La situació és aparentment banal: un dels membres d’una parella separada demana al jutge la custòdia compartida. El jutge, Luis Romualdo Hernández, estima la demanda i acorda la custòdia compartida, per períodes alternatius de sis mesos. L’originalitat del cas és que es tracta de la custòdia del… gos de la parella. I no és un gos amb pedigrí: el van trobar abandonat fa nou anys (o sigui, és “adoptat”) .
Com que alguna jurisprudència ha negat que la custòdia d’un gos es pugui dur als tribunals, la sentència s’esforça a justificar l’admissió de la demanda. El jutge es posa líric, arriba a citar la llegenda de Nagaicho, déu dels indis nord-americans, i argumenta:
El perro caza para nosotros, vigila nuestros rebaños y propiedades, nos sirve de alimento –home, Don Romualdo!-, de sujeto experimental, trabaja en múltiples tareas como la detección de explosivos o drogas, en salvamento, ayuda a personas con minusvalías, y por encima de todo, el principal papel del perro es hacernos compañía, sobre todo en las sociedades urbanas. Y de esa compañía, como consecuencia lógica, nacen grandes y sentidos afectos.
Un cop establert que un gos pot generar grans afectes, el jutge conclou que no hi ha motiu per a negar que la seva custòdia es pugui plantejar davant dels tribunals. I trobo que té raó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!