De ben petit em van ensenyar a gaudir de la muntanya, dels paisatges i de la companyia… i amb els anys he acumulat records extraordinaris d’aquelles rutes en família, amb amics i/o en parella.
A casa sempre hem tingut la tradició xiruquera i gràcies a això he descobert molts racons del nostre país on ara sóc jo qui hi porta amics o canalla. Recordo intensament molts moments acompanyats de gent més gran i molt sàvia que sabien explicar els núvols, les plantes, les pedres, els bolets, els senders, … i omplien d’acudits, bromes, anècdotes i onomatopeies aquelles llargues caminades. Tinc molt bons records d’aquella època, sempre banyats de somriures i alegria.
A mida que hem anat creixent hem canviat la xiruca per una bona bóta i les caminades per reptes més ambiciosos. Aquella gent més gran ha baixat el ritme i hem canviat de companyies per anar a la muntanya. Amb l’experiència acumulada en aquelles excursions hem obert els nostres propis horitzons que ens han dut molt lluny i molt amunt. Tanmateix, havent canviat escenaris i objectius, mai ha canviat el tarannà i l’ambient amb els que ho hem viscut, banyats sempre de somriures i alegria.
I vet-ho aquí que arriba el dia que aquesta muntanya tan estimada t’arrenca un tros d’ànima d’una sola bufetada, i tots els records amables, alegres i ditxosos que havies acumulat pels seus camins s’esquincen per tornar-se amargor, rencor i ràbia.
Com tornar a mirar un cim, una tartera, una pala de neu, una carena, un coll, … sense sentir a dins la fiblada? L’absència punyent d’aquells que fins fa ben poc n’eren amants apassionats i ara ja no ho podran estimar més?
Em vaig prometre aquell mateix dia a Estana que no renunciaria a la muntanya. Volia tornar-hi, sense por ni set de venjança, sense rencor i sense ràbia… volia tornar-hi per acumular-hi de bell nou aquells records amables i ditxosos que tant havíem gaudit anys enrere, instants que ara viuria sense el Pere, però que jo volia seguir vivint.
Els primers cims després d’aquell abril van ser difícils, sovint buits, els vaig fer absent, faltant a la meva promesa, els vaig fer enrabiat. Amb companyia i en solitari, han estat moltes les hores de ruta en les que els meus peus i el meu cap recorrien camins oposats, els primers cap al cim, el segon cap al pou. No és fàcil estimar qui t’ha fet tant de mal.
Però va arribar un dia, arran de llegir una entrevista, que vaig comprar un nas de pallasso de color vermell. I d’uns mesos ençà el porto sovint a sobre, no pas per fer gràcia a ningú, i molt menys per burlar-me de res… sinó per trobar-lo dins la motxilla i somriure, posar-me’l dalt del cim i somriure, fer-m’hi una foto i somriure.
I aquest simple gest, banal i absurd, arrossega el cor a mirar-ho tot d’una altra manera… el somriure no és conseqüència de l’alegria, sinó que sovint és a l’inversa, somriure és la gota que fa vessar el got de la tristesa i el buida de cop.
Per això m’he fet fotos amb nas de pallasso dalt de les últimes muntanyes que he pujat i vull fer-me’n dalt de totes les que vindran a partir d’ara. No són per riure ni per burlar-se, al contrari. Són la voluntat tossuda de mantenir viu el record dels que ja no hi són tal com els volem recordar; dalt d’un cim, gaudint de les vistes, exhaustos per l’esforç però orgullosos per la gesta, contents i ditxosos de poder contemplar el món, la pròpia vida i el destí des d’una altra perspectiva.
Aquestes fotos amb nas de pallasso són un homenatge perquè els que ens han deixat, des d’allà on siguin, segueixin compartint amb nosaltres aquests reptes banyats de somriures i alegria.
Us convido a posar-vos un nas de pallasso i deixar que el somriure espontani que se us dibuixarà als llavis arrossegui la tristesa que a voltes ens ofega.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!