llevantada

Avui l’editorial és més oportú que mai, i avui més que mai faig meu el lema de Vilaweb: “no facis de la teva ignorància un argument”; puix avui és el darrer dia que la gent disposa per articular l’instrument més efectiu que s’ha fet per foragitar els paràsits del sistema: “Escons en Blanc”

I abans que salti algú a voler confondre “Escons en Blanc” amb el “vot en blanc”, convido tothom qui vulgui a llegir el missatge que va publicar el CDR Sitges aquest cap de setmana i que reprodueixo a continuació:

⚠️ VOLEM DEMOCRÀCIA ⚠️
DE QUALITAT
⬇️
FEM CULTURA DEMOCRÀTICA

El proper 28 de maig són les eleccions municipals.

És evident que hi ha una decepció general per la mala gestió del Referèndum de l’1-O que han fet els partits polítics. En alguns casos pretenent fins i tot deslegitimar-lo; vergonyantment.

Des del CDR Sitges no prenem posició a favor de cap opció política donada la nefasta gestió del Referèndum de l’1-O (també cal considerar que en unes eleccions municipals no intervenen els mateixos paràmetres que en les eleccions autonòmiques). Però si que trobem oportú compartir informació que considerem rellevant per la salut democràtica en un context de pols pel poder enfront de l’estat espanyol.

Especialment quan se senten propostes com la de fer un vot nul a les properes eleccions municipals —dipositant al sobre de votació una butlleta del Referèndum de l’1-O—, ens posem en màxima alerta davant de propostes d’aquesta mena. I molt particularment quan aquesta proposta prové d’esferes del poder econòmic com el Cercle Català de Negocis.

Els ciutadans no hauríem de perdre mai de vista que el moment de les eleccions és l’únic moment d’una legislatura en el que disposem de la possibilitat d’exercir el nostre poder ciutadà en la deficient democràcia del Règim del ’78. I és evident que les esferes que malden per exercir el seu poder cada setmana (poder econòmic i poder mediàtic), es trobarien molt més còmodes si els ciutadans renunciéssim a exercir el nostre poder en l’únic moment que se’ns concedeix d’exercir-lo: les eleccions.

És evident que el vot nul intencionat és un vot de protesta; i no volem menystenir-lo. Però cal reflexionar sobre les seves conseqüències i el seu recorregut. La llei electoral vigent està dissenyada de manera que ni l’abstenció, ni els vots en blanc, ni els vots nuls obtinguin representació a les institucions que són les dipositàries del poder sobirà del conjunt de la ciutadania. De manera que els partits polítics sempre acaben repartint-se la totalitat del poder sobirà dipositat en les institucions; independentment de si els hi correspon o no. I es reparteixen el poder legislatiu, el poder executiu i… fins i tot el poder mediàtic! Silenciant així qualsevol repercussió o recorregut que volgués tenir el vot de protesta.

ℹ️ Dada: a les darreres eleccions municipals del 2019, a Sitges la combinació de l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul va representar el 37,47% del cens. 7311 sitgetanes i sitgetans no estan legítimament representades. Això és més que la suma dels 4 partits més votats, TOTS SUMATS! I molt més que la meitat dels vots comptabilitzats.

Per aquest motiu, ja fa 15 anys es va crear el Partit Polític “Escons en Blanc“. I que té un únic punt al seu programa electoral: NO RECOLLIR L’ACTA D’ELECTE/A I NO PRENDRE POSSESSIÓ DE L’ESCÓ.

El partit polític “Escons en Blanc” es va crear com a instrument per donar representació a l’electorat que no vol ser representat per cap de les opcions polítiques que s’hi presenten; mentres no es modifiqui la llei electoral per fer-ho de manera automàtica.

En conseqüència, l’existència del partit polític “Escons en Blanc” aporta una millora de la qualitat democràtica de la nostra societat. Però mentres el seu propòsit no quedi recollit en la llei electoral, és tasca de la ciutadania crear aquesta opció. Escolteu l’entrevista al coordinador de campanya.

 

Per poder tenir una butlleta d’Escons en Blanc als col·legis electorals de cada municipi cal que hi hagi candidates i candidats. Ésser candidat d’Escons en Blanc no té cap implicació; ja que el vot és secret i no li condiciona el vot. A més a més, en cas de resultar electe/a: el compromís és de NO FER RES; i més específicament, de no recollir l’acta d’electe/a.

Si voleu contribuir a millorar la qualitat democràtica de la nostra societat, rumieu-vos fer un pas endavant i fer possible que hi hagi una candidatura d’Escons en Blanc a cada municipi. A Sitges només calen 21 persones que ni tan sols cal que es coneguin.

Tot el que cal fer és:

1️⃣ Omplir i signar el formulari d’acceptació d’inclusió a la candidatura sense indicar el municipi de candidatura ni la junta electoral.

2️⃣ Fer-lo arribar a:
i) Apt de correus 21. Vilafranca del Penedès (08720)
ii) Fantastik C/Joaquim Costa,62 (tocant a plaça Universitat). Barcelona
iii) Café Bar Cinemateca C/ de Pau Claris, 120 Barcelona (cantonada C/Consell de Cent)
iv) Escanejat per email a campanya@esconsenblanc.org

3️⃣ Enviar la imatge del DNI per les dues cares a: campanya@esconsenblanc.org

Tot abans del dijous dia 20 d’abril.

I per si us falten motius per donar el pas, recordeu que anar a llistes electorals és motiu d’exempció per no haver d’estar a la mesa electoral el dia de les eleccions.

❗️Aclariments❗️

1️⃣ Des del vessant estratègic el CDR Sitges no donem cap consigna de vot en aquestes eleccions municipals.

2️⃣ Volem construir una cultura democràtica que impliqui una major consciència de l’exercici del vot democràtic com a exercici intencionat del poder polític de cada individu.

3️⃣ És evident que davant l’actitud demofòbica de l’estat espanyol, la independència de Catalunya només esdevindrà d’una clara victòria en el pols de poder entre les institucions que emanen de la Constitució del ’78 (Parlament i Generalitat de Catalunya incloses) i les institucions republicanes que eventualment constituïm. I que una de les claus per l’èxit en aquest pols quan vagi in crescendo raurà en la capacitat de la ciutadania de manllevar-li el poder a les institucions que emanen de la CE’78 i en les que dipositem el nostre poder ciutadà cada vegada que hi votem. Això en algun moment s’ha d’acabar i cal que tothom sàpiga que té el poder de fer-ho.

Dit això, oi que seria un missatge potent, per anar fent boca, deixar algún escó buit en aquestes eleccions? 😉
A les darreres eleccions municipals varen caler 660 vots per aconseguir un escó. Això és menys del 10% del cens no representat a Sitges.

“Escons en Blanc” té la forma d’un partit polític perquè és la manera més senzilla i efectiva per realitzar la seva missió. Però en realitat és un “anti-partit-polític”. Així com la missió de qualsevol partit polític és ocupar el poder; la missió d’ “Escons en Blanc” és buidar el poder.

Quan el sistema està tan degenerat com el nostre, no serveix mirar de redreçar-lo amb un altre partit polític. S’ha de fer foc nou!

Com deia al principi, avui és el darrer dia en que es poden fer les gestions per poder donar l’acceptació a formar part d’una llista electoral. És molt senzill, només cal omplir un formulari d’una pàgina amb 4 preguntes bàsiques, signar-lo i enviar-lo. Es pot fer en menys de 10 minuts!

Informeu-vos. rumieu-hi i actueu!

Dissabte passat a Figueres no es respirava l’ambient de les grans ocasions. Es respirava l’ambient de les irredomables, de les rebels, de les que s’ho qüestionen tot per poder seguir avançant; de les que trepitgen la terra, agafen l’argila i l’aigua, i s’arromanguen per crear amb les seves mans.

La presidenta de l’ANC va dir que el tall de la Jonquera no l’havia convocat l’ANC, però que molta gent de l’ANC hi era. En canvi, l’acte de Figueres en suport de totes les persones encausades estava convocat conjuntament per l’ANC, Òmnium Cultural, Alerta Solicària i el CDR de Figueres, però la immensa majoria de la gent que dissabte pel matí desfilava en processó AP-7 cap al nord no anava a gaudir d’un migdia independentista a Figueres, sinó a les platges de la Costa Brava a passar-hi un cap de setmana de 3 dies… malaguanyats! De fet a Figueres —tot i la gentada que omplia la Rambla gràcies a les xarxes teixides per anys de lluites compartides— els discursos sonaven com un xiuxiueig. El gruix de la gent que hi havia dissabte passat a Figueres no és el gruix de la gent de l’ANC i d’Òmnium Cultural. I per això s’ha d’agraïr especialment a l’ANC i a Òmnium Cultural el seu suport en l’organització de l’acte de Figueres… i prou.

A Figueres, les qui varen connectar de manera electrificant amb les persones presents no varen ser ni l’Elisenda Paluzie ni el Marcel Mauri. Les qui varen connectar (i com ho varen fer!) varen ser en Martí Majoral, la Pepa Plana i l’Alicia Monterroso. Però el que importa no són els seus noms, sinó allò que varen dir:

És encara minoritària, però creixent, la visió de que el lema “Volem la independència per poder canviar-ho tot” ja és caduc i s’ha de complementar amb: “Sense canviar-ho tot, la independència és inútil”. I aquesta visió, que és minoritària però creixent, es combina amb el també creixent escepticisme envers les classes dirigents (tant dels partits polítics com també de les entitats independentistes).

I és que, per la banal aritmètica catalana, aquesta visió —encara minoritària però creixent— és ja suficient com per fer inviable l’objectiu de la independència a soles. És a dir, fer la independència sense canviar-ho tot no és viable… ni ho serà mai! Perquè la independència per si mateixa no és un objectiu. La independència és un instrument necessari per poder consolidar la Revolució Catalana. La Independència i la Revolució són dos requisits concomitants. La Revolució Catalana només pot esdevenir si Catalunya esdevé un estat independent. I alhora, Catalunya només pot esdevenir un estat independent si ho fa com a part de la consecució d’una revolució. L’objectiu doncs és “un país nou i una societat millor”. I qui perdi això de vista està condemnada al fracàs. “No ens prendran més el pèl. NO ens deixarem prendre més el pèl!”

“No hi ha dreceres, no hi ha altres camins” El camí és complicat i ple de paranys. Però no n’hi ha d’altre. Més val que les persones proposants i defensores de la Revolució se les empesquin per aconseguir el suport i la complicitat de la resta de la societat (inclosos els mitjans de comunicació de masses) que encara n’és reticent. I això requereix encara més radicalitat… més radicalitat democràtica… i cap autocomplaença. Cal agafar les idees en brut i els discursos polits per la saviesa dels anys, depurar-los i, combinant ingredients, crear un nou país en el qual ens hi sentim totes i tots a gust i lliures.

El judici de Sòcrates és l’etern recordatori de que allò més revolucionari és fer-se les preguntes encertades.

Un dels discursos dominants de l’independentisme durant els darrers anys ha estat que a la nació catalana li cal un estat propi perquè les institucions autonòmiques no poden garantir a les catalanes i als catalans la prosperitat que mereixen. I en canvi les organitzacions socials com l’ANC insisteixen una vegada i una altra que siguin les impotents institucions autonòmiques les que facin efectiva la independència. ¡Quin despropòsit! Ai, si Aristòtil aixequés el cap…

Sembla que fins i tot el darrer president de la Generalitat, en Quim Torra, hagi oblidat ràpidament els aprenentatges del seu pas per la institució: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia.”

Al discurs de la presidenta de l’ANC el passat diumenge a la plaça Sant Jaume, aquesta va anunciar —amb tota la credibilitat dels ultimàtums de l’ANC (vegi’s l’ironia)— que en cas que els partits independentistes ens aboquessin a noves eleccions, o en cas que formessin govern sense un pla per fer efectiva la independència, que llavors l’ANC no tornarà a ser al seu costat. I amb tota solemnitat va concloure:

I un dia, per sorpresa —com va agafar tothom per sorpresa aquella manifestació de l’Assemblea de l’11 de setembre del 2012— tornarà a passar una onada, congriada des de baix, a la qual us haureu de sumar o se us emportarà per davant.

Ui! Quina por! Doncs sí que deuen estar tremolant els partits polítics per manifestacions com la de l’11 de setembre de 2012! No pas per l’empoderament que va suposar el primer d’octubre, oi?

Desperteu! Els partits polítics estaran encantats de sumar-se a qualsevol moviment que aglutini masses de potencials electors! Allò que fa de debò por al poder és el desbordament que va suposar el primer d’octubre! Per aquest motiu els qui han dedicat més esforços per devaluar-lo han estat els partits polítics independentistes. Fins i tot més que no pas l’estat espanyol! L’estat espanyol ha combatut tot el que representa el primer d’octubre, deixant ben clar que que aquell dia la gent —i ningú més que la gent— va fer trontollar les estructures de poder. Entretant, els partits independentistes l’hi han tret valor repetidament dient que el resultat no és vàlid i que cal repetir la pregunta —que allò del primer d’octubre no va servir de res— ara bé, de manera ordenada i acordada amb els poders establerts; no fos cas que es tornessin a enfadar.

I no, cap manifestació no s’endurà per davant les estructures de poder existents. Perquè la funció de la manifestació és precisament reverenciar i solidificar les estructures de poder existents, al temps que perpetuar en els manifestants el marc mental de que no són amos dels seus respectius destins (igual com quan es fan pregàries als Sants i a les Verges). Parafrasejant en Bob Dylan:

A quantes manifestacions hem d’oferir a altri els nostres destins
Abans de que ens en fem càrrec nosaltres?

Podeu comptar que l’ANC no abandonarà la companyia dels partits independentistes; de no ser que ho forcin els seus associats (això no succeirà sense una profunda revisió dels seus estatuts). Ahir vàrem veure com els partits polítics —tot anunciant un acord per governar en coalició— tornaven a posar-se la careta per tapar la cara tan lletja i que tant desagrada als seus votants. Però només és això: una careta.

Com explica molt encertadament en el seu article d’aquesta setmana en Joan Ramon Resina, el principal obstacle de l’independentisme per fer efectiu el resultat del primer d’octubre són els seus marcs mentals. Aquests marcs mentals —com per exemple el d’oblidar que som individualment i col·lectivament responsables dels nostres destins— són els que ens impedeixen de fer servir les raons que ja tenim.

La Revolució Catalana no esdevindrà sense que vagi acompanyada i precedida (com explica el Professor Resina) d’una Revolució Cultural, com succeeix en totes les revolucions. Aquesta Revolució Cultural encara no ha esclatat. De fet, és la més difícil de conjurar, perquè és la Revolució Cultural la que més resistències desferma. La raó d’aquest fenomen és que una Revolució Cultural implica un conjunt de noves idees que se surten dels marcs mentals de la cultura reemplaçada —sense que vagin necessàriament en contra. I per aquest motiu són incompreses i rebutjades de manera sistemàtica, fins i tot pels sectors autoanomenats més progressistes o d’esquerres que operen dins dels marcs mentals existents a la societat.

How many roads must a man walk down
Before you call him a man?
How many seas must a white dove sail
Before she sleeps in the sand?
Yes, and how many times must the cannonballs fly
Before they’re forever banned?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Yes, and how many years can a mountain exist
Before it is washed to the sea?
And how many years can some people exist
Before they’re allowed to be free?
Yes, and how many times can a man turn his head
And pretend that he just doesn’t see?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Yes, and how many times must a man look up
Before he can see the sky?
And how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, and how many deaths will it take ‘til he knows
That too many people have died?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Bob Dylan

En definitiva, allò que es pregunta en Dylan a la cançó és: ¿quantes vegades hem d’obstinar-nos en allò que no té sentit fins que rectifiquem i acceptem el sentit natural de les coses, tot donant pas al progrés i a un canvi dels marcs mentals? La resposta la duu el vent (com diu la tornada), igual com popularment s’associa una revolució (o substitució dels marcs mentals dominants) a un canvi d’aires; normalment propiciat pel vent.

Però no ens auto-enganyem. De la revolució no n’és responsable la meteorologia. Només les persones en són responsables, en tant que integrants de la societat, un cop encerten en la formulació de les preguntes:

A quantes manifestacions hem d’oferir a altri els nostres destins
Abans de que ens en fem càrrec nosaltres?

Tenim l’avantatge de que ja hem fet moltíssima feina en aquest camí per engegar el ventilador de la revolució. ¿Serem prou savis com per seguir fent el camí encetat, rectificant sempre que calgui? ¿O seguirem “matant socialment” a tots els Sòcrates, les Margaret Jones, les Jeanne d’Arc i les “bruixes de Terrassa” de la nostra societat? La Revolució Catalana, no ho dubtem pas, no es farà ni “a la francesa”, ni “a l’eslovena”, ni “a la bàltica”. Es farà a la catalana. És a dir, “fent coses” (Rajoy dixit).