Estança
Va entreobrir el ulls,
sentia els pits tensos.
Desprenien l’olor salada
d’aquelles mans segures,
àvides de luxúria,
cegues per la seva carn blanca
i pell de follia.
Els mugrons, bruns i encesos,
encara tremolaven
com les espurnes embogides
d’un foc revifat.
Més avall, al sota ventre,
el mantell de seda
del pubis arrissat,
lluïa unes perles blanques de llet,
vestigi de la cremor
d’allò que havia estat.
A les entranyes,
-encara convulses-
el tast de les seves encavallades,
prenent-la per la gropa.
Resseguir cegament
el laberint ardent de camins de saliva i de besades
de llargues, flonges alenades
-pacients, fonedisses-
sobre els interminables
flancs del seu cos roent,
li produïa un desbocat embruix.
A l’aire
embolcallant l’estança,
el flaire aspre
-magranes obertes,
pomes madures-
i llimbs encantats,
els gemecs,
el panteix lasciu,
el crit.
Amb una lleu pressió
les dents van pessigar el llavi inferior,
i obrí un somrís esponjós, delator.
Lentament,
va dirigir una mà
entre les cuixes regalimoses,
i allà la va deixar,
a tocar el caliu humit de la nit immensa.
Mentre,
embadalida plaent
-ulls clucs-
comptava les hores
que la separaven de la propera trobada.
Octubre – Novembre 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!