Diuen que Sòcrates va aprendre a tocar la lira quan ja era gran, i que en fer-ho a edat avançada li costava més i li duia moltes hores. Aleshores algú li va preguntar:
-Sòcrates, per què aprèns a tocar la lira ara, si t’has de morir?
I ell, savi com tan pocs, li va respondre:
-Per tocar la lira fins que em mori.
El Pere va passar mooooooltes nits estudiant enlloc de sortir de festa, va treballar moooooolts dies enlloc de passar la feina a un altre, va sacrificar tantíssimes coses que sovint em preguntava si realment veia recompensats tots aquells esforços.
Es va passar la major part de la seva vida posant els fonaments del que havia començat a gaudir d’uns anys ençà, i em queda la recança de pensar que va ser molt poc temps per tot el que li havia costat.
Però coneixent-lo, també m’adono i dono gràcies que el Pere va ser feliç tot aquell temps que va lluitar pel seu somni, perquè aquelles batalles ja en formaven part, perquè aquell estudiar tant no era per la nota de l’examen sinó per aprendre més de la seva passió, perquè aquella voluntat de fer els plans de vol, ajudar els mecànics en les reparacions i controlar la paperassa de l’avió no era perquè ningú li manés sinó perquè li agradava fer-ho,controlar cada detall, assegurar-se que tot era al seu lloc, perfecte.
El Pere era dels que no tocava la lira per cantar-li a ningú, sinó pel plaer de tocar-la. No treballava de pilot, ho era. No volava per un sou, ho feia per plaer. No hi ha gaires, per anys que compleixin, que tinguin la sort de poder dir que del seu somni en van fer una professió, i de la seva professió, l’oportunitat per seguir somiant.
El seu últim mail parlava de feina, d’horaris de vol, de viatges, aeroports, feina, avions… VOLAR. Perquè el Pere va ser dels que va tocar la lira fins el final. I a sobre… fent-hi bona música!
Quantes coses em queden encara per aprendre’n!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!