Les cròniques de can Rostits (FIB i V)
Festival Internacional de Benicàssim, 14, 15, 16 i 17 de juliol de 2010
*L’hotel Rostits està a l’entrada de Castelló. Un hotel petit, amable, còmode i econòmic on vaig tenir el meu centre d’operacions i des d’on vaig actualitzar el bloc, editar les fotos, escriure les cròniques i, sobretot, descansar. Aquí estàn les cròniques que he anat publicant a El Punt/Avui aquest dies:
Clausura amb xou de Gorillaz
El Festival Internacional de Benicàssim perd prop d’un 37%
d’assistents per culpa de la crisi i, també, del cartell
en el concert de Gorillaz Foto: X. MERCADÉ.
The Pinker Tones van ser l’únic grup que va tenir el detall de saludar
al públic en català
Dels 200.000 espectadors de l’edició passada del FIB, enguany s’ha
passat a 127.000. Una davallada molt notable, del 37%, deguda en part a
la crisi i en part a un cartell poc definit. Però aquesta disminució de
públic ha suposat també una millora en l’accessibilitat del festival,
sense haver de patir angoixes per falta d’espai i amb la possibilitat de
veure els concerts amb una certa comoditat, sense empentes ni
aglomeracions. Aquesta baixada de públic s’ha notat, sobretot, en els
visitants britànics de nivell econòmic més baix, els anomenats hooligans,
que han donat un any de treva al festival. Tot i això, no han faltat
les clàssiques salutacions als grups amb gots llançats a l’aire plens
(presumptament) de cervesa, o els espectadors que s’han passat tot el
festival disfressats de plàtan o amb una gallina de plàstic al cap sense
passar vergonya.
L’amo del festival, Vincent Power, declarava en
una roda de premsa que el cartell no estava dissenyat per satisfer el
públic britànic, fet que es contradeia amb la programació de la darrera
jornada del festival, amb l’actuació d’una tripleta de grups (Foals, Two
Door Cinema Club i The Courteeners) que, dit ras i curt, només els
coneixen a casa seva, és a dir, a la pèrfida Albió, com es va demostrar
amb les passions que aixecaven entre el públic amb la pell com una
gamba. L’actuació, però, que va demostrar la gran derrota de l’antic
model de festival va ser la de Dizzee Rascal, que va fer entrar el hip
hop i el rap per primer cop en un festival que fins ara
s’havia mostrar hermètic a aquest estil.
Gorillaz van escenificar
una posada en escena molt per sobre de les expectatives creades. Un
concert impressionant en què les imatges de dibuixos de Jamie Hewlett
projectades en una pantalla gegant d’alta definició tenien tanta
importància com la música. I això no està gens malament si tenim em
compte que per donar forma a la banda virtual que és Gorillaz es va
poder veure la meitat de The Clash (Mick Jones a la guitarra i Paul
Simonon al baix), una secció de corda, un grup de música tradicional,
els De La Soul, Pharcyde, Little Dragon i Bobby Womack com a convidats
especials, i fins a seixanta musics vestits de mariners i comandats per
Damon Albarn, que també cantava i tocava teclats i guitarres quan no
baixava al públic a donar aigua a les assedegades primeres files.
Referències al futbol
Standstill va desafiar el sol que queia a les set de
la tarda oferint un concert inapel·lable, ple de força i convicció, i
els també barcelonins The Pinker Tones van ser l’únic grup que va tenir
el detall de saludar el públic en català. Els Echo & The Bunnymen
van mostrar encara la seva validesa amb un concert per emmarcar. El seu
líder i cantant, Ian McCulloch, amb unes ulleres de sol tan
innecessàries com l’abric que portava, va tenir unes paraules de record
per al mundial del futbol, com van fer també gairebé el 90% dels grups
que han actuat aquest any en el FIB.
La revetlla de Prodigy
El
festival de Benicàssim viu els retorns de The Specials i PiL
La jornada de dissabte al Festival Internacional de Benicàssim (FIB)
va ser com les anteriors: poca gent en els concerts de tarda i plens
sense estretors en els de nit. Els vilanovins Gentle Music Man, van
actuar davant un centenar de persones mentre el sol queia a plom sobre
l’escenari més gran del FIB. Els que van preferir passar la tarda a la
platja no es van perdre gaire cosa, ja que només va destacar l’energia
malbaratada dels retrobats Ash i la presència de Johnny Marr com a
guitarrista de The Cribs.
Quan els Sex Pistols van actuar fa dos
anys al Summercase de Barcelona, Johnny Rotten li va etzibar un parell
de cops de puny al cantant de Bloc Party quan aquest li va preguntar
quan tornarien PiL. Doncs, ves per on, Rotten potser en va prendre nota,
ja que el FIB va poder veure uns PiL ressuscitats, en un concert sense
concessions i amb una concepció del ritme que no únicament ha influït en
el que sonava en aquell moment a l’altra banda del festival (The
Prodigy), sinó que la supera amb escreix. El públic va anar
desapareixent a mesura que començava la revetlla galàctica de The
Prodigy. El grup d’Essex va oferir tot el seu imaginari canalla i pseudo-
punk al servei d’un ritme marcat a cop de baixos i un so no gaire
acurat.
Una mica abans, el mateix escenari va viure un dels
retorns més reeixits que s’han vist en els darrers temps. The Specials
tornaven amb forces renovades i disposats a celebrar la seva particular
exaltació de la festa amb un seguit d’himnes irresistibles com Enjoy
yourself (It’s later than you think), It doesn’t make it
alright o el clàssic immortal A message to you Rudy. Ben
greixats, sobtava la diferència d’actitud entre Terry Hall, quiet i
enganxat com un estaquirot a la seva cigarreta, i la resta de la banda,
que desbordava energia per tot l’escenari.
Adéu
a Sunday Drivers
I mentre uns tornen,
els altres se’n van, com va ser el cas dels toledans The Sunday
Drivers, amb un adéu als escenaris apoteòsic i emotiu. Amb el públic
cridant-los “no us separeu” i amb llàgrimes als ulls, van acomiadar-se
d’onze anys de carrera. Un que també podria començar a pensar en la
jubilació anticipada és el senyor Ian Brown. Desganat, gairebé sense veu
i amb una actitud escènica que no convenç ni els més acèrrims seguidors
dels Stone Roses, el seu concert va ser rutinari i decebedor.
La música orientada al ball omple el FIB
Benicàssim que encara són massa joves per exercir de caps de cartell. Foto: X. MERCADÉ.
Vampire
Weekend tira d’èxits en una segona jornada amb molt més públic
Els ànims milloren en la segona jornada del Festival de Benicàssim
(FIB). La immensa esplanada ja no semblava tan deserta, tot i que no es
van arribar a les aglomeracions d’altres anys. Les prop de 30.000
persones que van acudir divendres al festival ho van fer per un cartell
marcat per la música de ball.
Hot Chip en va sortir molt ben parat
amb un concert molt similar al que van oferir fa unes setmanes al
Sònar, amb la seva mescla de pop dels 80 i ritmes electrònics. Per la
seva banda, Alisson Goldfrapp encara intenta ser una diva sense
acabar-ho d’aconseguir, però el seu concert va satisfer els desitjos del
públic menys exigent. Vampire Weekend va enllaçar un darrere l’altre
els hits dels seus dos discos. El seu so africà encara necessita,
però, trobar una personalitat més definida. Impossible quedar-se quiet,
això sí, quan van sonar els primers acords d’A-Punk.
Els
Ilegales van fer un concert dur i contundent en la seva gira per
acomiadar-se dels escenaris. A aquella hora, però, la majoria va
preferir anar a veure Julian Casablancas, que amb la seva imatge de nen
dolent de casa bona va haver de recórrer a títols dels Strokes per
salvar el concert.
I entre les sorpreses que ens va regalar la
segona jornada del Festival de Benicàssim cal ressaltar Mumford &
Sons, tot un fenomen a Anglaterra tal com va quedar més que demostrat
amb tota la colònia britànica creant un ambient de bogeria i gairebé
histèria.
Amb classe al FIB
Ray Davies imparteix a Benicàssim una lliçó d’elegància rockera i
Kasabian es revela com un grup eficaç per a les cites massives
repertori dels Kinks
Poder arribar al recinte sense retencions i no haver de fer cues ni
per comprar beguda o menjar és una sensació inèdita al Festival de
Benicàssim. Però sembla que aquest any la crisi també ha arribat al
festival, i no només amb la programació sinó també en els serveis: ja no
hi ha tantes pantalles de vídeo per seguir els concerts des dels llocs
més allunyats; ha desaparegut la grada de premsa i convidats; hi ha
menys barres de bar i la fira de discos i roba s’ha reduït a la mínima
expressió. Això sí: per saber a quina hora toca un grup, cal passar per
caixa i comprar els horaris.
A primera hora de la jornada inicial,
dijous, els granadins Chin Yi feien patir, no per la seva pobra
proposta sinó pel sol immisericordiós que els queia a sobre mentre
actuaven davant una trentena de persones. I és que la majoria de públic
va preferir que es pongués el sol abans d’acostar-se al festival. Fins a
l’actuació de Charlotte Gainsbourg, a quarts de deu de la nit, no es va
notar moviment en el recinte, mentre que els fills de la Gran Bretanya
no van fer acte de presència fins que Ray Davies va pujar a l’escenari.
La filla de Serge Gainsbourg i Jane Birkin es va mostrar menys punyent
que en el seu disc IRM (enregistrat juntament amb Beck). Va
recordar al seu pare amb cançons com L’hôtel particulier, en un
concert delicat i exquisit. Ray Davies, per la seva banda, va oferir una
lliçó d’elegància rockera davant un públic que aquella hora de la nit
ja estava necessitat d’emocions més fortes que les de les atraccions de
fira. Tot i una afonia evident, Davies va anar al moll de l’os del seu
repertori i va triomfar amb clàssics dels Kinks com ara I’m not like
everybody else, You really got me,
Sunny afternoon i All day and all of the night, que va
dedicar al seu germà Dave Davies.
Si Oasis han mort, visca
Kasabian. Arrogància no els en falta, i poc a poc han anat trobant les
cançons per fer cantar la gentada que, ara sí, s’arreplegava davant de
l’escenari principal. Un emmirallament als germans Gallagher, juntament
amb una mica de Primal Scream i molt de Stone Roses, fa que siguin
efectius en aplecs d’aquesta mena.
Avui dissabte, el festival
viurà un dels seus dies més moguts amb les actuacions d’Ian Brown), The
Prodigy i el retorns de The Specials i PIL.
Un FIB sense tanta gent ni estrelles
Des que el nom del magnat dels festivals Vince Power va començar a
aparèixer associat al Festival de Benicàssim (FIB), la filosofia de la
mostra va començar a canviar. En els darrers anys, la invasió de
turistes britànics atrets per la mescla de paella + platja + alcohol +
música ha estat evident i, ja en aquesta setzena edició, Power se n’ha
fet l’amo i senyor, després que els germans Miguel i José Luis Moran li
venguessin la seva part de l’accionariat.
Enguany, la davallada de
públic és notable a causa principalment d’un cartell sense estrelles
mediàtiques de pes. Les previsions menys optimistes calculen que aquest
any el cartell del festival atraurà unes vint mil persones menys per dia
que en l’edició passada. El recinte del festival ha registrat aquest
any algunes modificacions, amb els tres escenaris principals al
descobert i dues grans atraccions de fira que trunquen l’esperit
d’altres edicions. El festival va arrencar ahir al vespre amb els
concerts de Kasabian, Ray Davies i Charlotte Gainsbourg, entre d’altres
artistes.
T’ha
agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis
Blocs Catalunya!