de ratera.

De baixada vam poder gaudir de les diferents perspectives dels Enacantats i l’estany de Sant Maurici. De fet les dues punxes dels Encantats canvien molt la perspectva i creixen a mesura que vas baixant la muntanya. Vam poder fer una foto des de l’estany de ratera (la que us adjunto amb aquest post) dels encantats en una perspectiva que es veu que es difícil d’aconseguir i que vam anar-hi a patir de les indicacions del guia local. 

Van anar a celebrar el Sant Joan al Pallars. Sóc dels que m’agrada molt la muntanya i dissabte al matí vam anar al Parc d’Aigüestortes per la part d’Espot. Vam pujar força a munt fins passat l’estany de la Ratera. Una excursió molt aconsellable, nosaltres fins i tot vam poder veure i fotografiar isards!.

Aquests dies no he actualitzat el Bloc perquè hem estat a París. De París m’ha impressionat la grandeur que traspuen les seves grans avingudes i places. Els Champs Elisées, la Place de la Concorde amb el seu obelisc egípci que explica les gestes de Ramsés II i que Egipte va regalar a Napoleó. Els carrers luxosos de Saint Honoré i Matignon…

París es sobretot una ciutat magestuosa que pretén ser alguna cosa més que la capital d’un estat, però alhora disposa de racons increïbles com la place des vosges en ple call jueu, o alguns dels carrerors de Montmatre, o del Quartier Latin.

També impressiona la xarxa de trasport públic, sobretot metro i RER (les rodalies) allò si que és prioritzar el transport públic. Pots anar en metro o tren a qualsevol racó i en el temps que et diuen. Això compartat amv el que està passant aquí amb la RENFE.

I finalment, que seria París sense la Catredral de Nôtre Dame en plena Île de la cité, la Sainte Chapelle, la Tour Eiffel que es va fer provisonalment per l’exposició universal i van decidir mantenir-la perquè anava bé per les antenes de ràdio… o el Louvre. Calen setmanes per visitar i contemplar tot el que hi pots trobar en aquest Museu, però els dimecres a la tarda fan una visita nocturna ràpida en que pots veure el més important del Museu: la Gioconda, la Venus de Nilo, la Victòria de Samotracia o el pavelló d’art egipci.

També hi ha el Museu de la Gare d’Orsay, on hi ha tots els impresionistes, els meus preferits, Claude Monet, Paul Cézanne, Auguste Renoir, Edouard Manet o Van Gogh.

Una de les habilitats que sempre m’ha deixat al·lucinat dels francesos és com exploten turísticament qualsevol racó. Un exemple, a París ara ja fan visites guiades pels indrets que suten al llibre del Codi Da Vinci. Jo vaig trobar l’encreuament de les dues piràmides que està en un vestíbul del Museu i que és on acaba el llibre.

Ahir vam ser caminant força estona al Cañon d’Añísclo, una altra banda del Parc d’Ordesa. Vam resseguir forces quilometres el Peñon d’Añísclo, fins que se’ns va fer tard i vam parar a dinar l’entrepà al costat del riu i d’una cascada. Al matí vam fer una ruta fins a l’Ermita de Sant Úrbez. Es tracta d’una Ermita molt semblant a la que tenim a Sant Miquel del Fai integrada dins una cova que fa la muntanya.

A la tarda després de la caminada vam anar veure el poble que fa de capital de la comarca de Sobrarbe. És Ainsa, un poble mitjeval que encara es poden descobrir les restes de les muralles i del castell que presidia el poble, també té una esglèsia romànica i una plaça porxada força interessant. De fet tota aquest part del Pirineu Aragonès és molt semblant a tot el nostre Pirineu i en especial als Pallars.

He estat uns dies sense actualitzar el Bloc perquè estem al Pirineu Aragonès al Parc d’Ordesa i Mont Perdut. Ara us escric des d’un poblet a tocar d’Occitània. Un bar a Bielsa és on he trobat aquest punt d’accés. Estem fent un cacaolat calent perquè estem a uns 4 graus de temperatura i venim de la Vall de Pineta. Amb pluja i neu hem caminat fins a la cascada de Larri. Aquesta cascada és des d’on neix el riu cinca amb un saltant d’aigua impressionnat que surt amb força del Mont Perdut. Preciosa!. Us afegeixo una foto espectacular d’un gorg que fa la cascada després de treballar la roca durant anys.

A més l’Aina i l’Eva han aguantat molt bé la pujada i sobretot la baixada que estava tot enfangat. Estem cansats però alhora satisfets d’estar en contacte amb la natura, amb una natura tant impressionant. Aquí hi ha aigua per arreu.

Ahir vam anar a sopar amb una colla de Sant Feliu a Ca la Pepa Caneja de Palamós. El restaurant d’en Carlos un dels components del Grup Port-Bo. Era la típica trobada que sempre vas postposant per mancar de temps, perquè el setembre es aquella època de l’any en que sembla que tot comença. Amb una mica de mandra però al final vam pujar a sopar, vam estar xerrant força amb en Carlos que és l’ànima del grup i que té aquell caràcter típic de la gent tocada per la tramuntana.

Em va agradar escoltar algunes de les paraules que en un poble de muntanya com Sant Feliu ens queden lluny. Les relacionades amb la mar: com calma xixa, però també algunes de pròpies com llampada. A Sant Feliu també en tenim d’expressions pròpies com no em vaga de fer una cosa. Una riquesa lingüística del nostre país que a còpia de globalització i de mitjans que malparlen la llengua es va perdent.

Finalment vam fer un volt en el Llaüt d’en Carlos per la bahia de Palamós amb la mar en calma i amb lluna qüasi plena. Un moment de pau impagable que per uns minuts et fa oblidar l’estrés del setembre.

Finalment vam fer una volta també per Bèlgica, basicament a Brusel·les, la capital d?Europa. Vam tenir sort de poder veure la Gran Place de Brusel·les amb el tapís floral que només es fa per quatre dies i un cop cada dos anys. També vam visitar la zona de l?entorn de la plaça Shumann on hi ha la majoria d?edificis de la Unió Europea, des de la Comissió Europea, el Parlament o la seu del Consell d?Europa. Ens van comentar que Brusel·les compta amb més de 900 seus d?organismes internacionals pel fet de ser la capital d?Europa. A Brusel·les també vam poder visitar el Palau Reial, o una tenda especialitzada en Tintín (ja sabeu que els seu creador,Hergé era belga) i finalment vam provar els bombons de xocolata, les dues millors cases es veu que són Neuhaus i Godiva.

Després vam visitar Bruges i Gant, dues ciutats a la banda flamenca de Bèlgica. Dues ciutats amb un gran encant i amb molta història i sobretot que conserven la seva identitat flamenca

Vam ser un parell de dies per Alemania, primer a Colonia on cal destacra-ne la seva catedral, la segona més gran del món després de Sant Pere del Vaticà. També vam viatjar en barca pel Rihn i visitar alguns dels pobles de les ribes abocats des de fa segles al control del riu. Al llarg del trajecte vam poder veure desenes de fortificacions a banda i banda de la riba d?aquest riu que és un dels eixos econòmics i de desenvolupament d?Europa. Finalment vam arribar a Fankfurt, una ciutat totalment nova ja que va ser debastada en un 95% durant la segona guerra mundial. De Frankfurt em va impresionar la gran quatitat de seus financeres que hi ha, no en va és la capital econòmica d?Alemania.

Un altre curisositat de Frankfurt va ser que ens van explicar ue la ciutat compta amb dos alcades un fa un paper més representatiu i l?altre més de executiu i d?impuls de l?acció de govern

Vam ser poques hores a Luxemburg el temps suficient per copsar que la ciutat del Gran Ducat és una ciutat rica, i s?hi deu viure molt bé. Fa un parell d?anys una amiga que hi va ser em va dur una guia de ciutadania de la ciutat que és un exemple a seguir, ja que era una carta de serveis municipals molt extensa i on es detallaven perfectamet el drets i deures del que arribava al Gran Ducat. De Luxemburg es nota molt l?alt nivell de vida dels que hi viuen, no en va era un l?únic país que complia els criteris d?entrada de l?Euro abans de rebaixar-los.

Aquests dies he estat força inactiu al Bloc perquè he estat fora, he anat al Benelux. Vaig pensar que podria escriure de d’allà sobre les impressions el viatge però la veritat és que hem fet més de 3.000 Kms en 9 dies i no he tingut temps. De totes formes afegiré algunes anotacions sobre experiències del viatge.

Els primers dies vam estar a Amsterdam, una ciutat facinant, la Venècia del Nord, però també vam anar alguns poblets dels Nord, com Volendam i Marken, amb els paisatges típics amb prats i molins de vent. Tothom qua imagina Holanda imagina aquest paisatge, però el que potser tothom no sap és per a que servien aquests molins. De fet els molins es construien per bombejar l’aigua d’un canal a un canal sota el nivell del mar a un sobre el nivell del mar i així poder anar assecant la terra. El 70% de Nederlaand és guanyat al mar a través de la construcció dels polders i d’aquest sistema. De fet els Holandesos tenen una frase per descriure això diuen "Deu va crear la terra i Holanda els holandesos".

També vam ser a Rotterdam, a l’europort el port més gran d’Europa i el segon del món, un moviment constant de mercaderies. Finalment vam passar uns dies a Amsterdam, diuen la ciutat on tot es possible. Un tema que em va agradar observar és la diferencia en el caràcter i els costums entre Bèlgica (de majoria catòlica) i Holanda (de majoria protestant) es tracta de petits detalls com que les cases no tenen cortines són aparadors, o el barri vermell o els cofee shops, o la legalització de la marihuana, jo crec que va lligat al fet religiós o cultural religiós… l’actitud aquesta de no voler amagar res. Ara és un no voler amagar res super reglat.

Finalment una cosa que us agradarà saber, a Amsterdam la majoria de tendes d’esport el Barça i en Ronaldinho era els protagonistes, potser per això és més que un club.