El mite de la caverna de Plató.
Per posar un exemple: podem explicar el conte de “la caputxeta vermella” a un infant, acceptant el què diu Bruno Bettelheim, que el conte parla dels problemes de l’inici de la pubertat. Si féssim una conferència teòrica a un infant sobre aquests problemes, aquest no entendria res, en canvi a través del conte es podrà establir una comunicació i una comprensió, que esdevindrà diversa segons el receptor, ja que tindrà a veure amb les vivències i expectatives de l’infant receptor, que són úniques. Contes i mites, crec, comparteixen aquesta situació.
Dit d’una manera una mica més tècnica (que no compartirien els empiristes), en tot concepte podem distingir la referència, l’extensió i la intensió. Si agafem el concepte de “fantasma”, entendrem per referència el constructe mental (la cosa construïda per la ment), el fantasma mental; entendrem per intensió les propietats del fantasma mental; entendrem per extensió els fantasmes fora de la ment. El concepte fantasma té referència, té una intensió difícil d’expressar, i no té extensió (no hi ha fantasmes). Quan jo vull arribar al referent dins la ment, sense passar per la intensió, puc recórrer al mite o al conte.
– Què em diu a mi el mite de la caverna de Plató?
Us ho diré amb una analogia.
– Què diríeu? , – Què pensaríeu d’algú que us digués coses com ara les següents?:
El cotxe privat s’ha de prohibir dins de les ciutats. Les autopistes, gran error de planificació, cal substituir-les per vies de tren i l’espai que sobra aprofitar-lo per posar plaques solars i molins en els trams de vent. A la ciutat cal donar prioritat absoluta a la bicicleta, sobre vianants, cotxes, busos i taxis. Cal construir a Barcelona una gran zona de vianants amb carril bici que abraci Plaça Francesc Macià, tota la Diagonal fins el Passeig de Gràcia i continuar per les Rambles fins al Mar.
Cal un pla per a la total reconversió a les energies renovables i la prohibició de les energies brutes responsables del canvi climàtic en un període de 20 anys.
L’eina bàsica de la democràcia són les votacions per referèndums de totes les qüestions que un nombre raonable de ciutadans ho demani i l’elecció a l’atzar dels càrrecs públics, no renovables, que han de portar a terme les decisions ciutadanes.
Sense democràcia econòmica, la humanitat es dirigeix cap a una dictadura mundial.
-S’ha tornat boig!, – No hi toca!.
És la resposta dels empresonats que Plató preveu cap a tot aquell que és capaç de sortir de la caverna.
El mite de Plató continua:
«I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fixar la mirada, per a la qual cosa necessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d’ell que ara torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no s’ho val ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin enxampar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?» La República. Llibre VII, 515e
El problema del perill de l’assassinat del missatger és real, però solament és digne de consideració per a les grans apostes, com l’Assange ara, però justament l’excepcionalitat d’aquest cas mostra que hem fet un tram del camí de la virtut col·lectiva.
Bon Nadal! I seguim tots els estels que escampen les ombres!