última ronda

r.mirabete

Arxiu de la categoria: Diaris

ABANDONADA SORPRESA

Deixa un comentari

ABANDONADA SORPRESA

Balleu oracions, pronuncieu cantades

tres paraules caldees, amb talismà penjat

o amb ciris a una Verge, el futur i el passat

són cops d’ull a les flors. Arpes desafinades

s’abracen als tambors quan vénen les baixades

preses dels llacs oberts. Rompent la fosquedat,

el carro de la bóta i el diamant trobat

remullen el misteri, esteses les bugades

i ja llançat el disc. Pugem baixant graons

que sorollen de càstigs. El cantell de la copa

tot s’il·lumina d’aigua. S’alça el teló de fons.

L’escena representa el gran mapa d’Europa;

simis i tramoistes s’adormen pels telons;

travessen els set savis amb l’ombrel·la ben xopa.

                   JOAN BROSSA (Barcelona, 1948)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 24 d'octubre de 2007 per ricard99

QUAN LA CLAROR DE L’AIRE

Deixa un comentari

QUAN LA CLAROR DE L’AIRE

Quan la claror de l’aire es va apagant

i ja la falç de la lluna

s’afua enllà envejosa i verda

entre porpres rojors:

-Hostil al dia,

segant furtiva a cada pas

jaços de roses que pengen

fins que fosca avall s’afonen,

fins que pàl·lides s’enfonsen en la nit-

Així jo mateix, fa temps, em vaig afonar

des dels meus deliris de veritat,

des dels meus anhels del dia,

cansat del dia, malalt de llum,

-em vaig afonar cap avall, nit avall, ombra avall:

d’una sola veritat

brusit i assedegat:

                    FRIEDRICH NIETZSCHE

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 7 d'octubre de 2007 per ricard99

MIRA COM CADASCUNA…

Deixa un comentari

DE LES TEVES VIRTUTS

Mira com cadascuna de les teves virtuts cobeja el més alt de tot: vol tot el teu esperit, perquè sigui el seu herald, vol tota la teva força en la ira, en l’odi i en l’amor.

Cada virtut està gelosa de l’altra, i una cosa espantosa és la gelosia. També les virtuts pot dur-les a la tomba la gelosia.

Qui està envoltat per les flames de la gelosia acaba girant contra si mateix, com l’escorpí, el fibló emmetzinat.

                                                             FRIEDRICH NIETZSCHE (1844-1900) 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 1 d'octubre de 2007 per ricard99

KAFKA ENTRE ELS NATURISTES

Deixa un comentari

“Kafka entre els naturistes” de Roberto Calasso (2002)

Kafka estigué tres setmanes al sanatori de Jungborn (Alemanya) l’any 1912. Temia perdre el cap i es trobava en plena redacció de capítols de l’obra El desaparegut / Amèrica. Aquesta narració està escrita en fragments més juxtaposats que no pas entrellaçats, que busca una circularitat en la seva concepció.

 “Al Jungborn (font jove) l’escriptura avançava molt lentament. La natura era un obstacle encara més gran que la vida de despatx. Però què era la natura? “Fresses a l’herba, arbres, aire al qual encara no estic acstumat”. Ratolins, ocells, conills. Un dia, Kafka obre la porta i veu tres conills que el miren. Per totes bandes hi havia persones despullades que reptaven, corrien, s’arraulien. “Apareixen sense fer soroll. De cop en tens un allà, dret, que no se sap d’on ha sortit”.

(…) Les descripcions que fa de la vida al Jungborn desprenen un horror subtil barrejat amb una desesperant comicitat.

(…) El deliri naturista no era l’única cosa que atreia Kafka a un lloc com el Jungborn. També hi havia la presència de tots els desconeguts que podia conèixer. Observava cada detall. (…) “La necessitat constant, injustificada de confiar-se. Mirar cada persona per veure si amb ella és possible i si estaria disponible. (…) Aquest desig de persones, que tinc i que es transforma en angoixa si se satisfà, en certa manera només pot manifestar-se durant les vacances; i certament estic una mica transtornat”.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 28 de setembre de 2007 per ricard99

AQUEST VESPRE…

Deixa un comentari

CONSTATO L’ESTRANYESA…

Aquest vespre constato l’estranyesa que em produeix haver pogut passar, avui, una hora i mitja mirant el mar sense fer res, en un estat mental buit, potser recordant vagament alguna cosa de precisió impossible, en un estat diríem contemplatiu – encara que potser seria més exacte dir en un estat de badoqueria consolidada i absolutament física. "Quan mireu el mar, què hi veieu?", em preguntà una senyoreta. No hi veig res -en tot cas res que em porti a concretar alguna forma o algun sentiment real. L’home només és sensible a les coses petitíssimes.

                                                                          J.PLA (Palafrugell, ¿1930?)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 24 de setembre de 2007 per ricard99

QUAN BEVIA…

Deixa un comentari

QUAN BEVIA…

Quan bevia (mai no he tingut prou diners), de vegades m’havia passat que les últimes gotes d’una ampolla -o sigui una ampolla buida- em donaven una idea física desagradable de l’eternitat, de l’infinit. L’eternitat, l’infinit, són inconcebibles. Almenys jo no els he poguts concebre mai. La sensació més aproximada, la vaig tenir en les circumstàncies esmentades. I la vaig tenir, potser, perquè em trobava embriac, en un estat anormal.

                                                                                   J.PLA (Palafrugell, 1933)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 23 de setembre de 2007 per ricard99

PACIENT NO ÉS…

Deixa un comentari
PACIENT NO ÉS AQUELL QUI FUIG DEL MAL

Pacient no és el qui fuig del mal, sinó el qui no es deixa arrossegar per la seva presència a un desendreçat estat de tristesa. La paciència preserva l’home del perill que el seu esperit el malparteixi la tristesa i perdi la seva grandesa.

                                                                              SANT TOMÀS D’AQUINO

A tots ens ha estat donada una temporada a l’infern, i de ben cert que costa sortir-se’n indemne, i en aquestes circumstàncies és fàcil, és còmode, és pràctic i encara més inútil, deixar-se anorrear per la desesperació. Però en algun moment -un instant, una paraula, una mirada- ens ha estat donada una il·luminació i hem vist una llum al final del túnel. En aquest breu instant ha respost a la nostra paciència allò que ens ha permès recuperar el coratge i l’orgull. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 22 de setembre de 2007 per ricard99

ARRELAR ÉS POSSIBLE…

Deixa un comentari

ARRELAR ÉS POSSIBLE…

ARRELAR ÉS POSSIBLE que sigui la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel en raó de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que manté vius certs tresors del passat i certes premonicions de futur.

                                                                                       Simone WEIL

  M’ha semblat adient apuntar aquest pensament de Simone Weil per tal de ser conscients, una vegada més, del que és d’important tenir lligams amb persones, amb paisatges, en definitiva, amb la terra, el país. La recerca d’un mateix és la investigació cap a dins d’un mateix d’allò que el fa créixer, d’allò que ha alimentat la seva vida real, activa i natural. 

               

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 6 de setembre de 2007 per ricard99

RECERCA DEL FOC

Deixa un comentari

RECERCA DEL FOC

RECERCA DEL FOC

Cerco en llibres antics

en llengües  radicals

veus fortes

que un dia anaren

a multituds vitals,

i torno buit al dia

que se m’alça a la sang.

La veu no pot,

la llengua brilla a claps.

No puc haver-me en veu

per a tant poble meu.

No puc lligar-me

de mi a mi

i dir

-prò val.

        Segimon Serrallonga (1979)

Aquest és un poema de compromís vers la terra, la llengua, el país, per part del poeta nascut a Torelló. El jo poètic malda per trobar -fer viu- el foc, l’afany de ser en relació a la comunitat, de ser per a Catalunya. Són anys de franquisme i de postFranco, quan ha de sorgir una força viva en el poble de Catalunya, que viu assedegat de llibertat i vol reviscolar-se de l’ofec totalitari. El poeta demostra el seu fervent compromís vers la realitat que li ha tocat viure: no vol caure en el conformisme i el deixar fer de la inèrcia inactiva… "No puc lligar-me de mi a mi i dir -prò val".        

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 4 de setembre de 2007 per ricard99

FER ENCARA ÉS CREAR

Deixa un comentari

FER ENCARA ÉS CREAR

FER ENCARA ÉS CREAR

Fer encara és crear. La gent que escriu s’encaparra sovint per la novetat, sense adonar-se que si l’individu fa realment no pot fer sinó coses noves. La qüestió de la qualitat es planteja més enllà, en l’autonomia real de l’objecte creat, que resulta bell o no tant. Com que el concepte de bellesa ens és donat per l’educació i la cultura rebudes, sempre és vague i poderós alhora, i intel·lectualment imponderable. D’on vénen les divergències dels crítics (dels crítics coratjosos i lliures, vull dir) i les diverses preferències dels lectors.

                                           SEGIMON SERRALLONGA (maig de 1990)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 2 de setembre de 2007 per ricard99

LA PEDRA, PERÒ…

Deixa un comentari

LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA

LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA

Tot és real, oh goig dolorós!

quan buit de pensament

amb la mà i els ulls toques la pedra.

Núvol de foc i fosca, i vent

és l’esperit -i en roda van

el mal dolor i l’esperança vana.

Fins si toques per tocar,

la mort serà com una roca.

L’amor també -l’amor que és ara.

         Segimon SERRALLONGA (1979)

  Aquest és tan sols un tast, una mostra dels bells i místics poemes d’un dels autors catalans més importants i alhora més silenciats de la segona meitat del segle XX a Catalunya. El context cultural del nostre país no hauria de mantenir arraconat un autor com Segimon Serrallonga de qui la seva activitat cultural -universitària, humanística, literària…- basteix un corpus poètic i reflexiu d’alta volada. La seva obra la trobem compilada a Sempre voldré voler (Editorial Ellago,2007) en una edició a cura d’autors i crítics del cercle de Vic com ara Francesc Codina, Víctor Obiols i Ricard Torrents.

       La seva poètica neix del simbolisme europeu i de la poesia antiga, anterior a la lírica occidental. Els motius poètics ens remeten a la mística, a la poesia propera als estats més profunds de la reflexió i de l’extrema sensibilitat cap a tot allò pur, aspre però real, màgic però des de la mística de les coses petites. Un autor per descobrir-hi tot un món.

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 28 d'agost de 2007 per ricard99

LÍNIA KAFKA

Deixa un comentari

LÍNIA KAFKA

Franz Kafka ha estat un dels escriptors més importants del segle XX. Nascut a Praga el 1883, ha influït en la concepció contemporània de la novel·la. És autor d?un gran nombre de narracions i d?un parell de novel·les que han marcat el curs de la literatura europea (El procés, El castell). Al llarg de la seva obra l?individu perd progressivament l?entitat fins a submergir-se en l?angoixa de mecanismes socials externs que anorreen la persona. També és una obra que descriu l?ambigüitat que regeix el món i el somni. La seva vida fou una recerca constant de la seva identitat i un procés feixuc de depuració existencial. Podem detectar la interacció amb l?expressionisme i l?existencialisme, entre Dostoievski i Kierkegaard. Féu pocs viatges i de curta durada; el seu món és la ciutat de Praga que convertí en un espai lligat a una mirada inquieta, angoixant i misteriosa. Morí al sanatori de Hoffmann el 1924.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 8 d'agost de 2007 per ricard99

PROVERBI YIDDISH

Deixa un comentari

PROVERBI YIDDISH

PROVERBI YIDDISH

"Ens hem de protegir d’una aigua silenciosa, d’un gos silenciós i d’un enemic silenciós".

               Extret de El silencio del cuerpo (1979) de Guido CERONETTI

A la roca aspre dels contorns del Mèder debatia amb altres sobre el perill d’estar-se arran del riu silenciós per gairebé inexistent… Les llengües es movien en parles orientals, la posta queia d’oest i la llum fugia en passes sordes. Grups de joves aparcaven la bici rere fanals, unes nenes corrien d’un cantó a l’altre del pont del parc Balmes. Cap al Vic sud tornaven de treballar uns joves desmanegats i passava una noia rossa que aprenia el moviment lent de la seducció. Al meu entorn ja no quedava ningú, tret d’un gos perdut que no es decidia a acostar-se a mi. Hi havia no més de dos enemics i jo tenia cura dels metres quadrats d’herba menuda d’on extreia el so de la cançó que portava ben endins.

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 7 d'agost de 2007 per ricard99

JOCS FLORALS DE MONTESQUIU

Deixa un comentari

XIIè Certamen de Jocs Florals de Montesquiu 2007 
Diumenge 3 de juny se celebrà la 12a edició dels Jocs Florals de Montesquiu, eminent vila d’Osona que mostra a tot el món el seu castell envoltat d’un paratge natural d’incommensurable bellesa i història. S’atorgà diferents premis literaris, des de poesia a prosa, juvenil i d’adults. El jurat es consolida al llarg dels anys, el conjunt del poble viu amb il·lusió renovada cada acte de lliurament de premis. Enguany, el certamen comptà amb la proposta poètica i musical del cantant del grup Avicultores modernos i de J.Orozco, acordionista i pianista de llarg recorregut d’arreu. Ambdós són nascuts a Montesquiu. L’acte se celebrà sense pausa i de manera entusiasta i cal afegir que la totalitat dels premis foren atorgats. No quedà cap premi desert. Els organitzadors ja ens convidaren per l’any que ve. A reveure. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 9 de juny de 2007 per ricard99

ESCRIPTORS MALEÏTS

Deixa un comentari

I ESCRIPTORS MARGINALS

Escriptor maleït i escriptor marginal. Són destins diferents. L’escriptor maleït és aquell que tots rebutgen, però que tothom aprecia. És qui fa tot allò que els altres reprimeixen, aquell a qui es desterra al desert, que suporta en ell els pecats de tothom, la catarsi de la generalitat. El marginal és el qui tots detesten perquè els espatlla la festa, el petit fill bord que de vegades fa guau-guau i els espatlla la música triomfal, el qui recorre circuits alternatius i sovint s’atura davant d’ells i els fa ensopegar. El maleït fa somriure. El marginal desafia el sistema simpàtic. El maleït és el bufó. El marginal és el pesat. Però podria ser al revés…

                                                                                    V.FERREIRA (1994)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 20 de maig de 2007 per ricard99