A quantes manifestacions hem d’oferir a altri els nostres destins, abans de que ens en fem càrrec nosaltres?

Publicat el 18 de maig de 2021 per llevantada

El judici de Sòcrates és l’etern recordatori de que allò més revolucionari és fer-se les preguntes encertades.

Un dels discursos dominants de l’independentisme durant els darrers anys ha estat que a la nació catalana li cal un estat propi perquè les institucions autonòmiques no poden garantir a les catalanes i als catalans la prosperitat que mereixen. I en canvi les organitzacions socials com l’ANC insisteixen una vegada i una altra que siguin les impotents institucions autonòmiques les que facin efectiva la independència. ¡Quin despropòsit! Ai, si Aristòtil aixequés el cap…

Sembla que fins i tot el darrer president de la Generalitat, en Quim Torra, hagi oblidat ràpidament els aprenentatges del seu pas per la institució: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia.”

Al discurs de la presidenta de l’ANC el passat diumenge a la plaça Sant Jaume, aquesta va anunciar —amb tota la credibilitat dels ultimàtums de l’ANC (vegi’s l’ironia)— que en cas que els partits independentistes ens aboquessin a noves eleccions, o en cas que formessin govern sense un pla per fer efectiva la independència, que llavors l’ANC no tornarà a ser al seu costat. I amb tota solemnitat va concloure:

I un dia, per sorpresa —com va agafar tothom per sorpresa aquella manifestació de l’Assemblea de l’11 de setembre del 2012— tornarà a passar una onada, congriada des de baix, a la qual us haureu de sumar o se us emportarà per davant.

Ui! Quina por! Doncs sí que deuen estar tremolant els partits polítics per manifestacions com la de l’11 de setembre de 2012! No pas per l’empoderament que va suposar el primer d’octubre, oi?

Desperteu! Els partits polítics estaran encantats de sumar-se a qualsevol moviment que aglutini masses de potencials electors! Allò que fa de debò por al poder és el desbordament que va suposar el primer d’octubre! Per aquest motiu els qui han dedicat més esforços per devaluar-lo han estat els partits polítics independentistes. Fins i tot més que no pas l’estat espanyol! L’estat espanyol ha combatut tot el que representa el primer d’octubre, deixant ben clar que que aquell dia la gent —i ningú més que la gent— va fer trontollar les estructures de poder. Entretant, els partits independentistes l’hi han tret valor repetidament dient que el resultat no és vàlid i que cal repetir la pregunta —que allò del primer d’octubre no va servir de res— ara bé, de manera ordenada i acordada amb els poders establerts; no fos cas que es tornessin a enfadar.

I no, cap manifestació no s’endurà per davant les estructures de poder existents. Perquè la funció de la manifestació és precisament reverenciar i solidificar les estructures de poder existents, al temps que perpetuar en els manifestants el marc mental de que no són amos dels seus respectius destins (igual com quan es fan pregàries als Sants i a les Verges). Parafrasejant en Bob Dylan:

A quantes manifestacions hem d’oferir a altri els nostres destins
Abans de que ens en fem càrrec nosaltres?

Podeu comptar que l’ANC no abandonarà la companyia dels partits independentistes; de no ser que ho forcin els seus associats (això no succeirà sense una profunda revisió dels seus estatuts). Ahir vàrem veure com els partits polítics —tot anunciant un acord per governar en coalició— tornaven a posar-se la careta per tapar la cara tan lletja i que tant desagrada als seus votants. Però només és això: una careta.

Com explica molt encertadament en el seu article d’aquesta setmana en Joan Ramon Resina, el principal obstacle de l’independentisme per fer efectiu el resultat del primer d’octubre són els seus marcs mentals. Aquests marcs mentals —com per exemple el d’oblidar que som individualment i col·lectivament responsables dels nostres destins— són els que ens impedeixen de fer servir les raons que ja tenim.

La Revolució Catalana no esdevindrà sense que vagi acompanyada i precedida (com explica el Professor Resina) d’una Revolució Cultural, com succeeix en totes les revolucions. Aquesta Revolució Cultural encara no ha esclatat. De fet, és la més difícil de conjurar, perquè és la Revolució Cultural la que més resistències desferma. La raó d’aquest fenomen és que una Revolució Cultural implica un conjunt de noves idees que se surten dels marcs mentals de la cultura reemplaçada —sense que vagin necessàriament en contra. I per aquest motiu són incompreses i rebutjades de manera sistemàtica, fins i tot pels sectors autoanomenats més progressistes o d’esquerres que operen dins dels marcs mentals existents a la societat.

How many roads must a man walk down
Before you call him a man?
How many seas must a white dove sail
Before she sleeps in the sand?
Yes, and how many times must the cannonballs fly
Before they’re forever banned?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Yes, and how many years can a mountain exist
Before it is washed to the sea?
And how many years can some people exist
Before they’re allowed to be free?
Yes, and how many times can a man turn his head
And pretend that he just doesn’t see?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Yes, and how many times must a man look up
Before he can see the sky?
And how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, and how many deaths will it take ‘til he knows
That too many people have died?

The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind

Bob Dylan

En definitiva, allò que es pregunta en Dylan a la cançó és: ¿quantes vegades hem d’obstinar-nos en allò que no té sentit fins que rectifiquem i acceptem el sentit natural de les coses, tot donant pas al progrés i a un canvi dels marcs mentals? La resposta la duu el vent (com diu la tornada), igual com popularment s’associa una revolució (o substitució dels marcs mentals dominants) a un canvi d’aires; normalment propiciat pel vent.

Però no ens auto-enganyem. De la revolució no n’és responsable la meteorologia. Només les persones en són responsables, en tant que integrants de la societat, un cop encerten en la formulació de les preguntes:

A quantes manifestacions hem d’oferir a altri els nostres destins
Abans de que ens en fem càrrec nosaltres?

Tenim l’avantatge de que ja hem fet moltíssima feina en aquest camí per engegar el ventilador de la revolució. ¿Serem prou savis com per seguir fent el camí encetat, rectificant sempre que calgui? ¿O seguirem “matant socialment” a tots els Sòcrates, les Margaret Jones, les Jeanne d’Arc i les “bruixes de Terrassa” de la nostra societat? La Revolució Catalana, no ho dubtem pas, no es farà ni “a la francesa”, ni “a l’eslovena”, ni “a la bàltica”. Es farà a la catalana. És a dir, “fent coses” (Rajoy dixit).


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.