Hi ha dies i dies. Dies plens de rutina, engolits pels compromisos, que no et donen un segon per parar. Dies d’esbarjo, quan gaudeixes d’una excursió, una escapada, un concert, una obra de teatre… i sembla que no hi ha res més al món. Dies que sense haver fet res pròpiament dit, el teu cap
25 és un número rodó, dels que es celebren de manera especial… però 25 segueix sent avui un número buit. Aquest cap de setmana he fet una escapada al Pallars, a la vall de Berrós on ell somiava tenir un niu per reposar de tant de cel, tants núvols i tanta ciutat gris. M’han tornat
24 mesos… 2 anys… El número és gran o petit, el temps no entén de mides, i l’enyorança tampoc. A vegades diries que tot just era ahir que pujàvem a buscar-los a Estana. Altres dies et dóna la sensació de que has viscut ja masses coses bones i dolentes sense la seva companyia. Coses dels
Quan mor algú jove sempre ens vénen al cap les coses que li quedaven per fer, les experiències que li quedaven per viure o els llocs que li quedaven per visitar. Fins i tot de la gent que mor molt vella en lamentarem que no hagi aguantat una mica més per veure el nostre país
Sovint trobem a faltar la nostra gent en els moments difícils. Diuen que les tristeses o les pors es fan més petites quan es poden compartir. Quan se’n parla, quan es treuen de dins, quan algú les escolta i nosaltres les diem sentim que s’alleuja el dolor que ens provoquen. Petits fracassos, grans decepcions, les
No sempre es veu el costat bo de les coses. A vegades només se’n veu el costat dolent. Ja ha nevat al Pirineu, ja tinc els cims d’aquest hivern al cap, ja estic mirant les rutes i buscant gent per acompanyar-m’hi, un dia d’aquests revisaré els esquís, les pells de foca i les bótes, ulleres,
De ben petit em van ensenyar a gaudir de la muntanya, dels paisatges i de la companyia… i amb els anys he acumulat records extraordinaris d’aquelles rutes en família, amb amics i/o en parella. A casa sempre hem tingut la tradició xiruquera i gràcies a això he descobert molts racons del nostre país on ara
El Pere de ben petit somiava ser pilot. Pilot d’avions. Aquells personatges gairebé mitològics. Impossible sense padrins. Impossible sense recursos. Impossible… impossible. Però aquell nen tenaç no es va resignar a aquell impossible i va decidir acostar-se al seu somni, si no els podia pilotar, els dibuixaria, els pensaria, els construiria… però mai n’estaria lluny.
Fa anys el Pere va necessitar una il·lusió per refer-se, un projecte nou, una quimera,… alguna cosa que li ocupés el cap i el cor, que el fes reviscolar, tenia ganes de fer foc nou. Jo aleshores vivia al Pallars i ell em visitava de tant en tant camí d’alguna muntanya, sempre darrere algun cim
Aquest mes de juliol el Pere hauria complert 40 anys, 40! Tants anys i tant pocs al mateix temps! … tot i que no sé si ell hagués viscut la crisi que diuen que t’arriba a aquesta edat… Fer anys sempre és bon moment per fer balanç, girar el cap enrere i veure la feina
Ara fa un any, un dia molt assolellat de juny, vam pujar a plantar uns arbres en homenatge al Cinto i el Pere. El record d’aquell acte és més viu i més intens que la tràgica nit que se’ls va endur. Gràcies per acompanyar-nos-hi. Per aquestes dates fa un any vam pujar a Prats de
No hi ha ningú que conegués el Pere que no guardi el record d’un dia en que va tallar la conversa per alçar els ulls al cel i contemplar el vol d’un avió. 13 mesos, més d’un any… i el temps es prèn amb calma allò de cicatritzar. Avui vull fer esment d’un fet, una
Us deixo l’escrit de benvinguda al funeral per commemorar un any de la mort del Pere i el Jacint. VOLEM AGRAIR LA VIDA, una vida plena, intensa i viscuda, un exemple pels que encara l’estem vivint; no perdem el temps. Bona nit i benvinguts. L’església avui torna a ser plena, i això ens omple d’orgull
MAKTUB, estava escrit que el Pere seria pilot, però va ser mèrit seu tot el que va lluitar per complir el seu destí. Qui ha llegit el llibre de l’Alquimista recordarà aquesta paraula àrab; MAKTUB: “Està escrit”. El llibre de Paulo Coelho hauria de ser de lectura obligatòria un cop l’any, per fer-nos adonar d’on
El Pere era dels que no tocava la lira per cantar-li a ningú, sinó pel plaer de tocar-la, (…) i la va tocar fins el final. Diuen que Sòcrates va aprendre a tocar la lira quan ja era gran, i que en fer-ho a edat avançada li costava més i li duia moltes hores. Aleshores