última ronda

JOAN BROSSA
La barba del cranc (1974)

TOT EL VALOR

Som un arbre terrible d’energia

Tots dos amor tu i jo I vine no

Facis callar el gall ros de la masia

La lluna ha estat mirada amb certa por

Els galls veïns contesten al migdia

Enfonsa en pont de molsa el meu patró

De l’arbre preferit El cor somia

Amb la raó del seu contradictor

Dic que ens creiem per damunt de les coses

I que les coses no ens sotmeten Tu

Desencoves grans gerres i em proposes

Voler serrar una roca Jo vull dur

Per llunes falçs de fusta i vull els roses

Vius Però no hi ha dos i tot és u.

                           JOAN BROSSA (1974) 

GOTTFRIED BENN
RESTAURANT

El senyor d’enfront comana encara una altra cervesa,
això m’agrada, car no em cal reptar-me
si jo de passada també me’n xiulo una.
Hom pensa sempre tot seguit que un és viciós.
En una revista americana he llegit
que cada cigarret escurça la vida trenta-sis minuts,
no ho crec pas, segurament la indústria de Coca-Cola
o una fàbrica de xiclets són darrera l’article.

Una vida normal, una mort normal
tampoc no vol dir res. També una vida normal
mena a una mort malalta. Sobretot, la mort
no té res a veure amb salut o malaltia;
se’n serveix per als seus fins.

Què voleu dir: La mort no té res a veure amb la malaltia?
Jo vull dir: Molts emmalalteixen sense morir,
doncs aquí hi ha encara una altra cosa,
un fragment de dubte
un factor d’inseguretat,
no està tan clarament delimitada,
tampoc no té una falç
observa, veu darrera la cantonada, fins es fa enrera,
i musicalment està dins una altra melodia.
                                                      
                                                              G.BENN
                               (traducció de Guillem Nadal)

GEORG TRAKL

GRODEK

Al vespre ressonen els boscos tardorals
   Per les armes que maten, les planures daurades
   I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol;       la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra    putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de    la germana    fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.

                    Georg Trakl

KRZYSZTOF KIESLOWSKI (1994)

Interior. Teatre. Dia.

               VALENTINE
I era feliç? D’aquí a 20 o 25 anys?

                JUTGE
Sí.

                VALENTINE
Què més sap vostè?

El jutge no respon.

                 VALENTINE
Qui és vostè?

                  JUTGE
Un jutge retirat.

                  VALENTINE
Sento que alguna cosa important està succeint al meu voltant. I tinc por.

ABU BAKR AL-BALAGI (cap al 1132)
traducció de Jaume Pont

EL SOLITARI

Com n’és d’esquerpa i fosca

l’ànima rebel del solitari!

Sembla l’ombra perduda d’un corb

entre el sol batent de les guixeres.

Al cel, l’àmpit blau de casa seva.

A terra el dur rocall

i l’orba enyorança de la mort.

             Abu Bakr al-Balagi (1132)

MARIÀ MANENT
La collita en la boira (Barcelona: La Revista, 1920)

Entre el diàleg dels pins i la mar

el teu silenci acompanya el paisatge.

Si aquesta trena que et vola a l’atzar

té la color més gentil de la platja,

el gessamí que ara portes al pit

posa un perfum en la tarda daurada,

i es fa sensible en aquella alenada

la lleu aroma del teu esperit.

                           MARIÀ MANENT

CARLES RIBA
Estances (Sabadell: La Mirada, 1930)
Tot és excés; i el silenci
no pot resistir
ser forma a tanta absència
i centre a la imminència
innúmera del que és per ésser i
ja demana el nom que compensi
d’ésser a penes i fugir.

                            CARLES RIBA
 

JOAN BROSSA
UN HOME ESTERNUDA

Un home esternuda.
Passa un cotxe.
Un botiguer tira la porta de ferro avall.
Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua.
Me’n vaig a dormir.
Això és tot.

                    Joan Brossa

la modernitat sempre és vella
JOSEP PALAU I FABRE (Barcelona, 1917-2008)

VIATGES
G.BENN (Berlín, 1956)

VIATGES

¿Voleu dir que Zuric per exemple
és una profunda ciutat
on consagració i prodigi
es tingui sempre com a contingut?

¿Voleu dir que des de l’Havana,
blanca i roja de malví,
brolla un mannà eternal
per a la vostra fam de desert?

Banhofstrassen i rues,
boulevards, lidos i laans –
fins a la Cinquena Avinguda
t’escometrà la buidor.

Ai! és inútil el viatge,
sols més tard us n’adonareu.
Romandre, i guardar tranquil
el Jo que es limita a si mateix.

    (Trad. Guillem Nadal)

VAN GOGH

L’ofec de l’aposta.
           La carena de la tardor
                      en una tela que resguarda la pols
                      del pinzell i el batec de l’angoixa.

                         
           Ricard Mirabete

GOTTFRIED BENN
(Mansfeld, 1886-1956)

FRAGMENTS
Fragments,
rebuigs de l’ànima,
gleva de sang del segle vint…
Costures -pertorbada circulació de l’alba de la Creació.
Les religions històriques en cinc segles derrocades,
la Ciència: esquerdes al Partenó,
Planck s’acostà amb la seva teoria dels quànta
de nou enterbolit, a Kepler i Kierkegaard-.
Però hi hagué vespres que prengueren els colors
del Pare comú, lliures, onejants,
inapel·lables en llur silenci
de blau brollat,
color dels introvertits,
on hom es reunia
les mans damunt dels genolls
a la pagesa, senzills,
resignats al beure silenciós
al so de l’acordió dels servents-
i altres
encalçats per convolutes interiors,
estretors de volta,
compressions d’estil arquitectònic
o caceres darrera l’amor.
Crisi de l’expressió o atacs d’erotisme:
això és l’home d’avui,
a l’interior un buit,
la continuïtat de la personalitat
ve assegurada pels vestits
de bona estofa, que duren deu anys.
La resta fragments,
mitges veus,
arrenc de melodies de les cases dels veïns,
espirituals negres
o Ave-Maries.
                        GOTTFRIED BENN (Berlín, 1956)

Miserere (1914-1927)

GEORGES ROUALT
Miserere (1914-1927)

FRANZ KAFKA
El procés

Davant la llei, s’hi està un guarda de la porta. Hi arriba un home de pagès, i prega al guarda que el deixi entrar dins la llei. Però el guarda diu que ara no li pot concedir l’entrada. L’home s’hi repensa i pregunta si doncs podrà entrar més endavant. -És possible- diu el guarda-, però ara no-. Vist que la porta de la llei és oberta com sempre i que el guarda s’enretira a un costat, el pagès s’ajup per mirar endins, a través de la porta. Quan el guarda se n’adona, riu i diu: -Si tanta gana en tens, prova doncs d’entrar, encara que jo t’ho prohibeixo. Ara, fixa-t’hi bé: tinc força. I sóc només el més baix dels guardes. Però a l’entrada de cada sala hi ha guardes, i cadascun té més força que el d’abans. Només la vista del tercer, ni jo mateix ja no la puc suportar-. Tals dificultats, el pagès no se les esperava, i pensa que la llei hauria de ser accessible a tothom i sempre, però quan ara es mira millor el guarda…

SEBASTIÀ GASCH
Etapes d’una nova vida (Quaderns Crema, 2002)

SEBASTIÀ GASCH

Va néixer a Barcelona el 1897, on va morir el 1980. Periodista i crític compromès amb la innovació creadora, va ser un defensor fervent de les avantguardes. Al mateix temps, i gràcies als articles publicats en les revistes més importants del moment, va revalorar gèneres oblidats fins aleshores per la crítica com el music-hall, el circ o la dansa. Autor de més d’una trentena de llibres –entre els quals destaquen ‘El circo y sus figuras’ (1947), ‘Expansió de l’art català al món (1953) i ‘París, 1940’ (Quaderns Crema, 2001)–, el conjunt de la seva tasca periodística i literària el converteix en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX.