Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Drets

Cal sortir d’Egipte

0

Tot allò que té l’esclau és de l’amo. Aquesta llei antiga no ha canviat avui dia. Moltes normes legals diuen que això no passa ara. Però la realitat ho desmenteix cada dia. Els faraons d’Espanya dicten unes normes, i fan cumplir-les quan els interessa. El famós article 28, potser. Aleshores no regna la justícia, sinó la corrupció i la mentida. Per això cal sortir d’Egipte, ens hi va la vida.

Les comoditats que podem tenir a l’Egipte d’avui dia no compensen totes els patiments que suporta el poble català. I en això, m’incloc. També en les nostres febleses. Cal demanar al nostre Déu, empara i protecció. I si aquest tràngol ha estat per les nostres faltes, que poguem esmenar-nos i convertir-nos. Que poguem superar les idolatries com els cotxes que s’emporten les vides dels joves, els pisos de propietat que ens empobreixen a tots. Aquestos dos són els pilars de l’Egipte espanyol. Cal compartir entre nosaltres lo poc que tinguem, i deixem aquesta terra enrera, ja que és un camí sense sortida. Podem fer cooperatives de serveis, xarxes comunitàries catalanes, treballar pel nostre compte, fer campanya per reclamar els nostres drets civils com feien els negres a Estats Units, fins i tot, demanar asil polític si cal. Perquè el desert és terrible, però la terra d’Egipte és la mort segura.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Aniversari del Decret de Nova Planta per al Principat de Catalunya

0

Avui, 16 de gener, es compleixen els 291 anys des del 1716, en que es va proclamar el Decret de Nova Planta per al Principat de Catalunya. Perduda la Guerra de Successió, i perdut el nostre poble, el comte de Barcelona, Felip IV, va establir el nou règim legal. Faltant al jurament que va fer de defensar les Constitucions i Drets de Catalunya al 1705, s’arrogava la sobirania absoluta. Una sobirania que a Catalunya pertanyia només al Príncep, Jesucrist, tal com ens recorda la cançó Catalunya Comtat Gran.

Els catalans van passar de tenir un dret civil, que fonamentava els seus drets i llibertats i era fonament de totes les institucions, a ser considerats súbdits d’un rei que era qui dictava la llei. Fos que s’anomenava de nova planta referint-se a un arbre o a un edifici, el Decret esquarterava el dret dels catalans, tal com havia esquarterat els seus cossos. En aquest cas, parts del dret català van subsistir com empelts en l’arbre del dret castellà. Es va dividir el dret civil en dret privat i públic, quan això no era possible, igual que passa amb el dret anglosaxó. I aleshores el rei , com a Felip V de Castella, va assumir tot el dret públic, desnaturalitzant també el dret privat.
Cal ser conscients que el dret civil català que va ser el cim del nostre poble, estava en decadència igual que aquest. Però això no vol dir que sigui un dret històric per poder-lo enterrar com el Rafael de Casanova, i posar-hi flors cada Onze de Setembre a Sant Boi. Els drets són vius o no ho són, i els catalans encara tenim molt camí a fer per ser vius. Si algú vol fer comparacions, pot donar un cop d’ull al sistema jurídic nord-americà, amb "common law" , envers allò que a Catalunya avui dia s’anomena dret civil i que vol significar el dret privat. Ells van recollir l’esperit que es va ensorrar a Europa seixanta anys després del 1714. És més, afirmo que els catalans estem més aprop d’Amèrica que d’Europa.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Sobre l’Orígen d’un President

0
Aquestos dies s’està fent un gran debat sobre si una persona nascuda fora de Catalunya pot ser president de la Generalitat de Catalunya? Tant uns, com altres, fan jugar els conceptes en funció dels seus interessos polítics. I això no fa més que confondre la gent. Entre el discurs políticament correcte i les mitges veritats se’ns amaga la realitat. Però aquesta l’haurà de trobar la gent. En tot cas, intentaré veure quins són els fonaments jurídics de tot això.

Per començar, un bàndol diu que és correcte que qualsevol persona pot ser president de la Generalitat, independentment del seu orígen. Des d’aquest punt de vista, podria ser-ho qualsevol veí de Catalunya. Tant socialistes com convergents van a favor d’aquest punt de vista, seguint la cèlebre frase de Jordi Pujol: "és català qui viu i treballa a Catalunya". Tanmateix, aquestes paraules són una veritat a mitges, i per tant, una mentida a mitges. Aquesta expressió afavoreix el concepte de dret territorial, o "ius soli". I de retop, el concepte d’estat-nació.
Des dels temps del grecs, ja sabem que la natura de les coses està formada per quatre aspectes: la terra, el foc, l’aigua, i l’aire. En aquesta comparació tenim que la terra seria el viure, i el foc, el treball. Però i l’aigua i l’aire? L’aigua seria el sentiment de pertinença a una gent, i l’aire la voluntat de formar-ne part. I això se’n ha amagat en profit dels seus interessos particulars, que han passat davant dels de la gent i el país.
D’acord amb el dret espanyol vigent, és clar que qualsevol pot ser president de la Generalitat. Però no ens enganyem, en altres estats, com els Estats Units, només pot ser president una persona nascuda en el seu territori. Ni per Kissinger es va canviar la seva Constitució.
Algú pot dir aleshores que existeixen precedents entre els catalans: és clar, els comtes de Barcelona eren els oficials més grans, i van haver-hi comtes com els Trastàmara de Castella o Lluís XIII de França, però no ens hem d’enganyar. Tots ells estaven subjectes a les Constitucions de Catalunya, i aquesta era la màxima autoritat. Però els mateixos espanyols les van deslegitimar. Per tant, ells no poden fer-les servir al seu favor.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Pel nostre Honor

2
Publicat el 8 de juny de 2006

Avui dia no es fa servir la paraula "honor". En tot cas, queda molt protocolària, i en català es fa servir honorable per als consellers i el president de la Generalitat. Ara que el judici per al nou Estatut de Catalunya està vist per sentència el dia 18 de juny, diada de Corpus, cadascú decidirà en consciència quin serà el veredicte. Altres paraules s’han utilitzat molt: dignitat, drets històrics, nació, etc… però hem perdut el sentit dels mots, i en aquesta Patum que hem viscut durant aquestos dos anys, tot ha canviat per continuar igual: el comte de Lampedusa "dixit".
Tanmateix, entre totes les possibilitats d’enfocar el vot, cap ha apelat a l’honor. Serà que com a catalans ja ens queda poc, o potser que durant segles no n’hem tingut cap. L’esclau no té res, i l’amo s’emporta tot lo que aquest guanya, segons les lleis antigues i les modernes. Però si donem un cop d’ull, hem de prendre nota d’algunes expressions apreses i actuar en conseqüència. Aquelles cites o frases memorables que ens ensenyàven a l’escola: una era la de Méndez Núñez: "Más vale honra sin barcos que barcos sin honra". O aquella de l’alcalde de Zalamea: "Al Rey, la vida y la hacienda se le han de dar, pero el Honor es patrimonio del alma, y el alma solo es de Dios".
Per això, el dia 18 de juny anirem a votar el Nou Estatut. I jo votaré NO.
Altres votareu una altra cosa. I cal que sigui així. Però jo crec que ens trobarem entre el NO i l’OU a l’Estatut. I per desgràcia o per sort, aquest ou ja fa molta olor de podrit.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Almogàvers i Xarnegos

3

Aquella gent que estava a primera línia de batalla els anomenàven almogàvers. Temuts i respectats, el seu nom significava "els homes de la frontera". Batejats pels seus enemics perquè anaven sempre endavant, empenyent i engrandint el territori que deixaven lliure al darrera per als que els seguien. Aquestes tropes catalanes estàven formades en part per gent de diferents orígens ètnics que s’hi afegien al cos principal. Era una adhesió lliure normalment. Qui s’enrolava sabia on se ficava.
Avui dia, els catalans recorden aquella gent amb admiració. I es pregunten si són o no són descendents d’aquells guerrers. Si la sang té res a veure, si l’esperit ens acompanya o ha fugit. Avui dia que l’imperi català s’està desfent. Amb uns Països Catalans competint amb els espanyols per uns territoris físics que hom somnia, i que no es corresponen a la realitat. De fet, el nostre error és l’orgull que ens porta a voler canviar els altres. I no som capaços de convertir-nos nosaltres mateixos.

Aquesta conversió que s’espera, la llibertat somniada i la real, però per la qual haurem de lluitar-hi nosaltres. Anar a la recerca d’aquesta veritat amagada dins nostre. Aquella veritat compartida per gent de moltes generacions. De sempre i de fa poc, però que han triat quedar-se en la companyia dels catalans. D’aquells que podent ser reis, han preferit convertir-se en xarnegos. Aquella paraula que sona a les nostres orelles carregada de diferents significacions. Sons que ens recorden la immigració gascona dels segles passats, i que fa poc vam retrobar en el Tradicionàrius amb el grup de música Xarnegue. Ells van prendre el nom d’una zona de transició i frontera entre la Gascunya i altres llocs. Com veiem, tornem a ser en zona de frontera. Nosaltres, els catalans no serem tots "homes de frontera"? . Homes sense rei, perquè de rei i príncep dels catalans només n’hi ha un, i està al cel. Per això, som a Catalunya un Principat. Jesús és el nostre príncep, tal com diu la cançó dels Segadors , Catalunya Comtat Gran.

Publicat dins de Drets | Deixa un comentari

Des de Cafarnaüm

0
Aquest títol es refereix al text de l’Evangeli de Sant Marc (Mc 1,21-28) que s’ha llegit a les esglèsies aquest diumenge. Els catalans associem el lloc de Cafarnaüm amb el mercat de Calaf, com una imatge de desgavell, molt soroll o guirigall. I a on trobem de tot i a tothom.Com que aquestos dies això sembla que està passant amb el projecte de nou estatut de Catalunya, m’agradaria respondre a totes aquelles posicions interessades que estiren cap al seu cantó, sense tenir en compte que al mig es troben tots els catalans. Perquè molts sembla que s’obliden de la gent, i això farà que la gent se’ls hi giri d’esquena.

Com que no sóc gaire sant al respecte, només m’agradaria respondre algunes actituds que des de posicions de poder parlen sense autoritat. Parlo de crítiques que arriben des d’institucions eclesials que són respectables sobre qüestions com l’avortament, la sexualitat, etc., però que quan ho contraposen a la lluita per una millora de les condicions de vida i dignitat dels catalans, van errats. Precisament quan aquesta és una crítica ferotge sense tenir en compte que primer caldria fer sortir els dimonis i mals esperits que viuen dintre de mitjans de comunicació que estan al seu servei. Aprofitant que aquestos dies ha sortit la primera encíclica del papa Benet XVI, Déus és Amor, que parla de la caritat i de l’amor, envers uns i altres, seria una bona oportunitat perquè aquells qui més la necessiten fessin una lectura adient, i obressin en conseqüència, com va fer Jesús traient el dimoni d’aquell home a la sinagoga.
Publicat dins de Drets | Deixa un comentari