Sostenibilitat i Drets Històrics
Entenc la postura del Senyor Santiago
Vilanova en l’article que va publicar el dia 10 de setembre del 2005, ?Un
Estatut del Segle XX?. Des del seu punt de vista, l’esquema del Nou
Estatut que s’està discutint està fonamentat en
principis del segle passat, i no en el del nou mileni que vam encetar
no fa pas gaires anys. Certament, els redactors de l’estatut estan
posant els peus en camins que porten a llocs no gaire diferents
d’altres époques. Existeix en la nostra societat una voluntat
de mirar més enllà, i tirar endavant, però el
cos no ens acompanya. Si la voluntat del Santiago Vilanova, i de més
gent que estem interessats en fer realitat una manera de viure més
sostenible, és ferma, la vida diària només deixa
entreveure algunes llums. I moltes potencialitats.
Tanmateix, fer del concepte de
sostenibilitat el descobriment de la sopa d’all no és massa
correcte, i menys contraposant-lo als drets històrics. Tampoc
estic d’acord en el concepte de drets històrics, que tants
discuteixen, perquè ens escamotegen el seu sentit vital: no
existeixen els drets històrics. De fet els drets són
civils. I quan algú parla de dret civil català, i ho
redueix a dret privat no sap de què parla. El dret civil
català és tot l’àmbit jurídic relatiu als
drets i institucions dels catalans, i van lligats als drets i
llibertats de les persones. I això es concreta en el dia a
dia, no en conceptes abstractes d’uns drets que per anomenar-los
?històrics? sembla que ja estiguin morts i enterrats.I , menys encara, no són pas
drets forals, ja que els furs són concessió reial. No
ens oblidem que la casa dels Borbons surt de Navarra.
Però tornem a la sostenibilitat,
i intentaré demostrar que també existeix una
sostenibilitat ?històrica?. Crec que el principi de
sostenibilitat no és un concepte nou, però sí
que es va reformular modernament. Com que moltes vegades oblidem el
significat de les paraules, recordaré el sentit de herència
i tradició. Respecte a la herència, els nostres
avantpassats consideraven que tot allò que anaven rebent de
generació en generació: des de les coses o propietats,
fins a les normes, costums o idees, conformava un patrimoni, que
calia respectar i millorar. Amb aquest propòsit els camps, els
boscos, els rius, la mar, també estaven inclosos aquí.
El Gènesi parla del domini de l’home sobre la terra, però
aquest domini ve de Déu, i per això, és sagrat.
Som lliures, com el nen que juga amb una joguina, que la pot cuidar
molt o la pot fer malbé. De la mateixa manera, s’ha de cuidar
la natura que també és un do, si som bons senyors.
Respecte a la tradició, recordem
que vol dir transportar una cosa o persona, i també es
refereix a l’acció de passar una herència d’una
generació a l’altra. De fer arribar als fills un patrimoni
millor, tot allò que transmetem és la nostra cultura. I
la cultura dels catalans també quedava reflexada en les
Constitucions catalanes. Com a exemple més destacat, i un dels
més antics, tenim l’usatge ?Camins?: ?Stradas e vias
publicas e aigües corrents e fonts vives, prats e pasturas,
selvas, garrigas e rocas que son fundadas en aquesta terra …? (
Víctor Ferro, ?El Dret Públic Català?. Eumo
Editorial ) el qual es va fer servir en un judici a la Catalunya Nord
aquest segle XXI !
En allò que coincideixo
plenament amb Santiago Vilanova és que en un món
globalitzat, i malgrat la interdependència natural de la gent,
cal que siguem autònoms i responsables de nosaltres mateixos
com a catalans. Perquè ser lliure vol dir ser responsable, i
no podrem ser-ho mentre mantinguem esquemes que avui dia han
envellit, com els del segle XVIII o XIX. Comparats amb ells, els
Usatges semblen moderns i vigents.