Gossos, sala Razzmatazz (Barcelona), 6 de maig de 2010

És una pena que alguns tècnics d’il·luminació estiguin tan pendents dels efectes globals de l’espectacle oblidant-se del més imporant en un concert: que als músics se’ls hi vegi la cara i poder vuere si riuen o ploren, si estan emocionats o si la pífien. Que en definitiva és el que el públic vol veure.

Crònica publicada al diari El Punt el dia 8 de maig de 2010

La recerca contínua

08/05/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy57387 = 'gvidal' + '@';
addy57387 = addy57387 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text57387 = 'xavier mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text57387 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
xavier mercadé

A Gossos, els ha
costat Déu i ajuda deixar de ser catalogats com un grup acústic. Des que
van augmentar la formació en afegir el bateria Santi Serratosa, han
necessitat tres discos (El jardí del temps, 8 i Oxigen)
en vuit anys –més de la meitat de la seva carrera– per intentar
convèncer que ja no són uns Crosby, Stills & Nash de Manresa fent
cançons de foc de camp, sinó una banda de rock amb tots els seus
components, virtuts i defectes. Amb Oxigen (2007) per fi es va
fer aquest canvi en la concepció del grup. Un pas endavant que els va
fer augmentar la repercussió de les seves cançons, van aconseguir que hi
hagués un relleu generacional en el seu públic i que ja fossin
considerats un referent dins de la música cantada en català. El seu nou
disc, Dia 1, marca el principi d’una etapa en la banda, una època
de maduresa meditada. En aquests temps en què una nova generació
efervescent del pop català puja amb molta força, Gossos lluiten
per mantenir l’espai que generacionalment els pertoca. I ho fan amb les
millors armes que tenen: les seves cançons i un acurat directe com el
que van presentar dijous passat a la sala Razzmatazz de Barcelona.

Era
tot un risc assumir la presentació d’un nou treball que feia pocs dies
que era al carrer, en una sala amb la capacitat de Razzmatazz. Però se’n
van sortir força bé i el seu públic va saber respondre sense estretors
però tampoc sense grans clarianes a la platea de la sala. L’espectacle
que Gossos porten per presentar aquest estiu les cançons de Dia 1
requereix de grans espais amb un aparatós joc luminotècnic, una
esforçada escenografia amb projeccions i un so contundent amb el qual
buscaven aclaparar el públic. Que els Gossos d’ara poc tenen a veure amb
els que van tocar a la mateixa sala fa catorze anys en un concurs de
maquetes, va quedar clar en el repertori: vuit cançons del nou disc i
vuit més d’Oxigen van omplir la major part del concert, amanit
amb petites repassades dels discos anteriors i només un parell de
records del repertori més pretèrit amb Condemnats i Quan et
sentis de marbre per mirar el passat sense ira però també sense
nostàlgia.

El set-list de Gossos