Ja ho he escrit en més d’una ocasió: no lligo amb la manera que té Isabel Coixet de fer cinema. Les seves pel·lícules tenen es pot dir sempre un bon potencial temàtic, però el tractament visual que els dóna -entre l’esteticisme de caire publicitari i una ostensible mímesi de les aportacions d’altres- i la seva obsessió per explicar massa les històries -amb una preponderància del llenguatge verbal al de les imatges-, acaben per donar productes que semblen més importants del que realment valen i més pregons del que realment són, com si parlessin de qüestions de gruix quan de debò el que ens està oferint és molt més superficial i d’aparença volgudament llustrosa.
No puc negar -i evidentment no ho faig- que, amb pel·lícules com Coses que mai no et diré, Mi vida sin mi, La vida secreta de les paraules o Elegy ha interessat molta gent. I que els programadors dels certamens internacionals li paren atenció: ha participat en competició a Berlín en dues ocasions -i n’ha estat membre del Jurat aquest mateix 2009-, ha estat a Venècia i enguany torna al Festival de Canes, ara debutant en la competitiva, amb Mapa dels sons de Tòquio, que protagonitza Sergi López, envoltat d’un repartiment d’actrius i actors japonesos.
Anant a Vull llegir la resta de l’article, un cert perfil d’Isabel Coixet i la seva filmografia com a directora de cinema. Als arxius, les fitxes d’un parell de films de la cineasta catalana, amb enllaços als articles que hi he dedicat en aquest bloc.
FOTO Isabel Coixet
Directora: Isabel COIXET
Pàgina oficial [isabelcoixet]
PERFIL
Naixement. 09.04.1962, Barcelona.
Elements biogràfics.
Estudis. Estudis Llicenciada en història contemporània a la Universitat de Barcelona.
Carrera -publicitat, periodisme, crítica de cinema, escriptora, directora teatral, directora de cinema, guionista-
Cinematogràficament es forma al camp de la publicitat, en què agafa un cert renom com a directora d’espots d’èxit. Directora creativa de l’agència JWT, fundadora i directora creativa de l’agència Target i la de la productora Eddie Saeta.
Intrèpida, fa també de periodista i, precoç, debuta al terreny dels curtmetratges. El 1989 dirigeix el primer llargmetratge, Massa vell per a morir jove. El 1996 roda als Estats Units i en anglès un film a la manera del cinema independent nord-americà: Things I Never Told You (Cosas que nunca te dije), amb el qual guanya un Ondas.
El 2000, crea la productora MISS WASABI. Filma videoclips i documentals sobre temes d’actualitat -violència domèstica, tortura, plataforma petrolífera a Xile…-.
Escriu, també articles per a diaris diversos, i publica el llibre La vida es un guión.
A partir de 2003, la seva carrera cinematogràfica agafa una més gran regularitat i pràcticament encadena títols i èxits -més o menys notables: Mi vida sin mi (2003), La vida secreta de les paraules (2005), Elegy (2008), intercalant amb aquests llargmetratges la participació en films col·lectius de notable càrrega significativa: en clau de política espanyola -anti-PP- ¡Hay motivo! (2004); en clau solidària, Invisibles (2007), i, en clau cinematogràfica, Paris, je t’aime (2006)
El 2005 debuta en la direcció teatral, amb una adaptació de la peça de Helene HANNF 84 Charing Cross Road.
El 2008 du Philip Roth a la pantalla, amb Elegy, producte d’encàrrec de la nord.americana Lakeshore Entert., amb Penélope Cruz i Ben Kingsley.
És una constant, al cinema de Coixet, treballar amb repartiments internacionals. La canadenca Sarah Polley li ha protagonitzat Mi vida sin mi -en què trteballà amb Mark Ruffalo, Amanda Plummer, Scott Speeldman, Leonor Watling- i La vida secreta de les paraules -on compartia cartell amb Tim Robbins i Javier Cámara-. Ja, a Coses que mai no et vaig dir, comptà amb Lili Taylor i Andrew McCarthy. I a Mapa dels sons de Tòquio, tot un repartiment japonès acompanya Sergi López.
Guionista. El 1983, guió de Morbus i els d’alguns dels seus films
Festivals i premis.-apartat pendent de completar-
Coses que mai no et vaig dir (Things I Never Told You / Cosas que nunca te dije) (1996): Ondas, compartit amb Tesis, d’Alejandro Amenábar; Premis Sant Jordi Millor Pel·lícula Espanyola, Millor Film Festival de Praga, Ondas Millor Direcció, Fotogramas de Plata Millor Film Espanyol; Festival de Tessalònica.
A los que aman (1998): Sitges, San Francisco Latin Film Festival (Millor pel·lícula), Premi Ciutat de Barcelona
Mi vida sin mi (2003): [Berlín 2003 · Competició] Goya millor guió adaptat, millor cançó; Premi St. Jordi, de RNE; nominacions als EFA
Premi Nacional de Cinema 2004 -Generalitat de Catalunya-
Paris, je t’aime (2006): [Canes 2006 · Un Certain Regard]
Creu de Sant Jordi -Generalitat de Catalunya, 2006-
Elegy (2008): [Berlín 2008 · Competició]
Berlín 2009: membre del Jurat
Temàtiques.
Al seu treball com a documentalista ha tocat temes que després trobem presents a les seves ficcions: violència domèstica, tortura, plataforma petrolífera a Xile…
Estats anímics dels personatges.
L’amor com a patiment, esclavatge, obsessió, lliurament, sacrifici.
El silenci, façana de la complexitat interior dels seus personatges femenins.
Atresora una col·lecció de personatges femenins que, precisament amb el seu silenci, esdevenen enigmàtiques.
Estil.
Publicista, Coixet fa un cinema “a la manera de”, sempre amb un caire de reconstrucció -a la manera del “cine independent nord-americà”, per exemple-. Igualment i de manera total o parcial, les seves pel·lícules sempre tenen un caire visual que voreja la textura de l’espot publicitari.
Una tendència creixent a fer un cinema essencialment narratiu, embolcallat tant com pot d’oripells estètics; però renunciant al llenguatge de la imatge, en benefici del relat verbal -veu en off, figura d’un narrador, etc.-. A Elegy arriba a caure en la il·lustració de la veu en off.
Ran de La vida secreta de les paraules, vaig escriure: De ben segur, ja hi haurà altres oportunitats perquè pugui parlar de l’afectació “pija“, l’amanerament i la modernor que caracteritzen el cinema de la Coixet . Ara, no voldria acabar sense fer esment a aquella escena en què Hanna diu a Josef que ploraria i ploraria fins a emplenar l’habitació i ell li respon que, tant se val, perquè aprendria a nadar. Al context fílmic, són unes ratlles de diàleg boniques, molt romàntiques i, sobretot, molt cinematogràfiques: de la mena de les clàssiques “sempre ens quedarà París” o “A Déu pos per testimoni…”. Sí, molt cinematogràfiques, les de Coixet; però si les repensem veurem que són d’una carrincloneria absoluta, les de la Coixet, no pas les altres.
FILMOGRAFIA com a DIRECTORA DE CINEMA
1984 Mira y verás –curtmetratge–
1989 Massa vell per a morir jove
1996 Coses que mai no et vaig dir (Things I Never Told You /
Cosas que nunca te dije)
1998 A los que aman (Those Who Love / L’ Heure des nuages)
2003 Mi vida sin mí (My Life Without Me)
2004 ¡Hay motivo! (episodi La insoportable levedad del
carrito de la compra)
2005 La vida secreta de les paraules (The Secret Life of
Words / La vida secreta de las palabras / La vita segreta
delle parole)
2006 Paris, je t’aime (episodi “12th arrondissement”)
2007 Invisibles (episodi “Cartas a Nora”)
2008 Elegy (Elegy / Lovers)
2009 Mapa dels sons de Tòquio (Map of the sounds of Tokyo /
Mapa de los sonidos de Toquio / Carte des sons de Tokyo)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo dubto molt que aquesta senyora hagi aportat quelcom a la cultura catalana,vull dir,exactament, que al meu entendre no hi ha aportat res.
El dia que la vaig sentir a la televisió francesa unes declaracions sobre la llengua catalana ,ja en vaig tenir prou per decidir-me a no anar a veure cap pelicula d’ ella.