Refugi, Teatre Zorrilla (Badalona), 19 de març de 2010

Quico pi de la Serra

Isidor Marí

Jordi Batiste

Pau Riba

Crònica publicada a El Punt el dia 22 de març de 2010

Orígens i identitat

En una temporada en que Lluís Gavaldà s’ha descobert com a cantant en
solitari, el seu company de grup també ha acabat d’aprofundir en el seu
projecte Refugi, encara que en aquest cas ja té tres anys de
rodatge per escenaris, mercats i instituts. Sí, instituts de secundària
ja que Refugi és també un projecte «didàctic, educatiu i
litúrgic», com el va definir divendres al Zorrilla de Badalona.

Un
homenatge a la cançó que ha coincidit amb seu cinquantè aniversari,
celebrat l’any passat i coincidint amb un parell d’espectacles similars
en el concepte però perfectament complementaris. Si Carles Belda i
Sílvia Ricard incideixen en el caràcter popular i Marc Parrot ho fa en
els moments clau, Joan Reig, en canvi, prefereix buscar les tornades
perdudes, aquelles cares B d’antics singles de vinil ja desgastats. Com
canta Raimon a Jo vinc d’un silenci: «Qui perd els orígens perd
l’identitat.» Per això ha agafat aquest repertori, l’ha despullat i li
ha posat Vestits nous, tal com es diu el primer disc de Refugi.
I ho ha fet amb uns arranjaments jazzístics i acompanyat per Albert
Vila (Dijous Paella) amb el contrabaix, el veterà Pep Solà amb la
bateria i Joan-Pau Chaves (Els Pets) amb el piano. Per a la posada de
llarg d’aquests Vestits nous, Refugi va disposar de la
col·laboració d’alguns dels creadors d’aquestes cançons gravades a la
memòria. Amb Isidor Marí van recordar Flors de baladre, d’UC;
Joan Isaac va rememorar Però prefereixo els teus ulls; per a
l’himne pop primerenc d’El noi dels cabells llargs (Els Tres
Tambors) va tenir la col·laboració de Jordi Batiste; a Com hauria
estat bell, de Coses, van sonar la guitarra i la veu de Jordi
Fàbregas, i finalment Pau Riba va reivindicar l’autoria d’Es fa llarg
esperar. Lluny de ser un acte reivindicatiu, tot el concert va ser
un espectacle amb el més pur respecte a les creacions, i durant les dues
hores llargues de concert van sonar també composicions de Serrat (Quasi
una dona), Guillem d’Efak (Dissabte), Toti Soler (Em dius
que el nostre amor), el sempre reivindicable Ovidi Montllor (M’aclame
a tu), Sisa (A sota l’alzina), Lluís Llach (Si arribeu)
o Raimon per partida doble per obrir i tancat el concert (Jo vinc
d’un silenci i Al vent), tot ben explicat amb un esperit
didàctic i còmplice per un Joan Reig que deixa les baquetes per
mostrar-se com un cantant versàtil de gola profunda. «La memòria és
aquell calaix on guardem el que més ens ha agradat, siguin els vells
Madelman, les cançons i les melodies», i amb Refugi va aconseguir
destapar aquest pot ple d’essències.

Nota: Degut a un oblit imperdonable no cito la col·laboració al concert de Quico Pi de la Serra amb qui va fe “A poc a poc” i “Si els fills de puta volessin”. Espero que em sapigueu perdonar.

El set list de Refugi a Vull llegir la resta de l’article