llengua i cohesió: t’ho creus o no t’ho creus
Fa dos anys vaig escriure l’article “dèficit i discapacitat (II), el cas dels idiomes”. Us convido a llegir-lo i a pensar uns minuts sobre el seu contingut. No diu res de nou, però ho diu d’una manera que pot ser útil per fer entendre allò que sembla que a tantes persones els costa d’entendre. Parla de la relació entre l’accés a la competència en llengua catalana, i la igualtat d’oportunitats, aquest binomi imprescindible que alguns veïem tant clar i d’altres, en canvi, obvien. Hi penso molt, darrerament, quan observo tants agents educatius al meu voltant que desaprofiten diàriament l’oportunitat de posar el seu gra de sorra per construir una societat menys excloent pel que fa a facilitar l’accés a les eines lingüístiques per desenvolupar-se en una societat com la nostra. (segueix)
Em costa d’entendre que l’exigència professional en la seva intervenció
social o educativa no inclogui aquest instrument fonamental per a la
igualtat d’oportunitats. Però no vull creure que ho facin per mala
voluntat, o per l’exercici d’un conscient paternalisme protector i
limitador (guettizant, al cap i a la fi). I arribo a la conclusió que,
simplement, no hi creuen. Per desconeixement o per convicció, però no hi
creuen. No són conscients del poder del binomi llengua i cohesió. Ni
del poder dels contextos d’ús pràctic com a elements imprescindibles per
a l’aprenentatge d’una llengua. I no s’adonen de com el seu gest
qüotidià està determinant proactivament la trajectòria d’accessibilitat i
inclusió del present i el futur d’aquestes persones.
Si un idioma no es practica no s’àprèn, no es consolida. Un no s’hi fa competent.
En alguns contextos del nostre país, els joves que no tenen el català com a llengua familiar i viuen en zones on el català no és present ni tan sols en els serveis públics (inclosos els centres educatius, especialment de secundària, on en molts casos la presència de la llengua catalana és un simple reducte testimonial) on se suposa que han d’adquirir-ne la competència?
Obviar la llengua catalana en la relació i intervenció amb joves i població general que no la té com a pròpia és negar-los l’oportunitat d’accedir-hi. Negar-los l’oportunitat de fer-se-la seva, d’incorporar-la com a un patrimoni personal i col·lectiu que juga a favor. Perquè negar-los-la, indiscutiblement, hi juga en contra.
I això, quan ho entens t’ho creus, i si t’ho creus ja no pots deixar de defensar-ho… (tret que estiguis en contra de la inclusió i de la igualtat de drets i deures)