Sento la teva mirada distant Abandonada nua sobre la taula, sento la teva mirada distant, complaguda, morbosa i amant Els meus ulls embenats, no saben el rostre de qui em pren. El sento al meu damunt, com em xucla els pits, i impacient, burxa les meves entranyes. M’amara la seva
Escomesa Només tu saps com m’oblido fins de viure , quan la teva escomesa, abrivada, buida en mi la teva ànima blanca, fins a vessar. Desembre 2016
Ets meu T’abraço amb els llavis. Degotes. Sento el batec del teu cor dins la meva boca, i tanques els ulls. Les teves mans, prenen el meu cap amb força animal, m’acostes, m’allunyes, hi tornes més decidit. Degotes, et tenses. Em prens pels cabells, crides. Rages i somric. Ets meu,
Faldilleta La meva mà decidida s’enfilava maliciosament en les teves cuixes entreobertes que la curta faldilla entremaliada, m’oferia a pler. Sense mitges, el dolç frec de la teva pell de neu, esdevenia una fiblada de foc sota el meu ventre tens. Àvidament, dos dits com llengües bífides de serpents s’enfonsaven en
Glops Aquest foc blanc que brolla de tu convuls i a glops i espurneja vitenc entre els meus pits rodons , me’l beuré zelosament amb gola. Jo l’he cridat, és meu. Novembre 2016
Mestral nocturn Esdevinc la teva pell, fonc luxúria i tendresa i dues llengües mudes de lava fosa es lliguen, i frisós et clavo al llit amb el meu fibló. Damunt d’un cavall alat, surem amb mots i mans sobre l’Avern, fràgil equilibri que mena sinuós, de l’inframón oníric del teu orgasme. Fora, rondina un
Galopada Bescanvi: com més em buido en tu més ple em sé. Del teu clatell a les natges s’esmuny el camí de l’abandó. Les meves mans a la teva gropa: l’inevitable volgut infern. Novembre 2016
Vaivé Seguies el vaivé frenètic de la meva mà, amb ulls de llop. Sabíem que només un esclat l’aturaria. Novembre 2016
El foc i l’aigua Repetidament amb flama, ariet golut, esdevindràs la porta del celatge amb llampecs esclatants com espases de llum d’un capvespre d’agost. Tu, mussitaràs el meu nom enmig d’una mar d’argent viu, i aferrada al meu coll, obriràs tots els camins del desig. Jo restaré roca de sal, que la imminent tempesta d’alta
Estança Va entreobrir el ulls, sentia els pits tensos. Desprenien l’olor salada d’aquelles mans segures, àvides de luxúria, cegues per la seva carn blanca i pell de follia. Els mugrons, bruns i encesos, encara tremolaven com les espurnes embogides d’un foc revifat. Més avall, al sota ventre, el mantell de seda del pubis arrissat,