ambFilosofia

“«Mira, després d’això» -vaig dir-li- «compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfila un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi una bastida arran d’una paret com els abrandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.»
«Tot m’ho imagino així» -va dir.
«Doncs ara afigura’t uns homes que per darrere la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i representacions d’animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota llei d’objectes: com és natural, dels qui porten tot això, uns callaran i uns altres aniran parlant.»
«Esmentes una imatge ben estranya» -va dir- «i uns empresonats no gens corrents.»
«Si són com nosaltres!» -jo vaig fer-li-. «Perquè, primer de tot, creus que, de si mateixos i d’ells entre ells aquests homes han vist mai res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?»
«Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap immòbil de per vida?»
«I què dels objectes transportats? No hi hauran vist el mateix?»
«Sí. Què si no?»
«Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no penses que es creurien referir-se als objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen?»
«Indubtablement.»
«I què, si la presó tingués un ressò que vingués de dalt, et creus que si algú dels qui passen parlava, ells no es pensarien que el qui parla és l’ombra que els passa pel davant?»
«Sí, s’ho pensarien, per Zeus!» -va dir.
«Vet aquí, doncs» -vaig fer jo- «que uns homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres d’aquelles obres l’artifici.»
«No se’n pot dubtar gens» -va dir.
«Considerà, en conseqüència-vaig proposar-li-, «que els guareixen de la seva demència i que me’ls deslliguen de les cadenes. Si aquestes coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això; es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres… Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s’havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?»
«Sí, i molt» -va dir.” Plató. La República. Llibre VII, 514a

Sentia una profunda desconfiança cap a la democràcia com a incapaç d’aconseguir la justícia social i de portar els individus cap al bé.

“Fixa’t també, va dir, en l’esperit indulgent de la democràcia, i el ‘no us preocupeu’ per l’esforç, i la indiferència que mostra per tots els bons principis que solemnement establíem en la fundació de la ciutat –com quan dèiem que, excepte en el cas d’algunes natures rarament ben dotades, mai no hi haurà un home bo que no hagi estat des de la seva infantesa habituat a moure’s enmig de coses belles i a fer-ne objecte d’alegria i d’estudi — de quina manera tant gran la democràcia trepitja totes aquestes bones nocions nostres sota els seus peus, mai no dedicant un sol pensament a les activitats que creen un estadista, i promovent als honors a qualsevol que afirmi ser l’amic del poble.
Sí, és d’un esperit poc noble.
Aquestes i altres característiques similars són pròpies de la democràcia, que és una forma encantadora de govern, plena de varietat i desordre, i repartint una mena d’igualtat tant als iguals com als desiguals.” República. 558B

Desconfiança que, tot sigui dit, també trobem a Mill.

“Avui dia, veiem els individus perduts entre la multitud. En política, és gairebé un lloc comú dir que és l’opinió qui, avui, dirigeix el món. L’únic poder digne d’aquest nom és el de les masses i el dels governs en tant que es fan els òrgans de les tendències i dels instints de les masses. I això val tant per a les relacions morals i socials de la vida privada com per els assumptes públics. Aquells les opinions dels quals passen per l’opinió pública difereixen segons els països: a Amèrica, és tota la població blanca; a Anglaterra, és principalment la classe mitjana. Però sempre formen una massa: una mediocritat col·lectiva. I, novetat més gran encara, la gent de la massa ja no pren les seves opinions dels dignataris de l’Església o de l’Estat, sinó d’alguns caps notoris i dels llibres. Les seves opinions resulten formades per homes molt semblants a ells que, per l’intermediari dels diaris, se’ls adrecen o parlen en el seu nom segons la inspiració del moment. No em queixo d’aquest estat de coses. No afirmo que res de millor sigui compatible per regla general amb la mediocritat actual de l’esperit humà. Però això no impedeix el govern de la mediocritat de ser un govern mediocre. Mai el govern d’una democràcia o d’una aristocràcia nombrosa no s’ha elevat, ni s’hauria pogut elevar, per sobre la mediocritat, ja sigui en els seus actes polítics o en les opinions, els talents o la mentalitat que produeix, si la multitud sobirana no s’hagués deixat guiar (com sempre ho ha fet en els seus millors moments) pels consells i la influència d’un home o d’una minoria més dotada i més instruïda.” J.S. Mill. On Liberty. C. III, §13

Ara bé, tot això no desqualifica la línia de solució de l’equació socràtica proposada per Plató. Dir que no tenia raó perquè era de dretes seria caure en les fal·làcies ad hominem (atacar la persona) i ad populum (adjudicar adjectius negatius al fet de ser de dretes). Dir que la solució de l’equació ha d’incorporar la condició que tothom la sàpiga resoldre és una fal·làcia de petició de principi sobre el concepte de solució; resulta clar que això no es demana de cap equació matemàtica.

Penso que la línia de solució proposada per Plató és troba en el centre del debat dels amants del saber (filosofia), i no del saber escolàstic sinó del compromès amb els problemes humans.