Una noia que puja el seu fill nascut a la presó argentina on està reclosa és la protagonista de Leonera, enllaçant amb els personatges supervivents que van caracteritzar els films més rellevants de Pablo Trapero: Mundo grua (1999) i El bonaerense (2002). Membre de la colla de cineastes argentins que han renovat en gran mesura el
Napolità fins al moll de l’os, provocador a tall d’ “enfant terrible”, Paolo Sorrentino és un cineasta admirat i premiat sobretot a Itàlia —i per mi, en excés “alla italiana”—. Dotat per fer anar les pel·lícules com vol, trencant-ne sobtadament el to, desfermant-hi un “grand gignol”, rebotent les misèries dels seus peculiars personatges contra ells mateixos… té gairebé
4hores i 28 minuts de pel·lícula perquè copsem què ha convertit Ernesto “Che” Guevara en símbol d’idealisme i d’heroisme arreu del món: això és Che, el biòpic que Steven Soderbergh ha dedicat al personatge. Inicialment concebut com un díptic, compta amb una primera part, Argentina, centrada en la participació del combatent en la Revolució Cubana; mentre que a
A Canes 2008 rivalitzen en la competició uns quants fillols i els seus padrins cinematogràfics. Així com Wim Wenders va llançar clarament les carreres d’Atom Egoyan —donant-li un suport explícit a l’”opera prima” Family Viewing— i Steven Soderbergh —concedint-li la Palma d’Or a Sexe, mentides i cintes de video— i enguany tots tres participen al
El 2005, Johanna, la pel·lícula més estrambòtica de totes les projectades en aquella edició del Festival de Canes, els organitzadors de Canes ens la van programar a la secció Un Certain Regard i com aquell que diu fent-se el distret… Es tractava d’una opera cinematogràfica, absolutament delirant, que traslladava la història de Joana d’ Arc a
Metèorica ha estat l’ascensió de Brillante Mendoza. Del Lleopard d’Or del format video a Locarno el 2005 i del circuit de cinema gay, amb la seva “opera prima” Masahista (The Masseur), a l’impacte a Quinzena dels Realitzadors del 2007, amb Foster Child, i a la selecció de Serbis a la Secció Oficial Competitia de 2008. Sis pel·lícules
Fernando Meirelles inaugura Canes 2008 amb La ceguesa (Blindness) i, a més, n’enceta la competició. Els ingredients del producte són prou de qualitat. Adapta el llibre homònim de Jose Saramago; al repartiment, Julianne Moore, Mark Ruffalo, Danny Glover… Tanmateix, Meirelles gairebé garanteix la mena de “qualité” que ostentarà el film. Ja va fer una operació semblant
De fet, l’argentina Lucrecia Martel és l’única directora que té pel·lícula en competició a Canes 2008, si exceptuem la brasilera Daniela Thomas —coguionista de Walter Salles, que en signa la codirecció—. Al meu entendre, Lucrecia Martel és una cineasta sobrevalorada pels responsables de Berlín i Canes; ja que, sense que hagi fet res particularment destacable, la
El salt és espectacular. Fins i tot potser perillós: d’una remota i gairebé oblidada selecció a Un Certain Regard, el 1997, i un impacte de debò a Quinzena dels Realitzadors fa dos anys, amb Be with me, Eric Khoo passa a la Secció Oficial Competitiva, amb My Magic. Autèntic especialista a filmar les pel·lícules en molt pocs
És l’únic autor de la Secció Oficial Competitiva que aspira a la Càmera d’Or… Sí, Charlie Kaufman, indubtablement una de les personalitats del cinema actual, debuta com a director i ho fa amb un títol que ja promet: Sinècdoque, Nova York. El guionista dels millors films de Spike Jones i de Michel Gondry, signa també aquesta
L’any de les Olimpiades a la Xina, enmig del rebombori que hi ha, la presència de cineastes d’aquell país als festivals internacionals no deixa de ser —mediàticament, si més no— important. Canes té l’honor de comptar amb el que probablement és ara mateix el millor i el més independent —en tots sentits—, JIA Zhangke, que hi
Ens ha agafat de sorpresa, però James Gray torna a la Secció Oficial de Canes, amb Dos amants (Two lovers) just un any després d’haver-hi participat amb La nit és nostra (We own the night). I és que Gray solia tardar uns sis anys entre pel·lícula i pel·lícula i, a més, no es pot pas dir
Apadrinat per Nanni Moretti al bateig cinematogràfic, Matteo Garrone practica la ficció amb caire documental, treballa amb un equip al més reduït possible i obert al que té de sorprenent el moment del rodatge. Les seves pel·lícules ens submergeixen en les existències precàries de personatges decantats de la societat. Gomorra rima amb Camorra i Matteo Garrone ha donat el
Per fi, Garrel en competició a Canes! Mai, malgrat haver fet més de vint pel·lícules, tot i ser un autor de cap a peus, a desgrat de ser considerat com a fill gairebé predilecte de la “Nouvelle Vague”, encara que Venècia el permiés i el tornés a premiar, ni que les filmoteques d’arreu li dediquessin
Waltz With Bashir pren el relleu a Persèpolis, de Marjan Satrapi i Vincent Paronnaud, present i triomfadora l’any passat en la Secció Oficial Competitiva; perquè aquest cinta de l’israelià Ari Folman és també d’animació i políticament compromesa. Afegim-hi encara un altre valor, curiós, si més no: es tracta d’un documental. Sí, un documental d’animació. Crític amb