No sempre es veu el costat bo de les coses.
A vegades només se’n veu el costat dolent.
Ja ha nevat al Pirineu, ja tinc els cims d’aquest hivern al cap, ja estic mirant les rutes i buscant gent per acompanyar-m’hi, un dia d’aquests revisaré els esquís, les pells de foca i les bótes, ulleres, casc, grampons, piolet, ganivetes, arva… el que convingui! i deixarem a mà la roba per fer muntanya els propers mesos.
I el Pere no hi és. I no podem consultar junts la previsió ni els gruixos que han caigut. Ni em dirà si quan ha volat a París el Pirineu es veu molt blanc, només emblanquinat o just unes clapes. No comptaré amb ell per fer cap dels cims previstos, ni em recomanarà rutes que valen la pena, ni m’advertirà d’aquella fondalada o canvi de rasant on s’ha de vigilar quan flanquegis abans d’arribar al coll…
I el sentiment d’aquesta absència tot sovint no es pot descriure amb la paraula tristesa… sinó ràbia, molta ràbia, incontenible, impossible de contenir.
El que a vegades és resiliència la major part del temps és ràbia incontenible, sense matisos ni esmenes. M’espero a escriure quan veig el got mig ple i sóc capaç d’aprendre les lliçons que em toquen… però he de confessar que normalment el got més que mig buit, està buit del tot.
Aleshores la ràbia ho envaeix tot i fa que fins i tot el nas de pallasso no faci efecte i sembli ridícul.
I en aquests moments voldria poder culpar algú, odiar-lo, i fer-ho a mort, posar cara al responsable d’aquesta absència i maleir-lo fins a quedar-me sense aire… No sé si això ho faria més fàcil però almenys la ràbia aniria a algun lloc i no es quedaria dins, esperant sortir en el moment més inesperat, amb la persona equivocada, per un motiu que no s’ho valia.
I després de l’explosió, per bé que els enganxis, els trossos no queden mai iguals, l’absència encara hi és, i saps que malauradament mentre tinguis consciència aquest buit no s’omplirà.
Pere… està nevant a cota 2.200… a veure si baixa aviat i podem estrenar la temporada!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!