Els Ponts de Sant Boi

Després d’uns quants mesos de la mort en "martiri" d’en Xirinacs, en la qual, els principals responsables som els catalans, celebro el seu triomf i la seva llibertat. Ell que ha clamat en el desert, proclamava que l’esclavatge és la via de la llibertat. I nosaltres veurem, que en la nostra societat tan farta, ens arribarà la fam. Per als catalans, que tenim fam i set de justícia, esperem que ens arribi el dia de Joia.
A sota, us poso l’entrevista feta a Xirinacs que va publicar la revista "El Llaç" de Molins de Rei en el número 344, en el març del 2000, en plena "plantada" a la plaça Sant Jaume. Com podreu veure pel títol, cal capgirar-lo: "Xirinacs:la independència és digna" per entendre el seu sentit. Espero que en gaudiu.

L’ENTREVISTA
Xirinacs:"la dependència és indigna"


Amb 68 anys i amb la força d’un jove, en Lluís Maria Xirinacs i Damians torna a representar testimonialment un col.lectiu de persones que, com ell, busquen una via pacífica per alliberar la nació catalana de l’opressió dels estats espanyol i francès i per assolir una veritable democràcia per a aquesta nació, ara sense estat. Per això el trobem dret, cada dia de nou a nou, en una plaça sense bancs, sense res que sigui útil per a la població. L’"ombra" de dos edificis oficials impedeix l’assentament del diàleg i de noves idees per a una societat desorientada. La plaça diuen que és la més representativa de Catalunya. És cert.

La seva presència ha estat l’estímul perquè ara es treballi en la creació de petites assemblees municipals sobiranes.
Per a les generacions més joves, aquesta persona -sacerdot escolapi, contrari a la jerarquia eclesiàstica- sembla haver sortit del no res. Però el "crit" d’en Xirinacs ja se sentia a principis dels setanta quan manifestar-se era perillós. Va patir la presó (1972 i 1974-75) per ser antifranquista; el ressò popular de les seves accions pacífiques -amnistia pels presos polítics- el féu candidat al premi Nobel de la Pau. Va promoure la Marxa de la Llibertat (1976). Va ser senador independent per Barcelona (1977-78). Ha escrit diversos llibres. I ara, com sempre, lluita per tal que algun dia es pugui prescindir de l’independentisme.
Tenint present els errors del pasat, ha canviat l’estratègia. Les nostres preguntes hi faran referència.

Què hi fa aquí?
Estic dotze hores al dia, de nou del matí a les nou del vespre, des de l’u de gener d’aquest 2000, demanant una cosa que en certs aspectes és molt vella i en d’altres és molt nova. Antigament tot poble celebrava la seva assemblea, representant la veu i l’expressió de la comunitat existent: els jueus, els islàmics, els eslaus, els anglesos… Nosaltres estem desorganitzats, desfets. Vull que es facin unes assemblees creixents des de la llar al barri, passant pel municipi, la comarca i arribant als Països Catalans, on s’integrin voluntàriament tots aquells que siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin i amb la tradició que tinguin de la seva infantesa, estiguin disposats a treballar pel seu indret i pels Països Catalans (PPCC); que es comprometin i es coresponsabilitzin amb altres per formar opinió pública i voluntat popular. Que sigui obeïda per les autoritats i tots plegats poguem exigir la independència de la nació catalana. No tan sols la de "la teulada", que seria la dels PPCC, sinó tota la independència interna que calgui perquè hi hagi democràcia, perquè sigui realment el poble el dipositari de la sobirania i que sigui l’Estat el que la té per delegació, i no per usurpació com ara.

Per què, ara?
Una colla de circumstàncies, una d’elles aquest canvi de mil.lenni. Catalunya va tenir una funció important a Europa en el canvi del primer mil.lenni de la nostra era al segon mil.lenni. Crec que ara ho podríem tornar a ser, exportant aquesta revolució de la fraternitat, provada abans per nosaltres, en què totes les persones són invitades a col.laborar en el destí d’un país. Amb responsabilitat, això ens fa falta. Ara les nacions que es consideren democràtiques es queixen que falta la participació, que el poble està a terra i que els polítics tenen segrestat el poder.

Qui li dóna suport?
Tenim una invasió d’adhesions, nosaltres però, no volem quantitat sinó qualitat. Volem convicció, de moment. Després, ja treballarem als distrets; de moment estem cridant la gent que buscava això. Pel que fa al nombre de perseones que donen suport al manifest, estem a prop de les cinc mil signatures.

Fins quan? Què ha de succeir perquè acabi la seva manifestació?
Aquest "castell", com els de Valls i companyia, en què els castellers es recolzen de baix a dalt…; cal plantejar les assemblees imitant el castell; a les llars i en el fons de tots els individus, han de ser independents, autodeterminats; que no vingui una multinacional o un govern de Madrid o el partit "x" que governa a l’engròs que sotmet el municipi…; que les comunitats naturals que siguin manipulades per interessos parcials, especials…, o per altres nacions.
Demano que es faci una assemblea dels PPCC. ÉS difícil que sigui plena; quan vegi que hi ha una massa important de població conscient que vol la independència dels PPCC i que té el dinamisme per assolir-la, llavors jo "plegaré" i em sumaré a l’assemblea com un veí més.

Com es podria definir la seva revolució?
La autoorganització del poble.

Què li falta a l’independentisme per ser entès?
Potser és culpa del mateix independentisme que no sigui entès, perquè s’ha plantejat molt de "teulada". No m’acontento amb aquesta independència, perquè ha portat moltes guerres i la gent en té una imatge molt negativa. Potser perquè el sistema dominant ha demonitzat la paraula. Perquè quan diem "independència" ells [sistema] treuen el dimoni de Txetxènia o de Bòsnia.
Però si som persones honestes, el que volem no és la independència dels PPCC perquè l’Estat pugui continuar oprimint el poble, amb tot despotisme com ara.
En Fisas del PP em va dir: "no estic d’acord amb la independència de Catalunya", en canvi no va ser capça de reconèixer "vull la dependència de Catalunya". Ningú hauria de ser antiindependentista. Ara hi ha molta gent que ho és. Pensa que a nosaltres se’ns oposen el PP, els socialistes, els comunistes i els anarquistes.

Independència sí, però, a quin preu?
Deixa’m explicar-te una altra anècdota. Es va presentar un senyor de Croàci, sabent parlar català, i em va dir: "em dóna la impressió que els catalans volen la independència com si jo volgués tirar a terra una muralla, apretant amb una pastilla de mantega". Doncs si hem de pagar com a preu la pastilla no tindrem mai la independència. És molt sèria i és quasi més important que la vida; molts pobles s’han jugat la vida per la independència i només l’han tinguda quan hi ha hagut morts: algunes vegades matant, altres morint, altres vegades només matant, altres només morint; és el cas de l’Índia amb Gandhi. Van morir però no van matar i els anglesos van marxar. Jo busco no matar. Però si cal la vida…; la vida d’una persona és petita comparada amb la independència; perquè la dependència és un indignitat i val més morir amb dignitat que viure indignament.

El nostre nacionalisme mou poca gent…
Això és culpa de la direcció de la societat, del sistema legal vigent basat en la Constitució, l’Estatut i d’altres lleis. És una sistema pervers, perquè no deixa que la gent vistqui, respiri, es reponsabilitzi i desenvolupi la seva dimensió col.lectiva… El poder està concentrat en mans de pocs, hi ha quinze mil cervells que pensen pels altres, per deu milions que estan en hivernació o en èxtasi. No ens podem permetre tenir tanta gent "de vacances". El sistema ha esmorteït la gent; ha tapat els problemes pendents del franquisme i la transició; volen donar la sensació de normalitat. Als joves se’ls ha tret tot ideal, tota il.lusió, tota utopia; només se’ls dóna com a referència el ser vencedors en la lluita, per guanyar un sou més alt… Així doncs, és natural que la població estigui adormida, perquè no té punts de referència. Precisament m’he posat al carrer per desvetllar una mica, per donar una referència estranya, del tot anormal…

Sap d’algun lloc on s’hagi creat l’assemblea que vostè promou? I que s’hagi plantat?
Tenim l’antecedent de l’Assemblea de Catalunya, que va ser una cosa gloriosa i important, potser única al món, o molt rara; amb defectes perquè estava massa tutelada pels partits, que després la van matar, quan van veure que perillaven els seus escons. I això s’ha d’evitar. Per tant, estem demanant una nova manera de fer assemblees, sense dependència de partits. Estem intentant que no es facin de pressa i estem desenvolupant grups de suport a les assemblees per preparar-les. I això s’està extenent, n’hi ha una colla en marxa. I gent que es planti també; no tantes hores com jo, però moltes persones han passat molt temps davant els seus ajuntaments.

Què en destacaria d’aquesta plaça de Sant Jaume?
La hipertròfia del sector privat: tants camions, cotxes i gent que camina en totes les direccions sense ordenació; una hipertròfia de l’àmbit oficial: tenim la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona que es mengen la meitat de la plaça o més. Van envaint a poc a poc les altres cases amb oficines i les voreres amb cotxes oficials. I l’atròfia d’una part del sector públic i, a més, deforme per les manifestacions amb crits, amb xiulets, amb timbals, amb petards. En canvi, no hi ha res que fomenti la reunió, el diàleg, la deliberació…; caldria unes cadires, un banc públic, una font pública, un telèfon públic; tot el què no hi ha…

Escriurà un nou llibre?
Ja ho veurem això…Com a curiositat et diré que set nanos del col.legi dels escolapis del carrer Diputació, estan fent un seguiment diari del que passa aquí. Jo els ho explico i un professor redacta la crònica.

Unes paraules als nostres lectors…
Tinc entès que a Molins de Rei hi ha una gran densitat d’actuacions ciutadanes, d’associacionisme, de gent que lluita…; els demanaria que reflexionessin sobre la necessitat de crear una comunitat, un camp de joc autènticament nostre, una assemblea pel municipi que integri totes les demandes parcials de cada grup que treballa pel qui sigui. Perquè sinó, el sistema ens toreja: avui concedeix una petita subvenció a unes i els la nega als altres i a l’inversa: dóna la imatge d’allò del 2 a 0, del 3 a 2, del 4 a 1, que fa cent anys que dura i es diu futbol; i l’altra del 40%, 25% minoria, majoria, PP, PSOE, correlació de forces… Tot plegat igual que el futbol, que deixa de banda les reivindicacions parcials. Jo la demano global, és a dir, reivindicar ser lliures, ser independents; ser responsables, nosaltres, dels nostres destins.
El que demano és semblant a les associacions de veïns, però més: que sigui una assemblea sobirana, no tan sols han de demanar coses a l’autoritat sinó que han de ser obeïdes per l’autoritat, essent un creixement de responsabilitat, solucionant problemes concrets; perquè obeir la voluntat del poble és democràcia.

Albert Artés i Serra.

Entrevista Publicada a quatre columnes a la Revista El Llaç de Molins de Rei. Març del 2000. Número 344. Pàgines 14 i 15. Signada per Albert Artés i Serra.

Aquest diumenge, 21 d’octubre, molts catalans aniran al Palau Sant Jordi convocats per la Comissió de la Dignitat. Es vol reclamar la devolució dels papers que van ser confiscats pel franquisme als seus amos fa més de seixanta anys. Aquests documents estan a la ciutat de Salamanca, i fa uns mesos es van tornar gairebé tots els que pertanyien a la Generalitat. Tal com es va aprovar en una Ley de las Cortes Españolas, que establia la devolució dels papers als seus amos. Però ara, cal tornar a trobar-se per reclamar una cosa que no s’està complint per motius clarament electorals.

Han passat més de seixanta anys des que les victorioses tropes feixistes espanyoles van ocupar Catalunya, i van començar a recollir tota mena de documentació pública i privada al país. El motiu era el control polític i l’aplicació de mesures repressives de tota mena, incloent la pena capital. Una repressió que va més enllà del període de guerra, es va perllongar amb l’estat d’excepció fins ben entrats els anys quaranta. I que es va mantenir en menor grau durant la dictadura. Després de 35 anys de "pau", es va pactar una transició i el 1977 es votava una Constitución Española. El pacte va incloure un silenci tàcit sobre moltes qüestions, ja que afectava a molta gent que encara era viva. Però després de 30 anys més, ja no tenia sentit per als catalans. I per això, alguns es van adonar que volien recuperar aquella documentació públic i privada que es van emportar.
De fet, la legalitat instaurada pel cop d’estat no havia estat qüestionada. Ni tampoc s’havien fet "tribunals de la veritat" per posar les cartes sobre la taula, i que cadascú assumís els seus errors. Per desgràcia, res d’això s’ha fet, i encara en paguem les conseqüències. El cas, és que sobre la transició es va pactar una determinada legalitat. Un ordenament jurídic fonamentat en una Constitución. Però aquesta, i tot això, està en crisis. Ja que la Constitución era només el reconeixement d’un "status quo" que l’evolució del món ha canviat. En aquest cas, no només existeixen factors interns sinó també externs. I els símptomes més evidents és el frau de la llei.
Això vol dir que si hi ha una llei d’un parlament, el poder executiu l’ha de fer complir amb diligència i bona fe. Si no és el cas, vol dir que s’està vulnerant la llei, s’està cometent un frau, i per tant, prevaricació. Entrem en el terreny de que hi ha drets i lleis per sobre d’altres, i això només ho pot decidir un parlament. Sinó la decisió es pren segons la conveniència i l’arbitrarietat del poder executiu. Però si s’esdevé això, la Llei es devalua, es perd legitimitat, i per tant, les lleis no poden ser aplicades en els tribunals de Justícia. La conseqüència més evident és la manca de la base fonamental dels drets civils i personals, de manera que regna l’arbitrarietat i no l’imperi de la llei. Vol dir que anar a demanar justícia als tribunals espanyols es converteix en una quimera. Per això, proposaria que tots els catalans que hagin d’anar als tribunals, abans busquin de posar-se d’acord entre ells. Llevat dels casos penals, caldria fer vaga als tribunals espanyols, i que fins a Tots Sants, ningú anès als Jutjats.

Aquestos dies encara es debat allò de si els catalans tenim rei o no. En fi, que no hi ha manera de que la gent es molesti una mica a mirar el per què de les coses. Ni a parlar amb propietat. Primer, els catalans no tenim rei, i això és la veritat. L’altra veritat és que sí teníem monarquia, i ara m’explicaré, no fos cas que alguns s’enredessin més en la troca de les opinions.

Els catalans no hem tingut mai rei, de fet, el títol del nostre governant era el de comte de Barcelona. I per ser-ho, havia de jurar les Constitucions de Catalunya. Per exemple, el darrer que va fer-ho va ser Felip V rei de Castella, Felip IV rei d’Aragó no ho oblidem. Però tampoc oblidem que va ser comte de Barcelona. I només com a comte de Barcelona podia governar als catalans.
Això no vol dir que els catalans no tinguèssim govern. Teníem un govern semblant al que avui dia tenen els nordamericans. El comte era una mena de president, amb un vice-president, digue’m-ne. I havien de retre comptes a les Corts Catalanes. Per tant, eren i són, un govern monàrquic en el sentit estricte del terme que vol dir govern d’un sol, encara que sigui sota la forma republicana com és el cas. De fet, cal recordar que els Estats Units són una República.
Una altra qüestió que cal tenir present és la legitimitat de la monarquia catalana. Com us he dit, calia jurar les Constitucions Catalanes abans de ser nomenat comte de Barcelona. Per tant, amb el Decreto de Nueva Planta, els Borbons van cometre perjuri, ja que havien jurat complir i defensar les llibertats i drets dels catalans. Només desitjaria que un Borbó esmenés el tort que se’ns va fer aleshores als catalans.

Més enllà del cumpliment de la llei, i més enllà de les provocacions sobre la crema de les fotografies dels actuals monarques espanyols, crec que hauríem de sortir fora d’aquesta espiral que amarga a uns i altres. La Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides està per sobre del Còdigo Penal d’Espanya, ja que l’estat la va assumir. Per tant, si com deia un conegut "el santo se le adora por la peana", jo li responc que "qui té cua de palla" …

No entraré gaire en la campanya de sentiments contraposats, i en part irracionals, que s’han despertat d’un costat a l’altre per la crema de fotografies dels monarques espanyols. Si el Código Penal recull això com un delicte, cal tenir en compte, que de la mateixa manera que la Monarquia Espanyola gaudeix d’immunitat plena, també caldria deixar sense efecte la possibilitat de considerar la crema de les fotografies com a tal. De fet, s’incumpliria el principi de que tots els espanyols són iguals davant la llei. També crec que la millor sortida, seria que a partir d’ara cada català busqués una fotografia seva i la cremès, ja que aleshores cumpliríem la dita que diu: "els catalans portem un rei al cos".
D’aquesta manera, crec que ningú es sentiria ultratjat. Ja que cada part obtindria allò que vol i desitja: llibertat i respecte.

Aquestos dies els "polítics catalans" han encetat un tema de debat al voltant de la sobirania quan s’acosta la Diada. Aprofiten l’oportunitat per marejar la perdiu, cosa que suposa una frivolitat i una falta de respecte a les creences polítiques de les persones, tant als d’avui com als que van lluitar l’Onze de Setembre. A més a més, desvien l’atenció cap a la lluita pel poder polític i els càrrecs a l’administració. Jo crec que el debat real, avui dia, gira al voltant dels drets civils dels catalans. No en va, Rafael Casanova, Conseller en Cap, era Doctor en Drets, i que la primera acció de Felip IV de Catalunya i V d’Espanya va ser la derogació del dret civil amb el "Decreto de Nueva Planta", tant al Regne de València com al Principat de Catalunya.

Per això, crec que primer cal recuperar el Dret Civil Català, tot el sistema jurídic, i no parlo de la codificació que ha fet el Parlament de Catalunya. Ja que no ho oblidem, la Generalitat de Catalunya forma part de l’Estat. Per tant, primer cal derogar el Decret de Nueva Planta, que conculca la base del sistema dels drets civils catalans, els quals atorguen la sobirania real en el poble català. No és el mateix quan el dret puja del poble cap amunt, que el dret del rei que va cap avall.
Algú dirà que això que dic no és realitzable, que les Constitucions de Catalunya són reaccionàries, quan ni se les han llegit. No parlo de la lletra, sinó sobretot de l’esperit. Dels drets dels catalans, dels quals Rafael Casanova era Doctor en Drets. De tot allò pel qual van lluitar els nostres avantpassats, sobretot, la lluita per la llibertat. Perquè sense llibertat, no podem viure amb dignitat. 

Entenc la postura del Senyor Santiago
Vilanova en l’article que va publicar el dia 10 de setembre del 2005, ?Un
Estatut del Segle XX?. Des del seu punt de vista, l’esquema del Nou
Estatut que s’està discutint està fonamentat en
principis del segle passat, i no en el del nou mileni que vam encetar
no fa pas gaires anys. Certament, els redactors de l’estatut estan
posant els peus en camins que porten a llocs no gaire diferents
d’altres époques. Existeix en la nostra societat una voluntat
de mirar més enllà, i tirar endavant, però el
cos no ens acompanya. Si la voluntat del Santiago Vilanova, i de més
gent que estem interessats en fer realitat una manera de viure més
sostenible, és ferma, la vida diària només deixa
entreveure algunes llums. I moltes potencialitats.

Tanmateix, fer del concepte de
sostenibilitat el descobriment de la sopa d’all no és massa
correcte, i menys contraposant-lo als drets històrics. Tampoc
estic d’acord en el concepte de drets històrics, que tants
discuteixen, perquè ens escamotegen el seu sentit vital: no
existeixen els drets històrics. De fet els drets són
civils. I quan algú parla de dret civil català, i ho
redueix a dret privat no sap de què parla. El dret civil
català és tot l’àmbit jurídic relatiu als
drets i institucions dels catalans, i van lligats als drets i
llibertats de les persones. I això es concreta en el dia a
dia, no en conceptes abstractes d’uns drets que per anomenar-los
?històrics? sembla que ja estiguin morts i enterrats.I , menys encara, no són pas
drets forals, ja que els furs són concessió reial. No
ens oblidem que la casa dels Borbons surt de Navarra.
Però tornem a la sostenibilitat,
i intentaré demostrar que també existeix una
sostenibilitat ?històrica?. Crec que el principi de
sostenibilitat no és un concepte nou, però sí
que es va reformular modernament. Com que moltes vegades oblidem el
significat de les paraules, recordaré el sentit de herència
i tradició. Respecte a la herència, els nostres
avantpassats consideraven que tot allò que anaven rebent de
generació en generació: des de les coses o propietats,
fins a les normes, costums o idees, conformava un patrimoni, que
calia respectar i millorar. Amb aquest propòsit els camps, els
boscos, els rius, la mar, també estaven inclosos aquí.
El Gènesi parla del domini de l’home sobre la terra, però
aquest domini ve de Déu, i per això, és sagrat.
Som lliures, com el nen que juga amb una joguina, que la pot cuidar
molt o la pot fer malbé. De la mateixa manera, s’ha de cuidar
la natura que també és un do, si som bons senyors.
Respecte a la tradició, recordem
que vol dir transportar una cosa o persona, i també es
refereix a l’acció de passar una herència d’una
generació a l’altra. De fer arribar als fills un patrimoni
millor, tot allò que transmetem és la nostra cultura. I
la cultura dels catalans també quedava reflexada en les
Constitucions catalanes. Com a exemple més destacat, i un dels
més antics, tenim l’usatge ?Camins?: ?Stradas e vias
publicas e aigües corrents e fonts vives, prats e pasturas,
selvas, garrigas e rocas que son fundadas en aquesta terra …? (
Víctor Ferro, ?El Dret Públic Català?. Eumo
Editorial ) el qual es va fer servir en un judici a la Catalunya Nord
aquest segle XXI !
En allò que coincideixo
plenament amb Santiago Vilanova és que en un món
globalitzat, i malgrat la interdependència natural de la gent,
cal que siguem autònoms i responsables de nosaltres mateixos
com a catalans. Perquè ser lliure vol dir ser responsable, i
no podrem ser-ho mentre mantinguem esquemes que avui dia han
envellit, com els del segle XVIII o XIX. Comparats amb ells, els
Usatges semblen moderns i vigents.

Gràcies a un article publicat al
Punt el dia 20 d’agost del 2005, de Josep Maria Uyà, doctor en
filologia hispànica que es titula ?L’Estatut passa
consulta?, em va venir al cap aquesta resposta a les seves
preguntes que s’adiuen tan bé a la imatge d’una escala, que de
fet és on sempre estem.

Els catalans som com el nostre país,
va del pla i la mar fins a la muntanya. I ho dic perquè moltes
explicacions del nostre caràcter es poden fer així.
Tenim una escala a la vida, i cada graó ens permet posar el
peu i descansar, triguem un temps , i després aixequem l’altre
peu per plantar-nos un graó més alt. Això que
dic s’assembla a l’escala de Jacob, o a l’escala que ens va descobrir
l’admirat Francesc Pujols. No va inventar cap religió,
senzillament va saber recollir i transmetre l’ànima dels
catalans. Per això, ell deia que era una religió sense
ritus, que és l’ànima.
Així fem servir aquest dibuix
tan senzill de les dues linies, que representen la vida o el riu de
la vida, amb les seves ribes, com són la naixença i la
mort que és la naixença en una altra vida. I entremig
d’aquestes línies trobarem els grecs, amb aquelles rectes que
es cargolen, que expressen la seva la vida com l’ona que avança
i retrocedeix una mica, com els dos passos endavant i un endarrere,
que ens serveix per anar seguint. Aspecte que va recollir Alexandre
Deulofeu a la seva ?Matemàtica de la Història?.
Aquesta harmonia que representem en la nostra vida diària. I
entremig també trobarem a la vora dels vestits de Nostre
Senyor i de la Mare de Déu, en aquest romànic cristià
tan endins, que enmig del riu de la vida, trobareu aquestos cercles
rodons que són com les espelmes enmig de la foscor que emeten
llum, i així nosaltres som com aquesta petita llum que brilla,
i que també ens assenyala aquells moments intensos en què
estem aprop de Déu.
Per això, ara que es parla tant
del nou estatut, només puc somriure. Perquè si estem
descansant amb un peu en l’esgraó, i no podem posar-lo en el
següent, estic segur que farem servir l’altre peu per caminar
més amunt. Fins a on ens portarà aquesta escala, no ho
sé, però segur que ens portarà a algun lloc.

Quan hom es troba que el camí que ha agafat és equivocat, i que no el porta on vol anar, ni va cap a un altre lloc que no és bo, ens parem, pensem, i si cal tornem al punt de sortida. O bé tornem al punt on sabem del cert que estàvem segurs. Així ens passa en els viatges, en les excursions. També a la nostra vida. I també això és el que ens està passant amb el concepte de Països Catalans. El concepte territorial s’ha sobreposat al concepte de poble, i ara caldrà desfer el camí que hem seguit, ja que ens trobem en un camí sense sortida.

Repassant el nom de Països Catalans, ens enrecordem de l’admirat Joan Fuster. Però quan parlava des del seu punt de vista, vulguem o no, des del País Valencià, es referia a un terme geogràfic. Però l’arrelament a la terra no ens ha de posar-la al davant de qualsevol cosa. I tampoc no podem limitar el concepte a aquest àmbit. Podem parlar d’Espanya com de Països Espanyols?, podem contraposar Espanya a Països Catalans com a dos territoris confrontats, i equiparables? La seva realitat, i el seu significat, no són semblants. La connotació per a Espanya té un matís territorial molt marcat, i Països Catalans n’incorpora d’altres. I els incorpora perquè nosaltres els hi donem un accent diferent.
La realitat del País Valencià, tant com del Principat, les Balears o Catalunya Nord, ha buscat adaptar un concepte territorial alié. Fer una suma de Províncies Espanyoles o Franceses no és el mateix que si seguim el patró lingüístic, ni el jurídic català! Per això, Josep Guia no va tenir més remei que fer un llibre titulat "Senzillament digueu-li Catalunya". Aquest concepte evidentment per força s’ha de referir al país dels catalans, i això es fonamenta en principis jurídics diferents als espanyols. Un cop derrotats els catalans per la guerra, el següent pas va ser anorrear els drets civils.
El Decret de Nova Planta ho va fer, perquè eren conscients que era un dels pilars del nostre poble. Per això, cal recuperar el dret civil. No la seva lletra, com fan els castellans, sinó el seu esperit. Això porta a la sobirania popular, que no és nacional, i porta si es vol o no, a un estat. Però aquest estat haurà de ser diferent constitucionalment del castellà o del francès. I encara la majoria no som conscients de lo que això significa. No podem reivindicar uns Països Catalans igual que altres reivindiquen Espanya. I com deia, Joan Fuster, el nom sí que fa la cosa, i per tant, no podem parlar de Països Catalans.

Avui dia, els entesos en les questions polítiques parlen d’estat-nació. És un concepte dual, per aclarir des del seu punt de vista que només una nació pot tenir estat. Però això tampoc no és veritat. La nació per definició ja comporta un estat, però l’estat és allò que anomenen administració. Agafem l’instrument per la seva representació institucional. I els ciutadans són sujectes de l’estat, que és l’objecte.

Els romans ja parlaven en les "Institucions" de Gai de que el poder es
fonamenta en la potestat i l’autoritat. I més enllà deia que s’exercia
amb el domini i l’imperi. El domini és el control de les coses, i
l’imperi el control de les persones. L’estat es fonamenta en el control del territori dintre de les seves fronteres, i es una questió territorial. Però l’imperi s’adreça al control de la gent, i és un concepte personal.
Tant dret té una nació a tenir un estat, com un poble. És a dir, en el sentit de dotar-se d’un òrgan d’administració propi. Que pot ser de naturalesa diferent. Com a exemple de poble que és un estat, podem posar els Estats Units d’Amèrica, que es defineixen ells mateixos com a "poble americà", i no per això deixen de tenir un "estat".

Tal com deiem en l’anterior article, es poden treure conseqüències del model polític català. Vist que el miratge de la reialesa ens obligava a considerar-nos una "nació", he de dir que els catalans no ho som pas. Almenys com la majoria de gent dóna a aquest nom el seu significat. Els catalans som poble. I aquesta és la base o fonaments sobre la qual hem de construir els nostres drets i llibertats. 

Quan parlem d’una cosa, els grecs ja deien que havíem de tenir en compte els quatre elements que la composaven. En el pla simbòlic parlaven de aigua, foc, terra i aire. De manera semblant, ens podem referir al poble. Respecte a l’aigua, podem parlar del dret de sang, que són els llaços familiars, que donen sentit a la gent, és a dir, que tenen uns gens en comú. Respecte al foc, podem parlar de l’acció, dels treballs i de les feines que compartim. Respecte de la terra, podem parlar del territori, del paisatge, de les cases, etc… Respecte de l’aire, podem parlar de la manera de veure el món, del seny i la rauxa, etc…
Però si tot això és comú a tots els pobles, en què es diferencia el concepte de poble del de nació. Es diferencia en que la base, o la manera en que predomina un element o altre és diferent. Per al poble, el més important és la gent. I per a una nació el més important és el territori. I això és evident pel nom mateix, poble vol dir conjunt de persones. I nació es refereix al territori on han nascut aquestes persones que conformen una nació. Per això els catalans som poble, abans que nació.
Un dels miratges que va encunyar Pujol va ser allò de "qui treballa i viu a Catalunya és català". Aquesta definició és falsa perquè només té dos components dels quatre necessaris. I també perquè predomina el concepte territorial sobre el de gent. Aquesta afirmació interessada en la defensa d’un poder territorial ha tingut les seves virtuts, però ara pesen més els seus defectes.
La denominació de Catalunya es refereix a "país dels catalans", i com a possessió dels catalans. Però no exclusiva. En canvi, la denominació d’Espanya, o Hispània, és un concepte geogràfic dins del qual "s’han d’encabir" els seus  "ciutadans". I és una afirmació exclusiva. Tothom està obligat a seguir una mateixa llei, una jerarquia i un ordre dintre de les seves fronteres.

En el camí ens trobem diferents cruïlles, i cal escollir quin és el bo. De vegades ens podem equivocar, i aleshores cal retornar al punt de sortida en el qual ens vam desviar. Per això cal veure quines coses ens han portat per un lloc diferent, i quina lliçó podem treure de tot plegat. Aquestes són algunes de les més destacades que he trobat.

La primera, és la confusió de les coses, no només per les paraules que ens diuen, sinó també pels desitjos que surten de nosaltres mateixos. Per exemple, Catalunya no ha tingut mai rei, sempre va ser comte de Barcelona, i aleshores, els monàrquics pateixen complex d’nferioritat perquè ells creuen que el rei és la màxima autoritat en la seva jerarquia. Però en el món català, no hem de tenir cap complex d’inferioritat. Ja que com a Principat de Catalunya, la màxima autoritat era Jesucrist. I per tant, el comte, com el president dels Estats Units, era l’oficial major. Amb això vull dir, que feia una feina, i per tant, la seva actuació estava sotmesa a limitacions com qualsevol altre. Per això, el comte no podia fer res sense el dret que li atorgaven els catalans. En les nostres Constitucions, les Corts feien "donació" al comte dels diners que s’havien pactat. D’aquesta premisa, se’n poden relligar altres per evitar el miratge de la reialesa.

En el nostre periple pel desert, responent a la crida que ens van fer, ens trobarem dificultats i contrarietats. Cal acceptar-les com una cosa bona que ens farà créixer com a persones. Som febles, però encara que sigui d’esma, cal continuar endavant. Potser cal descansar de tant en tant, i repensar les coses.

Quan vam sortir d’Egipte, no ho feiem pas per les privacions que teníem només. Malgrat la duresa de les condicions, encara teníem pa i menjar, i anàvem fent la viu-viu. Però enmig del desert ja costa més trobar aliment. Per què vam sortir? Com Sant Tomàs, havíem de posar a prova els fets i les paraules. Però la prova era tant des de fora com des de dins: com a catalans, per la nostra naturalesa rebuda i donada, no podíem deixar de tenir fe encara que fos minsa com un ble. "Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol" deia la lletra. I perquè som, hem de viure, i viure amb la mirada posada endavant.
Calia deixar enrera el món d’Egipte, i sortir altra vegada al camí de la Història. Si Déu, digueu-li com vulgueu o no, ens va fer així, seria per algun motiu. I per complir aquesta promesa hem de tirar endavant, malgrat tots els entrebancs i les febleses.