Els camins dels catalans
En el nostre periple pel desert, responent a la crida que ens van fer, ens trobarem dificultats i contrarietats. Cal acceptar-les com una cosa bona que ens farà créixer com a persones. Som febles, però encara que sigui d’esma, cal continuar endavant. Potser cal descansar de tant en tant, i repensar les coses.
Quan vam sortir d’Egipte, no ho feiem pas per les privacions que teníem només. Malgrat la duresa de les condicions, encara teníem pa i menjar, i anàvem fent la viu-viu. Però enmig del desert ja costa més trobar aliment. Per què vam sortir? Com Sant Tomàs, havíem de posar a prova els fets i les paraules. Però la prova era tant des de fora com des de dins: com a catalans, per la nostra naturalesa rebuda i donada, no podíem deixar de tenir fe encara que fos minsa com un ble. "Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol" deia la lletra. I perquè som, hem de viure, i viure amb la mirada posada endavant.
Calia deixar enrera el món d’Egipte, i sortir altra vegada al camí de la Història. Si Déu, digueu-li com vulgueu o no, ens va fer així, seria per algun motiu. I per complir aquesta promesa hem de tirar endavant, malgrat tots els entrebancs i les febleses.