Hi ha dies i dies.
Dies plens de rutina, engolits pels compromisos, que no et donen un segon per parar. Dies d’esbarjo, quan gaudeixes d’una excursió, una escapada, un concert, una obra de teatre… i sembla que no hi ha res més al món. Dies que sense haver fet res pròpiament dit, el teu cap ha estat ocupat per tota mena de preocupacions, somnis, angoixes, il·lusions, somnis, pors, propòsits… i sense adonar-te’n ja se t’ha fet de nit.
En tots aquests dies hi ha almenys un moment per recordar el Pere, SEMPRE. I sovint no és un sol instant sinó molts, sinó tots. Què compartiríem d’aquella rutina, què li explicaria d’aquella experiència tan xula, què opinaria dels meus temors i projectes…
Per mi, són sovint uns pensaments fugaços, com si un dia d’aquests me’l pogués trobar i compartir tot això que estic vivint sol, i que ja hi hauria temps per parlar-ne.
Tanmateix hi ha uns dies que aquesta idea es torna absurda, ridícula… i dolorosa, perquè se’m fa més real que mai que no arribarà aquest dia per explicar-li tot això que em passa o que sento.
Són els dies assenyalats. No solament Nadal, no pas, o inclús diria que no és el pitjor de tots. Al cap de l’any, totes les famílies i colles d’amics tenim moltes d’aquestes dates. Aniversaris, sants, reunions, trobades, celebracions… que formen part de la nostra idiosincràsia col·lectiva, el que constata el nostre sentiment de pertinença, el que ens fa ser part d’una cosa més gran que nosaltres, que ens acull i ens identifica… i és en aquests moments, quan pares la taula, que comptes els plats i t’adones que en falta un.
Per la seva feina, el Pere no venia sempre aquests dies assenyalats, perquè estava volant a Nova York o Buenos Aires, perquè estava tornant de Singapur o s’havia hagut de quedar dos dies més a Pekín… vés a saber! Llavors no hi donàvem més importància, si ens vèiem en dies normals, no se’l trobava tant a faltar els dies importants.
Però ara, ara resulta que ja no el veiem els dies normals i que en aquests dies importants, t’adones que ja en fa dos o tres que no hi és. Te n’has d’anar al juny del 2012 per l’últim Sant Joan a Montserrat o el seu últim Sant Pere. Molt lluny. Tant lluny!
I com si estigués volant, parlem d’ell, del que diria sobre una cosa o l’altra, sobre el país i els polítics, sobre el Barça i sobre aquell passatger de l’altre dia, o quin plat estrany triaria del menú, demanant-li al cambrer que li detallés què volia dir aquell nom esnob de la carta.
I en aquests dies assenyalats cadascú s’empassa com pot el dolor d’aquest plat que falta a la taula.
Us deixo una cançó que era un hit l’abril del 2013 i que parla de trobar a faltar el que ja no tens quan és tard per enyorar-ho. Sé que a vegades fa mandra, però no deixeu de compartir els dies importants, feu l’esforç, ja hi ha prous dies normals perquè ens engoleixi la rutina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!