13 mesos, més d’un any… i el temps es prèn amb calma allò de cicatritzar.
Avui vull fer esment d’un fet, una imatge, una anècdota… que tothom té al cap pensant en el Pere,… aquell marrec, aquell adolescent, aquell jove, aquell adult… capaç de quedar-se absort, abduït, … per una llambregada al cel, molt i molt lluny, molt i molt amunt, per allà on un avió deixava una estela, un rastre, una llum pampalluguejant en fer-se de nit…
Gent que el coneixia de sempre, gent que hi treballava, gent que l’acabava de conèixer, gent que li era propera, gent que veia de tant en tant, vells que l’havien vist néixer, infants que tot just sabien qui era, parents de prop i de lluny, els que li érem més propers…
Tots sense excepció comparteixen un record del Pere, … com alçava els ulls, fitava un avió i deia repel·lent… un Boeing 747, … un Airbus 340, … un “vés a saber què”…
No tenies més remei que creure-te’l, o almenys fer-ho veure, o admirar-lo per saber-ho amb els peus a terra i una sola ullada…
Ell tenia més que una passió o un somni, ell era dels pocs que poden dir amb la boca ben grossa que han nascut amb una vocació, per un motiu, amb un sentit clar per la seva vida.
Celebro que el temps que va viure tingués la sort i el privilegi de poder fer realitat el seu somni, un premi a tots els seus esforços i sacrificis.
Una altra lliçó per aprendre, n’hi ha masses que moren de molt vells però encara amb somnis per complir.
Us deixo la cançó del seu recordatori, que parla d’aquell home, que volia ser ocell
https://www.youtube.com/watch?v=UJTIaGXEiwI
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!