Com sempre que Loquillo torna a la ciutat que el va veure néixer i
créixer, va trobar el caliu i la complicitat d’un públic heterogeni que
va omplir el Sant Jordi Club, on s’hi aplegaven des de vells companys
generacionals fins a l’alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, o el president
del Barça, Joan Laporta, relaxant-se abans del partit amb el Madrid.

Arrogant
com sempre però mantenint la dignitat de portar trenta anys a l’escena,
Loquillo va realitzar un concert antològic de més de dues hores on va
repassar el bo i millor del seu repertori. Els dos guitarristes, Jaime
Stinus a la seva esquerra i Igor Paskual a la dreta, es van convertir en
la columna vertebral d’una banda engreixada al servei d’una veu
imperfecta, però carregada de la personalitat de tot un amo i senyor de
l’escenari. Anant de menys a més, Loquillo va deixar els temes més nous
per a la primera part del concert i en canvi va lliurar-se a la disbauxa
de clàssics a partir de la segona hora: Todo el mundo ama a Isabel,
Carne para Linda, Cuando fuimos los mejores, Feo,
fuerte y formal i un La mataré que ha tornat al seu repertori
reivindicat com a himne.

Loquillo va dedicar el concert a la
memòria de Malcom McLaren i durant l’actuació també va tenir temps per
fer un tribut a Johnny Cash (El hombre de negro), a Pepe Risi i
Burning (Que hace una chica como tú…), als Sirex amb Maldigo
mi destino i deixant els bisos finals per fer-se un autohomenatge
amb Sabino Méndez vestit més per a una convenció que no pas per a un
concert de rock, rememorant les cançons bàsiques per les quals el rocker
d’El Clot ja ha passat a la història del rock fet a Catalunya: Barcelona
ciudad, El ritmo del garaje, Rock & Roll Star i,
és clar, Cadillac solitario.