El tractament estoic de les emocions.
“Recorda que aquell qui t’ultratja no és pas la persona que t’insulta o que et colpeja, sinó el teu judici sobre aquestes persones que t’ultratgen. Per consegüent, quan algú t’irriti, has de saber que és el teu judici sobreimposat allò que t’irrita. Malda, doncs, per no deixar-te endur de bell antuvi per la impressió, car un cop hagi transcorregut un temps i una dilació et serà més fàcil de dominar-te tu mateix.” Epictet. Enquiridó, §20
No hi ha encara una definició científica precisa del terme «emoció». En el llenguatge col·loquial utilitzem el terme per referir-nos tant als nostres sentiments i estats d’ànim com a la manera com aquests es manifesten en la nostra conducta i en les reaccions del nostre cos.
Sabem que en les emocions s’hi troba implicat tant el còrtex cerebral com regions subcorticals (amígdala, hipotàlem, tronc cerebral). Per tant, l’emoció és producte de la interacció entre factors perifèrics i centrals. Però en aquesta interacció és el còrtex qui realment construeix l’emoció (en gran part com ho fa amb la visió).
Per tant, els estoics ens proposen de mirar en la direcció correcta: la raó no és esclava de les passions (o emocions), sinó que intervé activament en la seva construcció.
Però els estoics arriben a proposar que la passió (la por, la ràbia, l’enamorament) no només no és una força (demoníaca o divina) que s’apodera de l’home, sinó que és una cosa que està totalment en poder de l’home perquè és l’home mateix qui l’engendra: la passió és, d’antuvi, un error de l’enteniment i neix d’una falsa opinió. El savi aconsegueix l’apátheia, l’autodomini com a impassibilitat.
«Heus aquí alguns indicis del qui progressa en l’estudi de la saviesa: no censura ningú, no lloa ningú, no es queixa de ningú i no acusa ningú, no parla de si com si ell fóra o sabés alguna cosa. Quan troba un obstacle o algú li impedeix el que ell desitja, s’examina ell mateix. Si algú el lloa, ell es burla en secret del seu devot, i, si el blasmen, no busca mai justificar-se; sinó que, com els convalescents, s’explora i s’examina, per temor de torbar que està impedint qualsevol cosa en començament de curació, abans que la seva salut estigui enterament fortificada.
Ha suprimit d’ell tot desig exterior, i ha bolcat la seva aversió només sobre les coses que, depenent de nosaltres, estan en contra de la naturalesa. Té, cap a totes les coses, moviments amables i continguts. Si se’l tracta de simple i ignorant, no se’n preocupa. En una paraula, està sempre en guàrdia contra si mateix com d’un enemic que li tendeix contínuament paranys.» Epictet. Enquiridó, §48
¿Quina impassibilitat hem de tenir cap aquells que ens insulten i colpegen per defensar pacíficament i democràtica que el divorci és la millor solució per Catalunya i per Espanya?