Les pel·lícules s’han d’acabar, mal sigui a cegues, feia dir Almodóvar al personatge de Lluís Homar, en l’epileg de Los abrazos rotos (2009). En aquella frase hi hagué qui hi va veure una declaració de regeneració per part d’un cineasta –Almodóvar– que s’hauria quedat sense imatges. Per mi, simplement, hi proclama –eufòric– que aquella és la
No és ben bé el Ken Loach francès, Robert Guédiguian (03.12.1953, Marsella). Cineasta d’esquerres, certament, les seves no són pel·lícules de denúncia, sinó cròniques de la classe treballadora, en què els personatges traginen, traspuen, pateixen les injustícies de classe i entomen les dificultats de la vida, sempre amb dignitat i celebrant tant la pertinença a
El setembre ens van arribar de Venècia comentaris elogiosos sobre Incendis, l’última pel·lícula del quebequès Denis Villeneuve. Tot just una mica més tard, des de Valladolid s’hi insistia i a més ho reblaven amb el Premi al Millor Guió, el Premi de la Joventut i el Premi del Públic. Villeneuve, doncs, sembla que convenç tot just
Ho publica Vilaweb: El director de cinema Albert Serra (Banyoles, 1975) serà demà el tretzè director convidat de ‘Quinze directors per un dia’ amb què VilaWeb celebra els quinze anys. Serra, reconegut al nostre país i molt valorat per la crítica europea, va rebre el premi Gaudí al millor film pel ‘Cant dels Ocells’ (2009).
Nascut a Figueres el 1983, Lluís Galter acabà la carrera de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona, el 2005, i ha fet una estada de tres mesos a l’Escola de Cinema i Televisió de l’Acadèmia d’ Arts Escèniques de Praga (Txèquia). Abans d’estrenar Caracremada —el seu primer llargmetratge de ficció—, ha escrit
Apichatpong Weerasethakul va nàixer el 16 de juliol de 1970, a Bangkok; però va crèixer a Khon Kaen, al nord-est de Tailàndia (els seus pares, metges, s’hi van instal·lar). Llicenciat en Arquitectura a la Universitat de Khon Kaen, posteriorment féu un Master en Realització Cinematogràfica a l’ Art Institute of Chicago. Si és a partir de 1993 que
Crec en la transmigració de les ànimes entre els homes, les plantes, els animals i els fantasmes. La història d’ Oncle Boonmee mostra el vincle entre home i animal i alhora esvaeix la frontera que els separa. Quan el cinema posa en escena uns fets, passen a ser records compartits per l’equip tècnic del rodatge, els
Ran de l’estrena de Començament (Inception), una producció de la Warner Bros carregada d’efectes especials visuals i protagonitzada per Leonardo DiCaprio, m’ha semblat interessant repassar la trajectòria del seu autor, Christopher Nolan. Per la informació que ens ha arribat, abans de veure-la intueixo que fàcilment podem estar davant d’una pel·lícula que s’avé tant als interessos comercials del
Old Boy va convertir el seu autor Park Chan-wook en un dels fenòmens de 2004. La combinació de cinema de gènere, oriental magnificiència audiovisual i profunditat temàtica féren d’aquell film una obra d’interès per a públics ben diversos. Tant és així que, la seva filmografia posterior, davant la impossibilitat de seguir contentant tothom, ha estat
Programar una pel·lícula de Gaspar Noé és garantir l’expectació. No pas perquè raonablement se’n pugui esperar cap mena d’obra d’art, sinó perquè és com anunciar als quatre vents “escàndol assegurat”. Encara me’n recordo quan, el 2002, vaig tenir la paciència de quedar-me fins al final de la projecció d’ Irreversible, per a esbroncar-la, xiular-hi en
Guanyador de la Palma d’Or el 2006, amb El vent que belluga l’ordi, el britànic Ken Loach segueix al peu del canó amb el seu cinema de notable sensibilitat proletària, quan no directament militant. Enguany presenta en competició Buscant l’Eric, la història d’un home ja gran, carter, a qui la vida les hi engalta per
Ang Lee ha guanyat dos cops l’Ós d’Or del Festival de Berlín i també dues vegades el Lleó d’Or de la Mostra de Venècia; ha triomfat als Oscar i als Globus. Li falta el Festival de Canes. No és que no hi hagi participat: ha féu el 1997 amb la magnífica pel·lícula La tempesta de gel; però, tot i que
Amb La cinta blanca, suma un total de sis ocasions amb què Michael Haneke ha participat al Festival de Canes en la competició per la Palma d’Or. I encara hi hem de sumar tres participacions més, a la Quinzena dels Realitzadors. és evident, doncs, que l’austríac és absolutament un cineasta de Canes. Fins i tot
Jane Campion torna a la competició del Festival de Canes setze anys després d’haver-hi triomfat amb la romàntica poesia d’ El piano, protagonitzada per Holly Hunter, Harvey Keitel i Anna Paquin. I ho fa amb Estrella brillant, evocació de la història d’amor entre un dels més destacats poetes britànics del romanticisme, John Keats i la veïna,
Ja ho he escrit en més d’una ocasió: no lligo amb la manera que té Isabel Coixet de fer cinema. Les seves pel·lícules tenen es pot dir sempre un bon potencial temàtic, però el tractament visual que els dóna -entre l’esteticisme de caire publicitari i una ostensible mímesi de les aportacions d’altres- i la seva obsessió