El Procés ha mort. ¡Llarga vida a la Revolució!

Publicat el 15 de maig de 2021 per llevantada

Les caretes van caient. Lentament, però inexorablement. No obstant, la cara que s’amaga darrera les caretes dels partits polítics és tan lletja que bona part de la població no ho pot suportar i demana als partits polítics que es tornin a posar la careta.

Així va quedar palès a la novament patètica roda de premsa del Secretariat Nacional de l’ANC encapçalat per l’Elisenda Paluzie davant del Parlament de Catalunya. Qui vulgui que la visioni. Són només vuit minuts. Quan el comunicat del Secretariat Nacional diu que “no ho entenen”, menteixen. El que pretenen és que la gent no ho entengui ocultant-ne la realitat del partidisme i la lluita descarnada pel control dels instruments de poder. Quan el Secretariat Nacional afirma que “la ciutadania mereix una explicació”, els primers que la hi neguen són elles i ells. I quan la presidenta de l’ANC parafraseja tothom qui en algun moment ha tingut un càrrec de màxima responsabilitat i per tant d’accés privilegiat a la informació de la que n’és necessàriament coneixedor dient que “es va assabentar pels diaris” del trencament de les negociacions, té la mateixa credibilitat que tots els seus antecessors en l’ús aquesta expressió.

I és que el problema de fons és un error original de plantejament per part de les entitats de la societat civil. Un error propiciat per un altre de previ en quant al plantejament teòric sobre com s’havia de vehicular el procés cap a la independència. M’estic referint al Llibre Blanc “La Transició Nacional de Catalunya”. Si hom revisa l’apartat 1.3.2 Escenari de no col·laboració, veurà que no hi havia en cap cas un plantejament revolucionari en el treball teòric del Consell Assessor nomenat pel President Artur Mas. Al contrari, tot el plantejament realitzat pel Consell Assessor, va orientat cap a un procés de transició tutelat sempre des dels instruments de poder. I per tant, en cap cas es planteja una subversió i superació dels instruments de poder existents. Ni per part dels ciutadans envers als instruments de poder de la Generalitat de Catalunya, ni per part d’aquests darrers envers els seus homòlegs espanyols; que al capdavall són els mateixos.

De fet, el que una vegada i una altra s’invoca tant per part dels polítics catalans com per part de les cúpules de les entitats civils sobiranistes com “la voluntat popular”, no és res més que una flagrant tergiversació del llenguatge. Doncs no es planteja l’utilització d’instruments que permetin l’expressió de la veritable voluntat popular; si és que quelcom així existeix. Aquesta pretesa voluntat popular no és res més que la voluntat dels dirigents que mouen els fils dels instruments de poder i que es legitima amb subterfugis de mobilització populars. ¿O és que tal vegada a aquestes alçades encara ens creurem que la voluntat popular expressada en el referèndum de ratificació de la Constitución Española de l’any 1978 era que l’estat espanyol s’organitzés en forma d’una monarquia parlamentària?

Així doncs, constatat el fracàs del plantejament del Llibre Blanc “La Transició Nacional de Catalunya”, constatat que l’Escenari de no col·laboració és el que realment es dóna, i constatat que no existeix una via “de la llei a la llei” en aquest escenari de no col·laboració; queda palesa la incapacitat (i la manca de voluntat) dels partits polítics que operen a través dels instruments de poder existents per establir un full de ruta creïble i coherent. Senzillament perquè queda fora del seu abast. En aquest escenari —l’escenari real— només hi ha un full de ruta transitable: la Revolució.

Una Revolució que consisteix precisament en l’enderrocament —i substitució per uns de nou encuny— dels instruments de poder existents. Aquells que fan servir i que ambicionen els partits polítics. Uns partits polítics escudats per unes organitzacions civils fortament condicionades pels mateixos partits polítics. Així doncs, en tant que els partits polítics estan concebuts per disputar-se el control dels instruments de poder existents, i en tant que les organitzacions civils estan condicionades per aquests mateixos partits polítics; no queda més remei que esberlar tot l’entramat del procés d’independència i del seu processisme. Ni ens serveixen els partits polítics (ni aquests ni cap altre que ambicioni el control dels instruments de poder existents), ni ens serveixen les entitats civils que els escuden tot fent veure que els pressionen. Ja va essent hora que la gent de l’ANC se n’adoni que “exigir que s’avanci cap a la independència des del Govern”, com va dir la seva presidenta aquesta setmana, és demanar l’impossible. Cal fer foc nou i cal fer una Revolució. Una Revolució per la qual bona part de la ciutadania d’aquest país encara no està preparada ni mentalment ni anímicament. Però per la qual una part creixent de la població sí que ho està, i que inevitablement esdevindrà. Aquella espurna d’avui fa 10 anys, es va mirar d’apagar amb la creació dels “Comuns” i dels “Podemos”; els antídots de la Revolució. El resultat és que l’espurna del 15-M no ha abrandat, però tampoc s’ha apagat; i la fusta està cada vegada més seca.

Però igualment és necessari un treball teòric que substitueixi el del Llibre Blanc “La Transició Nacional de Catalunya”. Aquesta és la principal mancança: que no hi ha teòrics que hagin donat el pas endavant per confeccionar, lliures de lligams als instruments de poder, un cos teòric sobre com es pot fer la Revolució Catalana. I que igual que totes les anteriors, serà necessàriament diferent a totes elles.

Així doncs cridem ben fort: ¡El Procés ha mort! ¡Llarga vida a la Revolució!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.