El fred avui ha comparegut viu, agradós, de galtes enfora. He sortit al jardí a treure al nas cap al sud-est . He vist la llum rosada a l’horitzó, uns núvols blancs estirats i un fogasser blau pàl·lid, embolicant-ho tot. He hagut d’imaginar la resta. Estic connectada a les webs que recomana Vilaweb i
La lluna molt nacrada, plena, altíssima. El dia plujós a més no poder, gris, bellíssim quan naixia. Avui, de matí, anant a la feina amb el bus, he vist el cel espectacular, immens, lila, groc, vermell tot ell, com un tapís oriental impensable. Però no ha pogut llevar-se clarament el sol. A la fi ha
Avui, vint-i-u de desembre, he sortit al balcó: sota una pluja que ja amainava he vist els testos, les olles, els pots de conserva plantats d’atzavares, de cintes, begònies, geranis i cactus, de cabellera de la reina i d’alegria de la casa. I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor. Feia
A les vuit ja érem a l’esplanada del Baluard, plovisquejava, quatre gotinetes, res, no tenia importància. Allí érem unes cent persones, amb ulls deixondits, màquines de fotografiar i ganes de festejar la vida i la llum. Però enguany no ha estat possible, els núvols espessos i grisos no ho han permès. Han passat les vuit
Dia 11 de novembre, a les 20h., s’inaugurà l’exposició : TONI ROIG, ESCULTOR, comissariada per en J.A. Mendiola, a l’edifici de l’Estudi General Lul·lià, carrer Sant Roc, 4 de Ciutat. S’inicià amb un concert de l’obra pòstuma de Toni Roig ( 1946 – 2007): Al-Mayurqa Clàssic, una conjunció de música d’arrels tradicionals i clàssica, somni
Una veritat que ella sap cantar i encomanar: l’amor a la Vida. L’amor és un fluïd, l’amor és un gas, l’amor és la sang i la saba, la força de gravetat. Sense amor no es pot viure… Penjo també Les feuilles mortes en versió d’Édith Piaf, que va descobrir Yves Montand al 1944 i li
TARDOR Ah!…l’Octubre…primeres fredorades. L’Aire fa olor d’hivern, eixut, coent; comença com un gran ressecament i les grogors de sol en les fatxades. Comença el desmaiar en els passeigs la fulla, i en el cel , buit d’orenetes, les fredes transparències dels oreigs i els cap-tards del color de les violetes. Al vesprejar les
Mites dins la boca – d’un vers d’Antoni Vidal Ferrando – és un espectacle on Entreveus s’endinsa en el seu univers poètic, en un treball conjunt, basat en quinze cançons sobre poemes de l’escriptor que formen el disc del mateix títol. Inclou versos recitats pel propi poeta i s’acompanya d’una projecció d’imatges creada per Marina
Avui, s’estrena, a les 21h., al teatre Principal, Onatge, un espectacle teatral amb muntage de Miquel Àngel Raió i assessorament literari d’Antoni Xumet. És un homenatge a Xesca Ensenyat des de Pollença, música, dança, poesia i els textos de Neus Canyelles, Xesca Ensenyat, Mariona Moyano, Carme Riera i Antònia Vicens, de la companyia Disperses. Ja
Shinny Day; Dark Night from kingdinsky on Vimeo. Kingdinsky ens ofereix aquest tema, un dia clar i una nit fosca, un dels temes d’aquest duet de música experimental electrònica, veu, melodies i temes propis, plens de poesia i de futur . Avui, a Ona Mallorca, en primícia una entrevista i algun dels seus temes en
Aquest corcó de dubte dins el tronc… Tant l’aire m’arrossega com em dreça.Tant m’acumula el dubte com en vessa . Tant l’esperit a imatge tinc del jonc,batent-se amb l’aire, amb l’aire o el no-res,que em vincla a terra el mínim do del bes. De L’Hotel París, 1954Poema IV Imatge: M.V.S.La Mort que duc i em
La lluna era alta i blanca, creixent i lluminosa, amb clarobscurs ben definits, el vent s’amagava sota les cadires per un si no fos, Cassiopea puntejava lluïssors a un cel blau fosc, entre el fasser imponent i la torre. Tot era a punt per deixar que aquelles mans sonessin el seu amor pel so perfecte.
No feia vent, però hi era, el vent, assegut a la branca del lledoner, escoltava la veu de la Mar que cantava. No feia vent, però hi dormia, el vent a les estances obagues. S’esquitllava, enlairant-se, amb la vida fràgil dels morts que habiten Raixa. No feia pluja, però hi era, la pluja,
El migdia a la Ràpita és abrusador durant més de mig any. És una hora morta en què els arbres s’agosten i tots els animals deixen pas a la cigala persistent i obsessiva, única criatura que es veu amb cor de deixar rastres de vida. Fra Junoy no feia migdiada. Passejava pel seu hort redüit,
Anit es van lliurar els Premis Balearweb al Castell de Bellver. Un cercle perfecte emmarcava la mirada cap al cel lletós com un ou gegantí de sauri. La badia, vista des del turó, era un cos acollidor, braços en ample. Vaig pensar aquesta terra és nostra i també ho és la mar. Tinc el castell