llevantada

Dissabte passat a Figueres no es respirava l’ambient de les grans ocasions. Es respirava l’ambient de les irredomables, de les rebels, de les que s’ho qüestionen tot per poder seguir avançant; de les que trepitgen la terra, agafen l’argila i l’aigua, i s’arromanguen per crear amb les seves mans.

La presidenta de l’ANC va dir que el tall de la Jonquera no l’havia convocat l’ANC, però que molta gent de l’ANC hi era. En canvi, l’acte de Figueres en suport de totes les persones encausades estava convocat conjuntament per l’ANC, Òmnium Cultural, Alerta Solicària i el CDR de Figueres, però la immensa majoria de la gent que dissabte pel matí desfilava en processó AP-7 cap al nord no anava a gaudir d’un migdia independentista a Figueres, sinó a les platges de la Costa Brava a passar-hi un cap de setmana de 3 dies… malaguanyats! De fet a Figueres —tot i la gentada que omplia la Rambla gràcies a les xarxes teixides per anys de lluites compartides— els discursos sonaven com un xiuxiueig. El gruix de la gent que hi havia dissabte passat a Figueres no és el gruix de la gent de l’ANC i d’Òmnium Cultural. I per això s’ha d’agraïr especialment a l’ANC i a Òmnium Cultural el seu suport en l’organització de l’acte de Figueres… i prou.

A Figueres, les qui varen connectar de manera electrificant amb les persones presents no varen ser ni l’Elisenda Paluzie ni el Marcel Mauri. Les qui varen connectar (i com ho varen fer!) varen ser en Martí Majoral, la Pepa Plana i l’Alicia Monterroso. Però el que importa no són els seus noms, sinó allò que varen dir:

És encara minoritària, però creixent, la visió de que el lema “Volem la independència per poder canviar-ho tot” ja és caduc i s’ha de complementar amb: “Sense canviar-ho tot, la independència és inútil”. I aquesta visió, que és minoritària però creixent, es combina amb el també creixent escepticisme envers les classes dirigents (tant dels partits polítics com també de les entitats independentistes).

I és que, per la banal aritmètica catalana, aquesta visió —encara minoritària però creixent— és ja suficient com per fer inviable l’objectiu de la independència a soles. És a dir, fer la independència sense canviar-ho tot no és viable… ni ho serà mai! Perquè la independència per si mateixa no és un objectiu. La independència és un instrument necessari per poder consolidar la Revolució Catalana. La Independència i la Revolució són dos requisits concomitants. La Revolució Catalana només pot esdevenir si Catalunya esdevé un estat independent. I alhora, Catalunya només pot esdevenir un estat independent si ho fa com a part de la consecució d’una revolució. L’objectiu doncs és “un país nou i una societat millor”. I qui perdi això de vista està condemnada al fracàs. “No ens prendran més el pèl. NO ens deixarem prendre més el pèl!”

“No hi ha dreceres, no hi ha altres camins” El camí és complicat i ple de paranys. Però no n’hi ha d’altre. Més val que les persones proposants i defensores de la Revolució se les empesquin per aconseguir el suport i la complicitat de la resta de la societat (inclosos els mitjans de comunicació de masses) que encara n’és reticent. I això requereix encara més radicalitat… més radicalitat democràtica… i cap autocomplaença. Cal agafar les idees en brut i els discursos polits per la saviesa dels anys, depurar-los i, combinant ingredients, crear un nou país en el qual ens hi sentim totes i tots a gust i lliures.