Sovint trobem a faltar la nostra gent en els moments difícils. Diuen que les tristeses o les pors es fan més petites quan es poden compartir. Quan se’n parla, quan es treuen de dins, quan algú les escolta i nosaltres les diem sentim que s’alleuja el dolor que ens provoquen.
Petits fracassos, grans decepcions, les coses que no surten, relacions que no prosperen, situacions que ens superen… són moltes les ocasions que busquem una espatlla per plorar-ho i algú disposat a escoltar-nos la tragèdia, el drama o la desídia.
Els amics que trobem en aquests moments són els bons, són els que no fugen d’estudi ni refusen la responsabilitat de sostenir-nos, són aquells en qui podrem confiar sempre, són aquells pocs que podem comptar amb una mà i pels que posaríem la mà al foc.
Amb el Pere havíem compartit algunes d’aquestes converses tot pujant un cim o convivint a casa els pares els anys que hi vam coincidir. I efectivament, ell va matisar alguns dels meus negres i en va fer grisos que el temps es va encarregar de tornar blancs. Tot compartint les penes, aquestes es feien més lleugeres i fins i tot havíem arribat a veure el costat bo dels projectes fracassats i les il·lusions trencades.
Tanmateix, la seva absència simplement ha fet que busqui altres persones per compartir les meves derrotes, i si fa no fa, també acabem trobant la llum dins el túnel i la sortida del pou, més tard o més d’hora.
Però el que fa mal, el que fa mal de debò, és no poder compartir les victòries.
Aquest Nadal s’està fent realitat un projecte que amb prou feines havíem gosat xiuxiuejar perquè ens semblava impossible, una col·lecció de novel·les juvenils: www.lesaventuresdelsdtb.cat
Amb aquella consciència col·lectiva que ens han fet creure els gurús de la productivitat que això d’escriure no dóna de menjar, havia arraconat aquesta passió i l’havia relegat a la categoria de hobby.
Doncs bé, una sèrie de gent ha cregut en mi i aquesta proposta literària que uneix literatura, divulgació del patrimoni i descobriment dels racons més bonics de Catalunya. I allò que semblava una utopia va camí de fer-se més real que mai, i no solament per avui, sinó amb visió de continuïtat.
Després d’un any 2014 de regust agredolç, aquest Nadal ens ha tocat un bocí de loteria sense haver comprat cap número, i el fet de no poder-ho compartir amb el Pere fa que la victòria no sigui completa.
Perquè si bé les derrotes un dia o altre se superen i els mals moments s’obliden, les victòries són per sempre, i l’absència no es pot matisar.
Alguna cosa em diu que ell ha vetllat per aquest èxit, i bé que en poso una part a les seves mans, però tanmateix, m’entristeix pensar que com aquesta vegada, hi haurà moltes victòries que no podré compartir amb un cop de telèfon, una conversa a l’habitació o un cim nevat sota els nostres peus.
Guanyar així, per bé que no em nego l’alegria que em comporta, no arriba ni a un empat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!