Cançons a la vora del pop, Teatre Atlàntida (Vic), 1 de maig de 2010

ELS AMICS DE LES ARTS

ANNA ROIG I L’OMBRE DE TON CHIEN

EL PETIT DE CAL ERIL

Crònica publicada a El Punt el dia 3 de maig de 2010

Bons temps per a la lírica

03/05/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy40369 = 'gvidal' + '@';
addy40369 = addy40369 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text40369 = 'Xavier Mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text40369 );
document.write( ‘‘ );
//
]]>
Xavier Mercadé

Sens dubte estem
vivint uns bons temps per a la lírica, almenys en allò que es refereix
al pop cantat en català gràcies a una nova generació de músics que
aporten una actitud propera, una relació directa amb el oients i unes
cançons escrites en primera persona. A tot això, cal afegir-li un fet
important: hi ha un públic disposat a escoltar-los, omplir sales i
auditoris i fer seves aquestes cançons. Dissabte es va viure una bona
mostra en el primer concert pop que va acollir el flamant i fastuós
auditori de L’Atlàntida de Vic. Es tractava de la presentació del
documental Cançons a la vora del pop, que reflecteix la vida de
quatre d’aquests grups, i com creixen dia a dia, incloent-hi un
audiovisual en el número d’abril de la revista Enderrock.
Finalment Maria Coma no hi va poder anar per culpa d’una afonia. Sí que
hi van ser els altres representants d’aquesta realitat suggeridora del
nou pop català: Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, El Petit de Cal Eril i
Els Amics de les Arts. Tresllenguatges diferents, tres propostes
artesanes i gens localistes vingudes dels quatre punts cardinals del
país que van confluir en la mateixa vetllada. Casualment, aquests tres
grups feia un any que s’havien presentat a la Fira de Música al Carrer
de Vila-seca com a projectes. Ara recullen un èxit que ha deixat a
tothom sorprès.

Els penedesencs Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien
van saber mostrar la seva mescla de cançó francesa amb pop anglosaxó amb
una cantant que sap jugar amb la política dels petits gestos per
metamorfosar-se en una noia vergonyosa o en una assassina en sèrie
segons dicti la cançó. Des de Guissona va arribar la proposta d’El Petit
de Cal Eril, un folk amb arrels i ressons tradicionals gairebé
tel·lúrics que en la seva actuació va aprofitar per presentar noves
cançons com Partícules de Déu o l’adaptació musicadadel poema La
seva divina cara de Foix.

Els Amics de les Arts venien com
clars caps de cartell en una ciutat on ja van esgotar fa un parell de
mesos totes les entrades pel concert que van oferir a la sala Pasternak.
El seu pop acústic dirigit a tots els públics desprèn una dosi
d’optimisme que ha encomanat un sector de públic que tenia ja les oïdes
motivades gràcies al fenomen de Manel. Un dels majors defectes que fins
ara tenia el directe d’Els Amics de les Arts era l’ús de bases
pregravades per enfrontar-se als seus directes. Un problema que van
solucionar just aquella nit ja que es van presentar amb una formació
ampliada per un baixista i un bateria. Gràcies a aquest canvi van poder
presentar per primer cop en viu temes com Liverpool i donar un so
més orgànic i real a unes cançons que ho reclamaven com un dret propi.
El grup va saber mostrar-se loquaç i sorprenent en els comentaris entre
cançó i cançó (gairebé un espectacle dins de l’espectacle), i van cloure
la seva actuació amb una versió del Quelqu’un m’a dit de Carla
Bruni traduïda com I no se què m’ha dit.