llevantada

Una societat que pretén empoderar-se no pot fer els ulls grossos davant de fets denunciables —encara que qui fa la denúncia sigui inaudible— si el fet denunciable és públic i notori. ¿O és que les denúncies per violències masclistes tenien menys raó abans del moviment #MeeToo o de la coreografia de Las Tesis?

Si m’enganyes una vegada, teva és la culpa. Si m’enganyes dues, la cupa és meva.
Anaxàgores

Vagi per endavant que jo no tinc cap dèria d’anar repartint segells d’autenticitat, com qui reparteix carnets de demòcrata o carnets d’independentista. Doncs posar en dubte les intencions reals de la gent és quelcom que amb prou feines han resolt mitjanament els polígrafs. I en tot cas és quelcom que mereix una anàlisi detallada, situació a situació.

Però no me’n puc estar —i no ens hauríem d’estar— de denunciar aquells mecanismes o instruments que són succedanis. Com qui pretén fer passar un producte falsificat per un d’autèntic. O dit de manera col·loquial: donar gat per llebre.

Aquest és el cas dels anomenats Processos Constituents a casa nostra.

Per molt lluny que estigui geogràficament Xile de Catalunya, en l’era de les tecnologies de la informació i les telecomunicacions (TIC) és imperdonable ignorar allò que hi succeeix. Més encara quan aquells esdeveniments són transcendents i rellevants per allò que ha de succeir a casa nostra. A Xile estan enmig d’allò que pressumptament s’anomena un Procés Constituent. I destaco el pressumptament perquè està mancat de bona part dels elements que els acadèmics consideren que ha de tenir un autèntic Procés Constituent modern. I això el fa susceptible a riscos notoris.

Tot just s’han triat les 155 persones que integraran la “Convención Constitucional”. Però, com bé saben els islandesos, el nom no fa la cosa.

La lliçó islandesa la tenen ben apresa els xilens que han lluitat molt per que no els manllevessin el seu poder constituent. Tot i aixi els poders constituïts els l’han manllevat tant com han pogut, i persisteixen com el principal risc contra el Procés Constituent xilè. I no han osat fer-ho de manera més descarada per la meritòria lluita que mantenen sectors de la població al carrer i intel·lectuals compromesos. Aquesta usurpació només és possible per la ignorància i/o la indiferència de bona part de la població, i la complicitat dels mitjans de comunicació de masses que mantenen la població en la ignorància; perquè no són mitjans d’informació sinó de manipulació.

I davant d’aquesta usurpació del Poder Constituent, la resposta ciutadana no pot ser cap altra que la denúncia als quatre vents. I arribat el cas, la no validació de l’exercici fraudulent del Poder Constituent votant negativament el resultat d’aquest exercici.

Doncs això és el que faig ara i aquí. Denuncio la usurpació del Poder Constituent que està duent a terme l’autoanomenat Debat Constituent i amb la galdosa complicitat d’en Lluís Llach, que fa el paper de blanquejar aquest espoli flagrant. Tant me fa que en sigui conscient, o no.

Un procés constituent modern no es pot considerar legitimat sense que inclogui una fase autènticament participativa i deliberativa. I això és el que pretesament està impulsant l’autoanomenat Debat Constituent. Però, en paraules d’en Josep Maria Reniu: «per bé que [l’exercici a què ens convida la gent que impulsa el Debat Constituent] nominalment podria qualificar-se de “participatiu”, suposaria només un acte epidèrmic sense capacitat real de bastir quelcom sòlid». No és genuí.

I hom em podria dir: “si al principi afirmes que estàs en contra d’anar repartint carnets d’autenticitat, ¿en què et bases per afirmar que l’autoanomenat Debat Constituent és un succedani?” La resposta és ben senzilla. Quan la iniciativa del Debat Constituent es va presentar en societat com a transmutació del Consell Assessor per l’Impuls del Debat Cívic, Social i Constituent —tot donant l’esquena als diversos col·lectius socials que s’havien organitzat per impulsar el Procés Constituent— varen anunciar que plantejaven una metodologia en la qual la participació ciutadana aniria precedida d’un seguit de Jornades Formatives repartides arreu del territori.

Cada jornada formativa versaria sobre una de les 7 temàtiques que —segons aquests membres de l’extint Consell Assessor per l’Impuls del Debat Cívic, Social i Constituent— havia d’incloure la futura Constitució Catalana. I com que ja entenien que no tothom qui volgués participar a la fase participativa (i que idealment hauria de ser el màxim de gent possible) podia traslladar-se a totes i cadascuna de les jornades formatives (Tortosa, Girona, Sabadell, Tarragona, Corbins, Manresa i Barcelona), ho resoldrien enregistrant en video, i publicant aquests enregistraments a internet, tant les presentacions dels temes per experts triats per aquest col·lectiu autodesignat, com els debats que en resultessin durant el temps establert a cada jornada per així reflectir la pluralitat de visions sobre cada temàtica.

En realitat, les organitzadores i organitzadors de l’autoanomenat Debat Constituent han exercit una funció de censura envers al contingut d’aquestes jornades formatives.

Respecte a la Jornada sobre “Participació Política i Organització del Poder” celebrada a Manresa el 14 de desembre de 2019, han censurat ben bé 5 minuts de l’enregistrament. Els que corresponen a l’intèrval de temps que va des del final de les introduccions inicials de la jornada i la primera de les presentacions dels ponents.

Com que era fàcil censurar aquest tall del vídeo —perquè quedava al marge del programa oficial de la jornada tot i que està enregistrat i va succeir durant la jornada— doncs el van censurar sense miraments.

El que ja no té cap mena de disculpa és la no-inclusió del debat dels assistents a la Jornada Formativa sobre Elements Constituents. Tipes de l’afartament per l’actuació absolutament parcial per part de les persones organitzadores del Debat Constituent en quant a la metodologia, al format i als continguts, varen ser diverses les veus que varen mostrar la seva disconformitat en relació als plantejaments i la deriva del Debat Constituent. Entre elles en Pere-Andreu Ubach i en Jordi Rich.

I avui l’organització d’aquest autoanomenat Debat Constituent es proposa —amb la presentació programada aquest migdia— donar el senyal de sortida per començar la participació ciutadana. Una participació ciutadana que respondrà unes preguntes formulades sense un debat real, deixant al marge del debat allò que aquestes poques persones consideren que són consensos socials (sense haver fet cap exercici real per verificar aquests suposats consensos), i sense facilitar un material plural i veraç a la ciutadania sobre el desenvolupament de les suposades Jornades Formatives (tot i que disposen d’aquest material).

Com diu en Josep Lluís Martí: “Un procés [constituent] que no és legítim no ha de ser obeït ni respectat.” I aquest succedani de Debat Constituent no és legítim. En conseqüència cal que sigui denunciat com una gran estafa.

Doncs aixó:

Duerme tranquila,
niña inocente,
sin preocuparte
del bandolero.

Que por tus sueños,
dulce y sonriente,
vela tu amante
carabinero.

Dissabte passat a Figueres no es respirava l’ambient de les grans ocasions. Es respirava l’ambient de les irredomables, de les rebels, de les que s’ho qüestionen tot per poder seguir avançant; de les que trepitgen la terra, agafen l’argila i l’aigua, i s’arromanguen per crear amb les seves mans.

La presidenta de l’ANC va dir que el tall de la Jonquera no l’havia convocat l’ANC, però que molta gent de l’ANC hi era. En canvi, l’acte de Figueres en suport de totes les persones encausades estava convocat conjuntament per l’ANC, Òmnium Cultural, Alerta Solicària i el CDR de Figueres, però la immensa majoria de la gent que dissabte pel matí desfilava en processó AP-7 cap al nord no anava a gaudir d’un migdia independentista a Figueres, sinó a les platges de la Costa Brava a passar-hi un cap de setmana de 3 dies… malaguanyats! De fet a Figueres —tot i la gentada que omplia la Rambla gràcies a les xarxes teixides per anys de lluites compartides— els discursos sonaven com un xiuxiueig. El gruix de la gent que hi havia dissabte passat a Figueres no és el gruix de la gent de l’ANC i d’Òmnium Cultural. I per això s’ha d’agraïr especialment a l’ANC i a Òmnium Cultural el seu suport en l’organització de l’acte de Figueres… i prou.

A Figueres, les qui varen connectar de manera electrificant amb les persones presents no varen ser ni l’Elisenda Paluzie ni el Marcel Mauri. Les qui varen connectar (i com ho varen fer!) varen ser en Martí Majoral, la Pepa Plana i l’Alicia Monterroso. Però el que importa no són els seus noms, sinó allò que varen dir:

És encara minoritària, però creixent, la visió de que el lema “Volem la independència per poder canviar-ho tot” ja és caduc i s’ha de complementar amb: “Sense canviar-ho tot, la independència és inútil”. I aquesta visió, que és minoritària però creixent, es combina amb el també creixent escepticisme envers les classes dirigents (tant dels partits polítics com també de les entitats independentistes).

I és que, per la banal aritmètica catalana, aquesta visió —encara minoritària però creixent— és ja suficient com per fer inviable l’objectiu de la independència a soles. És a dir, fer la independència sense canviar-ho tot no és viable… ni ho serà mai! Perquè la independència per si mateixa no és un objectiu. La independència és un instrument necessari per poder consolidar la Revolució Catalana. La Independència i la Revolució són dos requisits concomitants. La Revolució Catalana només pot esdevenir si Catalunya esdevé un estat independent. I alhora, Catalunya només pot esdevenir un estat independent si ho fa com a part de la consecució d’una revolució. L’objectiu doncs és “un país nou i una societat millor”. I qui perdi això de vista està condemnada al fracàs. “No ens prendran més el pèl. NO ens deixarem prendre més el pèl!”

“No hi ha dreceres, no hi ha altres camins” El camí és complicat i ple de paranys. Però no n’hi ha d’altre. Més val que les persones proposants i defensores de la Revolució se les empesquin per aconseguir el suport i la complicitat de la resta de la societat (inclosos els mitjans de comunicació de masses) que encara n’és reticent. I això requereix encara més radicalitat… més radicalitat democràtica… i cap autocomplaença. Cal agafar les idees en brut i els discursos polits per la saviesa dels anys, depurar-los i, combinant ingredients, crear un nou país en el qual ens hi sentim totes i tots a gust i lliures.

El judici de Sòcrates és l’etern recordatori de que allò més revolucionari és fer-se les preguntes encertades.

Un dels discursos dominants de l’independentisme durant els darrers anys ha estat que a la nació catalana li cal un estat propi perquè les institucions autonòmiques no poden garantir a les catalanes i als catalans la prosperitat que mereixen. I en canvi les organitzacions socials com l’ANC insisteixen una vegada i una altra que siguin les impotents institucions autonòmiques les que facin efectiva la independència. ¡Quin despropòsit! Ai, si Aristòtil aixequés el cap…

Sembla que fins i tot el darrer president de la Generalitat, en Quim Torra, hagi oblidat ràpidament els aprenentatges del seu pas per la institució: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia.”

Al discurs de la presidenta de l’ANC el passat diumenge a la plaça Sant Jaume, aquesta va anunciar —amb tota la credibilitat dels ultimàtums de l’ANC (vegi’s l’ironia)— que en cas que els partits independentistes ens aboquessin a noves eleccions, o en cas que formessin govern sense un pla per fer efectiva la independència, que llavors l’ANC no tornarà a ser al seu costat. I amb tota solemnitat va concloure:

I un dia, per sorpresa —com va agafar tothom per sorpresa aquella manifestació de l’Assemblea de l’11 de setembre del 2012— tornarà a passar una onada, congriada des de baix, a la qual us haureu de sumar o se us emportarà per davant.

Ui! Quina por! Doncs sí que deuen estar tremolant els partits polítics per manifestacions com la de l’11 de setembre de 2012! No pas per l’empoderament que va suposar el primer d’octubre, oi?

Desperteu! Els partits polítics estaran encantats de sumar-se a qualsevol moviment que aglutini masses de potencials electors! Allò que fa de debò por al poder és el desbordament que va suposar el primer d’octubre! Per aquest motiu els qui han dedicat més esforços per devaluar-lo han estat els partits polítics independentistes. Fins i tot més que no pas l’estat espanyol! L’estat espanyol ha combatut tot el que representa el primer d’octubre, deixant ben clar que que aquell dia la gent —i ningú més que la gent— va fer trontollar les estructures de poder. Entretant, els partits independentistes l’hi han tret valor repetidament dient que el resultat no és vàlid i que cal repetir la pregunta —que allò del primer d’octubre no va servir de res— ara bé, de manera ordenada i acordada amb els poders establerts; no fos cas que es tornessin a enfadar.

I no, cap manifestació no s’endurà per davant les estructures de poder existents. Perquè la funció de la manifestació és precisament reverenciar i solidificar les estructures de poder existents, al temps que perpetuar en els manifestants el marc mental de que no són amos dels seus respectius destins (igual com quan es fan pregàries als Sants i a les Verges). Parafrasejant en Bob Dylan:

A quantes manifestacions hem d’oferir a altri els nostres destins
Abans de que ens en fem càrrec nosaltres?

Podeu comptar que l’ANC no abandonarà la companyia dels partits independentistes; de no ser que ho forcin els seus associats (això no succeirà sense una profunda revisió dels seus estatuts). Ahir vàrem veure com els partits polítics —tot anunciant un acord per governar en coalició— tornaven a posar-se la careta per tapar la cara tan lletja i que tant desagrada als seus votants. Però només és això: una careta.

Com explica molt encertadament en el seu article d’aquesta setmana en Joan Ramon Resina, el principal obstacle de l’independentisme per fer efectiu el resultat del primer d’octubre són els seus marcs mentals. Aquests marcs mentals —com per exemple el d’oblidar que som individualment i col·lectivament responsables dels nostres destins— són els que ens impedeixen de fer servir les raons que ja tenim.

La Revolució Catalana no esdevindrà sense que vagi acompanyada i precedida (com explica el Professor Resina) d’una Revolució Cultural, com succeeix en totes les revolucions. Aquesta Revolució Cultural encara no ha esclatat. De fet, és la més difícil de conjurar, perquè és la Revolució Cultural la que més resistències desferma. La raó d’aquest fenomen és que una Revolució Cultural implica un conjunt de noves idees que se surten dels marcs mentals de la cultura reemplaçada —sense que vagin necessàriament en contra. I per aquest motiu són incompreses i rebutjades de manera sistemàtica, fins i tot pels sectors autoanomenats més progressistes o d’esquerres que operen dins dels marcs mentals existents a la societat.

How many roads must a man walk down
Before you call him a man?
How many seas must a white dove sail
Before she sleeps in the sand?
Yes, and how many times must the cannonballs fly
Before they’re forever banned?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Yes, and how many years can a mountain exist
Before it is washed to the sea?
And how many years can some people exist
Before they’re allowed to be free?
Yes, and how many times can a man turn his head
And pretend that he just doesn’t see?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Yes, and how many times must a man look up
Before he can see the sky?
And how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, and how many deaths will it take ‘til he knows
That too many people have died?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Bob Dylan

En definitiva, allò que es pregunta en Dylan a la cançó és: ¿quantes vegades hem d’obstinar-nos en allò que no té sentit fins que rectifiquem i acceptem el sentit natural de les coses, tot donant pas al progrés i a un canvi dels marcs mentals? La resposta la duu el vent (com diu la tornada), igual com popularment s’associa una revolució (o substitució dels marcs mentals dominants) a un canvi d’aires; normalment propiciat pel vent.

Però no ens auto-enganyem. De la revolució no n’és responsable la meteorologia. Només les persones en són responsables, en tant que integrants de la societat, un cop encerten en la formulació de les preguntes:

A quantes manifestacions hem d’oferir a altri els nostres destins
Abans de que ens en fem càrrec nosaltres?

Tenim l’avantatge de que ja hem fet moltíssima feina en aquest camí per engegar el ventilador de la revolució. ¿Serem prou savis com per seguir fent el camí encetat, rectificant sempre que calgui? ¿O seguirem “matant socialment” a tots els Sòcrates, les Margaret Jones, les Jeanne d’Arc i les “bruixes de Terrassa” de la nostra societat? La Revolució Catalana, no ho dubtem pas, no es farà ni “a la francesa”, ni “a l’eslovena”, ni “a la bàltica”. Es farà a la catalana. És a dir, “fent coses” (Rajoy dixit).

Les caretes van caient. Lentament, però inexorablement. No obstant, la cara que s’amaga darrera les caretes dels partits polítics és tan lletja que bona part de la població no ho pot suportar i demana als partits polítics que es tornin a posar la careta.

Així va quedar palès a la novament patètica roda de premsa del Secretariat Nacional de l’ANC encapçalat per l’Elisenda Paluzie davant del Parlament de Catalunya. Qui vulgui que la visioni. Són només vuit minuts. Quan el comunicat del Secretariat Nacional diu que “no ho entenen”, menteixen. El que pretenen és que la gent no ho entengui ocultant-ne la realitat del partidisme i la lluita descarnada pel control dels instruments de poder. Quan el Secretariat Nacional afirma que “la ciutadania mereix una explicació”, els primers que la hi neguen són elles i ells. I quan la presidenta de l’ANC parafraseja tothom qui en algun moment ha tingut un càrrec de màxima responsabilitat i per tant d’accés privilegiat a la informació de la que n’és necessàriament coneixedor dient que “es va assabentar pels diaris” del trencament de les negociacions, té la mateixa credibilitat que tots els seus antecessors en l’ús aquesta expressió.

I és que el problema de fons és un error original de plantejament per part de les entitats de la societat civil. Un error propiciat per un altre de previ en quant al plantejament teòric sobre com s’havia de vehicular el procés cap a la independència. M’estic referint al Llibre Blanc “La Transició Nacional de Catalunya”. Si hom revisa l’apartat 1.3.2 Escenari de no col·laboració, veurà que no hi havia en cap cas un plantejament revolucionari en el treball teòric del Consell Assessor nomenat pel President Artur Mas. Al contrari, tot el plantejament realitzat pel Consell Assessor, va orientat cap a un procés de transició tutelat sempre des dels instruments de poder. I per tant, en cap cas es planteja una subversió i superació dels instruments de poder existents. Ni per part dels ciutadans envers als instruments de poder de la Generalitat de Catalunya, ni per part d’aquests darrers envers els seus homòlegs espanyols; que al capdavall són els mateixos.

De fet, el que una vegada i una altra s’invoca tant per part dels polítics catalans com per part de les cúpules de les entitats civils sobiranistes com “la voluntat popular”, no és res més que una flagrant tergiversació del llenguatge. Doncs no es planteja l’utilització d’instruments que permetin l’expressió de la veritable voluntat popular; si és que quelcom així existeix. Aquesta pretesa voluntat popular no és res més que la voluntat dels dirigents que mouen els fils dels instruments de poder i que es legitima amb subterfugis de mobilització populars. ¿O és que tal vegada a aquestes alçades encara ens creurem que la voluntat popular expressada en el referèndum de ratificació de la Constitución Española de l’any 1978 era que l’estat espanyol s’organitzés en forma d’una monarquia parlamentària?

Així doncs, constatat el fracàs del plantejament del Llibre Blanc “La Transició Nacional de Catalunya”, constatat que l’Escenari de no col·laboració és el que realment es dóna, i constatat que no existeix una via “de la llei a la llei” en aquest escenari de no col·laboració; queda palesa la incapacitat (i la manca de voluntat) dels partits polítics que operen a través dels instruments de poder existents per establir un full de ruta creïble i coherent. Senzillament perquè queda fora del seu abast. En aquest escenari —l’escenari real— només hi ha un full de ruta transitable: la Revolució.

Una Revolució que consisteix precisament en l’enderrocament —i substitució per uns de nou encuny— dels instruments de poder existents. Aquells que fan servir i que ambicionen els partits polítics. Uns partits polítics escudats per unes organitzacions civils fortament condicionades pels mateixos partits polítics. Així doncs, en tant que els partits polítics estan concebuts per disputar-se el control dels instruments de poder existents, i en tant que les organitzacions civils estan condicionades per aquests mateixos partits polítics; no queda més remei que esberlar tot l’entramat del procés d’independència i del seu processisme. Ni ens serveixen els partits polítics (ni aquests ni cap altre que ambicioni el control dels instruments de poder existents), ni ens serveixen les entitats civils que els escuden tot fent veure que els pressionen. Ja va essent hora que la gent de l’ANC se n’adoni que “exigir que s’avanci cap a la independència des del Govern”, com va dir la seva presidenta aquesta setmana, és demanar l’impossible. Cal fer foc nou i cal fer una Revolució. Una Revolució per la qual bona part de la ciutadania d’aquest país encara no està preparada ni mentalment ni anímicament. Però per la qual una part creixent de la població sí que ho està, i que inevitablement esdevindrà. Aquella espurna d’avui fa 10 anys, es va mirar d’apagar amb la creació dels “Comuns” i dels “Podemos”; els antídots de la Revolució. El resultat és que l’espurna del 15-M no ha abrandat, però tampoc s’ha apagat; i la fusta està cada vegada més seca.

Però igualment és necessari un treball teòric que substitueixi el del Llibre Blanc “La Transició Nacional de Catalunya”. Aquesta és la principal mancança: que no hi ha teòrics que hagin donat el pas endavant per confeccionar, lliures de lligams als instruments de poder, un cos teòric sobre com es pot fer la Revolució Catalana. I que igual que totes les anteriors, serà necessàriament diferent a totes elles.

Així doncs cridem ben fort: ¡El Procés ha mort! ¡Llarga vida a la Revolució!