El Tàvec

Bona nit i benvinguts.

L’església avui torna a ser plena, i això ens omple d’orgull per dos motius, el primer, perquè significa que no heu oblidat el Jacint i el Pere, perquè els seguiu tenint presents, perquè segueixen sent importants per vosaltres, i el segon, perquè ens seguiu fent costat a nosaltres en aquesta dolorosa absència, i això no té preu.

Ha passat un any i ens segueixen incordiant les preguntes, la recerca dels perquès, com si la mort pogués tenir una explicació i saber-la ens pogués alleujar la tristesa.

La mort no té raó de ser, no té motius, és un fi, certament, però no una finalitat en sí mateixa, no ens ensenya res ni ens aporta res. No és la mort sinó la vida dels que se’n van el que ens fa aprendre les lliçons valuoses, el que ens dóna exemple i ens pot ser un model, el que ens ajuda i el que ens reconforta, el que ens anima i el que ens consola.

Avui, com fa un any des del mateix lloc, no vull lamentar la mort del Pere i el Jacint per mal que em faci, sinó que en vull seguir agraint la vida i tot el que ens van donar. Per això som aquí, per agrair la VIDA, la mort no mereix tal homenatge.

Aquest any ens ha servit per conèixer tots una mica més el Cinto i el Pere, en coses que fins i tot els més propers ignoràvem d’ells. Eren gent discreta i modesta que sense fer soroll eren motor de moltes coses, i aquests mesos hem descobert una mica més de la grandesa que els hi suposàvem.  D’arreu ens han arribat històries, anècdotes, comentaris, fotografies, videos, cartes,… de gent que els coneixia, de gent que els estimava, de gent que els troba a faltar.

També vosaltres, els que compartíeu amb ells les rutines del dia a dia us heu acostat per parlar-nos-en amb afecte, amb enyorança, amb respecte i fins i tot algunes vegades, amb admiració.

Rebre i saber tot això ens fa adonar que van ser dues vides molt plenes i molt viscudes, i si bé això no és un consol suficient, ens recorda als vius que la vida s’ha de viure com ho van fer ells, sense son i sense mandra, perquè arriba un dia que s’atura el rellotge i no hi podem sumar cap instant més.

Si el Pere o el Jacint ens poguessin donar un últim consell estic segur que ens dirien que no guardem per un altre dia l’amor que podem oferir avui, que no esperem a que faci sol per sortir al carrer, que no confiem que hi haurà una ocasió millor per donar el que som,… perquè ningú ens pot assegurar que hi haurà aquesta oportunitat.

El Cinto i el Pere van viure pels seus somnis i els van fer realitat, van ser gent de la millor pasta, dels que es llevaven molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora, van ser dels imparables. I un any després, les seves vides segueixen tenint ressò en les nostres… i per això som aquí retent-los aquest homenatge, pel que van significar i pel que signifiquen encara per nosaltres.

Gràcies a tots i a totes per ser-hi, per acompanyar-nos, per escoltar-nos, per distreure’ns, per compartir el dolor, per deixar-nos plorar i per respectar els nostres silencis. Gràcies per ser-hi avui i tots els altres dies, que es veuen menys però que es necessiten més. L’absència no es pot omplir amb res però tenir-vos tan a prop ho fa tot més fàcil.